Per què Catalunya no va ser un regne?
Per què Catalunya no va ser un regne? La resposta curta seria: senzillament perquè no li va interessar. Però, aprofundim una mica en aquesta qüestió, que hi ha per sucar-hi pa.
 |
Des que Borrell II no va renovar el pacte de fidelitat amb el rei franc (any 988), el comtat de Barcelona i els territoris que dominava es van convertir en independents i sobirans a tots els efectes. Aquesta independència seria oficialment reconeguda per França el 1258 per mitjà del Tractat de Corbeil, en què el rei francès renunciava a qualsevol pretensió de sobirania sobre els comtats catalans.
Entre els títols que usava Borrell II hi havia: duc de la Gòtia, duc ibèric i marquès, però també es deia príncep. Els seus successors també s'anomenarien prínceps. Alguns exemples:
Borrell II, per consensum principis Borrellum
Ramon Borrell, inclitus princeps Raimundus
Berenguer Ramon I, principis nostri Berengarii
Ramon Berenguer I, principis Barchinonensis; domini Raymundi et domini Almodis, Barchinone principum
Ramon Berenguer III, principis nostri Berengarii
A l'època medieval, el mot princeps no tenia el significat de 'fill del rei' o 'hereu del rei', sinó que volia dir 'principal', equivalent a 'sobirà'. Aquest havia estat un títol dels emperadors romans per manifestar que eren 'el primer entre iguals' o 'el primer ciutadà', i així conservar alguna essència de l'època republicana, on ja es feia servir per designar el membre més important del senat (princeps senatus). A més, el sistema polític vigent durant el primer període imperial rebia el nom de Principatus. En dies de Dioclecià, a finals del segle III, aquesta denominació va ser substituïda per la de Dominat.
En l'època dels comtats catalans, el terme princeps (príncep) també donava al comte de Barcelona l'estatus de sobirà i una major preponderància respecte als comtes veïns. De la mateixa manera, el mot principatus (principat) indicava 'sobirania' i designava el territori governat per un príncep.
Durant el govern de Ramon Berenguer I (1035-1076), es van promulgar els primers usatges, el codi de lleis català, on es deixa clar el reconeixement del poder del príncep, qui tenia oficialment la capacitat de fer lleis i de fer-les complir al principat, que consistia en aquell moment en els comtats de Barcelona, Girona i Osona.
L'usatge 65, per exemple, diu: "Quoniam per iniquum principem et sine veritate et sine iustitia periit omni tempore terra et habitatores eius; propterea ens, sepedicti principes Raymundus et Almoydes, consilio et auxili nostrorum nobilium virorum decernimus atque mandamus ut omnes principes qui in hoc principatu nobis sunt successuri habeant onini tempore siuceram et perfectam fidem et veram loquutionem".
Traducció: “Perquè per un governant injust i sense veritat i sense justícia la terra i els seus habitants van morir en tot moment; per tant, sent els príncep Raimon i Almodus, amb el consell i ajuda dels nostres nobles homes, decretem i manem que tots els prínceps que ens succeeixin en aquest principat tinguin en tot moment una fe perfecta i una paraula veritable".
En temps de Ramon Berenguer IV, el nom de Catalunya ja es feia servir àmpliament per designar els territoris dominats pel comte de Barcelona, i també s'usava amb normalitat el gentilici catalans. I quan es va casar amb Peronella d'Aragó es va fer dir príncep i dominador d'Aragó. El fill de tots dos, Alfons el Cast, continuador de la dinastia barcelonina, deixaria establertes les fronteres oficials de Catalunya el juliol del 1173, en el marc d'una assemblea de Pau i Treva. A partir d'aquí, els reis de la Corona catalanoaragonesa també eren prínceps pel que fa a la seva posició respecte a Catalunya fent servir el valor jurídic del tradicional títol de comte de Barcelona.
També cal pensar que el títol de comte de Barcelona ja no era un simple títol nobiliari, sinó un títol de sobirania que havia nascut el 801 gràcies a Carlemany, el monarca més cèlebre de l'alta edat mitjana. Poca broma! En la mentalitat medieval, l'antiguitat i la tradició donaven un extra molt important de prestigi i legitimitat. I les elits barcelonines també ho sabien. En les Corts del 1283, Pere el Gran, amb el vistiplau general, va aprovar una llei que deia que tant ell com els seus successors no podrien usar de manera oficial a Catalunya cap altra titulació que no fos la comtal barcelonina en els segells i en la documentació política, jurídica i administrativa.
Finalment, durant el govern de Pere el Cerimoniós, l'expressió Principat de Catalunya es va començar a usar amb caràcter oficial, com ho demostra la seva presència en la convocatòria de les Corts de Perpinyà de l'any 1350. D'aquesta manera, la tradició de prínceps/principat agafava el màxim de valor politico-jurídic. Catalunya era ja oficialment un principat i, per extensió, el seu governant era príncep, però el títol que li donava la sobirania legal era el de comte de Barcelona.
