Els caldeus
Els caldeus van ser un poble que van donar a Babilònia la seva època més esplendorosa. La van fer la ciutat més important d'Orient i encara avui es conserven històries i mites sobre la seva majestuositat, com per exemple els famosos jardins penjants.
 |
Els caldeus feia temps que pul·lulaven per Mesopotàmia, però sense gaires ínfules. Pertanyien a una societat tribal de tantes que anaven amunt i avall sense parar. Però cap al segle IX a.n.e. van arrelar en importants ciutats, com Babilònia, que estava sota el control assiri.
Des de la caiguda de la dinastia cassita en poder dels elamites a mitjans del segle XII a.n.e, Babilònia havia passat per diverses mans. Els elamites havien sigut derrotats per Isin, una ciutat propera que va reunir aliats locals per enfrontar-se al control d'Elam. Un cop aconseguida la independència, l'anomenada Segona Dinastia d'Isin no duraria gaire per les topades amb altres pretendents locals i els arameus. Finalment, Assíria va prendre el control de la zona durant el regnat de Sennàquerib (705-681 a.n.e.).
Durant les dècades que els babilonis van estar a l'ombra de l'Imperi Neoassiri, es van fer experts en revoltes i intents d'autodeterminació per tal de desempallegar-se dels seus veïns. Els caldeus havien assolit càrrecs importants i tenien clar que calia fer-los fora.
Després de la mort del rei assiri Assurbanipal, Assíria va entrar en un seguit de problemes successoris que la van afeblir moltíssim. Per contra, Nabopolassar, el governador caldeu de Babilònia, es va posar davant del seu exèrcit i va vèncer els assiris. El següent pas era clar: entrar a Babilònia i proclamar-se'n rei.
En pocs anys el rei babilònic ja havia aconseguit dominar els focus d'oposició interna i, amb enorme ambició, llançar-se a la conquesta del cor d'Assíria. En aquesta empresa de gran envergadura, va comptar amb l'ajuda d'un poder emergent, els medes, que habitaven l'actual Iran. Sobre les ruïnes d'Assur, la vella capital assíria que acabava de ser destruïda pels medes liderats pel rei Ciaxares, Nabopolassar va establir un acord de col·laboració amb aquest poble.
L'any 612 a.n.e. (o 632 a.n.e. segons la cronologia bíblica), les dues potències van conquerir i enrunar Nínive, la moderna i flamant capital assíria. Els assiris van intentar refer-se, però sense èxit. L'Imperi Neoassiri ja era història. Els egipcis van intentar contenir l'avanç babilònic a Carquemix, però tampoc se'n van sortir. Al cap de poc, Nabopolassar va morir, tot just després d'abdicar en el seu fill, Nabucodonosor II. Aquest rei va governar 43 anys i va consolidar l'Imperi Neobabilònic.
Nabucodonosor II va crear el seu propi model de sobirà i va ser un gran conqueridor, un gran devot del déu Marduk i un constructor incansable, sobretot pel que fa a Babilònia. De la magnificència i bellesa de la capital mesopotàmica es van fer ressò nombroses inscripcions cuneïformes, així com l'Antic Testament i els autors clàssics. El mateix rei va manar gravar el següent text, en què es referia a la construcció de l'espectacular Porta d'Ixtar:
En totes les portes vaig instal·lar llindars i frontisses de mineral fos. Vaig erigir bous salvatges i dracs furiosos a l'interior de les portes, les vaig dotar amb magnificència i sumptuositat perquè tota la humanitat les contempli esbalaïda.
En la seva faceta de rei conqueridor, Nabucodonosor II va organitzar grans operacions militars amb l'objectiu de consolidar i estendre els seus dominis, per tal situar-se al capdavant del Pròxim Orient i aconseguir que fos comparat per la seva grandesa amb Hammurabi, el mític rei accadi.
Una de les seves campanyes més espectaculars va ser la de Judà. En un primer moment va conquerir la seva capital, Jerusalem, i se'n va emportar molta gent a l'exili, inclòs el rei Joiaquim i la seva família. Al tron hi va imposar el seu germà, Sedecies, sota un gran tribut.
