La Hispània germànica i la conquesta musulmana

Un cop l'Imperi Romà d'Occident va desaparèixer del mapa, es van crear i derrocar regnes en un ambient inestable i de conflicte durant anys. Així es formaria l'Europa medieval i Hispània passaria per aquest mateix procés sense remei. Alhora, una nova religió hi treia el cap: l'islam.

Durant el període final de l'Imperi Romà d'Occident (segles IV i V), alguns pobles, principalment germànics, ja feien de les seves fronteres endins després d'intenses migracions i, d'altres, fronteres enfora, estaven esperant el seu torn. Els atacs dels huns a mitjans del segle V (dels quals Àtila va ser el seu més famós líder) van generar, a més, migracions de pobles que fugien del seu abast. Aquests moviments migratoris pressionaven cada cop més la ja inestable Europa romana, que aviat veuria un canvi de model organitzatiu de dalt a baix.

La Hispània romana al segle IV




Finalment, i de forma oficial podríem dir, l'Imperi va arribar a la seva fi el 4 de setembre de l'any 476, quan l'emperador Ròmul Augústul va ser despatxat del tron pel rei germànic Odoacre, que es va proclamar rei d'Itàlia. Pocs anys abans els huns havien deixat de ser un problema, gràcies a la mort d'Àtila i les revoltes dins dels seus dominis. Sense l'autoritat imperial vigent i sense els huns, els pobles germànics tenien barra lliure per fer i desfer a dojo. I així va ser.

Europa va quedar aleshores esquitxada de regnes de diferents mides que solien canviar en forma i espai en poc temps. En la majoria dels casos, una elit germànica governava la població nativa romanitzada. Molts d'aquests germànics ja eren cristians o se'n van fer, i en certa manera també s'havien romanitzat o passarien per aquest procés de forma passiva.

En el cas d'Hispània, les invasions van començar abans de la fi de l'Imperi. Cap al 411 hi van entrar els vàndals, els sueus i els alans. Els sueus eren parents dels angles i saxons, que poc després davant de la fi de l'autoritat romana envairien la Bretanya i formarien el poble anglo-saxó, d'on més endavant sortiria el topònim d'Anglaterra. Els alans eren un poble iranià, per tant, no de la branca germànica. Se'ls relaciona amb els escites i els sàrmates. 

Els romans van "acceptar" aquestes intrusions i van arribar a acords amb aquests pobles per assentar-se dins de la península. Per altra banda, un altre poble germànic, els visigots, va establir un regne a l'altre costat dels Pirineus, anomenat regne de Tolosa. També seria amb el vistiplau de Roma, que en plena agonia poca cosa podia fer per evitar-ho. Els visigots es van enfrontar amb els alans i vàndals i els van expulsar de la península cap al nord d'Àfrica, on crearien un regne. D'aquesta manera, els visigots van endinsar-se en Hispània.

Amb la fi definitiva de l'Imperi, l'any 476, els visigots van consolidar el control d'una part important de la península. Però, l'any 507, els francs els derrotarien en la batalla de Vouillé. Els visigots van perdre així les seves possessions al nord dels Pirineus, llevat de la Septimània. En un principi van establir la nova capital a Barcelona, però després de la mort del rei Amalaric, l'any 531, la cort va ser traslladada a Toledo de forma definitiva.

Els sueus s'havien establert còmodament al nord-oest, a Gal·lècia, on es creu que van congeniar força bé amb la població local. En un primer moment, van arribar a estendre els seus dominis fins a la costa sud peninsular, però de seguida acabarien replegats fent frontera al riu Douro. Les seves principals ciutats van ser: la capital Bracara Augusta (Braga), Porto Cale (Porto), Lucus Augusta (Lugo) i Asturica Augusta (Astorga). Sueus i visigots rivalitzaven per l'hegemonia, mentre els càntabres i vascons aconseguien mantenir-se al marge. Però al sud va fer acte de presència una altra força: els romans d'orient.

Principals pobles després de la desintegració de l'Imperi Romà d'Occident. En negre, els germànics; en verd, els eslaus i els bàltics; i en taronja, els celtes.




Es veu que al regne visigot hi havia una guerra civil entre dos pretendents al tron. Aquests eren Atanagild (usurpador) i Àkhila I (el rei legítim). Els romans d'orient, liderats per l'emperador Justinià, estaven immersos en un projecte que consistia en recuperar territoris que havien pertanyut a l'Imperi Romà d'Occident. Com que l'Imperi Romà d'Orient es considerava igual de romà, estaven convençuts que devien recuperar aquestes regions i restaurar l'antic Imperi Romà unificat. El cas és que Justinià va aprofitar l'embolic per enviar-hi tropes, després de conquerir Itàlia, Sicília i el nord d'Àfrica. No se sap ben bé si algun dels oponents visigots li va demanar ajuda o si s'hi va presentar per pròpia voluntat. N'hi ha diferents versions. Però quan el conflicte va acabar, amb Atanagild com a vencedor, Justinià va acordar amb ell quedar-se la regió del sud peninsular. Sembla que la zona de Ceuta i les Illes Balears també van quedar sota el seu control. 

Hispània a mitjans del segle VI




Ara bé, durant les dècades següents passarien moltes coses. Els sueus, que eren arrians, es farien catòlics, com la població galaico-romana que governaven. Els visigots acabarien fent exactament el mateix i, a més, no van parar d'instigar els romans d'orient que hi havia al sud. Encara que la seva presència havia quedat pactada amb Atanagild, no era ben vista i s'esperava liquidar-la tard o d'hora. A poc a poc els anaven arraconant cap a la costa. 