Les institucions catalanes, amb el suport de la classe mercantil barcelonina, es van estimar més no ser un regne, tal com no ho eren altres potències marítimes com Venècia o Gènova, i van defensar la tradició comtal de principat.
Cal tenir en compte que en algunes èpoques els comtes de Flandes eren més poderosos que els reis d'Anglaterra, o els ducs de Baviera que els reis de Polònia. També a Europa de l'Est van ser comuns els principats com a forma d'estat, on destacaria la Rus de Kíiv i el Principat de Moscou. A més, hi havia regnes que només ho eren de forma nominativa, sense cap sobirania, com passava a la península Ibérica amb els regnes de Múrcia o Jaén. Per tant, és fals que la categoria de regne tingués en aquells segles més importància que d'altres, tot i que simbòlicament el títol de 'rei' era el primer que un monarca posava en la seva intitulació. El fet rellevant, en la pràctica, era la sobirania i la capacitat d'autogovernar-se.
Usar una categoria o una altra per a una entitat política depenia de l'època, el lloc i la tradició. L'únic cas especial era la categoria de imperi, ja que perquè fos legítima i creïble a Europa havia de comptar amb una bona justificació al darrere, a més del suport de la màxima autoritat religiosa, sigui aquesta catòlica o ortodoxa.
Ara bé, que Catalunya no fos un regne no significa que no tingués rei. El rei governava Catalunya gràcies al títol de comte de Barcelona, però també era rei dels catalans. De fet, en la documentació catalana se li atribueixen expressions com a 'senyor rei' o 'majestat'. Però, jurídicament, el seu poder l'exercia com a comte de Barcelona. Així funcionaven les coses en aquella època, encara que a ulls nostres sembli estrany o complicat.
El comtat de Barcelona primer i el Principat de Catalunya després, comptaven amb un govern sobirà modern i innovador en comparació amb altres entitats europees, siguin regnes o no. La Cort Comtal i les assemblees de Pau i Treva servien per governar i limitar la violència feudal, i els usatges eren el sistema jurídic per excel·lència. Les Corts Catalanes, una evolució de la Cort Comtal i la Pau i Treva, actuaven com a parlament català, es basaven en el pactisme a l'hora de crear lleis i servien per regular la relació entre el rei i el poble.
Cal recordar que la Corona d'Aragó era una monarquia composta, un model de govern força habitual a Europa durant la segona meitat de l'edat mitjana, i que va continuar existint durant l'edat moderna en contraposició a l'absolutisme. En les monarquies compostes, els regnes, principats o ducats que les conformaven eren entitats amb autogovern que simplement compartien un monarca. Les institucions pròpies podien tenir més o menys privilegis, més o menys sobirania. En el cas de Catalunya, la sobirania era molt important, ja que el rei poca cosa podia fer sense l'aval de les institucions catalanes, i aquestes podien collar-lo per aconseguir els seus propòsits.
De les Corts Catalanes en sortien les Constitucions Catalanes i els Capítols de Cort, que eren les lleis aprovades que havien estat proposades pel monarca en el primer cas i pels braços en el segon, tot i que amb el temps en tots dos casos s'acabaria parlant de constitucions, unes constitucions que cada nou rei havia de jurar complir.
Pel que fa a la Diputació del General, creada el 1359 i coneguda popularment com a Generalitat, en un principi tenia unes funcions fiscals, però aviat es dedicaria a garantir el pactisme i el compliment de les lleis sorgides de les Corts. A més, no dubtava a enfrontar-se al rei si veia que el sistema perillava, fins al punt de convertir-se en poc temps en el govern efectiu de Catalunya, una institució més com a contrapès del poder reial.
El Consell de Cent, creat a mitjans del segle XIII, seria el govern de Barcelona, amb un gran poder per fer i desfer a voluntat. La Generalitat, el Consell de Cent i el Braç Militar sovint actuaven conjuntament en la defensa de les Constitucions Catalanes. Això portaria a la creació de la Conferència dels Tres Comuns a finals del segle XVII, una reunió formal entre representants de totes tres institucions per coordinar la defensa de les lleis catalanes quan funcionaris reials o el mateix rei se les saltava. Des del 1697 fins al 1714, per exemple, es van reunir almenys 590 vegades, i van redactar uns 250 documents diferents per enviar-los al monarca de torn per protestar sobre abusos o incompliment de les lleis.
Les institucions catalanes fins i tot podien restringir la presència del rei de la Corona al Principat, rebutjar-lo o destronar-lo i proclamar-ne un altre si es creia que no complia amb les constitucions jurades, tal com passaria, per exemple, durant la Guerra Civil Catalana, la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió, fets que provocaven intensos conflictes ja que els reis no acceptaven aquestes decisions.
Per acabar, Catalunya tenia la capacitat de defensar-se d'enemics exteriors i les seves institucions podien crear i finançar exèrcits propis.
Sembla clar, doncs, que si Catalunya no va ser un regne és perquè senzillament mai va voler ser-ho, ni ho necessitava.
Més informació
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
EL GAT SABERUT
