La veritat sobre la llegenda negra espanyola
La llegenda negra espanyola és una expressió de gran polèmica usada per alguns historiadors espanyols, que defensen una propaganda europea organitzada que durant segles va exagerar els defectes de l'Espanya imperial i contemporània.
 |
Darrerament, sembla que és la moda parlar de la llegenda negra espanyola. A revistes, diaris, mitjans digitals i xarxes socials, cada cop és més freqüent veure-hi alguns historiadors i molts aficionats defensar un terrible pla de les potències europees per criticar, per exemple, l'imperialisme espanyol durant l'edat moderna.
La veritat és que no es pot negar una visió negativa de la monarquia hispànica des que es va convertir en imperi arran del "descobriment d'Amèrica". Però això era normal i passava sovint amb altres potències quan tenien èpoques de riquesa i gran poder. Ja abans de l'arribada de Colom a Amèrica, al segle XIV, els escriptors d'Itàlia criticaven els militars i comerciants catalans. Per què? Per la seva expansió a la Mediterrània que es veia com una competència que perjudicava les ciutats mercantils italianes. Per tant, les potències es criticaven constantment amb els mitjans que tenien a l'abast. Amb l'aparició de la impremta, però, seria més fàcil estendre aquestes crítiques.
El 1552 es va imprimir la Brevíssima relació de la destrucció de les Índies, obra de Bartolomé de les Casas. Aquest text denunciava el maltractament que rebien els indígenes sota el poder dels colonitzadors castellans. El debat es va obrir i es va intentar regular el tracte que se'ls donava per intentar millorar les seves condicions de vida. Cal recordar que a l'enorme mortaldat que estaven produint les malalties europees s'hi afegia la brutalitat colonial. Tot i els esforços sobre el paper per alleujar la vida indígena, la població local continuaria sent mà d'obra barata castigada i discriminada en tots els àmbits durant segles. Les potències enemigues de Castella criticaven, hipòcritament, aquests fets, ja que elles mateixes no dubtaven en fer servir tots els mitjans possibles per dominar altres pobles i explotar-los.
Durant els segles XVI i XVII, arran de la Reforma Protestant, van aparèixer a Europa nombroses publicacions en què es parlava malament de l'Espanya catòlica. Durant l'època de la Il·lustració, al segle XVIII, els corrents europeus intel·lectuals que defensaven el progrés i el liberalisme veien en la monarquia hispànica un exemple de vicis, ignorància i despotisme monàrquic. Les revolucions liberals europees del segle XIX continuarien veient en Espanya un exemple a no seguir.
Tot i que l'aixecament contra Napoleó Bonaparte va ser usat per Espanya com una lluita valerosa per la seva independència, la posterior restauració de l'absolutisme del rei Ferran VII i de la Inquisició confirmava que Espanya no estava preparada per avançar cap a models més democràtics. O, almenys, que li costaria molt més canviar les seves institucions i ideals.
Quan les colònies americanes se'n van independitzar d'Espanya, van crear els seus propis relats de la seva història i construcció nacional i, esclar, l'imperialisme espanyol no en sortia ben parat. Val a dir que els processos d'independència de les colònies espanyoles serien dirigits principalment per criolls, no per indígenes, ja que eren aquests els qui tenien les posicions d'influència i poder.
L'any 1914 l'historiador espanyolista Julián Juderías va popularitzar l'expressió llegenda negra per referir-se a "l'ambient creat pels relats fantàstics que sobre la nostra pàtria han vist la llum pública a tots els països, les descripcions grotesques que s'han fet sempre del caràcter dels espanyols com a individus i col·lectivitat, la negació o almenys la ignorància sistemàtica de quant és favorable i bell en les diverses manifestacions de la cultura i de l'art, les acusacions que en tot temps s'han llençat sobre Espanya fundant-se per això en fets exagerats, mal interpretats o falsos íntegrament, i, finalment, l'afirmació continguda en llibres pel que sembla respectables i verídics i moltes vegades reproduïda, comentada i ampliada en la premsa estrangera, que la nostra Pàtria constitueix, des del punt de vista de la tolerància, de la cultura i del progrés polític, una excepció lamentable dins del grup de les nacions europees".
