Els celtes
Fa uns 4.000 anys, una sèrie de pobles procedents de l'estepes euroasiàtiques, i que pels seus trets lingüístics anomenem indoeuropeus, es van començar a escampar per Europa en diverses onades barrejant-se amb les petites i endarrerides tribus que ja existien al continent. Amb el temps, dins d'aquest poti-poti es crearia la cultura de Hallstatt, que evolucionaria en la cultura de La Tène, el clímax de la civilització celta.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Aquests pobles que anomenem indoeuropeus i que van assentar-se a Europa i Àsia occidental (des de l'actual Portugal fins a l'actual Turquia) en un principi eren molt similars entre si, tant en cultura com en llengua, però amb el pas dels segles van ocasionar civilitzacions molt diferents. Podem esmentar els pobles itàlics, d'on van sorgir els romans; el poble grec, que va ser el resultat de la unió cultural de diverses tribus emparentades; els hitites, els perses, els medes, els escites, els germànics, els eslaus, etc.
Però no tots els pobles que van habitar el continent eren indoeuropeus. Per exemple, els ibers, vascons, tartessis o etruscos , entre d'altres, parlaven una llengua no indoeuropea. De fet, estan considerades llengües aïllades perquè no s'ha descobert cap parentiu entre elles i d'altres, ni vives ni mortes. Un cop aclarit aquest punt, ens centrarem en els celtes, que sí que eren indoeuropeus.
 |
| Zona d'influència celta |
En primer lloc, cal dir que no hi ha proves que suggereixin que les cultures que ara ens referim com a celtes es consideressin "celtes". No sembla que tinguessin cap consciència col·lectiva unificadora, tot i ser pobles notablement similars en cultura i pertanyents al mateix grup lingüístic. La informació escrita que tenim d'aquesta cultura és de documents greco-romans que demostren clars prejudicis, i d'escrits celtes cristianitzats de molt de temps després de desaparèixer la societat celta original. Les conclusions, per tant, s'extreuen fent una acurada anàlisi d'aquestes fonts i de les restes arqueològiques de l'època.
Les primeres referències que tenim dels celtes són de textos grecs i romans escrits als segles VI i V a.n.e. Els grecs els anomenaven keltoi i els romans gals. Ara bé, tant grecs com romans es referien a una part de tot el domini geogràfic celtitzat de l'època. Anomenaven així només a aquells primers pobles amb qui topaven i lluitaven. El terme bàrbar, en canvi, era el d'ús generalitzat per a tota la resta de tribus europees, fossin celtes o no. Si una tribu estava més enllà de les fronteres, era bàrbara.
Els historiadors consideren el món celta no com un poble unificat, sinó com un conjunt de trets lingüístics i culturals compartits distribuïts entre diversos pobles que van donar forma i personalitat a l'Europa preromana, cadascun a la seva manera. Alguns historiadors qüestionen que celta sigui realment un terme apropiat en un sentit general, tot i que de moment és el més àmpliament usat, això sí, amb els matisos que comporta.
EL PRINCIPI DEL MÓN CELTA
Entre el 800 i el 450 a.n.e. a Europa central s'hi va consolidar una cultura que coneixem com a cultura de Hallstatt. Aquest nom es deu a la ciutat austríaca on es va trobar un cementiri que conté les restes d'uns 2.000 individus. Una quarta part d'ells semblen ser mascles i estan acompanyats d'armes. Per això aquests enterraments s'han interpretat com a sepultures de guerrers. A partir d'aquí, altres troballes per la regió van mostrar la presència d'una cultura forta centre-europea gràcies al comerç amb les colònies gregues mediterrànies.
Un primer focus d'aquesta cultura el tenim a Àustria, el sud d'Alemanya, la República Txeca i Eslovènia, en la primera etapa del riu Danubi. En poc temps es va estendre per molts racons europeus.
