L'Israel antic

El Regne d'Israel va sorgir en un moment ideal de la història del Pròxim Orient, almenys per als seus interessos. 

❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides

Després de l'assot dels pobles de la mar (segle XII a.n.e.), el Llevant mediterrani havia de refer-se. Aquest lapsus va ser bo perquè un regne, del no res i sense grans ínfules, tingués una època tan esplendorosa que estaria al nivell de les principals potències de l'antiguitat. Com que la part del Llevant més castigada pels pobles de la mar va ser la zona central i nord, els israelites van poder passar amb millor cara per aquesta època tan fosca.

La història de l'Israel antic la trobem principalment a la Bíblia i es reforça amb nombroses proves arqueològiques. Algunes dates són encara discutides malgrat que la cronologia bíblica és molt exacta. Els escriptors bíblics van deixar multitud de referències que serveixen per datar successos amb força precisió. Segurament els prejudicis i el fet que la Bíblia contingui una part de miracles, en què la fe ha de ser protagonista, siguin els motius de voler sempre restar-li credibilitat. Però, ben mirat, si apliquessin la mateixa regla a totes les fonts escrites que ens han arribat de l'antiguitat, moltes d'elles plenes de supersticions i conceptes religiosos, gairebé no creuríem res del que relaten. Però, què explica la Bíblia sobre l'origen d'Israel?

La Bíblia ens parla d'Abraham al llibre del Gènesi. Es veu que estava emparentat amb els arameus i vivia a Ur dels caldeus. Tot i que arameus i caldeus van agafar més protagonisme a partir del segle XII a.n.e., desprès dels atacs dels pobles de la mar, eren tribus nòmades que feia molt de temps que voltaven per Mesopotàmia. A vegades, fins i tot podien formar grups que s'establien en algunes ciutats, sigui de forma temporal o permanent.

L'origen dels caldeus és desconegut i alguns experts opinen que eren també parents dels arameus. No tenim referències històriques d'aquest poble durant el temps d'Abraham (segle XX a.n.e.), cosa que no vol dir que no existís. A l'època en què es va escriure el Gènesi, a finals del segle XVI a.n.e., segurament la ciutat d'Ur comptava amb una comunitat caldea de certa importància. La zona de la Baixa Mesopotàmia vivia una situació de transició amb l'arribada al tron de Babilònia d'una dinastia cassita. És possible que Ur trigués uns anys a quedar dominada per la nova dinastia i que mentrestant els caldeus fossin part rellevant en el seu govern. També se sap que al Pròxim Orient hi havia alguna població més que es deia Ur o molt similar. El cas és l'escriptor va esmentar els caldeus per la seva importància o per diferenciar aquesta Ur de la resta.

A principis del segle XX a.n.e., Abraham i la seva família van migrar des de la famosa ciutat d'Ur, a Sumer, fins a la terra de Canaan, on van viure com a nòmades. Segons la cronologia bíblica, l'any 1943 a.n.e. Abraham va travessar el riu Eufrates amb familiars, esclaus i ramats. Una bona gentada devien ser, perquè va ser capaç d'enfrontar-se a alguns enemics acompanyat de més de 300 homes guerrers que el servien. Amb tot, la seva estada amunt i avall de Canaan va ser molt pacífica. Aquella terra encara estava poc poblada i no hi havia gaire competència entre les tribus cananees. 

La ciutat d'Ur va ser arrasada pels elamites al voltant del 2004 a.n.e., segons la cronologia mitjana, o el 1940 a.n.e., segons la cronologia curta. Abraham no va fugir per la guerra, per tant, hauria marxat d'Ur una mica abans de l'arribada dels elamites. En aquella època, Ur estava governada per la que coneixem com a Tercera Dinastia.

A partir d'aquí les dates són extretes de la cronologia bíblica, que pot diferir unes poques dècades de la cronologia tradicional.

