La vida de Napoleó Bonaparte

Un líder respectat, un general virtuós, un emperador i un tirà. Qualsevol d'aquestes característiques es queda curta si parlem d'uns dels personatges més importants de la història moderna d'Europa: Napoleó Bonaparte.

Toca o clica les imatges per veure-les més definides


Napoleone di Buonaparte, tal com es deia al principi, va néixer el 15 d'agost de 1769 a l'illa de Còrsega, un any després que França comprés l'illa a la República de Gènova. Malgrat el traspàs, en realitat l'illa feia 14 anys que era independent dels italians gràcies al líder Pasquale Paoli.

Els pares de Napoleó pertanyien a la baixa noblesa local i donaven suport a la causa nacionalista corsa. Còrsega va intentar desempallegar-se de França, però la revolta va ser aixafada a la batalla de Ponte Novu entre el 8 i el 9 de maig de 1769, i Paoli es va exiliar a la Gran Bretanya. Com que el nou governador francès volia guanyar-se la noblesa, el pare de Napoleó ho va aprofitar per tirar endavant treballant per al nou govern. El 1777 seria nomenat representant de l'illa davant la cort de Lluís XVI.

Amb 9 anys Napoleó va ser enviat a França per ingressar a l'escola religiosa d'Autun. Al cap de pocs mesos, va ser traslladat a l'escola militar de Brienne-le-Château. Amb 10 anys va començar a aprendre francès, perquè només coneixia el cors, la seva llengua materna, i l'italià, llengua també oficial de Còrsega. Mai va dominar del tot la llengua francesa, ja que la parlava amb molts italianismes, fet que el feia sentir acomplexat. Sovint deformava la llengua al seu gust creant expressions que a vegades no entenien els seus oients. I la seva cal·ligrafia era desastrosa, fins i tot d'adult. Això no el privaria d'escriure algunes obres literàries. Les assignatures que millor controlava eren matemàtiques, geografia i història. En la resta mai va destacar. A l'escola sovint era la riota dels companys pel seu accent, lloc de naixement i gestos. 

Als 15 anys va poder entrar l'Escola Militar de París i poc després va morir el seu pare. Mentre estava a l'acadèmia, el seu nacionalisme cors el va aïllar dels companys, malgrat que no deixava de sorprendre amb les seves habilitats. Tothom reconeixia la seva vàlua i potencial. Però en el seu cor continuava veient França com un estat opressor.

Tot i no ser un gran estudiant a l'escola, llegia molt sobre temes militars i polítics, i admirava líders del passat com Alexandre el Gran. A més, gaudia d'un carisma que el feia especial. I no, no era tan baix com alguns enemics amb el temps van fer creure. El futur emperador arribaria 1,68 metres, per sobre de la mitjana francesa que rondava l'1,60 d'alçada.

En només un any Napoleó va aconseguir graduar-se com a segon tinent d'artilleria, amb 16 anys, i va servir a Valence i Auxonne fins que va esclatar la Revolució Francesa. Com que el nou govern va permetre que Paoli tornés de l'exili, Napoleó va demanar unir-s'hi, però el líder cors no el va voler perquè considerava el seu pare un traïdor. Els primers anys de la Revolució el jove Napoleó els va passar a Còrsega, on tant ell com els seus germans van canviar d'ideals i es van unir a la causa francesa fent costat als jacobins, radicals antimonàrquics. La seva carrera militar continuava ascendint, ja que el van fer capità dins de l'exèrcit regular el 1792.

Còrsega va tornar a intentar independitzar-se de França, fet que va enfrontar directament Napoleó amb Paoli. Tal com estaven les coses, tots els Bonaparte es van veure obligats a fugir a França al juny del 1793, on Napoleó es guanyaria les simpaties del germà del revolucionari Maximilien Robespierre. De seguida va ser nomenat comandant d'artilleria de les forces republicanes i poc després general de brigada, amb 24 anys. 

Va participar activament en la campanya de França contra la Primera Coalició, un conjunt de països que volien aturar el republicanisme i els ideals liberals perquè no s'escampessin. En aquesta època, va afrancesar el seu nom, que deixaria de ser Napoleone di Buonaparte per convertir-se en Napoléon Bonaparte. La grafia seria canviada oficialment el 1796.