El franquisme seria el mitjà pel qual la llegenda negra espanyola es consolidaria definitivament. Així doncs, seria una dictadura l'encarregada de defensar i fomentar oficialment aquest terme i tot el que hi havia al darrere. Amb l'arribada de la democràcia a Espanya, semblava que el debat quedaria mig amagat fins que en els darrers anys ha revifat amb teories cada cop més estrafolàries. La majoria d'historiadors actuals que defensen la llegenda negra estan relacionats amb el nacionalisme espanyol que ensenya coses com la "Reconquista Española" o l'origen mil·lenari de la nació espanyola.
Aquest corrent predica que la colonització castellana d'Amèrica va ser un procés principalment pacífic i civilitzador que va donar als natius una millor vida i un futur d'esperança i il·lusió. I que, per tant, les crueltats i el tracte discriminatori que es diu que van patir els seus pobladors és exagerat o directament fals. Sovint es busquen comparacions amb altres potències colonials dient que elles van ser pitjors. És a dir, d'una llegenda negra passem a una llegenda rosa en la qual tot és amagar, justificar o minimitzar. La influència d'aquest corrent ha començat a notar-se fins i tot en el pensament d'alguns historiadors americans, en especial de Mèxic i Argentina, que comencen a defensar aquestes teories per interessos polítics.
Però, quina és la veritat de tot això? Anem a pams.
LES MALALTIES I EL MALTRACTAMENT
Coses que no es poden obviar ni matisar són, per exemple, la gran mortaldat que van provocar les malalties europees portades pels castellans. Se sap que en algunes regions fins al 90% de la gent va morir per aquesta causa. També se sap per les proves i documentació que hi ha que els primers 100 anys va imperar el maltractament i els mètodes cruels per acabar de pacificar les colònies. Això es devia a les constants revoltes dels natius que, lògicament, no veien amb bons ulls que uns estrangers que havien portat malalties desconegudes volguessin destruir la seva manera de veure el món, amb una nova llengua i una nova religió. Imaginem per un moment com es devien sentir aquelles persones veient el desastre que ocasionaven les epidèmies mentre que el seu món s'ensorrava en mans d'estrangers blancs.
OBJECTIU CIVILITZADOR?
L'objectiu dels conqueridors castellans era enriquir-se fent servir tots els mitjans possibles. L'explotació dels recursos no s'efectuava per donar una millor vida als indígenes, sinó per omplir les butxaques dels nous colons i les arques de la monarquia hispànica, que havia de mantenir les classes privilegiades, la cort i les guerres europees.
PER QUÈ NO UN GENOCIDI?
Quan les colònies van quedar pacificades, els abusos més punyents van deixar de ser necessaris; i quan les malalties van deixar de fer tant de mal, la població nativa va començar a recuperar-se i augmentar. Certament, els castellans no tenien un pla genocida. Però això era perquè no els interessava tenir-lo. Els territoris eren immensos i algú havia de treballar les terres i les mines. Encara que les migracions des de la península Ibèrica van ser constants, mai serien prou nombroses per desestimar la mà d'obra indígena, i allà on ja no quedava aquesta mà d'obra, com al Carib, es compraven esclaus negres de l'Àfrica per treballar.
HI HAVIA MATRIMONIS MIXTOS
La manca de dones blanques va ocasionar que els castellans comencessin a casar-se amb dones natives des de ben aviat. Castella ràpidament va regular aquests matrimonis per tal que no fossin la norma. Es van aplicar els Estatuts de Neteja de Sang que havien de garantir una certa puresa ètnica i, amb ells, les castes. Només les famílies racialment més pures tenien facilitat per accedir a una millor posició social i a la millor educació. I així seria durant segles.
I LES ESCOLES I UNIVERSITATS PER ALS INDÍGENES?
Els defensors de la llegenda negra diuen que els castellans van crear escoles i universitats per culturitzar la població nativa i donar-los un millor futur. Això és totalment fals.