Un cop a Canaan, Abraham va tenir dos fills, Ismael i Isaac. Isaac va tenir també dos fills, en aquest cas bessons, Jacob i Esaú. Jacob, per la seva banda, en va tenir tretze, dotze fills i una filla. Els seus noms van ser, per ordre de naixement: Rubèn, Simeó, Leví, Judà, Dan, Neftalí, Gad, Aser, Issacar, Zabuló, Dina, Josep i Benjamí. L'any 1728 a.n.e., Jacob (que ja se li coneixia amb el nom d'Israel) es va instal·lar a Egipte per causa de la fam, a la regió de Goixen, amb tota la seva família i servidors. Amb el temps, els anomenats hebreus (o israelites) es van convertir en una enorme multitud, fins al punt que els egipcis en van agafar por i els van esclavitzar. 

L'any 1513 a.n.e., Moisès els va alliberar de forma miraculosa, segons la Bíblia, i els va conduir pel desert fins a Canaan, la terra dels seus avantpassats (referint-se a la família i descendents d'Abraham). Al començament d'aquest trajecte de 40 anys, els israelites van fer un pacte a la muntanya del Sinaí en què juraven adorar només Jehovà com a únic déu verdader. En aquell moment es va establir la que coneixem com a Llei Mosaica, un conjunt d'unes 600 lleis que regulaven la vida del poble i on destacaven els Deu Manaments, la base principal d'aquest codi reglamentari. En el cas d'algunes lleis, no es van poder començar a complir fins que el poble no es va assentar a Canaan.

La Llei Mosaica contenia una sèrie de disposicions molt interessants i avançades per a l'època. Per exemple: 

- Cada set anys s'havien de perdonar els deutes, llevat que els deutors fossin estrangers.

- S'obligava a posar en quarantena una persona si hi havia sospites d'una malaltia o si havia tocat un mort.  

- S'havia de deixar sense segar els marges dels camps perquè els pobres hi poguessin espigolar.

- Els esclaus havien de ser servents assalariats i no se'ls podia maltractar. A més, cada set anys se'ls havia de donar l'opció de ser lliures o canviar d'amo. 

- No es podia maltractar els estrangers.

- Les dones israelites podien adquirir propietats i heretar en circumstàncies en què fossin vulnerables.

- Les conseqüències davant de delictes havien de ser les mateixes tant per a homes com per a dones.

- Si un home tenia por a la guerra, no era cridat a lluitar.

- Durant les campanyes militars estava prohibit violar les dones de l'enemic.

- No es podia menjar ni beure sang. Abans de menjar un animal, se l'havia de desagnar adequadament.

- S'havia de tenir especial cura de les viudes i els orfes.

- Estava prohibit burlar-se d'una persona amb una discapacitat.

- Si un animal es trobava ferit o en perill, se l'havia d'ajudar.

Cal esmentar, però, que al llarg de la seva història els israelites no van obeir sempre la Llei Mosaica. Moltes vegades adoraven déus pagans d'altres nacions, per exemple. A la Bíblia, aquestes èpoques acostumen a ser inestables i amb múltiples problemes, mentre que a les èpoques en què obeïen la Llei Mosaica imperava el benestar i la pau.

Moisès va morir abans de entrar a Canaan i el seu successor, Josué, es va convertir en líder del poble. Els israelites van conquerir el país i s'hi van establir l'any 1467 a.n.e., després de vèncer 33 reis en poc més de 6 anys. Ara bé, no van expulsar de la zona tots els habitants cananeus, sinó que alguns s'hi van quedar i van conviure amb els israelites sota la seva autoritat o de forma independent.

En un primer moment, van vèncer dos regnes amorreus governats per Og i Sehon, a l'est del riu Jordà. Els moabites i els ammonites es van mantenir al marge, i els israelites no van voler causar-los problemes. Desprès, un cop van travessar el Jordà, van conquerir 31 reis més de 31 ciutats-estat que hi havia. Són els següents: el rei de Jericó, el rei d'Ai, el rei de Jerusalem, el rei d'Hebron, el rei de Jarmut, el rei de Laquix, el rei d'Eglon, el rei de Guèzer, el rei de Debir, el rei de Guèder, el rei d'Hormà, el rei d'Arad, el rei de Libnà, el rei d'Adul·lam, el rei de Maquedà, el rei de Betel, el rei de Tapúah, el rei d'Héfer, el rei d'Afec, el rei de Saron, el rei de Madon, el rei d'Hassor, el rei de Ximron, el rei d'Acxaf, el rei de Tanac, el rei de Meguidó, el rei de Quèdeix, el rei de Jocneam, el rei de Dor, el rei de Guilgal i el rei de Tirsà.


