Per què Catalunya no va ser un regne?

Per què Catalunya no va ser un regne? La resposta curta seria: senzillament perquè no li va interessar. Però, aprofundim una mica en aquesta qüestió, que hi ha per sucar-hi pa.

Des que Borrell II no va renovar el pacte de fidelitat amb el rei franc (any 988) i es va intitular duc ibèric i marquès per la gràcia de Déu i príncep, el comtat de Barcelona i els territoris que dominava es van convertir en independents i sobirans a tots els efectes. Aquesta independència seria oficialment reconeguda per França el 1258 per mitjà del Tractat de Corbeil, en què el rei francès renunciava a qualsevol pretensió de sobirania sobre els comtats catalans. 

Cal tenir en compte que el mot príncep no tenia el significat de 'fill del rei', tal com el va adquirir segles després, sinó el de 'principal', equivalent a 'home principal' o 'sobirà'. Antigament, aquest era un títol que el senat romà atorgava a alguns emperadors, com Octavi August. En l'època dels comtats catalans, el terme príncep també donava al comte de Barcelona una major preponderància respecte als comtes veïns. De la mateixa manera, el mot Principat ve del llatí principatus, que significa 'sobirania' i que designava el territori governat per un príncep.

Durant el govern de Ramon Berenguer I (1026-1076), es van promulgar els primers usatges o lleis d'herència goda, inspirades en la llei romana. En aquest codi, s'hi deixa clar el reconeixement del poder del príncep, qui tenia oficialment la capacitat de fer lleis i de fer-les complir. En temps de Ramon Berenguer IV, els usatges es van desenvolupar i perfeccionar entre el 1149 i el 1151. L’usatge Quoniam per iniqum deia: "per açò nos sobreditz prínceps En Ramon Berenguer e Na Dalmur, per conseyl e per ajuda de barons nobles, avem jutyat e manams que·ls Prínceps qui en aquest Principat són a venir aprés nós, ayen tots tems ferma fe e perfeta e vera paraula".  En aquesta època, el nom de Catalunya ja es feia servir per designar els territoris dominats pel comte de Barcelona i el gentilici catalans era d'ús comú. I com veiem a l'usatge, el concepte de Principat ja era vigent.

Durant el govern de Pere el Cerimoniós, l'expressió Principat de Catalunya s'usava amb caràcter oficial, com ho demostra la seva presència en la convocatòria de les Corts de Perpinyà l'any 1350.

Tot indica que des d'un bon principi els comtes catalans amb l'empenta de la burgesia mercantil barcelonina es van estimar més no ser un regne, tal com no ho eren altres potències marítimes com Venècia o Gènova. També cal tenir en compte que en algunes èpoques els comtes de Flandes eren més poderosos que els reis d'Anglaterra, o els ducs de Baviera que els reis de Polònia. També a Europa de l'Est durant segles van ser comuns els principats com a forma d'estat, com en el cas dels principats russos, on va destacar la Rus de Kíiv

Catalunya va comptar durant l'edat mitjana amb un govern sobirà modern i innovador en comparació amb altres entitats europees, siguin regnes o no. Els usatges eren el sistema jurídic per excel·lència i les Assemblees de Pau i Treva van servir durant molt de temps per limitar la violència feudal. Les Corts Catalanes, basades en el pactisme, servien per regular la relació amb el rei de la Corona d'Aragó. 

Cal recordar que la Corona d'Aragó era una monarquia composta, un model de govern típic a Europa durant la segona meitat de l'edat mitjana, i que va continuar existint durant l'edat moderna en contraposició de l'absolutisme. En les monarquies compostes, els regnes, principats, ducats, etc, que les conformaven eren entitats sobiranes que simplement compartien un monarca.

De les Corts també en sortien les Constitucions Catalanes. Pel que fa a la Diputació del General, coneguda popularment com a Generalitat, havia de garantir el pactisme i no dubtava a enfrontar-se al rei si veia que el sistema perillava. Amb el temps es convertiria en el govern efectiu de Catalunya. El Consell de Cent era el govern municipal de Barcelona, amb un gran poder per fer i desfer a voluntat. Tant la Generalitat com el Consell de Cent fins i tot podien restringir la presència del rei de la Corona al Principat o destronar-lo i proclamar-ne un altre, tal com passaria, per exemple, durant la Guerra Civil Catalana o la Guerra dels Segadors. Per acabar, Catalunya tenia la capacitat de defensar-se d'enemics exteriors i les seves institucions podien crear i finançar exèrcits propis.

Sembla clar, doncs, que si Catalunya no va ser un regne és perquè senzillament mai va voler ser-ho, ni ho necessitava.



Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

La religió a l'edat mitjana

Els maies

El "descobriment" d'Amèrica

Els cavallers medievals

La Guerra dels Segadors