Els celtes

Fa uns 4.000 anys, una sèrie de pobles procedents de l'estepes euroasiàtiques, i que pels seus trets lingüístics anomenem indoeuropeus, es van començar a escampar per Europa en diverses onades, barrejant-se, en alguns casos, amb les petites i endarrerides tribus que ja existien al continent. Amb el temps, dins d'aquest poti-poti es crearia la cultura de Hallstatt, que evolucionaria en la cultura de La Tène, el clímax de la civilització celta.

Aquests pobles que anomenem indoeuropeus i que van assentar-se a Europa i Àsia occidental (des de Portugal fins a Turquia) en un principi eren molt similars entre si, tant en cultura com en llengua, però amb el pas dels segles van ocasionar civilitzacions molt diferents. Podem esmentar els pobles itàlics, d'on van sorgir els romans; el poble grec, que va ser el resultat de la unió cultural de diverses tribus emparentades; els hitites, els perses, els medes, els escites, els germànics, els eslaus, etc. Però no tots els pobles que van habitar el continent eren indoeuropeus. Per exemple, els ibers, tartessis o etruscos parlaven una llengua no indoeuropea. De fet, estan considerades llengües aïllades perquè no s'ha descobert cap parentiu entre elles i d'altres, ni vives ni mortes. Però un cop aclarit aquest punt, ens centrarem en els celtes, que sí que eren indoeuropeus.

En primer lloc, cal dir que no hi ha proves que suggereixin que les cultures que ara ens referim com a celtes es consideressin "celtes". No sembla que tinguessin cap consciència col·lectiva unificadora, tot i ser pobles notablement similars en cultura i pertanyents al mateix grup lingüístic. La informació escrita que tenim d'aquesta cultura és d'escrits greco-romans, que demostren clars prejudicis, i d'escrits celtes cristianitzats de molt de temps després de desaparèixer la societat celta. Les conclusions, per tant, s'extreuen fent una acurada anàlisi d'aquestes fonts i de les restes arqueològiques de l'època.

Les primeres referències que tenim dels celtes són de textos grecs i romans escrits als segles VI i V a.n.e. Els grecs els anomenaven keltoi i els romans gals. Ara bé, tant grecs com romans es referien a una part de tot el domini geogràfic celtitzat de l'època. Anomenaven així només a aquells primers pobles amb qui topaven i lluitaven. El terme bàrbar, en canvi, era el d'ús generalitzat per a tota la resta de tribus europees, fossin celtes o no.

Els historiadors consideren el món celta no com un poble unificat, sinó com un conjunt de trets lingüístics i culturals compartits distribuïts entre diversos pobles que van donar forma i personalitat a l'Europa preromana, cadascun a la seva manera. Alguns historiadors qüestionen que celta sigui realment un terme apropiat en un sentit general, tot i que de moment és el més àmpliament usat, això sí, amb els matisos que comporta.

EL PRINCIPI DEL MÓN CELTA

Entre el 800 i el 450 a.n.e. a Europa central s'hi va consolidar una cultura que coneixem com a cultura de Hallstatt. Aquest nom es deu a la ciutat austríaca on es va trobar un cementiri que conté les restes d'uns 2.000 individus. Una quarta part d'ells semblen ser mascles i estan acompanyats d'armes. Per això aquests enterraments s'han interpretat com a sepultures de guerrers. A partir d'aquí, altres troballes per la regió van mostrar la presència d'una cultura forta centre-europea gràcies al comerç amb les colònies gregues mediterrànies.

Un primer focus d'aquesta cultura el tenim a Àustria, el sud d'Alemanya, la República Txeca i Eslovènia, en la primera etapa del riu Danubi. En poc temps es va estendre per molts racons europeus.

Aquesta cultura va ser formada en un primer moment per caps locals que es van fer rics gràcies a les mines de sal de la zona, les més importants del continent. La llengua de tots ells era la mateixa, per tant, aquí trobem l'origen principal i més consensuat entre els experts del món celta pel que fa a la cultura i l'idioma. També es creu que algunes cultures europees del moment van adoptar lentament l'idioma i costums celtes i que en van fer adaptacions. Aquests serien els pobles celtitzats. En algun cas, però, la celtització es produïa per la migració d'una tribu o elit celta a un altre indret, on prenien el control sotmetent de grat o per força la població nativa. En tot cas, cada poble celta o celtitzat va conformar la seva identitat pròpia.

Collar d'or de l'època de Hallstatt
Font

Amb tot, per causa de la manca d'escrits de l'època i l'absència de fonts primàries, s'han desenvolupat altres teories més o menys esbojarrades sobre l'origen cultural i lingüístic celta, però l'opció de Hallstatt se'n porta, fins ara, tots els números.

