L'Israel antic

El Regne d'Israel va sorgir en un moment ideal de la història del Pròxim Orient, almenys per als seus interessos. Després de l'assot dels Pobles de la Mar, tota la zona estava ensopida i intentant trobar el camí per reconstruir-ho tot. Aquest lapsus era bo perquè un regne, del no res i sense grans ínfules, tingués una època tan esplendorosa que estaria al nivell de les principals potències de l'antiguitat.

La història de l'Israel antic la trobem principalment a la Bíblia i es reforça amb nombroses proves arqueològiques. Algunes dates són encara discutides malgrat que la cronologia bíblica és molt exacta. Els escriptors bíblics van deixar multitud de referències que serveixen per datar successos amb força precisió. Segurament els prejudicis i el fet que la Bíblia contingui una part de miracles, en la qual la fe ha de ser protagonista, siguin els motius de voler sempre restar-li credibilitat. Però, ben mirat, si apliquessin la mateixa regla a totes les fonts escrites que ens han arribat de l'antiguitat, moltes d'elles plenes de supersticions i conceptes religiosos, gairebé no ens en creuríem res del que relaten. Però, què explica la Bíblia sobre l'origen d'Israel?

A principis del segle XX a.n.e., Abraham i la seva família van emigrar des de la ciutat d'Ur fins a la terra de Canaan, on van viure com a nòmades, sobretot a la seva part central i sud. Segons la cronologia bíblica, a l'any 1943 a.n.e. Abraham va travessar el riu Eufrates amb familiars, esclaus i ramats. Una bona gentada devien ser, perquè va ser capaç d'enfrontar-se a alguns enemics amb més de 300 soldats que el servien. Amb tot, la seva estada amunt i avall de Canaan va ser molt pacífica. Aquella terra encara estava poc poblada i no hi havia gaire competència entre les tribus cananees. 

Sembla que Abraham estava emparentat amb els arameus i la Bíblia diu que vivia a Ur dels caldeus. Tot i que arameus i caldeus van agafar més protagonisme a partir del segle XII a.n.e., desprès de l'assot del Pobles de la Mar, eren tribus que feia molt de temps que voltaven per Mesopotàmia. Normalment eren nòmades i de tant en tant ocupaven alguna ciutat on s'establien. L'origen dels caldeus és desconegut i alguns experts opinen que eren també parents dels arameus. Hem de recordar que en realitat tenim poca informació de aquell temps i que l'anem reconstruint amb el que tenim i, hem de reconèixer, que ho fem amb no poques especulacions. 

La ciutat d'Ur va ser arrasada pels elamites al voltant del 2004 a.n.e., segons la cronologia mitjana o al 1940 a.n.e., segons la cronologia curta. El cas és que Abraham no va fugir per la guerra, per tant, hauria marxat d'Ur una mica abans de l'arribada dels elamites. En aquella època, Ur estava governada per la que coneixem com a Tercera Dinastia, que va començar amb Urnammu. Era caldeu aquest Urnammu? No ho sabem. La cultura que predominava era encara purament sumèria i els idiomes majoritaris de la Baixa Mesopotàmia eren el sumeri i l'accadi. Però, en tot cas, aquella regió era un anar i venir de nòmades que hi passaven o, a vegades, s'hi quedaven adoptant la manera de viure urbana i la llengua. Per tant, potser simplement va ser que a la ciutat hi havia una presència significativa de caldeus. Qualsevol d'aquestes opcions poden ser veritables i fer natural que a aquella Ur se l'anomenessi Ur dels caldeus.

A partir d'aquí les dates són extretes de la cronologia bíblica, que pot diferir unes poques dècades de la cronologia tradicional.

El cas és que Abraham i tota la seva gent van sortir d'Ur i van instal·lar-se a Canaan com a nòmades. Un cop allà, Abraham va tenir dos fills, Ismael i Isaac. Isaac va tenir també dos fills, en aquest cas bessons, Jacob i Esaú. Jacob, per la seva banda, en va tenir tretze, dotze fills i una filla. Els seus noms van ser, per ordre de naixement: Rubèn, Simeó, Leví, Judà, Dan, Neftalí, Gad, Aser, Issacar, Zabuló, Dina, Josep i Benjamí. A l'any 1728 a.n.e., Jacob es va instal·lar a Egipte per causa de la fam, a la regió de Goixen, amb tota la seva família i servents, i havia rebut el nom d'Israel. Amb el temps, els anomenats hebreus o israelites, es van convertir en una enorme multitud, fins al punt que els egipcis en van agafar por i els van esclavitzar.

