Època visigòtica de Catalunya
Mentre que l'Imperi Romà terminava d'ensorrar-se, els visigots entraven a la península Ibèrica i s'hi establien. Els nous amos van intentar controlar sense èxit tot el territori i no van ser prou forts per evitar la posterior envestida musulmana.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
| Il·lustració de Bàrcino |
Els gots eren un poble d'origen germànic que durant el tercer segle de la nostra era buscava un lloc on viure de forma permanent. Es van dividir en dues rames: els visigots i els ostrogots. Des de la mar Bàltica els visigots van arribar a la mar Negre, a Crimea. En van ser expulsats pels huns, que ja feien de les seves dècades abans del regnat del famós Àtila (435-453), i van dirigir-se cap al centre d'Europa, on de seguida van topar amb els romans. Després de diverses lluites, van demanar a Roma un lloc per establir-se a canvi de la pau. Era l'any 370 i Roma, que no se'n refiava gaire, els va permetre assentar-se a la frontera, a l'actual Bulgària.
L'any 395 l'Imperi Romà es va dividir en dos, el d'occident amb Roma com a capital i el d'orient amb Constantinoble com a capital. Enmig d'aquest nova situació, la pau no trigaria a esvair-se i els visigots es van revoltar i, després d'intensos enfrontaments, van ser capaços de saquejar Roma l'any 410, comandats pel rei Alaric. Però, davant la pressió de les legions, els visigots van haver de girar cua, passar pels Alps i instal·lar-se a la zona de Narbona i Tolosa, ciutats que van conquerir.
El rei visigot Ataülf es va casar amb Gal·la Placídia, que havia estat segrestada durant el saqueig de Roma. Aquesta dona era la filla del que havia estat emperador, Teodosi I el Gran, i germana de l'emperador del moment, Honori. La idea era forçar novament la pau a canvi d'aconseguir una terra estable per al seu poble. Però l'emperador no es va deixar engalipar i va ordenar continuar amb la persecució. Els visigots es van veure obligats a buscar refugi a l'altra banda dels Pirineus. L'any 415 Ataülf va conquerir Bàrcino (Barcelona) i hi va posar la seva cort. La població s'hi va resistir segons les seves possibilitats perquè volia mantenir-se fidel a Roma.
El grup que va acompanyar Ataülf estava format per unes 15.000 persones, després en vindrien més, mentre que a Bàrcino hi vivien unes 2.000. Per tant, la majoria dels visigots es van assentar als afores de la ciutat i la cort i guàrdia reial a dins. D'aquesta manera, Bàrcino es convertia en la capital del poble visigot. Tot i que en aquella època no era una gran metròpoli, les muralles i torres eren força resistents i donaven seguretat.
 |
| Plànol de Bàrcino superposat a la Barcelona actual Font |
En aquest punt de la història, els visigots eren un poble més o menys romanitzat per causa del contacte estret amb la cultura romana. De fet, feia dècades que s'havien convertit al cristianisme, tot i que a la variant arriana. Amb tot, encara mantenien la seva essència i cultura tradicional. Altres pobles germànics s'havien introduït també en territori romà buscant un lloc on viure mentre saquejaven a tort i a dret. Roma bregava amb aquesta situació sense gaire èxit, tan sols guanyant alentir la seva fi.
A l'estiu del 415 Ataülf va ser assassinat a Bàrcino en estranyes circumstàncies. Es diu que el va matar un servent que es va sentir humiliat i també que l'homicidi va ser el resultat de l'enfrontament de dos bàndols, un que estava a favor de la total romanització i l'altre que hi estava en contra. El successor, Sigeric, va humiliar Gal·la Placídia passejant-la amb presoners pels voltants de la capital, i una setmana més tard el van assassinar. El següent rei, Walia, va buscar la reconciliació amb Roma. Va retornar Gal·la Placídia al seu germà, l'emperador Honori, i va pactar l'any 418 l'expulsió de la resta de pobles que havien envaït la península (vàndals, alans i sueus) a canvi d 'establir-se definitivament a la Gàl·lia. Així els visigots van aconseguir un territori propi legal amb capital a Tolosa, tot i que encara sense una sobirania total.
