Mentides històriques sobre Espanya
Des del segle XIX molts estats han construït un relat maquillat sobre els seus orígens. La manipulació històrica ha sigut un fet més o menys arrelat per tal de defensar interessos propis i nacionalistes. En el cas espanyol, encara hi ha relats falsos que perduren en el temps. Vegem-ne alguns exemples.
 |
LA BATALLA DE COVADONGA
S'ha intentat imposar la versió d'una batalla èpica entre cristians i musulmans que donaria lloc a la creació del Regne d'Astúries.
En cap crònica cristiana ni musulmana contemporània hi apareix aquesta batalla. El seu relat és tardà i ple d'exageracions. És possible que, si hagués passat, fos una simple escaramussa, tot i que no sabem l'any en què va tenir lloc.
Més informació:
PELAI, PRIMER REI D'ASTÚRIES
Pelai mai va ser rei d'Astúries ni de cap altra entitat. Ni ell ni el seu fill Fàfila es van anomenar com a tals, ni tenien cap cort ni govern efectiu. L'únic títol que va rebre Pelai dels natius va ser el de prínceps, però no en el sentit romà o visigot que denotava sobirania, sinó en el simple sentit de líder militar. El primer líder en proclamar-se rei seria el seu gendre Alfons, que iniciaria l'organització d'un govern amb institucions pròpies.
EL REGNE D'ASTÚRIES
S'ha defensat l'existència d'un Regne d'Astúries com a llavor d'una nació espanyola que es va crear enfrontada a l'islam durant la segona part de l'edat mitjana.
En realitat, a la documentació que tenim de l'època, sigui cristiana peninsular, musulmana o internacional, aquesta entitat rebia principalment el nom de Gal·lècia (amb les seves variants), que ja era el nom tradicional i històric del nord-oest de la península Ibèrica. Després de la seva divisió, sorgirien el Regne de Galícia i el Regne de Lleó, d'on sortirien Portugal i Castella, respectivament. Astúries quedaria com una simple regió dins de Lleó.
Més informació:
LA 'RECONQUISTA ESPAÑOLA'
Ens han ensenyat que en aquesta època es va construir la nació espanyola en un intent de continuació del Regne de Toledo i en oposició a l'islam.
No hi ha documentat cap pensament de restaurar el regne visigot i no hi va haver cap reconquesta, sinó més aviat un procés d'expansió i conquesta de diferents regnes cristians durant vuit segles, sovint barallats entre si. Si hi havia algun interès comú, era el d'estendre el cristianisme per tota la península. Res més. Cada entitat cristiana tenia les seves inèrcies i en comptades ocasions van actuar conjuntament. Per això cada cop hi ha més historiadors que parlen simplement d'una conquesta feudal o cristiana de la península.
Més informació:
ESPANYA VA NÉIXER AMB ELS REIS CATÒLICS
Ens han venut, i a molt bon preu, la idea que amb el matrimoni dels Reis Catòlics es va crear políticament i jurídicament Espanya.
La realitat, en canvi, diu tossudament que res d'això va passar. L'expressió Espanya, sovint en plural Espanyes, va ser durant l'edat mitjana i moderna un terme geogràfic o expressió figurativa que apareixia en monedes o fins i tot en alguns tractats. Però darrere del terme no hi havia cap validesa política o jurídica. De fet, no existia cap Regne d'Espanya ni els reis s'intitulaven reis d'Espanya. Espanya o Espanyes tenia el mateix valor figuratiu que Les Índies, expressió que també apareixia en monedes i documentació, i fins i tot en la intitulació dels reis.