Mentrestant, el faraó Psamètic II (de la darrera dinastia nativa d'Egipte, la XXVI) va obtenir una important victòria sobre Núbia que va publicitar per tota la zona de Síria i Palestina, per tal d'esperonar els seus habitants a revoltar-se contra Babilònia. I ho va aconseguir en el cas de Sedecies, que es va rebel·lar contra Nabucodonosor II i va recórrer al país del Nil en la recerca d'ajuda militar. A causa d'això, els exèrcits babilònics van marxar per segona vegada cap a Jerusalem. Una força militar egípcia, però, s'hi va dirigir, cosa que va fer que els babilonis retiressin el setge de forma temporal. Finalment, el setge es va tornar a produir i la ciutat va ser presa, saquejada i destruïda l'any 586 a.n.e (o 607 a.n.e. segons la cronologia bíblica). Els fills de Sedecies van ser executats davant dels seus ulls i ell va ser portat a Babilònia, on va morir empresonat.
Aquesta caiguda històrica i estrepitosa de Jerusalem va quedar així relatada a la Bíblia:
L’any 11 del regnat de Sedecies, el dia nou del quart mes, van obrir una bretxa a la muralla de la ciutat. Tots els prínceps del rei de Babilònia van entrar i es van asseure a la Porta del Mig. Eren Nergal-Sarèsser, el samgar; Nebó-Sarsequim, el rabsaris; Nergal-Sarèsser, el rabmag, i tots els altres prínceps del rei de Babilònia. Quan Sedecies, el rei de Judà, i tots els soldats els van veure, van fugir de la ciutat. Van sortir de nit pel jardí del rei, per la porta que hi ha a la muralla doble, i se’n van anar pel camí que va a l’Arabà. Però l’exèrcit dels caldeus els va perseguir i va atrapar Sedecies a les planes desèrtiques de Jericó. El van fer presoner i el van portar a Riblà, a la terra d’Hamat, davant de Nabucodonosor, el rei de Babilònia, i el rei va pronunciar sentència contra ell. El rei de Babilònia va fer que matessin els fills de Sedecies a Riblà davant dels seus propis ulls, i també va fer que matessin tots els nobles de Judà. Aleshores va cegar Sedecies i li va posar grillons de coure per endur-se’l a Babilònia. A més, els caldeus van incendiar la casa del rei i les cases de la gent, i van enderrocar les muralles de Jerusalem. Jeremies 39:2-8
Una altra campanya imponent va ser contra la ciutat fenícia de Tir, que es va negar a pagar tribut. Després d'un setge de tretze anys, la ciutat va caure. Aquest retard en la conquesta va ser perquè els tiris podien rebre contínuament recursos en vaixells i els babilonis no eren gaire destres en qüestions marítimes. Els supervivents es van refugiar en una illa a prop de la costa on més tard aixecarien una nova ciutat. Un cop passat el conflicte, van acceptar l'autoritat d'un governador babilònic.
Nabucodonosor II va controlar tota la conca mesopotàmica i tota Síria, Fenícia i Palestina. Només se li va resistir Egipte. Però va ser tan bon conqueridor com constructor, perquè va transformar Babilònia en la més fastuosa i imponent capital del món antic, de la qual parlarem més en una estona. El seu orgull per la ciutat també es va reflectir en les següents paraules que apareixen a la Bíblia: No és aquesta Babilònia la Gran, que jo mateix he construït per a la casa reial amb la meva força i el meu poder i per a la glòria de la meva majestat?. Daniel 4:30
Els següents tres successors de Nabucodonosor II van ser efímers i no van fer res a destacar. Amel-Marduk, el fill; Neriglissar, el gendre; i Labashi-Marduk, el net. En total van regnar sis anys tediosos. Però un cop va morir el net per un cop d'estat, Nabònides es va fer rei. Encara que hi ha debat sobre el seu origen, sembla que també era parent de Nabucodonosor II.