El 476 l'emperador Ròmul Augústul va ser despatxat del tron pel rei germànic Odoacre, que es va proclamar rei d'Itàlia. Era la fi oficial de l'Imperi Romà d'Occident i l'inici de la independència del Regne de Tolosa, al sud de l'actual França. A més, altres regnes germànics van sorgir a la resta de l'Europa romanitzada, no sense conflictes entre ells. Alguns regnes van durar poc, d'altres més. Les elits germàniques, que en general ja s'havien cristianitzat, governaven els seus i la població nativa. De mica en mica l'Europa medieval agafava forma.
Aleshores, el rei visigot Euric va engegar una campanya per conquerir tota la Tarraconense. La població, dirigida per les elits locals, s'hi va resistir sense èxit. A sobre, l'any 507 es va produir la batalla de Vouillé, en què els francs van vèncer i expulsar els visigots de la Gàl·lia. Per aquest motiu els visigots van entrar en massa i de forma definitiva a la península Ibèrica. Primer van establir la capital a Barcelona (531-572) per la garantia de les seves muralles, que encara eren privilegiades, però després la van situar a Toledo. Així naixia el que coneixem com a Regne de Toledo, que tan sols va conservar més enllà dels Pirineus la regió de Septimània.
Els visigots eren uns 200.000 davant d'uns 6 milions d'hispanoromans. Malgrat la diferència, van poder imposar el seu poder polític i militar en bona part de la península. Mentre que la població era cristiana tradicional, els nous amos professaven encara l'arrianisme. La convivència no va ser fàcil al principi. A més, els visigots van tenir problemes entre ells gairebé sempre. Una font de disputes era la forma d'entronitzar el rei. Mentre que alguns defensaven la simple elecció, d'altres defensaven la monarquia hereditària.
Els visigots van fomentar els matrimonis mixtos amb la població local, tot i que no va ser una política gaire efectiva. Els hispanoromans els veien amb recel i les relacions no eren bones. La mesura de fer que dos terços de les terres de cada propietari fos a parar a mans de nobles visigots no hi va ajudar gens. La majoria dels visigots es van assentar al centre peninsular, a Toledo i als seus voltants. Des del centre podien desplaçar-se més ràpid a qualsevol racó del regne i fer front als continus focus de conflicte que hi sorgien. Mentrestant, els sueus van aconseguir formar un regne al nord-oest, a Gal·lècia.
 |
| Hispània a mitjans del segle VI |
L'any 585 el rei Leovigild va pacificar regions rebels i va empetitir el regne dels sueus a Gal·lècia fins a sotmetre'l, poc abans de morir. El seu successor, Recared, va convertir el regne visigot al cristianisme. Amb tot, al nord, a les muntanyes i costes cantàbriques hi havia tribus que resistien la pressió germànica, com els asturs, els càntabres i els vascons. A més, al sud, la presència romana era cada cop més amenaçant.
El fet que els visigots haguessin adoptat la religió cristiana tradicional, el catolicisme, va facilitar la divisió dels territoris hispans en diòcesis. El cristianisme es va convertir en el lligam que unia la societat, sobretot a les zones urbanes i litorals. Tàrraco va decaure en benefici de Bàrcino, anomenada ara Barcinona, d'on deriva Barcelona, que va consolidar-se com la ciutat més important de la Mediterrània visigòtica.
El rei Suíntula (621-631) va aconseguir expulsar els romans del sud i va assolir la més important unificació peninsular fins llavors, tot i que sembla que no completa. El rei Recesvint (649-672) va compilar el Liber Iudiciorum l'any 654, que unificava el dret jurídic. Els habitants de la futura Catalunya el van acceptar amb gran entusiasme, fins al punt que segles més tard, cap al 1080, el llibre va ser traduït al català.
 |
| Regne visigot de Toledo |
Ara bé, en una nova guerra civil entre Roderic (usurpador) i Àkhila II (el rei legítim) els musulmans van entrar en escena i ho van canviar tot. Així començaria la conquesta islàmica de la península.
Per acabar, podem dir que l'herència visigòtica a Catalunya és més aviat escassa. El domini germànic no va ser durador ni estable. A més, com que els visigots estaven força romanitzats, no van canviar excessivament la manera de viure dels hispans. Cal recordar que la seva llengua la van perdre en favor del llatí (o els emergents dialectes romànics) en menys d'un segle.
Informació extra
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