Ceràmica celta de Hallstatt
Font

Aquests primers celtes, els de Hallstatt, s'estimaven més enterrar els seus morts que cremar-los. A més, treballaven molt bé el ferro i, des del 800 a.n.e., més o menys, van incorporar el cavall com a eina de força i de guerra. La població que cada cop vivia millor va ser capaç de crear un excedent agrícola, esclavitzar treballadors i acumular matèries primeres com metalls, sal i pells. Amb aquests excedents, el cabdills celtes podien comprar al sud, a les colònies gregues mediterrànies, articles de luxe com, per exemple, vi, peces artesanals de gran qualitat, ceràmica decorada, etc. En les seves tombes se n'han trobat moltes d'aquestes coses.

L'EVOLUCIÓ DEL MÓN CELTA

Al segle V a.n.e., el centre d'Europa va viure canvis importants marcats en la cultura material i la pràctica funerària que feia una distinció amb la cultura de Hallstatt. Aquesta nova cultura, que es va estendre de manera tan ràpida com l'anterior, la coneixem com a cultura de La Tène, nom del lloc arqueològic que es troba a Suïssa on es va descobrir.

Sembla ser que unes noves elits es van consolidar a les xarxes comercials més riques d'Europa central. Aquestes elits no només van continuar amb el comerç amb les colònies gregues mediterrànies, sinó que el van controlar de dalt a baix i van crear les seves pròpies formes estilístiques combinant elements de l'art etrusc (una important tribu itàlica no celta) amb elements autòctons i símbols celtes de les regions de Gran Bretanya i Irlanda. Per tant, es van amarar d'art fent una barreja d'allò que més els agradava, i aquesta manera de fer es va escampar per una part important del continent. Algunes característiques de l'art de La Tène són: les màscares estilitzades i figures humanes, les formes geomètriques corbes, els dissenys vegetals i una passió per les criatures fantàstiques, com els cavalls alats i els grius (criatures amb la meitat superior del cos d'àguila i la inferior de lleó).

Escut de bronze cerimonial que pertany a l'època de La Tène
Font

En la cultura de La Tène, els guerrers van gaudir d'una millor posició i les tribus es van dedicar a fer moltes incursions en zones d'influència grega i romana. En aquest punt és quan es van produir les gran topades entre el món celta i el clàssic mediterrani. Però en aquestes incursions també hi havia moviments purament migratoris. La gent de La Tène es va fer molt pròspera i nombrosa i necessitaven noves terres, noves perspectives de vida. Els guerrers més joves van avançar cap a la Mediterrània en diverses onades i van començar a assaltar les riques comunitats que hi van trobar. L'any 390 a.n.e. (o 387 segons alguns), els celtes de la Gàl·lia van vèncer un exèrcit de 40.000 romans en la batalla de l'Àl·lia, i posteriorment van saquejar Roma, però no s'hi van quedar. Aquesta derrota va afectar moltíssim els romans i va quedar gravada en la seva memòria durant generacions.

Altres de la Gàl·lia, a més, van arribar a Delfos (Grècia) l'any 279 a.n.e., on va ser finalment derrotats. Però no van girar cua, sinó que finalment es van assentar a l'actual Turquia, on serien anomenats gàlates.

Malgrat l'empenta dels pobles celtes, els romans s'hi van imposar amb el temps. La cultura de la Tène va desaparèixer a poc a poc a mesura que es consolidava la romanització.

LA VIDA CELTA

En general, els celtes eren pagesos que treballaven la terra i emmagatzemaven aliments en olles de fang. També criaven bestiar, sobretot porcs i ovelles. Quan no treballaven per menjar, anaven a la guerra. Alguns, però, pertanyien a una classe guerrera concreta, és a dir, que vivien només per lluitar i no tenien gaire contacte amb el camp. Els que no eren pagesos ni formaven part d'aquesta elit militar podien ser artesans, com ferrers, joiers, sabaters, etc. Hi havia, a més, una petita classe intel·lectual formada per sacerdots o druides (líders espirituals) i poetes, i un petit però potent sector que es dedicava al comerç. Els esclaus, per la seva banda, formaven l'esglaó més baix de la societat.

Els poblats celtes solien estar emmurallats amb estaques de fusta, pedra o tova segons la regió, i un fossat. Les cases podien ser de base circular, quadrada o rectangular, amb parets de pedra o fusta i sostres de palla. Depenent de la categoria de la família, la casa podia ser més gran o comptar amb més detalls i comoditats.

Poblat celta galaic
Font

Tot i que els celtes no practicaven la literatura escrita, comptaven amb poetes, narradors i musics que coneixem com a bards i que eren molt estimats. Els bards passaven per un període de formació de 12 anys per aprendre de memòria una vasta tradició oral de poemes-històries. A més, componien cançons per honrar o burlar-se de gent encara viva, motiu pel qual eren tractats amb gran respecte pels caps i els guerrers, perquè valoraven molt la seva reputació. Tot el coneixement es transmetia de forma oral i les poques representacions escrites que hi ha de llengues celtes van ser molt tardanes i amb alfabets d'altres pobles, com l'iber en el cas dels celtes de la península Ibèrica.