A l'any 1513 a.n.e., Moisès els va alliberar de forma miraculosa, segons la Bíblia, i els va conduir pel desert fins a Canaan, la terra dels seus avantpassats (referint-se a la família i descendents d'Abraham). Al començament d'aquest trajecte de 40 anys, els israelites van fer un pacte a la muntanya del Sinaí en què juraven adorar només Jehovà com a únic déu veritable. En aquest moment, es va establir la que coneixem com a Llei Mosaica, un conjunt d'unes 600 lleis que regulaven la vida del poble i on destacaven els Deu Manaments, la base principal d'aquest codi reglamentari. 

La Llei Mosaica tenia una sèrie de disposicions molt avançades per a l'època. Per exemple, s'hi estipulava diversos tipus de quarantena quan hi havia sospites d'una malaltia o si es tocava una persona morta. També s'hi establia que quan calia anar "al lavabo" s'havia d'anar fora del campament i enterrar els excrements per complet. A més, s'havia de deixar sense segar els marges dels camps perquè els pobres hi poguessin espigolar. Així no pidolaven i es podia fer front a la pobresa. L'esclavitud no existia com en la resta de nacions. Els hebreus que actuaven com a servents eren assalariats i no se'ls podia maltractar. A més, cada set anys se'ls havia de donar l'opció de ser lliures o canviar d'amo. Pel que fa a les dones israelites, podien adquirir propietats i heretar en circumstàncies en què fossin vulnerables. Les relacions polígames, que eren habituals, estaven molt regulades. Respecte a les conseqüències davant de delictes, eren les mateixes tant en homes com en dones.

Cal esmentar, però, que al llarg de la seva història els israelites no van obeir sempre la Llei Mosaica. Moltes vegades adoraven déus pagans d'altres nacions, per exemple. A la Bíblia, aquestes èpoques acostumen a ser inestables i amb múltiples problemes, mentre que a les èpoques en què obeïen la Llei imperava generalment el benestar i la pau.

Moisès va morir abans de entrar a Canaan i el seu successor, Josué, es va convertir en líder del poble. Els israelites van conquerir el país i s'hi van establir a l'any 1467 a.n.e., després de vèncer a 33 reis en poc més de 6 anys. Tanmateix, no van expulsar de la zona a tots els habitants cananeus, sinó que alguns s'hi van quedar i van conviure-hi sota l'autoritat israelita.

En un primer moment van vèncer a dos regnes amorreus governats per Og i Sehon, a l'est del riu Jordà. Els moabites i els ammonites es van mantenir al marge, i els israelites no van voler causar-los problemes. Desprès, un cop van travessar el Jordà, van conquerir 31 reis més de 31 ciutats-estat que hi havia. Són els següents: el rei de Jericó, el rei d'Ai, el rei de Jerusalem, el rei d'Hebron, el rei de Jarmut, el rei de Laquix, el rei d'Eglon, el rei de Guèzer, el rei de Debir, el rei de Guèder, el rei d'Hormà, el rei d'Arad, el rei de Libnà, el rei d'Adul·lam, el rei de Maquedà, el rei de Betel, el rei de Tapúah, el rei d'Héfer, el rei d'Afec, el rei de Saron, el rei de Madon, el rei d'Hassor, el rei de Ximron, el rei d'Acxaf, el rei de Tanac, el rei de Meguidó, el rei de Quèdeix, el rei de Jocneam, el rei de Dor, el rei de Guilgal i el rei de Tirsà.