Quan Robespierre va ser executat pels seus mètodes injustos i cruels al capdavant del Comitè de Salvació Pública, Napoleó va ser breument empresonat com a sospitós pels contactes que havia tingut anteriorment amb la família del líder polític. Un cop va quedar lliure de sospita i es va guanyar la confiança del govern, va ser traslladat a l'Oficina de Topografia fins que el 3 d'octubre de 1795 va rebre el comandament de les tropes que havien de repel·lir un aixecament reialista a París. La seva gestió de la revolta el faria famós dins del món polític de la capital. Com a conseqüència d'això, es va convertir en comandant de l'exèrcit que actuava a Itàlia.

Dos dies abans de marxar a Itàlia, es va casar amb Josefina de Beauharnais, filla d'una família francesa que tenia plantacions de sucre a l'illa de Martinica. Durant l'època d'excessos de Robespierre, havia estat empresonada i el seu primer marit havia acabat a la guillotina. Amb el temps va saber avenir-se amb el govern, sobretot gràcies a ser amant de més d'un polític, fins a conèixer Napoleó.

A mesura que la França republicana volia estendre les seves arrels, més enemics externs s'hi enfrontaven. Les nacions absolutistes veien perillar el seu model (l'Antic Règim) i no van dubtar en lluitar contra els nous ideals francesos. Durant les guerres revolucionàries, Napoleó no només va lluitar a Itàlia, sinó que també va fer una expedició a Egipte. La campanya d'Itàlia va ser un gran èxit i el va fer encara més famós. Les llegendes sobre la seva manera de lluitar van començar a córrer. La campanya d'Egipte no aniria tan bé, però gràcies a ella es va descobrir la pedra de Rosetta. Mentrestant, una segona coalició de nacions feien trontollar la França republicana.

A Napoleó no li agradaven com es dirigien les coses a la capital i, un cop tornat d'Egipte, el 9 de novembre de 1799 va protagonitzar un cop d'estat que donaria lloc a un nou govern republicà: el Consolat. Seria dirigit, evidentment, per ell. Durant els quatre anys que va durar el Consolat, Napoleó va aconseguir reconciliar França amb l'Església gràcies al Concordat de 1801 i va aturar les pretensions de la Segona Coalició. A més, va establir noves reformes liberals inspirades en la Revolució. També va envair Haití per intentar recuperar-la, ja que es trobava en ple procés d'independència, però no li va sortir bé. A Amèrica del Nord, va vendre Louisiana als Estats Units, fet que va duplicar la seva mida, a més d'afavorir la colonització cap a l'oest. 

Napoleó com a primer cònsol (pintura de François Gérard) 

El 1802 van acabar les anomenades Guerres Revolucionàries amb el Tractat d'Amiens. Però la pau duraria ben poc. Les dues primeres coalicions contra els francesos revolucionaris només serien el principi d'una llarga lluita amb noves coalicions que buscaven aturar l'onada napoleònica. De fet, tan bon punt es va signar l'acord d'Amiens, Napoleó ja planejava envair les illes britàniques, però el pla no es va poder enllestir del tot i la invasió es va posposar.

Encara que tot semblava anar més o menys bé, amb les reformes liberals i els enemics a ratlla, Napoleó no en tenia prou. Després de fer front a una conspiració contra ell, es va convèncer que calia un sistema hereditari per consolidar el futur de la nova França que estava creant. El 18 de maig de 1804 es va proclamar emperador dels francesos. Ningú podia fer-li ombra. Els antics líders revolucionaris estaven morts, deshonrats o simplement sense poder d'influència, i Napoleó comptava amb el vistiplau del poble. La seva coronació es va produir a la catedral de Notre-Dame el 2 desembre. Ell mateix es posaria la corona davant del papa, un fet extremadament polèmic, ja que fins aleshores eren els papes qui havien coronat els emperadors durant 1.000 anys.

