Què va ser la batalla de Covadonga i qui va ser Pelai?
Segons la historiografia espanyola tradicional, la batalla de Covadonga va ser un impressionant i heroic enfrontament en què el noble got Pelai, líder de la resistència cristiana, va vèncer els musulmans i va assentar les bases de la Reconquista Española. Però, tot això és veritat?
 |
Segons la tradició, al voltant del 722 es va produir a Covadonga (territori dels asturs) una batalla en què Pelai (Don Pelayo) i les seves tropes van derrotar un exèrcit musulmà amb tota l'emoció i coratge del món. Alguns historiadors donen dates més tardanes, cap al 734 o 736. La Crònica d'Alfons III, que es va escriure un segle després dels suposats fets i que consta de diverses versions (la Rotense del 887 i la Sebastianense, una versió corregida de poc després), diu el següent:
“Prenen les armes, s'alcen les catapultes, es disposen les fones, brillen les espases, s'ericen les llances i sense parar disparen fletxes”.
Ara bé, abans d'això en cap crònica cristiana hi apareix aquesta batalla, ni tampoc en cap crònica musulmana. Només en documents més tardans se'n parla en un intent exagerat de donar heroisme a l'origen d'una resistència contra l'islam.
Ni tan sols sabem quan exactament va ocórrer aquesta suposada batalla. Però és interessant que la Crònica Mossàrab del 754 no en parla. Els mossàrabs eren cristians que vivien a al-Àndalus, i sembla que per a ells aquesta batalla no tenia gens d'importància, o segurament ni la coneixien, si és que va existir.
A les cròniques asturs posteriors se'ls veu el llautó intentant exagerar aquesta batalla parlant de 187.000 soldats enemics, per exemple, i donant detalls miraculosos gràcies a la providència divina. Les fonts àrabs (com Akhbar Majmua, del segle XI) parlen d'una resistència formada per Pelai i uns 300 homes, que estaven amagats a les muntanyes. Després de lluitar, en van quedar 30 i els musulmans van decidir deixar-los i retirar-se'n. Cal dir, a més, que igual que va passar a l'època visigoda, el nord cantàbric no era un territori gaire desitjable per la seva orografia i clima. Els musulmans segurament pensaven mantenir-lo dominat amb un simple tribut i una presència militar mínima i, si no fos així, no els semblaria que aquesta zona pogués ser algun dia un problema. En aquest punt s'equivocaven, i les cròniques àrabs posteriors reflecteixen el pesar per aquest error.
Però, qui era Pelai? No se sap segur. A les cròniques asturs del segle IX, era un noble got de gran importància que havia lluitat en la batalla de Guadalete (711) i que havia fugit després al nord. Ara be, n'hi ha versions diferents que expliquen la seva història amb detalls contradictoris. Hi trobem que era net del rei visigot Roderic i també que era descendent dels reis Leovigild i Recared. A vegades sembla que mai va pactar amb els musulmans i, d'altres, que sí. També s'explica que el governador musulmà de Gijón, l'amazic Munuza, va obligar la seva germana a casar-se amb ell, i que del fracàs del matrimoni va sorgir la idea de Pelai de revoltar-se. Però alguns historiadors creuen que va ser un matrimoni consentit i fomentat pel mateix Pelai, per tal d'establir una aliança amb Munuza i garantir la seva seguretat i futur a curt termini.
L'obra d'al-Maqqari, un historiador del segle XVI que recull una versió dels fets elaborada a finals del segle X (Història dels Sobirans d'al-Àndalus, d'Ahmad al-Razi), explica que Pelai era astur natiu i que va liderar una revolta. Mai es diu que Pelai fos d'Astorga, la que havia sigut en el passat capital goda. A més, Pelai és un nom llatí, no germànic i, per tant, no got. És molt difícil acceptar el seu parentiu amb la noblesa goda amb aquest nom. En altres documents musulmans es diu que era d'origen hispano-romà, perquè se l'anomena Belai Al-Rumi (Pelai el romà).
Durant l'època del Regne de Toledo, l'anterior al període musulmà, les zones de més al nord, habitades per asturs i càntabres, no estaven del tot controlades pels gots. A tot estirar, hi havia el pagament d'un tribut, que solia generar disputes i enfrontaments, o bé per ser excessiu, o bé per no pagar-se. Aquesta dinàmica sembla la més probable també entre la noblesa astur i els musulmans des d'un bon principi. Segurament, els invasors van aconseguir establir un governador i una guàrdia per manegar els tributs, i Pelai va dirigir una revolta per expulsar-lo, però en cap cas en els termes heroics i exagerats de la historiografia espanyola tradicional.
Pelai no es va anomenar a si mateix rei, ni ho va fer el seu fill Fàfila, que va succeir-lo en el lideratge. A les cròniques asturs es diu que Pelai havia sigut elegit prínceps dels asturs i els cristians l'any 718 en un concili entre els locals. Però aquest prínceps no era en el sentit romà o visigot, sinó en el sentit de líder militar, sense cort ni govern polític. Seria el gendre de Pelai, Alfons, qui es proclamaria rei dels asturs i començaria a organitzar les institucions pròpies d'un regne que, segons la documentació que coneixem, generalment era conegut com a Regne de Gal·lècia.
CONCLUSIÓ
Tot sembla indicar que Pelai va ser un noble astur que va convèncer els seus propers per tal de no pagar cap tribut als musulmans. A tot estirar, es va revoltar provocant alguna mena d'escaramussa amb resultat positiu que va fer que els invasors decidissin no embolicar-s'hi més, i que va permetre generar unes condicions adients per a la creació, més endavant, d'un regne cristià.
En aquella època també seria comprensible que els musulmans estiguessin més preocupats per les coses que passaven a l'est peninsular, amb els francs com a rivals, ja que aquesta zona era l'objectiu d'expansió davant d'un enemic molt més poderós, i estava en una tensió constant. L'any 732, a la batalla de Poitiers (també coneguda com a batalla de Tours), l'avanç musulmà a l'altra banda dels Pirineus va ser aturat de cop per les tropes franques de Carles Martell. És evident que l'atenció estava enfocada en aquesta regió i no al nord cantàbric. Per això la petita revolta de Pelai va ser deixada de banda i va passar desapercebuda.
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
