La història de la brúixola
Orientar-se avui és tan senzill com obrir una aplicació al mòbil. Però durant segles, trobar el rumb va ser una qüestió de supervivència, experiència i intuïció. La brúixola, un instrument petit i aparentment senzill, va canviar aquesta realitat de manera radical. Aquesta és la seva història!
 |
La brúixola és un objecte modest, però la seva petjada històrica és immensa. Va permetre travessar mars desconeguts, va sostenir xarxes comercials globals, va impulsar imperis i va contribuir, directament o indirectament, al desenvolupament de la ciència moderna. Però també va revelar una lliçó fonamental: que la natura amaga forces invisibles que poden ser observades, enteses i utilitzades si s’hi aplica paciència i mètode.
ABANS DE LA BRÚIXOLA
La necessitat d’orientar-nos en espais amplis és tan antiga com la humanitat, i és especialment difícil quan no hi ha punts de referència, no només als mars, sinó també a les estepes i als deserts. En l'antiguitat i durant bona part de l'edat mitjana no hi havia brúixoles ni mapes nàutics que facilitessin saber com arribar als llocs. Però els humans no es deixarien vèncer per aquesta situació.
Sabem que, des de mitjans del segon mil·lenni abans de la nostra era, els lapites, un poble originari del sud-est asiàtic, es van estendre per les actuals Melanèsia i Polinèsia d'illa en illa en les seves canoes adaptades a la mar oberta, ja que comptaven amb balancins laterals. Bona part de la població actual d'aquestes regions són descendents d'aquest poble. Però, com s'orientaven en aquella època tan primerenca?
Els lapites feien servir determinades estrelles que mantenien posicions relativament estables per marcar rumbs fixos. També sabien llegir les onades, ja que distingien patrons d'onatge que indicaven mar oberta o la proximitat d'alguna illa en una direcció concreta. I també interpretaven el vol dels ocells. Algunes espècies pesquen lluny de terra durant el dia per després tornar-hi abans de la foscor. Si veien aquests ocells al vespre volar en una direcció, sabien que cap allà hi havia terra ferma. Els lapites estan considerats el poble prehistòric (perquè no tenien escriptura) més expert en navegació.
Els fenicis també feien servir els astres. Una estrella que els anava molt bé era Kochab, que pertany a l'Ossa Menor. En aquella època, aquesta estrella era molt fàcil d'identificar i estava molt a prop del pol nord real, mentre que segles després aquest privilegi el tindria l'estrella Polar. Els grecs també feien servir l'Ossa Major, no tan fiable però més fàcil de veure. Un altre astre important era el Sol, que sempre surt per l'est i es pon per l'oest. A més, mesurant la longitud de la seva ombra al migdia (al migdia solar, no al dels nostres rellotges), que és quan es troba al punt més alt, es pot identificar l'eix nord-sud. Els astres eren especialment útils quan se sortia a mar oberta, sense referències visuals terrestres.
Un altre sistema de navegació molt comuna a la Mediterrània era el cabotatge, que consistia en avançar seguint el litoral, de port en port, sense perdre mai de vista la costa. Aquí les referències visuals terrestres eren fonamentals. Tant fenicis com grecs van convertir aquesta tècnica en la base de la seva expansió comercial i cultural per la Mediterrània, alhora que fundaven colònies comercials a tot arreu. Qualsevol cap, badia, desembocadura de riu o turó costaner servia per orientar-se i saber per on s'anava.
El cabotatge no era només una opció pràctica, sinó gairebé una necessitat. Les naus antigues depenien del vent i del rem, i els temporals podien ser mortals si sorprenien una tripulació lluny d'un refugi. Navegar a prop de la costa permetia aturar-se sovint, buscar aixopluc ràpidament i aprovisionar-se d’aigua dolça i aliments. En el cas dels grecs, comptaven amb la mar Egea, esquitxada d'aproximadament 1.400 illes i illots. Conèixer i memoritzar la fisonomia de cada illa era vital per no perdre's.
