La Reforma Protestant
El 1517 Martí Luter va iniciar un moviment religiós que va donar lloc a la divisió del catolicisme i al sorgiment de nombroses esglésies anomenades protestants.
Luter va néixer a Saxònia l'any 1483 en un ambient humil. Va estudiar a la Universitat d'Erfurt i es va llicenciar en filosofia. Però quan tenia 22 anys va decidir entrar en un convent i separar-se del món.
No se sap ben bé per què va prendre tal decisió, tot i que alguna cosa greu podria haver sigut el detonant. El cas és que la seva religiositat era gairebé fanàtica. Es confessava contínuament, practicava constants dejunis i dedicava llargues hores a l'oració i la reflexió. Poc després va començar la carrera de teologia i el 1507 va ser ordenat com a sacerdot. L'any següent seria enviat com a docent a la Universitat de Wittenberg.
El 1510 va fer un viatge a Roma que el va sotragar per complet. Es va quedar molt decebut després de comprovar la poca moralitat i santedat dels ministres principals de l'Església. Aleshores, va entrar en una profunda crisi espiritual i va començar a qüestionar-se les coses i replantejar-se la posició de l'ésser humà davant de Déu.
Una de les coses que pitjor el va fer sentir és la venda d'indulgències. El perdó celestial podia comprar-se, és a dir, que a canvi de diners els creients s'estalviaven anar a l'infern. Esclar, els més adinerats no tenien problema amb això. Les indulgències es van convertir en un gran negoci. Luter va sentir que aquesta manera d'actuar confonia la gent i la portava a deixar de banda la confessió i el penediment. En un principi, només va fer algun sermó en contra de les indulgències però, finalment, va anar més enllà i el 31 d'octubre del 1517 va clavar a la porta de l'església de Wittenberg la seva protesta en forma de 95 tesis. La seva intenció era obrir el debat sobre aquesta pràctica.
Hi ha qui creu que aquest gest forma part de la llegenda, però sí que sabem segur que el text el va compartir amb amics, clergues i algunes autoritats. Ràpidament, les seves idees van ser traduïdes, copiades i impreses per tot Alemanya i, passat dos mesos, per tot Europa.
Les inquietuds de Luter van arribar a Roma l'any 1518 i el papa Lleó X li va demanar que s'hi retractés. Luter no ho va fer i l'enfrontament amb el papa va ser inevitable. Sí que va acceptar debatre amb algunes personalitats i va publicar més obres que acusaven directament Roma com a centre de tots els mals. En un moment concret fins i tot va dir: “Ni puc, ni vull retractar-me si no és que se’m demostri, pel testimoni de l’escriptura o per mitjà de la raó, que estic equivocat; no puc confiar ni en les decisions dels concilis, ni en les dels papes, perquè és ben clar que no només s’han equivocat, sinó que s’han contradit entre ells”.
Molts prínceps que governaven els més de 300 estats del Sacre Imperi Romanogermànic el van fer costat. Aquests governants es van adherir al nou moviment religiós que buscava tornar a un cristianisme més primitiu i pur. La paraula protestants va ser usada a partir del 1529, quan diversos prínceps alemanys van signar la Protesta d'Espira. En aquest document expressaven la seva disconformitat pels intents de l'emperador Carles V de sotmetre'ls a l'autoritat del papa.
En un principi la doctrina de Luter i el protestantisme eren equivalents, però posteriorment van irrompre altres reformistes que van generar noves branques del luteranisme. Així va sorgir el calvinisme, l'anabaptisme, l'anglicanisme i el presbiterianisme. D'aquesta manera, el protestantisme es va escampar per Europa en les seves diferents formes.
Algunes característiques principals d'aquesta nova versió del cristianisme són les següents:
- no reconèixer les autoritats de l'Església catòlica
- considerar la Bíblia com a única font espiritual i la fe com a únic camí per a la salvació
- permetre que les Santes Escriptures siguin interpretades lliurement pels fidels
- reduir els sagraments a dos: el bateig i l'eucaristia
- no acceptar l'adoració d'imatges ni el purgatori
- rebutjar la immaculada concepció de Maria
- acceptar Jesucrist com a únic mediador entre Déu i els creients
- no tenir jerarquia eclesiàstica
El catòlic Carles V va topar una vegada rere una altra amb els prínceps que volien seguir el nou moviment. Aquest enfrontament va acabar amb la Pau d'Augsburg (1555), que reconeixia l'existència oficial de les esglésies protestants i la llibertat dels prínceps i súbdits d'adoptar la religió del seu gust.
Ara bé, l'assumpte no quedaria pas resolt. Les topades entre les faccions catòliques i les protestants dins del Sacre Imperi tornarien a esclatar. L'any 1618 s'iniciaria la Guerra dels Trenta Anys, un conflicte politicoreligiós que, tot i començar a Europa Central, arrossegaria les principals potències europees cap a la guerra. L'espurna que va fer esclatar el conflicte va ser l'anomenada defenestració de Praga, en què diversos representants de l'aristocràcia local van llençar per la finestra del castell de Hradcany els representants imperials que buscaven els interessos del nou emperador. Van caure en una pila de fems i no van patir danys seriosos, però el fet va servir d'excusa per a una brutal repressió de Ferran II que va ocasionar multitud de revoltes, i la guerra va començar.
Al bàndol catòlic hi havia el Sacre Imperi Romanogermànic i l'Imperi Espanyol. Els líders d'aquest bloc eren l'emperador Ferran II del Sacre Imperi i el comte duc Olivares, representant de Felip IV de Castella. Aquestes potències rebien el suport de Polònia, Lituània, Moldàvia i dels cosacs de Zaporíjia (a l'actual Ucraïna).
Al bàndol protestant hi havia principalment Bohèmia, Dinamarca, Noruega, Suècia, Anglaterra, els Països Baixos, Transilvània i diferents ducats i entitats menors. Curiosament, França, un estat catòlic, va donar suport als protestants, perquè la seva intenció era afeblir el poder de la dinastia dels Habsburg, que governava el Sacre Imperi i tenia un munt de possessions al continent. Els líders van ser en aquest cas el rei de Bohèmia, Frederic I; el de Dinamarca, Cristià IV; el de Suècia, Gustau II; i el cardenal Richelieu, primer ministre del rei francès Lluís XIII. Rebien el suport del Tsarat Rus, l'Imperi Otomà, Valàquia i Crimea.
La Guerra dels Trenta Anys va finalitzar amb la Pau de Westfàlia, el 24 d'octubre de l'any 1648. França i Suècia guanyarien molts territoris a costa d'Espanya i del Sacre Imperi. Altres territoris es convertirien en nous estats, com Suïssa i Holanda. Espanya passaria a ser un estat menor i França la principal potència, amb Lluís XIV, el Rei Sol. El Sacre Imperi entraria en una decadència sense remei, convertit en una confederació d'estats governats en última instància per un emperador sense gaire poder sobre ells. El principal successor d'aquest imperi seria el Reich alemany iniciat el 1871.
Amb tot, França i Espanya no finalitzarien oficialment les hostilitats fins a la signatura del Tractat dels Pirineus, l'any 1659. La causa va ser la Guerra dels Segadors (1640-1652) entre la monarquia hispànica i els catalans, que comptaven amb el suport francès. Per culpa del Tractat dels Pirineus, Catalunya va perdre un tros de país, l'anomenada Catalunya del Nord. Felip IV de Castella va acordar la cessió d'aquest territori a Lluís XIV de França. Ho va fer d'amagat, sense el consentiment de les institucions catalanes i, per tant, contra les lleis.