Les escoles que van sorgir a les colònies estaven associades als missioners, que les feien servir per ensenyar llengua castellana, religió i una mica de càlcul. Els jesuïtes, franciscans i dominics serien els principals mestres. La idea era integrar els natius en la cultura i religió dels conqueridors, és a dir, colonitzar. Aquestes escoles també servien com a eina de control i submissió. A més, durant molt de temps aquesta ensenyança estava limitada als descendents de la noblesa indígena, ja que es creia que ells serien els encarregats de transmetre-la a la resta de natius. De fet, alguns indígenes farien de professors, perquè els era més fàcil connectar amb els seus i convèncer-los de canviar la seva identitat. Però, realment la cultura castellana era millor? Què fa que una cultura sigui millor i que sigui moralment acceptable imposar-la als altres?
En el cas de les universitats, sembla realment absurd relacionar-les amb els indígenes, més que res perquè precisament ells no hi eren admesos. La creació d'universitats va ser necessària per diversos motius. Per exemple, hi havia molta demanda d'eclesiàstics per adoctrinar la població nativa en la religió cristiana, i calia formar nou personal que continués amb l'obra evangelitzadora. A més, els fills de peninsulars i els criolls necessitaven rebre una bona educació per vincular-los emocionalment a Castella i per poder treballar en feines relacionades amb l'administració i burocràcia imperial. La població indígena i fins i tot la mestissa mai tindrien les mateixes oportunitats d'educació ni d'ascens social que la blanca. Les excepcions en aquests àmbits serien escasses durant segles, i serien això, excepcions, no la norma.
ELS COLONS VAN AJUDAR A CONSERVAR CULTURES I LLENGÜES
No hi havia cap interès especial en conservar res. De fet, la destrucció de les cultures natives era un objectiu dels colons, que si no el van arribar a complir del tot, ja que moltes tradicions es van conservar, és per la senzilla raó que no podien donar l'abast de tanta diversitat que n'hi havia. En realitat, les cultures que han sobreviscut fins avui són una part molt descafeïnada de les que existien en aquella època. La destrucció d'objectes i símbols tradicionals indígenes era un costum i, per a molts, una obligació. Per exemple, el 1562 l'arquebisbe castellà Diego de Landa va ordenar cremar una important recopilació de còdexs maies. Va dir: “Vam trobar gran nombre de llibres de les seves lletres, i com que no tenien cosa en què no hi hagués superstició i falsedats del dimoni, els vam cremar tots”.
Alguns missioners van aprendre llengües natives i en van crear gramàtiques. Per què? Per poder conservar el llegat natiu? Ni de bon tros! El motiu era simplement posar els mitjans necessaris per ensenyar aquests idiomes als nous religiosos encarregats d'evangelitzar/colonitzar els indígenes.
ELS INDÍGENES VAN AJUDAR ELS CONQUERIDORS
Els defensors de la llegenda negra també diuen que molts pobles indígenes van ajudar els conqueridors castellans. Hi ha qui afirma que aquests indígenes també van ser conqueridors i que la conquesta va ser pactada.
Històricament, tots els imperis es van crear fent servir el col·laboracionisme voluntari o forçós de part de la població sotmesa. Fins i tot els exèrcits tenien soldats de territoris acabats de conquerir que lluitaven per sobreviure o com a mercenaris. Babilonis, perses, romans i un llarg etc, tots tenien tropes que comptaven amb soldats de les regions envaïdes. El mateix Napoleó Bonaparte va envair Rússia el 1812 amb un enorme exèrcit, on la meitat dels homes no eren francesos, sinó que pertanyien a països europeus ocupats anteriorment, països que no dubtaven després en revoltar-se i formar coalicions per enfrontar-se amb l'emperador francès i desempallegar-se del seu domini.
Quan els castellans van arribar a Amèrica, es van trobar un continent amb la seva pròpia història i amb les seves pròpies inèrcies. Hi havia imperis, pobles sotmesos, pobles en contínua revolta, etc. Igual que passava a Europa. Alguns pobles natius, per tal d'independitzar-se dels seus dominadors, van lluitar amb els castellans. Sovint ho feien perquè es creien les promeses dels conqueridors, promeses que mai van complir. A vegades, simplement no tenien una altra opció si volien viure. Finalment, però, el resultat seria canviar uns dominadors per uns altres.