Com que Nabònides era gran, al cap de pocs anys va nomenar el seu fill Belsatsar regent del regne, és a dir, que tot i no ser rei oficialment podia manar com a tal en absència d'ell. Després d'això se'n va anar en una llarga expedició al cor d'Aràbia fins a instal·lar-se a Teman, on va edificar un palau que li serviria de residència. Les raons d'aquesta decisió són encara una incògnita. Potser volia realitzar contactes diplomàtics i comercials amb els pobles àrabs, o simplement volia escampar la boira.
Després de deu anys, Nabònides va tornar a Babilònia promovent algunes reformes religioses que no agradaven gens als sacerdots locals. Mentre que ell volia prioritzar el culte al déu lunar Sin, molt arrelat a Assíria, ells tenien clar que era Marduk la principal deïtat del país. Però la seva atenció es va centrar ràpidament en la situació que s'estava vivint a la frontera oriental de Babilònia. Un nou rei d'origen persa, anomenat Cir, havia aconseguit unificar els pobles de la regió i iniciar les primeres campanyes militars amb l'objectiu de construir un imperi.
Al setembre de l'any 539 a.n.e., es va produir un enfrontament militar entre babilonis i perses en l'anomenada batalla d'Opis, amb un desenllaç favorable a Cir. Nabònides es va refugiar a Borsippa i el seu fill se'n va tornar a la capital. Un mes més tard, a Belsatsar no se li va acudir una altra cosa que muntar una gran festa plena de luxes i convidats. Els perses, amb molta cautela i intel·ligència, van aconseguir desviar les aigües de l'Eufrates per tal de travessar el fossat de la ciutat a peu. Ho van fer de nit i, sorpresa!, les portes estaven obertes de bat a bat. La ciutat va caure sense gaire lluita al mes d'octubre.
Cir tenia a favor els sacerdots i una part important de les classes altes que estaven fartes de la manera de fer de Nabònides i el seu fill. Poc després, Nabònides va ser capturar i exiliat a Carmània, en territori persa. Pel que fa al seu fill, Belsatsar, es creu que va morir la nit de la caiguda de la ciutat.
La forma en què va ser conquerida la Babilònia va ser un fet tant sorprenent com històric. Totes les cròniques ens fan arribar a una única conclusió: les forces perses comandades per Cir van desviar les aigües de l'Eufrates, van aconseguir travessar el riu, van entrar a Babilònia sense gaire batalla, van conquistar la ciutat enmig d'una nit festiva, i en el procés Belsatsar va ser assassinat.
És interessant notar que la Bíblia va fer aquesta mateixa reconstrucció dels fets amb aproximadament 200 anys d'antelació, al llibre d'Isaïes i, un temps després, al de Jeremies. Per això hi ha qui diu que aquests dos relats es van escriure un cop passats els fets, malgrat que les proves indiquen el contrari. Tot un misteri. Però és interessant conèixer com ho van descriure amb un llenguatge profètic.
Isaïes diu:
«Soc jo (referint-se a Jehovà Déu) qui diu a les aigües profundes: “Eixugueu-vos; assecaré tots els teus rius”, aquell que diu de Cir: “Ell és el meu pastor i complirà totalment la meva voluntat”, aquell que diu de Jerusalem: “Serà reconstruïda”, i al temple: “Es posaran els teus fonaments.”» Això és el que Jehovà diu al seu ungit, a Cir, a qui tinc agafat de la mà dreta per sotmetre nacions davant seu, per desarmar reis, per obrir davant seu les portes de dues fulles, de manera que les portes no estiguin tancades: «Aniré davant teu i aplanaré els turons. Faré miques les portes de coure i partiré les barres de ferro.» Isaïes 44:24-45:2
Val a dir que seria també Cir qui permetria la reconstrucció del temple de Jerusalem.