La unió d'Isabel i Ferran va ser una unió dinàstica, no de territoris ni d'administracions polítiques. Isabel continuava regnant Castella, i només Castella, i Ferran continuava regnant la Corona d'Aragó, i només la Corona d'Aragó. Tan sols en casos molt concrets podien intervenir en els afers veïns. Mentre que la Corona de Castella era centralista i aplicava les lleis castellanes a tothom, la Corona d'Aragó era una monarquia composta, és a dir, un conjunt de territoris sobirans amb lleis pròpies que compartien un monarca. Un simple exemple de la independència amb la qual actuaven Castella i la Corona d'Aragó és que per llei la conquesta i colonització de les Amèriques quedava en mans exclusives del regne castellà.
Aragó, Catalunya i València tenien les seves pròpies corts i actuaven per separat en les seves relacions amb el rei. Mallorca era representada per les corts catalanes. A més, el poder del rei estava regulat per diverses institucions que garantien el respecte a la pluralitat nacional i legal de la corona. Quan la dinastia dels Habsburg va arribar al tron, el sistema es va mantenir, tot i que amb contínues topades amb la corona per la seva deriva absolutista. Només va ser amb Felip V de Borbó quan les lleis castellanes es van aplicar per la força a totes les corones, fet que va iniciar la construcció de l'estat espanyol.
El primer rei a intitular-se rei de les Espanyes va ser Josep I Bonaparte (1808-1813), quan la península estava sota el control francès. I el primer a intitular-se rei d'Espanya, en singular, va ser Amadeu I (1870-1873).
Més informació:
ESPANYA NO TENIA COLÒNIES A AMÈRICA
A vegades se sent el debat sobre l'estatus i funcionament dels territoris americans que pertanyien a la Corona de Castella. Es diu que en realitat no eren colònies.
La veritat és que aquests territoris no funcionaven en les mateixes condicions que la Corona de Castella, ja que tenien un sistema legal diferent i totalment dependent de Madrid. Funcionaven amb l'objectiu d'explotar els recursos locals per abastir la metròpolis (Castella), i es feia usant els indígenes en una situació de semiesclavitud. Els colons podien viure amb comoditats i luxes, mentre que la majoria de població nativa vivia d'esquena a la riquesa que manegaven els castellans. A més, es buscava la substitució religiosa, cultural i lingüística. A tots els efectes eren colònies.
Més informació:
EN LA GUERRA DE SUCCESSIÓ ELS CATALANS VAN LLUITAR PER ESPANYA
Es diu amb vehemència que els catalans van lluitar en favor d'Espanya i de la seva identitat espanyola durant aquesta guerra.
La veritat és que en aquella època ser o no ser espanyol era una cosa que importava poc o gens a la gran majoria de catalans. Mai va ser aquesta una preocupació notable, ni de la població rural ni de la urbana ni de les elits.
Durant l'edat moderna, a Catalunya ser espanyol només es veia com una qüestió geogràfica o, a tot estirar, de pertinença a una monarquia hispànica, sense cap sentit identitari o nacional al darrere. Això se sabia a Castella i per això intentava centralitzar més poder a Madrid. Mentre que a Madrid es començava a jugar amb la idea de Castella=Espanya i, per tant, que els seus integrants havien de tenir les mateixes lleis castellanes, a Catalunya no volien ni sentir-ne a parlar.
Tot i que en un principi es va acceptar a contracor Felip V com a rei, un cop els catalans van veure com se les gastava i el risc que corrien de perdre sobirania, la majoria van posar-se del costat de l'altre pretendent, l'arxiduc Carles, amb el qual semblava que tenien més possibilitats de mantenir les seves institucions intactes.
Si els catalans van lluitar per alguna cosa, va ser senzillament per la seva sobirania i per les seves institucions. I, si volem forçar-ho una mica, van lluitar per una Espanya que respectés la seva sobirania i institucions. En l'última fase de la guerra, amb una Barcelona totalment assetjada i esgotada, els catalans ja sabien que estaven sols, ja que Carles havia abandonat la causa. Amb tot, van continuar resistint. Ja no lluitaven per un pretendent alternatiu, sinó simplement per independitzar-se de Felip V.
Més informació:
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
EL GAT SABERUT