LA MAGNETITA
La magnetita és un mineral molt comú en roques ígnies i metamòrfiques, és a dir, en roques que són el resultat del refredament i solidificació de roca fosa o que són transformades per causa d'altes pressions i temperatures, però sense arribar a fondre's. Les propietats de la magnetita fan que pugui ser imantada de forma natural per un llamp o per processos geològics concrets. Aleshores, aquest mineral es converteix en un imant que atrau determinats tipus de metalls, com el ferro.
Si freguem en un mateix sentit una agulla de ferro petita amb magnetita imantada, aquesta agulla també es convertirà en un imant. Com que la Terra és en realitat un imant gegant, si posem l'agulla dins d'un recipient amb aigua, de tal manera que floti a sobre d'un tros de canya, suro o fusta prima, l'agulla surarà girant fins a mantenir una posició estable que marqui l'eix nord-sud. I si agafem l'agulla imantada i la pengem d'un fil en un espai buit (un pot de vidre, per exemple) l'agulla es mourà fins alinear-se amb el camp magnètic de la Terra, mostrant també un eix nord-sud. La idea és facilitar que l'agulla giri amb molt poca fricció. D'aquesta manera, creem una brúixola, perquè aconseguim una direcció fixa que ens serveix per orientar-nos.
L'APARICIÓ DE LA BRÚIXOLA
A finals del segle III a.n.e., els xinesos sabien que una magnetita suspesa d'un fil de seda girava fins a assenyalar una direcció. Cap a l'any 80 de la nostra era, durant la dinastia Han (202 a.n.e.-220), l'escriptor xinès Wang Chong descriu en la seva obra Lunheng (Arguments ponderats) un dispositiu compost d'una magnetita modelada en forma de cullerot. Aquest cullerot s'equilibrava sobre una superfície plana i apuntava cap al sud. Aquest seria l'exemple documentat de brúixola magnètica més antic que ens ha arribat.
 |
| Reproducció moderna del dispositiu descrit en Lunheng |
Cal tenir en compte que, en aquesta fase inicial, el consens general és aquests aparells encara no s'usaven com a brúixola nàutica, sinó en contextos d'endevinació i pràctiques relacionades amb l’orientació correcta d’edificis, tombes i espais ritualitzats.
El primer relat clar sobre la declinació magnètica, la diferència que hi ha entre els pols magnètics i els geogràfics, apareix a l'obra Guanshi dili zhimeng (Iniciació a la geografia cosmològica de Guan), escrita l'any 880 en època de la dinastia Tang (618-907), i d'autor desconegut. Cal tenir en compte que aquestes brúixoles primigènies marcaven el nord-sud magnètic, no el geogràfic (com el que trobem en un mapa). Però per als usos antics de la brúixola aquesta declinació no era un drama.
L'any 1088, durant la dinastia Song (960-1279), el savi Shen Kou va publicar Mengxi bitan (Assajos al rierol dels somnis), on explicava l'ús d'una agulla imantada que apunta al sud. Cap a finals del segle XI, aquestes brúixoles primigènies ja s'usaven amb finalitats militars a l'interior del país. El manual militar Wujing zongyao (Resum dels punts principals dels clàssics militars) del 1044 incloïa instruccions per construir una brúixola millorada que indicava el sud per orientar tropes en desplaçaments.
Cap al 1117, l'historiador Zhu Yu va escriure Pingzhou ketan (Temes de conversa de Pingzhou), on trobem la primera referència a l'ús de la brúixola en la navegació. Parlant dels mariners, diu: "miren l'agulla que apunta cap al sud".
I per què cap al sud? A la cosmovisió xinesa tradicional, el sud tenia un valor més gran. L’emperador s’asseia mirant cap al sud (símbol d’autoritat i ordre). El sud s’associava amb la llum, la vida, la calor i l’harmonia. En arquitectura i urbanisme, orientar edificis cap al sud era la norma ideal. Així que era una simple qüestió cultural. Des del punt de vista físic, una agulla imantada no “prefereix” el nord o el sud; simplement s’alinea amb el camp magnètic terrestre. Això vol dir que es pot construir una brúixola destacant qualsevol dels dos pols. En el cas europeu, l'opció preferent seria destacar el nord.
