La batalla naval de Barcelona

La Guerra dels Dos Peres (1356-1369), entre Pere el Cerimoniós d'Aragó i Pere el Cruel de Castella, va suposar la topada més important fins aleshores entre aquestes dues corones. Enmig de tot un entramat de conspiracions, intrigues i ambicions territorials, es produiria la batalla naval de Barcelona, on s'usaria un giny poc conegut a Europa en aquell moment. 


L'antic Regne de Múrcia sempre havia estat un foc de tensió entre castellans i catalans. Al final del segle XIII, Jaume el Just havia conquerit el regne als castellans aprofitant un conflicte dinàstic i, després del Tractat de Torrellas (1304), havia aconseguit quedar-se definitivament la regió del nord, que avui correspon al sud del País Valencià. 

El 1356 Pere el Cruel de Castella va trencar aquesta pau. El motiu va ser un petit incident comercial en aigües castellanes entre catalans i genovesos, que eren aliats dels castellans. Però la raó de fons era tenir una excusa per atacar. Catalunya acabava de passar per la pesta negra i estava molt afeblida, mentre que a Castella la malaltia hi havia tingut menor incidència. Això sí, els castellans estaven immersos en una guerra civil, ja que el seu germà bastard, Enric de Trastàmara, pretenia el tron. 

En joc hi havia moltes coses, com l'hegemonia a la península, el control comercial de la Mediterrània (en què catalans i genovesos eren els principals protagonistes) i el futur del tron castellà. Pere el Cruel, decidit a fer mal, va envair territoris aragonesos i valencians. Fins i tot va amenaçar directament València i Saragossa. A sobre, el germanastre de Pere el Cerimoniós, anomenat Ferran, es va posicionar al costat de Castella. 

El monarca català, que es trobava pacificant Sardenya, va tornar a correcuita per organitzar l'exèrcit i aturar els atacs enemics. València i Saragossa van rebutjar els assetjadors. Llavors, el papa Innocenci VI va convèncer el rei castellà per acceptar una treva. Seria durant aquesta treva que Ferran acceptaria canviar de bàndol i aliar-se amb el seu germanastre, el rei català.

A mitjans del 1358, la pau es va trencar i les topades van continuar als fronts de Múrcia, València i Aragó. Quan el conflicte semblava equilibrat, Pere el Cerimoniós va rebre un avís inquietant al juny del 1359: una enorme flota castellana, on hi havia també naus genoveses, es dirigia cap a Barcelona. No es recordava que algú abans intentés conquerir la ciutat per mar, ja que es creia que era pràcticament impossible per causa dels bancs de sorra i els esculls. Per això era l'única part que no estava emmurallada.

El rei català es va afanyar a mobilitzar la població de la capital i defensar la línia de costa. Quan hi va arribar l'estol castellà amb trenta galeres i nombroses naus de reforç, s'hi va trobar una ciutat armada i preparada per lluitar. La costa estava plena de defensors i barricades i el port estava protegit per deu galeres catalanes. Però, falcat a un banc de sorra, hi havia una nau de grans dimensions coberta amb cuir i protegida amb fustes. Què s'hi amagava a dins?

El rei castellà va ordenar atacar des dels vaixells amb sagetes i trets de trabucs. Tot i això, la bona defensa dels barcelonins va impedir que hi hagués danys considerables. L'endemà els castellans van començar a llançar pedres amb brigoles, una mena de catapultes, però els projectils no passaven de la platja. Vist el poc efecte dels atacs llunyans, la flota castellana va decidir anar de front contra l'estol català. Quan la primera galera estava ben a prop, es va sentir de sobte un esclat eixordador que provenia del vaixell falcat al banc de sorra i, tot seguit, una part de la nau castellana va saltar pels aires.

En aquell moment es va fer un silenci total, fins que un nou esclat va rebentar una altra zona del vaixell i va fer volar part de la tripulació. Veient que el pànic s'escampava per la flota, l'almirall de Pere el Cruel va aconsellar la retirada. El rei castellà hi va accedir. La victòria catalana va ser aclaparadora.

Els dos esclats que s'havien sentit eren producte d'una bombarda, una arma que usava pólvora i que era poc coneguda a Europa, i menys encara a Europa occidental. De fet, d'aquella època pràcticament no en tenim constància de l'ús de la pólvora, un invent xinès que viatjaria per Àsia fins a arribar diferents indrets europeus. Pere el Cerimoniós tenia aquest as a la màniga i el va saber aprofitar al moment més oportú.

La guerra entre els dos Peres va continuar amb diverses topades a la frontera valenciana i aragonesa. El 1363 Ferran va tornar a canviar de bàndol i Pere el Cerimoniós va ordenar executar-lo. Però el revifament de la guerra civil castellana condicionaria el desenllaç de la contesa. Enric de Trastàmara rebria l'ajuda dels francesos, mentre que Pere el Cruel seria ajudat pels anglesos. 

Francesos i anglesos estaven enfrontats pel domini de les regions occidentals de França a la que coneixem com a Guerra dels Cent Anys, i no van dubtar a fer de la península una extensió de les seves desavinences. El 14 de març del 1369, durant la batalla de Montiel, els dos monarques intentaven negociar la pau al camp de batalla, però els ànims es van escalfar i Ferran va matar a traïció Pere el Cruel. Així es va imposar la dinastia Trastàmara al tron castellà.

Pere el Cerimoniós veia per fi com el seu principal rival quedava fora d'escena. Ara bé, arribar a un acord definitiu sobre Múrcia amb el nou rei costaria més anys. Seria el 1375, per mitjà del Tractat d'Almazán, que finalment quedarien acordades les fronteres. 

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els egipcis

L'absolutisme monàrquic

Introducció a l'edat mitjana

Les croades

Els cavallers medievals