Coronació de Napoleó (pintura de Jacques-Louis David)

Malgrat tots els canvis produïts a la societat francesa, la realitat és que amb Napoleó l'estat francès era més centralista que durant l'Antic Règim, encara que més poderós. L'absolutisme anterior no es diferenciava gaire de la seva forma de governar, tot i que les lleis liberals marcaven clarament una nova manera de viure i afrontar el futur. La resta d'Europa veia amb por el poder de França i alguns països, com Regne Unit, Àustria i Rússia, van formar la Tercera Coalició. 

L'emperador Napoleó Bonaparte (pintura d'Auguste Dominique Ingres) 

Davant la nova coalició, Napoleó no s'ho va pensar dos cops i va envair els estats alemanys. El 13 de novembre de 1805 va capturar Viena i el 2 de desembre va derrotar un enorme exèrcit de 90.000 soldats austríacs i russos. La batalla d'Austerlitz, també coneguda com la batalla dels tres emperadors, seria decisiva en les aspiracions napoleòniques. Les tropes franceses, uns 68.000 homes, van aconseguir vèncer gràcies a una estratègia brillant. És considerada la seva més gran victòria.

Un cop rendida Àustria, Napoleó va reorganitzar els estats alemanys i va crear la Conferència del Rin, que resultaria al juliol de l'any 1806 en la dissolució del Sacre Imperi Romanogermànic després de 9 segles d'existència. A l'octubre, Prússia, Rússia i Regne Unit es van unir formant la Quarta Coalició. Napoleó no es va arronsar, va vèncer un exèrcit prussià a la batalla de Jena-Auerstedt i va entrar a Berlín. Després es va dirigir a Polònia, on crearia el Gran Ducat de Varsòvia. Els russos serien els següents en saber com se les gastaven les tropes napoleòniques perdent dues batalles, la d'Eylau i la de Friedland, totes dues al 1807. Finalment, el tsar Alexandre I de Rússia va signar la pau per mitjà dels Tractats de Tilsit. El tsar va acceptar unir-se a l'embargament econòmic a gran escala que França havia imposat al Regne Unit, conegut com a Bloqueig Continental. D'aquesta manera, s'evitava que els britànics tinguessin socis comercials.

Napoleó travessant els Alps (pintura de Jacques-Louis David)

Com que Portugal es va negar a participar al Bloqueig Continental contra el Regne Unit, l'emperador francès va ordenar la seva invasió. La tasca seria fàcil, ja que Lisboa va caure ràpidament. Napoleó va aprofitar que tenia les tropes allà i una disputa a la família reial espanyola per ocupar el tron borbònic. Hi va posar el seu germà Josep, el que ja era rei de Nàpols i que ara es convertia en rei de les Espanyes. Per tal de guanyar-se els catalans, Catalunya seria separada d'Espanya i traspassada a França. Però la majoria d'espanyols i catalans no estaven d'acord amb aquesta usurpació, tot i que alguns simpatitzaven amb els ideals liberals francesos. Així que les revoltes contra el domini napoleònic serien constants.

Josep no va ser l'únic germà que Napoleó va posar al poder. El 1806 havia fet rei d'Holanda a Lluís i el 1807 li havia tocat al petit Jérome convertir-se en rei de Westfàlia. Aquestes decisions no semblen avui haver estat encertades, ja que els seus germans no van demostrar ser gaire competents.

Regne Unit i Àustria van formar una nova aliança, la Cinquena Coalició, a l'abril del 1809. A la vora del Danubi, entre el 21 i 22 de maig, Napoleó patiria la seva primera derrota com a emperador a la batalla d'Aspern-Essling. Tot i això, va poder reagrupar les tropes i guanyar els austríacs poc després a la batalla de Wagram, entre el 5 i 6 de juliol. L'emperador francès continuava aguantant, però havia quedat demostrat que se'l podia vèncer. 

Napoleó Bonaparte al palau de les Teuleries (pintura de Jacques-Louis David)

A principis del 1810, Napoleó es va divorciar de Josefina, i a l'abril es va casar de nou amb Maria Lluïsa d'Àustria, filla de Francesc I, el darrer emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Aquest matrimoni mostrava a Europa com Àustria s'havia convertit, forçosament, en aliada de França. Un any després naixeria d'aquesta unió un nen, Napoleó II.