Un cop pacificada la regió, es va repartir la terra. No totes les tribus que van rebre un territori concret van correspondre als dotze fills barons de Jacob. La tribu de Simeó, com que eren molt poquets, va quedar integrada dins del territori de Judà. La tribu de Leví, d'on sortien els sacerdots, no tenia un territori específic i vivien dispersats per tot el país en ciutats destinades només per a ells. Josep no va tenir una tribu pròpia, sinó que van ser els seus fills Manassès i Efraïm els qui van tenir aquest privilegi. La tribu de Manassès, per la seva banda, va ocupar dos territoris que eren identificats com si fossin dues tribus, una a l'oest del Jordà i l'altra a l'est. Una part de Dan és va establir al extrem nord del país, però era comptada com si fos una sola tribu. D'aquesta manera, quan es parlava de les dotze tribus d'Israel, solien ser aquestes: Rubèn, Judà, Dan, Neftalí, Gad, Aser, Issacar, Zabuló, Manassès de l'oest, Manassès de l'est, Efraïm i Benjamí. Ara bé, les tribus de Simeó i la sacerdotal de Leví eren esmentades quan calia. 

Durant uns 300 anys, el poble d'Israel va estar sense rei. Els israelites eren governats per jutges que s'alçaven com a líders per impartir justícia i per revoltar-se contra els pobles veïns que els volien mantenir subjugats. D'aquesta època és Samsó, que va destacar per la seva força física i perquè es va deixar engalipar per Dalila, una israelita traïdora. També hi va haver algunes dones que van tenir un paper destacat dins del poble, com la profetessa i jutgessa Dèbora, que va ajudar el jutge Barac a derrotar el rei cananeu Jabín.


Finalment, els israelites van demanar un rei. El profeta Samuel els va fer cas i va entronitzar Saül, de la tribu de Benjamí, l'any 1117 a.n.e. Saül va tenir un regnat molt complicat lluitant contra tots els pobles veïns i amb contínues topades amb Samuel. La cosa no li anava gens bé i David, de la tribu de Judà, va ser ungit pel profeta amb oli sant. D'aquesta manera se simbolitzava que seria el següent rei. 

David va acabar sent músic a la cort de Saül i va tenir molt bona fama com a guerrer, sobretot després de haver vençut amb la seva fonda el temible Goliat. Saül el va començar a odiar per enveja i el va intentar matar diverses vegades. David va haver de fugir per tal de salvar la vida i ho va fer amb el suport de 400 seguidors. Desprès de la mort de Saül, guerrejant contra els filisteus, David va ser coronat rei, primer de Judà durant 7 anys i desprès de tot Israel, l'any 1070 a.n.e. Ell va establir per primer cop com a capital la ciutat de Jerusalem, a la Muntanya de Sió.

Recreació de Jerusalem a l'època de David Font

David va governar durant 40 anys. Va mantenir a ratlla els ammonites, moabites, edomites, siris, filisteus i els nòmades amalequites. També va mantenir la pau i una excel·lent relació amb el rei de Tir. Tot i patir la usurpació temporal del seu fill Absalom, David va ser un rei poderós que va enfortir les fronteres i va donar estabilitat i pau al seu poble. De fet, la seva dinastia duraria segles. 

Cap al final del seu regnat, David va comprar un terreny al Mont Morià on més tard el seu fill Salomó construiria el famós temple de Jerusalem. Ara bé, el nom de Sió acabaria identificant totes dues muntanyes. Per què el va comprar si era rei? Segons ell, seria un terreny per adorar Déu i, per tant, havia de tenir un cost, havia de representar un sacrifici. Quan va morir de vell, l'any 1037 a.n.e, Salomó el va succeir. El seu regnat seria el més pròsper de tota la història d'Israel. 

La construcció d'un temple va ser la seva primera tasca a realitzar. El rei Hiram de Tir hi va contribuir amb fusta de cedre i de xiprer a canvi de blat i oli d'oliva. També va proveir al projecte treballadors i artesans per ajudar. Salomó, per la seva part, va reclutar 30.000 israelites i 150.00 estrangers que vivien al país. D'aquests últims, uns 80.000 eren treballadors comuns i 70.000 eren picapedrers. La pedra i la fusta eren la base de la construcció, tot i que hi havia també metalls valuosos. Després de 7 anys, el temple ja era una realitat. El seu cost va ser, si fa no fa, de 50 mil milions d'euros per causa de l'alta qualitat de materials i l'or emprat en la seva construcció i mobiliari. Segurament va ser el temple més majestuós d'aquella època.