Referint-se a Babilònia, Jeremies diu:
Vindrà una devastació sobre les seves aigües, i aquestes s’assecaran. Perquè és una terra d’imatges esculpides, i es comporten com bojos per les visions espantoses que tenen. (Jeremies 50:38)
Els guerrers de Babilònia han deixat de lluitar. S’asseuen a les seves fortaleses. S’han quedat sense forces. S’han tornat com dones. Les cases de Babilònia han sigut incendiades. Li han trencat les seves barres. Un missatger corre per trobar-se amb un altre missatger i un enviat corre per trobar-se amb un altre enviat, per informar el rei de Babilònia que la seva ciutat ha sigut conquerida per tots costats. (Jeremies 51:30,31)
Babilònia es convertia així en una província d'un enorme imperi, el persa, que coneixem com a Imperi Aquemènida. La ciutat, però, estaria sumida en una constant decadència que ni el mateix Alexandre el Gran va poder revertir. Finalment, després de la seva mort, la ciutat va perdre capitalitat i va ser abandonada.
BABILÒNIA, LA GRAN CIUTAT
Babilònia s'havia convertit a mitjans del primer mil·lenni a.n.e. en el cor espiritual i intel·lectual de l'antiga Mesopotàmia, enmig de la qual brillava amb llum pròpia sobre el món civilitzat. Cap ciutat de l'antiguitat va ser tan desitjada i admirada com aquesta.
 |
| Representació de la Babilònia del segle VI a.n.e. |
La ciutat era immensa. La seva superfície total, comptant els seus ravals, s'acostava a les mil hectàrees. Una mica més d'un terç d'aquest espai (375 ha) l'ocupava la zona urbana, que tenia una planta de forma més o menys rectangular i unes dimensions d'1,5 per 2,5 quilòmetres. La ciutat va ser poblada per més de 200.000 habitants.
El recinte emmurallat intern estava compost per tres murs de maó i tova més un fossat ple d'aigua. La seva longitud era de 8 km. Consistia en dos murs de tova reforçats per torres situades cada quinze o divuit metres. A una vintena de metres es va excavar un fossat o canal de vuitanta metres d'ample que estava acompanyat pel tercer mur proveït també de bastions defensius.
Les muralles internes, a més, disposaven d'almenys nou portes per accedir a la ciutat. Sabem que set d'elles portaven el nom de déus del panteó mesopotàmic: Ixtar (la gran deessa de l'amor i la guerra), Marduk (déu nacional babilònic, creador de tot), Xamaix (déu del sol i la justícia), Adad (déu de la tempesta i les pluges), Sin (déu de la lluna), Lugalgirra (déu de l'inframon) i Enlil (la gran divinitat del panteó sumeri-accadi, déu de l'aire). Les altres dues estaven dedicades a divinitats d'antics centres religiosos situats a la direcció que aquestes indicaven: Zababa i Uraix.
 |
De cada porta de la ciutat en sortia una avinguda, la qual era travessada per vies secundàries. L'organització interior responia a un pla distribuït en quadrícules, fet que suposa un pensament i un disseny urbanístic anterior a la construcció. Les cases solien tenir dos o tres pisos.
La porta més famosa, la d'Ixtar, estava precedida per la Via Processional, per on desfilava cada any l'estàtua del déu Marduk durant la festa del canvi d'any, l'Akitu, que significa tall d'ordi o sembra d'ordi, i que se celebrava a la primavera. Davant de l'estàtua, el gran sacerdot recitava l'Enuma Elix, el poema babilònic de la Creació. Es feia una processió on l'estàtua sortia de la ciutat fins a la Casa d'Akitu, on se celebrava la festa grossa, per després tornar-la a entrar fins a deixar-la de nou al seu temple. Al llarg de cent vuitanta metres, aquesta avinguda estava vorejada per una sèrie de muralles decorades a la part baixa amb uns frisos de lleons en maons esmaltats.
 |
| Representació de la Porta d'Ixtar, la Via de les Processions i el palau reial. |
Hi havia tres palaus: el principal, el palau sud, al costat de la porta d'Ixtar; un altre una mica més al nord; i el palau d'estiu, que es trobava a uns dos quilòmetres fora de la ciutat, protegit amb una muralla exterior. El palau sud era el principal i on Nabucodonosor tenia el seu tron. El palau nord era com una mena de museu, amb un inventari d'antiguitats recopilades per diferents reis de l'època. Entre els dos palaus hi havia una fortalesa a tocar de l'Eufrates que servia com a defensa extra. A l'altra banda de la Via Processional hi havia un recinte fortificat d'ús desconegut.