Rússia veia els esdeveniments amb un neguit creixent. El fet de tenir com a veí el Gran Ducat de Varsòvia, un estat vassall de França, i participar en el Bloqueig Continental no li agradava gens ni mica. Així que el tsar Alexandre I va decidir abandonar el bloqueig i preparar-se per a la gran topada amb Napoleó. L'emperador francès, traït com se sentia, va planejar la invasió de Rússia amb més de 600.000 soldats, que començaria al juny del 1812. 

L'Europa de Napoleó

En comptes d'enfrontar-se als francesos, els russos van deixar que les tropes entressin i els seguissin a dins del seu territori mentre que practicaven la tàctica de terra cremada. L'estratègia era negar-li a l'enemic qualsevol cosa de valor durant la seva marxa. Per això, mentre es retiraven destruïen collites, molins de vent, ponts, dipòsits, bestiar, etc. Abans de la primera batalla important, els francesos havien perdut 100.000 homes.

Finalment, francesos i russos van topar en dues batalles destacades, la de Smolensk i la de Borodinó, que van guanyar pírricament els napoleònics. El 14 de setembre de 1812 l'exèrcit de Napoleó va arribar a una Moscou deserta i sense subministraments. Sense esperança d'assolir una victòria rendible ni cap acord amb el tsar, 36 dies després va ordenar la retirada. El viatge de tornada seria un infern pel clima, la fam i els atacs russos. Entre morts, presoners i desertors, el gran exèrcit napoleònic només comptava amb uns 100.000 efectius que arribarien a casa en condicions penoses.

Napoleó retirant-se de Moscou (pintura d'Adolph Northen) 

El desastre de la invasió napoleònica de Rússia va ser aprofitada per les potències europees, que van formar la Sisena Coalició, composta de Rússia, Regne Unit, Prússia, Àustria i Suècia. La derrota francesa a la batalla de Leipzig entre el 16 i 19 d'octubre de 1813 va permetre als aliats entrar a França. Napoleó es va veure obligat a abdicar l'11 d'abril de l'any següent i exiliar-se a l'illa d'Elba.

Abdicació de Napoleó de 1814 (pintura de Paul Delaroche) 

La restauració borbònica a França no va agradar gens a molts francesos i la inestabilitat va esperonar Napoleó a fer un últim intent de tornar al tron. Va desembarcar al sud de França amb 1.000 soldats fidels, i el 20 de març de 1815 va entrar triomfant a París. El seu segon govern, anomenat Cent Dies, va fer saltar ràpidament totes les alarmes. De seguida es va formar la Setena Coalició, amb gairebé tota Europa unida contra ell.

Els britànics i els prussians serien els encarregats de destruir novament el somni napoleònic a la batalla de Waterloo, el 18 de juny. Un altre cop seria exiliat, en aquest cas a l'illa de Santa Helena, on moriria el 5 de maig de 1821 amb 51 anys. Hi ha diverses teories sobre la causa de la mort. Feia temps que estava malalt i es pensa que podia haver estat a conseqüència d'un càncer d'estómac. També hi ha la teoria de l'enverinament, sigui a posta o de forma accidental. Però, a hores d'ara, la causa exacta és encara un misteri.

La mort de Napoleó va fer miques tot el que havia creat. Encara que el seu fill Napoleó II intentaria governar, la Santa Aliança, un conjunt de països absolutistes units contra la causa liberal, no ho va permetre i va imposar el borbònic Lluís XVIII al tron. Malgrat això, els ideals revolucionaris defensats per la burgesia van arrelar dins de les potències europees i van ser causa de nombrosos conflictes durant el segle XIX. Ser dominats per un imperi estranger no havia agradat, però la nova forma de veure el món sí que agradava. A poc a poc, les monarquies absolutistes anirien caient o estovant-se, i França mateixa acabaria sent una república fins al dia d'avui.



Informació extra

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

La Guerra dels Segadors

La romanització de Catalunya

Els cavallers medievals

Com es va unificar Alemanya?

Els grecs