LA BRÚIXOLA ARRIBA A EUROPA
I com va arribar la brúixola a Europa? No ho sabem. El primer testimoni europeu escrit pertany a l'erudit britànic Alexandre Neckam, en l'obra De naturis rerum (Sobre la naturalesa de les coses), que va escriure cap al 1190. Neckam explica que, quan el cel està ennuvolat o és de nit, els mariners "toquen l'imant amb una agulla que gira fins que, quan el seu moviment cessa, la seva punta mira directament cap al nord". Això vol dir que en l'àmbit de la navegació ja s'usava amb normalitat la brúixola, tot i que per a una persona aliena al món nàutic seria tota una novetat.
En canvi, el primer testimoni escrit àrab és més tardà, del 1282, a càrrec de l'erudit egipci Baylak al-Qibjaki, en l'obra Kitab Kanz al-tujjar fi ma'rifat al-ahjar (Llibre del tresor dels comerciants sobre el coneixement de les pedres). Baylak relata que durant un viatge per mar cap a Alexandria va veure usar una agulla imantada col·locada sobre un suport flotant en un recipient amb aigua, i especifica que l'agulla servia per determinar la direcció. En aquest cas, també sembla que l'ús de la brúixola no era nou per als navegants de la Mediterrània.
Alguns experts entenen que el testimoni europeu, com que és més antic, demostra que a Europa es inventar la brúixola de forma independent de la Xina, tot i que més tard. D'altres defensen que el fet que el primer testimoni àrab sigui posterior no significa que abans els àrabs no la fessin servir. Aquesta postura afavoreix creure que van ser els àrabs qui van portar el coneixement de la brúixola al continent europeu, com havia passat amb altres invents . També hi ha qui defensa que el trajecte de la brúixola des de la Xina va ser a través de la Ruta de la Seda, per on s'escamparia al món musulmà i al cristià, sigui alhora o de manera separada.
El primer tractat sobre el magnetisme va ser escrit per l'estudiós francès Pierre Pèlerin de Maricourt el 8 d'agost de 1269, mentre participa en el setge de la ciutat italiana de Lucera. La ciutat estava controlada per musulmans que havien arribat de Sicília anys abans amb el vistiplau de l'emperador del Sacre Imperi, Frederic II. A la mort d'aquest, Carles I d'Anjou, rei de Nàpols, va decidir que calia fer-los fora de la regió. Pierre Pèlerin es trobava a l'exèrcit cristià i va aprofitar l'estada al campament per escriure una carta a un amic, i també soldat, que anomena Sygerum de Foucaucourt.
La carta de Pierre Pèlerin, escrita en llatí i coneguda com Epistola de magnete (Carta sobre el magnetisme), està considerada la més gran font d'informació sobre el magnetisme a Europa fins a la publicació en 1600 del tractat De magnete per part del filòsof i metge anglès William Gilbert. Pierre Pèlerin en la seva obra explica les propietats d'un imant i descriu dos tipus de brúixola. La primera és la que està composta d'una agulla imantada que sura sobre aigua dins d'un recipient. La segona, més moderna, és una petita capsa amb una tapa de vidre que conté una agulla imantada que gira lliurement sobre un suport, a més de referències als punts cardinals. Aquí veiem com la brúixola havia evolucionat notablement.
Entre els segles XIII i XIV, navegants mediterranis (especialment italians i catalans) van perfeccionar l’ús de la brúixola i la van convertir en un instrument nàutic imprescindible. Durant aquest període es van estabilitzar els dissenys, es va incorporar progressivament la rosa dels vents i la brúixola es va integrar en les cartes portolanes (mapes nàutics), de les quals les mallorquines serien les més valuoses. Tot plegat permetia mantenir el rumb amb més seguretat, fins i tot en mar oberta i amb mala visibilitat, fet que transformaria per complet la navegació. Els viatges es podien fer més directes, sense dependre tant de la costa, i les rutes comercials estables es van fer més llargues i regulars. En aquest context, dos vaixells serien els principals protagonistes: la coca i la galera. La coca, més ampla, s'usava per transportar mercaderies i comerciar, mentre que la galera, més ràpida i maniobrable, servia per a la guerra o altres tipus d'expedició.