Pel que fa als famosos jardins penjants, no tenim ni idea d'on es trobaven. De fet, és molt possible que mai haguessin existit. Els reis neobabilònics mai en van parlar. Les úniques referències són d'autors clàssics com Estrabó o Flavi Josep, mig segle després de l'època dels suposats jardins. Se sap, a més, que a vegades ficaven la pota quan parlaven de l'antiga Mesopotàmia; per tant, segurament els jardins són una exageració o una informació arribada d'una altra font poc fiable.
La religió era fonamental a la ciutat. Babilònia comptava aproximadament amb 53 temples, 955 santuaris i 384 altars als carrers. Els recintes sagrats més importants eren l'Esagila i l'Etemenanki, que ocupaven 25 hectàrees. L'Esagila era el principal temple dedicat a Marduk, déu protector de la ciutat. L'Etemenanki, que significa casa del fonament del cel i la terra, era la gran torre escalonada que sempre ens ve al cap quan parlem de Babilònia. S'havia construït enmig d'una enorme esplanada de 400 per 450 metres, amb una alçada que podia haver arribat als 90 metres, els mateixos que feia cada cara. Es tractava d’un zigurat, una gran construcció esglaonada amb un nucli fet amb maons assecats al sol i amb un revestiment de maons cuits.
 |
| Centre neuràlgic i religiós de Babilònia, amb l'Etemenanki i l'Esagila. |
Als zigurats es rendia culte al déu principal de cada ciutat, Marduk en el cas de Babilònia, esclar. La Bíblia diu que en aquest lloc s'havia erigit la Torre de Babel poc després del Diluvi, i que va ser aquí on es van formar les primeres llengües de manera miraculosa. La veritat és que en aquest indret sempre hi va haver un zigurat. Sabem que Hammurabi en va construir un, que va ser enrunat per Sennàquerib a principis del segle VII a.n.e. durant l'època neoassíria ( i segurament abans n'hi havia un altre). Els seus successors, amb mal de consciència pel respecte que se li tenia a la ciutat, el van reconstruir. Nabucodonosor II el va terminar i deixar com una obra esplendorosa, fins que al segle V a.n.e. el rei persa Xerxes I el va enderrocar. Alexandre el Gran va intentar reconstruir-ne una part, però quan la ciutat va deixar de ser capital i va ser abandonada, la poca cosa que quedava del zigurat va acabar definitivament ensorrant-se tot sol amb el pas del temps. A l'edat mitjana ja era impossible localitzar la seva ubicació exacta.
 |
| Representació de com devia ser l'Etemenanki |
LA RELIGIÓ BABILÒNICA
La religió a Mesopotàmia mancava d'uns escrits concrets on basar les seves creences, cosa que no passa amb altres religions com el judaisme, cristianisme, islamisme o budisme. La seva base era simplement la necessitat humana de creure en divinitats i de satisfer la seva espiritualitat. Cadascú ho feia a la seva manera, fins que alguns déus van ser preeminents i algunes formes d'adorar-los van ser normalitzades arreu. Sovint els pobles tenien déus en comú i a vegades amb el mateix nom. En un principi, el principal déu babilònic era Enlil, igual que en altres ciutats mesopotàmiques, però durant el segon mil·lenni a.n.e. Enlil va ser relegat per Marduk.
Marduk era en un principi el déu de la tempesta que va adquirir la posició de déu suprem, reconegut com a creador de l'univers i de la humanitat, déu de la llum i del foc, i amo del destí.
Ixtar també era molt important, deessa de l'amor, la gerra, el sexe, la fertilitat i la natura. A més hi havia Anu, déu del cel; l'esmentat Enlil, déu de l'aire; Ea, déu de les aigües; Sin, déu de la lluna; i Xamaix, déu del sol.