En un principi, les comunitats celtes estaven dividides en tribus dirigides per un monarca o un petit grup aristocràtic. Algunes tribus, com les que estaven situades en la Bèlgica moderna, havien tingut dos monarques governant al mateix temps. Però la manera de governar-se va anar evolucionant a un sistema més complex format per confederacions de caps tribals i tribus individuals dirigides per consells d'ancians. A vegades, algunes tribus eren lleials per voluntat pròpia o per la força a altres més fortes i que tenien un paper dominant en la zona.

Font

Els celtes vestien amb llargues túniques i mantells de llana o lli. Es creu que els més rics tenien accés a la seda, que provenia de la Xina. Durant les èpoques més fredes, s'estilava portar llargues i feixugues capes de llana.

EL GUERRER CELTA

Els guerrers eren coneguts per haver utilitzat llargs escuts ovalats que eren prou llargs per protegir la major part del cos i que podien estar decorats. Les espases es portaven al maluc o al costat, penjades d'una cadena. Es van utilitzar diferents tipus de llances, com javelines lleugeres que es llançaven a cavall o llances més grosses que es feien servir a peu. El casc solia estar reservat per als guerrers més importants o per als caps tribals, i podien tenir diversos adorns segons el prestigi del portador. En algunes tribus, però, aquest complement no era gens habitual i fins i tot es menystenia el seu ús en la batalla. Molts cascos celtes trobats són cerimonials i no estaven destinats a combats reals.

Font

Els guerrers celtes d'Europa practicaven la caça de caps, ja que es creia que el cap albergava l'ànima d'una persona. Els antics romans i grecs van registrar els hàbits dels celtes de clavar els caps dels enemics personals a les parets o penjar-los del coll dels cavalls. L'armadura era d'alguna mena de teixit o cuir, i ja en el segle IV a.n.e. la cota de malla era freqüent als pobles de la Gàl·lia més propera als Alps. Aquestes camises estaven fetes amb milers d'anelles de ferro entrellaçades que permetien més llibertat de moviment que les cuirasses de bronze o ferro massís. Les legions romanes les copiarien i, després d'ells, durant segles les van fer servir molts pobles diferents.

En algunes tribus celtes era comú que les dones fossin a la guerra. Les més valentes podien rebre enterraments a l'altura dels millors guerrers. Fins i tot algunes dones van ser reines, com la famosa Boudicca de la tribu dels icens, que va ser un maldecap dels grossos per a Roma.

LA RELIGIÓ CELTA

Sabem que els celtes eren profundament religiosos i que tenien alguns edificis senzills que feien servir de temples, tot i que molta de la seva religiositat la practicaven a casa i a la natura. Els sacrificis humans existien en general, tot i que sembla que eren esporàdics. Els encarregats de fer-los eren els sacerdots, que en alguns indrets del món celta eren coneguts com a druides.

En la societat celta hi havia més de 400 déus i deesses. Al seu calendari, basat en l'agricultura, hi havia dates senyalades de gran importància de caire religiós. La més rellevant era la de l'1 de novembre, que indicava el final de la collita, és a dir, el final de l'any i el començament d'un de nou. Aquesta festivitat, que es començava a celebrar el 31 d'octubre al vespre, era coneguda a Irlanda com a Samhain, un moment en què s'obrien les portes del més enllà, fet que permetia que els éssers sobrenaturals i les ànimes dels morts poguessin arribar al nostre món. Aquesta festa, de la qual van deixar constància escrita monjos cristians de l'edat mitjana, va evolucionar fins convertir-se en el dia de Tots Sants, on es recorda els avantpassats morts, i en Halloween als països anglosaxons. L'emigració massiva d'irlandesos i escocesos cap al Canadà i EUA al llarg del segle XIX va popularitzar aquesta última, que cada cop es veu més en altres indrets, on rivalitza amb Tots Sants. A Catalunya, es molt típic menjar castanyes i panellets en aquesta època de l'any.

Les fonts fluvials eren particularment importants en la religió celta i moltes d'elles van rebre personificacions femenines, com per exemple Sequana, que estava associada amb el riu Sena i amb la curació. La natura estava molt associada a les seves creences religioses, on hi havia poders misteriosos i amagats que no podien entendre completament. A més, eren molt supersticiosos. Per exemple, creien que els conills podien parlar amb els esperits subterranis i protegir els humans (d'aquí la idea de portar una pota de conill com a amulet) i que si somiaves amb cavalls tindries bona sort.

LA TORNADA DEL MÓN CELTA

Després de segles en la foscor, els celtes van arribar per primera vegada a la consciència dels primers historiadors moderns als segles XVI i XVII, quan les obres d'escriptors clàssics com Estrabó, Cèsar i Livi estaven fent-se àmpliament disponibles. Aquests autors els descrivien com a tribus bàrbares i violentes que sempre estaven en conflicte amb el món romà i grec. A hores d'ara, en sabem molt més i ens quedem sobtats amb la seva manera de fer i de pensar. Amb tot, encara queden molts misteris de l'univers celta per resoldre.