Durant el primer segle, moltes tasques que tenien a veure amb la recaptació d'impostos i el control de la població van recaure en indígenes que manifestaven la seva lleialtat a Castella. En alguns casos fins i tot combatien revoltes o reclamaven recompenses extres per la seva feina. Evidentment, aquests fets no es poden usar per manipular la història objectiva en la qual els conqueridors i colonitzadors van ser només uns, els castellans. Si no, hauríem d'aplicar la mateixa regla a tots els imperis de la història, ja que en la majoria dels casos també es van produir situacions similars, i això seria absurd.
ELS NATIUS EREN RETARDATS I UNS SALVATGES
També es diu que els indígenes americans eren pobles retardats i salvatges que sacrificaven humans en els seus rituals religiosos, i que gràcies als castellans es van civilitzar. És cert que en alguns aspectes eren pobles que anaven endarrerits, però també és cert que en d'altres eren força avançats i que fins i tot superaven als europeus. I, en molts casos, la qualitat de vida dels natius americans era molt millor que a Europa, on la majoria de la gent era extremadament pobre i vivia en la misèria.
Les dinàmiques i mentalitats indígenes eren diferents, però eren pitjors? És pitjor sacrificar un ésser humà en un ritual religiós que cremar viva una dona perquè es creu que és una bruixa? En no gaire temps, i en la mateixa època, els europeus van matar desenes de milers de suposades bruixes en nom de la religió. Això no és ser salvatge? I què podem dir de les execucions i tortures públiques que omplien les places de les principals ciutats d'homes, dones i nens assedegats de sang i violència?
CONCLUSIONS I EL PERQUÈ DE LA LLEGENDA NEGRA
Es pot reconèixer que els conqueridors castellans no buscaven el genocidi de la població nativa americana, com hem vist perquè no els interessava, igual que és cert que la caça de bruixes als territoris de la monarquia hispànica va ser molt menor que en altres països d'Europa, tot i que va existir. Però no es pot situar la Castella imperial en una posició de víctima d'un pla per ensorrar la seva reputació, i alhora justificar la colonització i minimitzar els seus danys.
Per contrarestar el soroll generat pels defensors de la llegenda negra espanyola han sorgit molts historiadors que expliquen aquesta expressió té a veure amb la percepció exagerada que tenen els espanyols sobre la seva imatge a l'estranger.
María del Carmen Iglesias Cano, una historiadora espanyola que ha rebut nombrosos premis i que ha sigut la directora de la Real Academia de la Historia, va dir: "La llegenda negra és, per dir-ho així, la imatge exterior d'Espanya tal com Espanya la percep. La llegenda negra consisteix, per tant, en els trets negatius, que són objectivament els més repetits, que la consciència espanyola descobreix en la imatge d'ella mateixa".
Ricardo García Cárcel, un prestigiós historiador de la mateixa Real Academia de la Historia, va deixar escrit: "Ni llegenda, mentre el conjunt d'opinions negatives d'Espanya tinguessin no pocs fonaments històrics, ni negra, ja que el to mai va ser constant ni uniforme. Abunden els grisos, però la coloració d'aquestes opinions va estar sempre determinada pels colors contraposats del que aquí hem anomenat llegenda rosa".
L'historiador britànic i hispanista Henry Kamen, membre de la Royal Historical Society de Londres, defensa que el concepte de llegenda negra no ha existit mai i que, malgrat les crítiques que la monarquia hispànica rebia, tal com passava amb altres potències, no hi va haver mai una conspiració. A més, afirma que "la llegenda negra és una frase per aquells que no volen estudiar la veritable història d'Espanya".
La historiadora Doris Moreno, autora de nombrosos llibres i articles sobre la Inquisició Espanyola, la Companyia de Jesús i el protestantisme espanyol del segle XVI, diu que el concepte de llegenda negra "resideix en una necessitat d'autoestima col·lectiva".
L'historiador i hispanista francès Pierre Chaunu va assegurar que la llegenda negra és "el reflex d'un reflex", és a dir, "la imatge exterior d'Espanya tal com Espanya la veu".
I aquests són només uns exemples del que pensen la majoria d'historiadors que no creuen en una llegenda negra.
Sembla clar, doncs, que el victimisme i el nacionalisme espanyol són les principals causes del revifament del concepte de llegenda negra, un concepte inexistent avui dia en la historiografia internacional i de prestigi.
Informació relacionada