Els déus babilònics, igual que els mesopotàmics en general, tenien l'aparença, les qualitats i els defectes dels homes, ja que havien estat concebuts a semblança humana. Eren en gran manera un reflex de la societat que els havia creat. En altres paraules, es tractava d'una transposició a escala celestial del que passava al món terrenal. Els déus s'alimentaven, es barallaven, s'estimaven, es casaven i tenien família com qualsevol persona. Però hi havia una notable diferència: no coneixien la mort.
Els sacerdots tenien una funció molt important dins de la societat i la política babilònica, ja que eren els encarregats d'interpretar els desitjos dels déus amb la facultat afegida d'endevinar el futur. Gràcies a això eren capaços de manegar la política segons els seus interessos mitjançant prediccions catastròfiques, generant terror i augmentant així el seu poder.
L'ART BABILÒNIC
A Mesopotàmia la pedra era escassa, per tant, aquest material només es feia servir per als fonaments de les construccions. La resta es feia principalment de tova i maó. Els edificis es construïen principalment a base de línies rectes i l'arc i la volta eren comunes.
Els babilonis també van coure l'argila per crear ceràmica, escultures i tauletes per a l'escriptura cuneïforme. La fusta també es feia servir, però se n'han conservat pocs exemplars. Per fer escultures feien servir basalt, pedra sorrenca, diorita i alabastre. Pel que fa als metalls, usaven el bronze, el coure, l'or i la plata, així com nacre i pedres precioses per als detalls. Als seus segells cilíndrics feien servir pedres de tota mena, com lapislàtzuli, jaspi, cornalina, alabastre, hematites serpentina i esteatita. Alguns d'aquests materials havien de ser importats. A més, feien baixos relleus que podien estar esmaltats, també anomenats vidriats. Aquest tipus de decoració va ser molt característica de la Babilònia de Nabucodonosor II.
 |
| Els lleons de la Via Processional, exemple de rajoles esmaltades. Font |
 |
| Un dels dracs de la Porta d'Ixtar Font |
LA SOCIETAT BABILÒNICA
A la capdavantera de la societat babilònica es trobava el rei, intermediari entre Marduk i el poble. Després hi havia un grup de grans dirigents, com els sacerdots, els comandaments militars i els grans propietaris i comerciants. El grup més nombrós era el de persones lliures format per camperols, ramaders, mercaders i artesans. Per últim hi havia els esclaus.
Els babilonis eren enterrats en tombes senzilles, lluny dels ornaments grandiosos de les tombes egípcies. Tenien la creença que quan una persona moria descendia als inferns on viuria alimentant-se dels vius. Però, si hi havia una classe social que podia arribar al descans etern, eren els guerrers caiguts en batalla.
El comerç i el desenvolupament de la tecnologia i de les infraestructures també es van veure afectades molt positivament pel desenvolupament cultural i, especialment, pel desenvolupament de les matemàtiques i les enginyeries. Els babilonis eren experts en dissenyar plànols de dics, preses i altres obres de grans dimensions que es van dur a terme. Molts d'aquests coneixements van ser heretats dels sumeris i accadis.
EL LLEGAT BABILÒNIC
L'observació dels astres, l'escriptura cuneïforme, les matemàtiques, la recopilació escrita de les lleis, la medicina, l'art d'endevinar, o els avançats sistemes d'irrigació, són només una part del llegat babilònic. A més, els babilonis van consolidar el sistema sexagesimal inventat pels sumeris, i van dividir l'any en dotze períodes i la setmana en set dies. Moltes de les seves creences religioses, com les que tenen a veure amb tríades divines o la immortalitat de l'ànima, es van escampar per tot arreu i encara avui dia són presents en moltes religions. Si Sumer va ser la llavor de la civilització, Babilònia va ser durant segles el centre cultural i espiritual de tot Mesopotàmia i més enllà.
 |
Accedeix a la cronologia de Mesopotàmia i no et perdis 😋
