Les malalties europees que van assolar Amèrica

Els europeus, principalment els castellans, van portar a Amèrica malalties que es van convertir en autèntiques plagues. El seu tràgic efecte va facilitar enormement la submissió dels pobles natius durant la conquesta i les dècades següents.


Durant el segle XVII, després de la conquesta castellana de l'actual Mèxic, els maies sobrevivents recordaven amb enyorança una època en què vivien saludables, sense malalties i sense febres ni dolor. Això no significa que abans de l'arribada dels invasors no hi haguessin malalties i epidèmies esporàdiques, però el sotrac de les portades pels europeus va ser tal, que a la memòria col·lectiva el passat era un paradís de salut. 

A l'Amèrica precastellana els natius no tenien un sistema immunitari adequat per combatre malalties com la verola, el xarampió, la grip o la tos ferina, entre d'altres. De fet, ni tan sols existia el bestiar o els animals domèstics que a Europa funcionaven com a transmissors d'algunes d'elles. A més, els natius, sense cap comunicació amb altres continents, presentaven una gran uniformitat genètica. Aquesta característica va facilitar la propagació dels virus, que no necessitaven fer gaires mutacions per adaptar-se a les diferents ètnies.

Alguns autors creuen que Colom va portar en la càrrega dels seus vaixells els primers virus, com la verola i la grip porcina. El 1518, a l'illa de la Hispaniola (la Española, actuals Haití i República Dominicana), hi va haver un brot de verola que va matar en poques setmanes la tercera part dels natius. Dos anys després, es creu que el virus va arribar al continent americà en les tropes de Pánfilo Narváez, que buscava Hernán Cortés per empresonar-lo, ja que havia desobeït el rei castellà en algunes qüestions. Entre 1524 i 1525, la verola va arribar a l'Imperi Incaic, a Amèrica del Sud. El príncep Ninan Cuiutxi, germà d'Atahualpa, moriria per la seva culpa. Alguns creuen que el pare de tots dos, Huina Càpac, també li va passar el mateix.

Moltes referències pictogràfiques mesoamericanes que han arribat als nostres dies contenen informació sobre aquestes primeres plagues. Fins i tot hi podem distingir alguns dels símptomes més comuns de cada malaltia. Els relats contemporanis dels sacerdots i frares mostren com les epidèmies causaven pànic i desolació a les societats indígenes. 

La verola va ser especialment mortífera i va ser clau en la conquesta de l'Imperi Mexica, per exemple. Allà per on passava Hernán Cortés, el virus s'hi quedava i causava estralls. La verola matava amb extrema facilitat els millors guerrers i els principals líders i governants. Els natius no trobaven cap cas similar en temps antics fins al punt que al seu vocabulari no hi havia cap paraula o expressió que ho pogués definir. En un principi, simplement van parlar de cocoliztli ('malaltia'), però després van fer servir l'expressió huei zahuatl ('gran pestilència').

Els castellans també estaven confosos. A Espanya la malaltia no era tan mortífera ni afectava tant els adults. Alguns consideraven que era un càstig diví contra els natius i que això els donava més raó per sotmetre'ls per la força. De seguida van entendre que la virulència en contra dels indígenes jugava al seu favor. Francisco Pizarro, per exemple, enviava davant dels seus soldats esclaus amb llances impregnades amb secrecions de verola. En altres casos, quan els invasors aixecaven un campament, hi deixaven peces de roba de malalts. La idea d'escampar virus europeus per fer mal estava molt present en les tàctiques dels conqueridors.

Els mesoamericans tenien el costum de viure en cases comunals, on famílies senceres menjaven, dormien i es banyaven juntes. Això afavoria encara més els contagis. La mortaldat era tan gran, que no quedava gent per treballar els camps, cosa que provoca fam i més mort.

Sovint els virus avançaven més de pressa que els conqueridors. Sens dubte això els facilitava la feina. Per exemple, Hernán Cortés explica que els mexiques van contagiar la verola sense voler als purèpetxes abans que les seves tropes arribessin al seu territori. L'Imperi Incaic es va veure molt afectat per un virus (no se sap segur si va ser la verola, un altre, o diversos alhora) abans que Francisco Pizarro iniciés la seva campanya final el 1529. Tant els governants com la població patien les malalties europees mentre intentaven resistir l'embat castellà. 

Les malalties deixaven els natius sense líders, sense els seus millors guerrers i els causaven terror per desconèixer el perquè de tot plegat. Aquestes circumstàncies són molt rellevants per explicar la facilitat que van tenir els castellans a l'hora de conquerir. Com a exemple tenim Cuitlàhuac, el successor de Moctezuma II, que va morir de verola pocs dies després d'adquirir el govern, cosa que va impedir la reorganització dels mexiques. A més, quan semblava que els mexiques gaudien de cert avantatge, en comptes de perseguir els castellans i rematar-los, triaven quedar-se a la capital per cuidar els soldats que ja havien desenvolupat símptomes, en un intent de recuperar-los de tot. Quan els castellans hi tornaven, la malaltia ja havia fet bona part de la feina.

Alguns conqueridors van reconèixer obertament el paper de les malalties en les seves victòries. Per exemple, Bernardino Vázquez de Tapia va dir que les epidèmies van ajudar a fer la guerra i que gràcies a elles es va acabar més ràpidament perquè "hi va morir una gran quantitat d'homes i gent de guerra i molts senyors i capitans i homes valents [...] i, miraculosament, el nostre Senyor els va matar".

Durant el segle XVI les epidèmies van ser una constant a l'Amèrica castellana. Les dues pitjors serien les de 1545 i 1576 a l'altiplà mexicà. En la primera les cròniques parlen d'hemorràgies intenses que feien sortir sang pels orificis del cos. Segurament es tractava d'alguna mena de febre hemorràgica, tot i que no se'n sap gaire cosa més que la terrible mortaldat que va provocar. Durant la segona epidèmia es creu que hi van actuar diverses malalties alhora, entre elles la verola.

Les malalties europees que van recórrer Amèrica de nord a sud van trasbalsar per complet la vida dels natius. Comunitats senceres van desaparèixer o van quedar reduïdes a unes quantes famílies. Amb tot, l'impacte va ser desigual en cada territori i és difícil saber-ne el perquè. Però la realitat és que, malgrat que els pobles americans van ser durament reprimits i esclavitzats durant el segle XVI, els virus van matar més gent que les armes, cosa que va evitar contínues revoltes i l'oportunitat de lluitar amb garanties per la independència en les primeres dècades de colonització.

Quanta gent hi va morir per culpa de les malalties? No se sap segur. Però la majoria d'estudis calculen que les epidèmies i la violència dels colons europeus van matar al voltant del 90% de la població nativa d'Amèrica, uns 50 milions de persones. Cal recordar que després dels castellans vindrien més conquestes i colonitzacions per part d'altres nacions del vell continent. Els sobrevivents van aconseguir crear noves generacions d'indígenes, alguns d'ells mestissos que, amb l'arribada de més migracions europees i de centenars de milers d'esclaus africans van conformar l'actual població del nou continent.

FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

La independència dels Estats Units

Introducció a l'edat mitjana

Els grecs

Els egipcis

Quins van ser els primers documents escrits en català?