Recreació del temple de Salomó. Els sacerdots van vestits de blanc i el Gran Sacerdot, just davant de la porta principal, amb la seva indumentària pròpia. Font

Salomó va fomentar molt el comerç. La seva flota, en cooperació amb la d'Hiram, el va portar grans quantitats d'or d'Ofir, així com fustes de sàndal i pedres precioses. Molts reis d'altres països li portaven anualment regals: articles d'or i plata, oli balsàmic, armes, cavalls, mules i altres riqueses. Les naus de Tarsis (segurament del sud de la península Ibèrica) arribaven a Israel fins i tot amb micos i paons.

Salomó va arribar a tenir 1.400 carros i 12.000 genets. El seu tron superava en magnificència al de qualsevol altre regne del moment. Era d'ivori revestit d'or pur amb sis esglaons per pujar-hi. En cada esglaó hi havia un lleó. 

Tots els gots de la casa de Salomó eren d'or, i hi havia músics amb instruments de gran qualitat i que mai no s'havien vist a la regió. Tot apunta a que aquest rei va ser el més ric, savi i poderós de tot Pròxim Orient durant aquella època. De fet, la reina de Saba, un pròsper regne que hi havia al sud-oest d'Aràbia, el va anar a visitar per tal de comprovar si eren certes les coses glorioses que es deien d'ell.

Recreació de Jerusalem a l'època de Salomó
Font

Salomó no volia conquerir més enllà de les fronteres ja assolides i que segons la tradició pertanyien als israelites. Més aviat es va concentrar en el comerç, en garantir el benestar del poble, en mantenir la pau i edificar construccions per a diversos propòsits, a més d'enfortir les muralles de moltes ciutats, inclosa la pròpia Jerusalem. Però al final tot s'acaba i l'any 997 a.n.e. va morir de vell. El seu fill Rehoboam el succeiria al tron, tot i que sense gaire fortuna.


Rehoboam va demostrar des d'un bon començament que era un home dur i sense escrúpols en la manera de tractar el poble. El resultat va ser que bona part de les tribus es van rebel·lar i van entronitzar Jeroboam de la tribu d’Efraïm. Només les tribus de Judà (d'on era originaria la dinastia de David), Simeó (que hi era integrada) i la tribu de Benjamí (on s'ubicava Jerusalem), es van mantenir fidels a Rehoboam. Des de llavors, la regió quedaria dividida entre el Regne de Judà i el Regne d'Israel. En un principi, la capital del nou regne d'Israel va ser la ciutat de Siquem, però més endavant el rei Omrí la canviaria a Samària. 


El Regne d'Israel va aguantar amb diverses dinasties i usurpadors fins que l'any 740 a.n.e. va caure en mans d'Assíria. La seva capital va ser destruïda i alguns dels seus habitants desterrats, mentre que d'altres es van poder quedar a viure a la zona amb estrangers imposats pels assiris, que van servir per repoblar-la. Alguns israelites, però, havien fugit a Judà uns anys abans al veure que venien maldades. 

El Regne de Judà, en canvi, va poder conservar la dinastia de David i va aguantar diverses topades amb Egipte i Assíria fins que l'any 607 a.n.e. Jerusalem va ser arrasada pels babilonis. Els supervivents serien desterrats durant 70 anys, fins que un nou dominador del Pròxim Orient, el persa Cir el Gran, els va permetre tornar a Judà a reconstruir la ciutat i el seu temple. Desprès d'això, la regió seria sempre dominada per altres pobles, com els macedonis, els romans o els àrabs. 


Accedeix a la cronologia de Mesopotàmia i no et perdis 😋

FONTS:

Cronologia d'Israel i Judà part 1

Cronologia d'Israel i Judà part 2

Història de l'antic Israel

Història de Judà

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

La Guerra dels Segadors

La romanització de Catalunya

Els cavallers medievals

Com es va unificar Alemanya?

Els grecs