Canaan quan hi  van arribar els hebreus

No totes les tribus que van rebre un territori concret van correspondre als dotze fills barons de Jacob. La tribu de Simeó, com que eren molt poquets, va quedar integrada dins del territori de Judà. La tribu de Leví, d'on sortien els sacerdots, no tenia un territori específic i vivien dispersats en ciutats sacerdotals. Josep no va tenir una tribu pròpia, sinó que van ser els seus fills Manassès i Efraïm que van tenir aquest privilegi. La tribu de Manassès, per la seva banda, va ocupar dos territoris separats i se les comptava com si fossin dues tribus, una a l'oest del Jordà i l'altra a l'est. Una part de Dan és va establir al extrem nord del país, però només era comptada, en aquest cas, com si fos una sola tribu. D'aquesta manera, quan es parlava de les dotze tribus d'Israel com a un tot, solien ser aquestes: Rubèn, Judà, Dan, Neftalí, Gad, Aser, Issacar, Zabuló, Manassès de l'oest, Manassès de l'est, Efraïm i Benjamí. Ara bé, les tribus de Simeó i la sacerdotal de Leví eren esmentades quan calia. Els simeonites sembla que es van barrejar amb els jueus, mentre que els levites van mantenir un estatus especial i separat de la resta de tribus.

Durant uns 300 anys, el poble d'Israel va estar sense rei. Els israelites eren governats per jutges que s'alçaven com a líders per impartir justícia i per revoltar-se contra els pobles veïns que els volien mantenir subjugats. D'aquesta època és Samsó, que va destacar per la seva força física i perquè es va deixar engalipar per Dalila, una israelita traïdora. També va haver-hi algunes dones que van tenir un paper destacat dins del poble, com la profetessa i jutgessa Dèbora, que va ajudar al jutge Barac a derrotar el rei cananeu Jabín.

Finalment, els israelites van demanar un rei. El profeta Samuel, que era el líder del moment, els va fer cas i va entronitzar Saül, de la tribu de Benjamí, a l'any 1117 a.n.e. Saül va tenir un regnat molt complicat lluitant contra tots els pobles veïns i amb contínues topades amb Samuel. La cosa no li anava gens bé i David, de la tribu de Judà, va ser ungit amb oli sant per Samuel. D'aquesta manera es simbolitzava que seria el següent rei. 

David va acabar com a músic a la cort de Saül i amb molt bona fama com a guerrer, sobretot després de haver vençut amb la seva fonda al temible Goliat. Saül el va començar a odiar i el va intentar matar diverses vegades. Finalment, David va haver de fugir per tal de salvar la vida i ho va fer amb el suport de 400 seguidors. Desprès de la mort de Saül, guerrejant contra els filisteus, David va ser coronat rei, primer de Judà durant 7 anys i desprès de tot Israel, a l'any 1070 a.n.e. Ell va establir per primer cop com a capital la ciutat de Jerusalem, a la Muntanya de Sió.

Recreació de Jerusalem a l'època de David
Font


David va governar durant 40 anys. Va mantenir a ratlla els ammonites, moabites, edomites, siris, filisteus i els nòmades amalequites. També va mantenir la pau i una excel·lent relació amb el rei de Tir. Tot i patir la usurpació temporal del seu fill Absalom, David va ser un rei poderós que va enfortir les fronteres i va donar estabilitat i pau al seu poble. De fet, la seva dinastia duraria segles

Cap al final del seu regnat, David va comprar un terreny al Mont Morià on més tard el seu fill Salomó construiria el famós temple de Jerusalem. Ara bé, el nom de Sió acabaria identificant totes dues muntanyes. Per què el va comprar si era rei? Seria un terreny per adorar Déu i havia de tenir un cost. Quan va morir de vell, a l'any 1037 a.n.e, Salomó el va succeir. El seu regnat seria el més pròsper de tota la història d'Israel

La construcció del temple va ser la seva primera tasca a realitzar. El rei Hiram de Tir hi va contribuir amb fusta de cedre i de xiprer a canvi de blat i oli d'oliva. També hi va proveir treballadors i artesans per ajudar. Salomó, per la seva part, va reclutar 156.300 homes estrangers que vivien al país. Uns 80.000 eren treballadors comuns, 70.000 eren picapedrers i 3.600 eren supervisors. La pedra i la fusta eren la base de la construcció, tot i que hi havia també metalls valuosos. Després de 7 anys, el temple ja era una realitat. El seu cost va ser, si fa no fa, de 50 mil milions d'euros per causa de l'alta qualitat de materials i l'or emprat en la seva construcció i mobiliari. Segurament va ser el temple més majestuós d'aquella època.