Cal destacar el rei visigot Leovigild, que va regnar entre el 568 i el 586. Al llarg de la seva vida va lluitar contra els sueus, càntabres, vascons i romans. Va pacificar moltes regions que havien estat un greu problema temps enrere i va empetitir el regne sueu fins a sotmetre'l l'any 585, poc abans de morir. A més, va netejar l'economia i va enfortir el poder reial com mai abans ho havia estat. El seu fill, Recared I, va ser qui va efectuar la conversió dels visigots al catolicisme, no sense haver de superar diverses revoltes i conspiracions proarrianes.

El net de Leovigild, Suíntula, que va regnar entre el 621 i el 631, sembla que va aconseguir unificar tota la península després de derrotar els vascons i expulsar els romans d'orient. Però hi ha qui defensa que els vascons no van ser en realitat dominats. No hi ha pràcticament fonts directes i les que hi ha són contradictòries, per tant, no ho sabem segur. És possible que moltes zones muntanyoses del nord peninsular no hagin estat del tot controlades pels visigots. 


A principis del segle VIII, el regne visigot de Toledo es trobava en una situació molt delicada. Hi havia una guerra civil entre dos pretendents al tron: Roderic i Àkhila II, parent del difunt rei Vítiza i hereu legítim. Per altra banda, els musulmans havien conquerit el Pròxim Orient i el nord d'Àfrica i eren a les portes de la península Ibèrica. A aquell imperi el coneixem com a Califat Omeia o de Damasc, ciutat que va ser la seva principal capital. 

Sembla que la costa sud de la península Ibèrica ja havia estat víctima d'alguns atacs esporàdics i, tal com estaven les coses, era una oportunitat clara de fer mal. Per això, Mussa, el cap de les províncies musulmanes del nord d'Àfrica, hi va enviar el general Tàriq, governador de Tànger, amb 7.000 soldats (o 12.000 segons algunes fonts), que majoritàriament eren berbers. Hi ha la versió que diu que els opositors a Roderic els havien demanat ajuda.

L'any 711, aquest petit exèrcit va desembarcar a l'actual badia d'Algesires, a la vora del penyal de Gibraltar (nom que deriva de Ŷabal Tāriq o muntanya de Tàriq). El rei visigot Roderic va anar a topar amb ell i va ser derrotat a la batalla de Guadalete. Malgrat que les fonts àrabs parlen de 100.000 soldats visigots, sembla que és una xifra molt exagerada i que els dos exèrcits serien força similars en nombre. A la batalla, hi va morir Roderic i la major part de la noblesa que hi havia present. Tàriq va continuar cap a Toledo conquerint algunes ciutats sense gaire resistència i deixant altres enrere. Toledo va capitular i Tàriq s'hi va instal·lar.

Un cop passat l'hivern, i coneixent els èxits de Tàriq, Mussa va iniciar una segona ofensiva. Va desembarcar a Cadis amb uns 18.000 soldats i va anar conquerint les ciutats que s'havia deixat Tàriq. En aquest cas, Sevilla i Mèrida van oferir molta resistència. Quan tots dos es van trobar a Toledo, van continuar conquerint el nord peninsular agafant rutes diferents. I què va passar amb Àkhila II? N'hi ha dues versions. Una diu que Mussa li va oferir pactar la seva rendició i que Àkhila II la va acceptar a canvi de viure tranquil en una de les seves propietats. L'altre, en canvi, diu que va morir en batalla. 

L'any 714 el califa de Damasc va reclamar Mussa i Tàriq per rendir comptes. Sembla que la invasió de la península promoguda per Mussa no tenia el vistiplau del califa, o que d'alguna es va excedir en les decisions, i per això va ser jutjat. Va haver de pagar una gran suma i va quedar sense honor i oblidat. De Tàriq no se sap com se'n va sortir, tot i que sembla que va formar part de l'acusació. La relació entre tots dos va ser irregular i no se sap com va acabar la cosa.

El territori conquerit fins aleshores, anomenat al-Àndalus, va quedar sota el govern d'un fill de Mussa, Abd-al-Aziz, que va fer de Sevilla la primera capital. Aquest va continuar prenent ciutats al nord-est, tot i que pocs anys després va ser assassinat. Els seus successors van continuar amb la mateixa tasca. Barcelona cauria l'any 718, per exemple. A l'altra banda dels Pirineus, un líder anomenat Ardó es va fer rei de la Septimània, com a darrer bastió de la resistència, però finalment va morir en batalla l'any 720. Els soldats musulmans van arribar a Nimes, l'extrem nord de l'antic domini visigot, l'any 725. 

D'aquesta manera els musulmans es van apoderar del control de la península Ibèrica, llevat d'algunes zones muntanyoses del nord cantàbric i dels Pirineus. En general, va ser una conquesta amb pocs setges i poques batalles. En la majoria dels casos, la noblesa visigoda dirigent capitulava per mitjà d'acords o simplement es rendia per adaptar-se a la nova situació. Amb tot, el domini musulmà que s'expandia més enllà dels Pirineus va topar amb el fre dels francs, que els van vèncer a la batalla de Poitiers, l'any 732. Amb aquesta derrota els musulmans recularien fins a centrar-se en la mateixa península. Però de seguida al nord peninsular es van crear nuclis de resistència cristians que van iniciar un procés de conquesta a la inversa de vuit segles de durada.

FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els fenicis

Els grecs

Els gats a l'edat mitjana

La religió a l'edat mitjana

Els assiris