Al principi, la brúixola no es deia així, sinó que s'usaven expressions com agulla magnètica, agulla nàutica o agulla per navegar. Però en italià va fer fortuna el nom de bussola, que fa referència a la capsa petita i rodona de fusta on solia anar l'agulla. D'aquí passaria a altres llengues com el català, que quedaria en la forma de brúixola.
 |
| Mariner català amb una brúixola del segle XV (IA) |
Altres instruments nàutics innovadors, com l'astrolabi i el quadrant nàutics, també farien la vida més fàcil als mariners, ja que ajudaven a esbrinar la ubicació del vaixell en alta mar, almenys de forma aproximada. Tot plegat, juntament amb la brúixola i l'aparició de la caravel·la portuguesa, donaria pas a les grans expedicions marítimes atlàntiques. Els portuguesos donarien la volta a l'Àfrica i els castellans, amb la infravalorada ajuda catalana, arribarien a un nou continent: Amèrica.
Al segle XIX, però, la brúixola va passar per mals moments per culpa de l'aparició dels vaixells metàl·lics, que generaven un camp magnètic propi que interferia en la direcció de l'agulla. Per solucionar el problema es van instal·lar petits imants i peces de ferro ajustables al voltant de la brúixola per neutralitzar la influència magnètica del vaixell. Aquest procés s’anomena "compensació". A més, com que cada vaixell tenia un comportament magnètic diferent, es feien proves i es calculaven les correccions necessàries. Les desviacions es registraven en taules que els navegants consultaven constantment.
El 1908, l'alemany Hermann Anschütz-Kaempfe va patentar la primera brúixola giroscòpica (el girocompàs), que no depenia del magnetisme. Aquesta brúixola, que necessitava electricitat per funcionar, indicava el nord geogràfic real i no es veia afectada pel metall del vaixell. Per això es va convertir en un dels instruments principals de navegació.
Tot i aquests canvis, i malgrat l'aparició del GPS, la brúixola magnètica no es va esfumar: es va mantenir com a instrument essencial de seguretat i de suport, i encara avui es porta a bord dels vaixells per si fallen els sistemes elèctrics.
LES FITES DE LA BRÚIXOLA
La brúixola és un d’aquells invents que han transformat la història sense fer soroll. No va provocar una revolució immediata ni una data simbòlica que marqués un abans i un després. Però, amb el pas dels segles, va canviar la manera com els humans es relacionaven amb l’espai i la mar, amb tot el que això comporta.
Des del primer cullerot de magnetita fins als magnetòmetres digitals dels telèfons intel·ligents, el principi no ha canviat. El camp magnètic terrestre continua guiant agulles, físiques o electròniques, com ho feia fa dos mil anys. En aquest sentit, la brúixola és un pont entre mons: entre l’antiguitat i la modernitat, entre la navegació empírica i la ciència experimental, entre la necessitat pràctica i la reflexió teòrica.
Potser per això la brúixola ha sobreviscut no només com a instrument, sinó també com a metàfora. Representa orientació, direcció i criteri. És la imatge d’allò que ens permet saber on som i cap a on anem. Ens permet tenir un rumb personal o un criteri moral fixos.
Per als cristians més fidels, la brúixola és la Bíblia, mentre que per a un partit polític ho és la ideologia o el programa amb el qual es presenta a unes eleccions. A nivell més personal, la brúixola és el conjunt de valors i objectius vitals que tenim. Aquesta brúixola interior, la de més importància, es construeix amb l’educació, la cultura, l’experiència i les conviccions. Serveix per prendre decisions i mantenir una direcció enmig de canvis i incerteses. En tots els casos, la brúixola simbolitza una referència estable. No elimina els dubtes ni les dificultats, però evita navegar sense rumb.
En un món com l'actual, la hiperconnexió ens pot fer creure que ho podem saber tot i que podem arribar a tot arreu. Però també pot generar desorientació. Mai no havíem tingut tants mitjans per avançar i, alhora, tants dubtes sobre cap a on avançar. La brúixola, com a metàfora, ens recorda que el progrés no consisteix només a moure’s més ràpid, sinó a moure’s amb sentit. Saber on és el nord, sigui moral, intel·lectual o vital, continua sent imprescindible.