Recreació del temple de Salomó amb el poble adorant-hi. Els sacerdots van vestits de blanc i el Gran Sacerdot, just davant de la porta principal, amb la seva indumentària pròpia.
Font


Salomó va fomentar molt el comerç. La seva flota, en cooperació amb la d'Hiram, el va portar grans quantitats d'or d'Ofir, així com fustes de sàndal i pedres precioses. Els cavalls i els carros s'importaven d'Egipte, i comerciants de tot el món conegut en aquell temps hi participaven. A més, molts reis d'altres països li portaven anualment regals: articles d'or i plata, oli balsàmic, armes, cavalls, mules i altres riqueses. Les naus de Tarsis importaven fins i tot micos i paons. Salomó va arribar a tenir 1.400 carros i 12.000 genets. L'accés al seu tron superava en magnificència a la de qualsevol altre regne. El tron mateix era d'ivori revestit d'or pur. Tenia un dosser rodó darrere d'ell i hi havia sis esglaons que duien al tron, amb sis lleons a cada costat, i dos lleons de peu a la banda dels braços del tron. Tots els gots de la casa de Salomó eren d'or, i hi havia músics amb instruments de gran qualitat i que mai no s'havien vist a la regió. Tot apunta a que aquest rei va ser el més ric, savi i poderós de tot Pròxim Orient durant aquella època. De fet, la reina de Saba, un pròsper regne que hi havia al sud-oest d'Aràbia, el va anar a visitar per tal de comprovar si eren certes les coses glorioses que es deien d'ell.

Recreació de Jerusalem a l'època de Salomó
Font


Salomó no volia conquerir més enllà de les fronteres ja assolides i que segons la tradició pertanyien als israelites. Més aviat es va concentrar en el comerç, en garantir el benestar del poble, en mantenir la pau i edificar construccions per a diversos propòsits, a més d'enfortir les muralles de moltes ciutats, inclosa la pròpia Jerusalem. Però al final tot s'acaba i a l'any 997 a.n.e. va morir de vell. El seu fill Rehoboam el succeiria al tron, tot i que sense gaire fortuna.

Rehoboam va demostrar des d'un bon començament que era un home dur i sense escrúpols en la manera de tractar al poble. El resultat va ser que bona part de les tribus es van rebel·lar i van entronitzar Jeroboam de la tribu d’Efraïm. Només les tribus de Judà (d'on era originaria la dinastia de David), Simeó (que hi era integrada) i la tribu de Benjamí (on s'ubicava Jerusalem), es van mantenir fidels a Rehoboam. Des de llavors, la regió quedaria dividida entre el Regne de Judà i el Regne d'Israel. En un principi la capital del nou regne d'Israel va ser la ciutat de Siquem, però més endavant el rei Omrí la canviaria a Samària



El Regne d'Israel va aguantar amb diverses dinasties i usurpadors fins que a l'any 740 a.n.e. va caure en mans d'Assíria. La seva capital va ser destruïda i alguns dels seus habitants desterrats, mentre que d'altres s'hi van poder quedar a viure a la zona amb estrangers imposats per Assíria, que van servir per repoblar-la. Alguns israelites, però, havien fugit a Judà uns anys abans veiem com venien de maldades. 

El Regne de Judà, en canvi, va poder conservar la dinastia de David i va aguantar diverses topades amb Egipte i Assíria fins que a l'any 607 a.n.e. va ser arrasada pels babilonis. Els supervivents també van ser desterrats durant 70 anys, fins que un nou dominador del Pròxim Orient, el persa Cir el Gran, els va permetre tornar a Judà a reconstruir Jerusalem i el seu temple. Desprès d'això, la regió seria sempre dominada per altres pobles, com el grecs, els romans o els àrabs.



Accedeix a la cronologia de Mesopotàmia i no et perdis 😋

EL GAT SABERUT