Revoltes americanes contra l'Imperi Espanyol

Les colònies castellanes d'Amèrica no van acceptar de bon grat el domini estranger i van esclatar en diverses revoltes que durant dècades farien anar de corcoll el poder de l'Imperi.


L'Imperi Espanyol, conegut també com a Imperi Castellà, operava sota un sistema jeràrquic autoritari, profundament marcat per la divisió entre la classe dominant blanca i d'origen peninsular i les masses subjugades. Les classes baixes patien l'explotació i l'opressió dels amos, cosa que sovint generava revoltes. 

Les revoltes a petita escala van ser nombroses des d'un bon principi a tot arreu, però les epidèmies per culpa de les malalties que portaven els castellans feien molt complicat resistir amb garanties i a llarg termini. Amb tot, algunes revoltes van ser especialment destacades durant els segles de colonització. Vegem-les:

LA GUERRA DEL MIXTÓN (1540-1542)

Mixtón era una muntanya situada a l'actual estat de Jalisco, Mèxic, i era coneguda per ser una fortalesa natural utilitzada per les tribus indígenes locals. Durant la Guerra del Mixtón, aquesta muntanya serviria com a base de les operacions rebels. Estava situada a Nova Galícia, una entitat administrativa que pertanyia al Virregnat de Nova Espanya.

Després de la conquesta de l'Imperi Mexica el 1521, els castellans es van expandir ràpidament cap a les regions del nord-oest de Mèxic. Aquesta expansió va trobar resistència per part de les tribus locals, que no estaven disposades a sotmetre's al domini estranger ni a acceptar la conversió al cristianisme. I les tensions anaven a més a mesura que se'ls imposaven tributs i treball forçat.

La rebel·lió va començar el 1540, quan els indígenes es van alçar en armes contra els castellans. Els líders Tenamaxtli i Coaxicar van jugar un paper destacat en aquesta fase inicial, organitzant les tribus per resistir l'ocupació. Entre elles hi havia els caxcans, guatxitxils i zacateques.

El virrei castellà, Antonio de Mendoza, va organitzar una força militar per sufocar la revolta, però va subestimar la resistència indígena i va patir diverses derrotes. Ara bé, després de rebre reforços, entre els quals hi havia altres tribus veïnes a qui se'ls havia enganyat amb falses promeses, finalment els castellans es van imposar als rebels. 

Les tàctiques usades pels castellans van ser brutals. Milers d'indígenes van morir per trets de canons, apunyalats i destrossats per gossos. Els supervivents serien esclavitzats en mines i les dones i nens serien reubicats en granges castellanes, on viurien en pèssimes condicions.

GUERRA TXITXIMECA (1550-1590)

Els txitximeques vivien al nord de l'actual Mèxic i van resistir feroçment la dominació invasora. Després de veure com els castellans assaltaven les seves terres buscant esclaus per a les mines, van organitzar una sèrie d'atacs molt efectius contra els assentaments castellans. Els txitximeques utilitzaven tàctiques de guerrilla, coneixien millor el terreny i realitzaven atacs ràpids i per sorpresa. Els invasors van intentar diverses estratègies per sufocar la resistència, incloent-hi la construcció de forts, l’ús de mercenaris i les aliances amb altres pobles indígenes.

Un dels líders més destacats dels txitximeques era Maxorro, famós per la seva habilitat militar i la seva capacitat d'organitzar la resistència contra els castellans. Un altre líder destacat era Txitxemecatl, que acabaria convertit en un símbol durant generacions.

Després de dècades de conflicte, el desgast mutu va portar a pactes de pau. Els castellans van oferir terres i drets als txitximeques a canvi de la seva rendició i lleialtat. Aquesta guerra va tenir un cost molt alt al bàndol indígena, ja que el model de vida txitximeca i la seva cultura quedarien pràcticament destruïdes. Malgrat les promeses castellanes, molts indígenes acabarien treballant a les mines de la zona en terribles condicions. 

GUERRA D'ARAUCO (1536-1726)

Aquesta guerra va ser en realitat una sèrie de revoltes del poble maputxe del centre i sud de Xile contra la dominació castellana durant un període de dos segles.

Tot va començar amb la batalla de Reinohuelén el 1536, quan els maputxes van tallar el pas a una expedició castellana enviada per Diego de Almagro. Malgrat lluitar contra guerrers amb armes de foc i cavalls amb armadures de ferro, els maputxes van ocasionar nombrosos baixes i un centenar de presoners al bàndol castellà. 

El 1553 va tenir lloc la batalla de Tucapel, una fortalesa creada pels castellans. En aquest cas, els maputxes liderats per Lautaro van lluitar contra les tropes de Pedro de Valdivia. Els castellans van patir una severa derrota, la fortalesa va ser destruïda i Valdivia va morir en batalla. Un any després, a la batalla de Marihueño, Lautaro tornaria a vèncer les tropes castellanes liderades per Francisco de Villagra. El cop seria tan dur que els invasors acabarien pensant que la conquesta de Xile era impossible.

L'any 1598 un altra vegada els maputxes van sorprendre els castellans a la batalla de Curalaba. Liderats per Paillamatxu, Pelantaro, Huaquimilla i Anganamon, els indígenes van massacrar les tropes del governador Martin Óñez de Loyola, i van destruir nombrosos assentaments castellans durant els anys següents.

L'any 1641 maputxes i castellans van signar la Pau de Quilín, que reconeixia certa autonomia als maputxes a canvi de la seva lleialtat a la corona espanyola. El 1726 se signaria la Pau de Negrete, que reafirmava l'autonomia indígena en aquests territoris.

REVOLTA DELS INDIS DE NOU MÈXIC (1680)

Aquesta revolta es va produir a la regió de Nou Mèxic, situada a l'actual sud-oest dels Estats Units. La presència espanyola a Nou Mèxic havia començat a finals del segle XVI amb l'establiment de missions, assentaments i guarnicions militars. Tal com els agradava fer, els castellans van intentar convertir els pobles indígenes al cristianisme i van imposar el seu sistema econòmic i social, que incloïa el treball forçat i la pèrdua de terres i autonomia per als natius. Tot plegat faria esclatar una revolta generalitzada.

El 1680 els hopis, zunyis, tiwes, tewes, towes, tanos, keres, entre altres tribus, es van unir per fer front al domini estranger, liderats per Popé, un cabdill dels tewes. Tot començava amb multitud d'atacs per sorpresa i de forma simultània a assentaments castellans. El resultat seria l'expulsió dels colons de Nou Mèxic. Els natius van destruir els símbols de la presència castellana i van restaurar les seves pràctiques religioses i culturals. 

Malgrat l'èxit inicial, la manca d'unitat i el desgast de la resistència a llarg termini va facilitar la tornada dels castellans amb força. El 1692, dirigits per Diego de Vargas, Nou Mèxic seria reconquerit per l'Imperi.



Informació relacionada

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els vikings

Els indis d'Amèrica del Nord

Quant temps podem viure sense menjar?

L'Imperi Romà d'Orient

Les aventures mediterrànies dels almogàvers

Història de Catalunya