Aquesta cultura va ser formada en un primer moment per caps locals que es van fer rics gràcies a les mines de sal de la zona, les més importants del continent. La llengua de tots ells era la mateixa, per tant, aquí trobem l'origen principal i més consensuat entre els experts del món celta. També es creu que algunes cultures europees del moment van adoptar els costums celtes i que en van fer adaptacions. Aquests serien els pobles celtitzats. En algun cas, però, la celtització es produïa per la migració d'una tribu o elit celta a un altre indret, on prenien el control sotmetent de grat o per força la població nativa. En tot cas, cada poble celta o celtitzat va conformar la seva identitat pròpia.
Amb tot, per causa de la manca d'escrits de l'època i l'absència de fonts primàries, s'han desenvolupat altres teories més o menys esbojarrades sobre l'origen cultural i lingüístic celta, però l'opció de Hallstatt se'n porta, fins ara, tots els números.
 |
| Collar d'or de l'època de Hallstatt Font |
 |
| Ceràmica celta de Hallstatt Font |
Aquests primers celtes, els de Hallstatt, s'estimaven més enterrar els seus morts que cremar-los. A més, treballaven molt bé el ferro i, des del 800 a.n.e., més o menys, van incorporar el cavall com a eina de força i de guerra. La població, que cada cop vivia millor, va ser capaç de crear un excedent agrícola, esclavitzar treballadors i acumular matèries primeres com metalls, sal i pells. Amb aquests excedents, el cabdills celtes podien comprar al sud, a les colònies gregues mediterrànies, articles de luxe com, per exemple, vi, peces artesanals de gran qualitat, ceràmica decorada, etc. En les seves tombes s'han trobat moltes d'aquestes coses.
En aquesta època sembla que alguns pobles celtes van entrar en la península Ibèrica i s'hi van establir, en alguns casos, barrejant-se a la població nativa, poc nombrosa. L'abast de la seva influència és encara molt debatuda, i és possible que el nord-oest peninsular no hagi sigut celtitzat, sinó que més aviat hagi desenvolupat una personalitat pròpia particular, com en el cas dels galaics i asturs en l'anomenada cultura dels castres. El reclam celta d'aquests indrets tindria a veure més aviat amb qüestions nacionalistes sense fonament arqueològic ni històric.
L'EVOLUCIÓ DEL MÓN CELTA
Al segle V a.n.e., el centre d'Europa va viure canvis importants marcats en la cultura material i la pràctica funerària que feia una distinció amb la cultura de Hallstatt. Aquesta nova cultura, que es va estendre de manera tan ràpida com l'anterior, la coneixem com a cultura de La Tène, nom del lloc arqueològic que es troba a Suïssa on es va descobrir.
Sembla ser que unes noves elits es van consolidar a les xarxes comercials més riques d'Europa central. Aquestes elits no només van continuar amb el comerç amb les colònies gregues mediterrànies, sinó que el van controlar de dalt a baix i van crear les seves pròpies formes estilístiques combinant elements de l'art etrusc (una important tribu itàlica no celta) amb elements autòctons i símbols celtes de les regions de Gran Bretanya i Irlanda. Per tant, es van amarar d'art fent una barreja d'allò que més els agradava, i aquesta manera de fer es va escampar per una part important del continent. Algunes característiques de l'art de La Tène són: les màscares estilitzades i figures humanes, les formes geomètriques corbes, els dissenys vegetals i una passió per les criatures fantàstiques, com els cavalls alats i els grius (criatures amb la meitat superior del cos d'àguila i la inferior de lleó).
 |
| Escut de bronze cerimonial que pertany a l'època de La Tène Font |
En la cultura de La Tène, els guerrers van gaudir d'una millor posició i les tribus es van dedicar a fer moltes incursions en zones d'influència grega i romana. En aquest punt és quan es van produir les gran topades entre el món celta i el clàssic mediterrani. Però en aquestes incursions també hi havia moviments purament migratoris. La gent de La Tène es va fer molt pròspera i nombrosa i necessitaven noves terres i noves perspectives de vida. Els guerrers més joves van avançar cap a la Mediterrània en diverses onades i van començar a assaltar les riques comunitats que hi van trobar.
Vora l'any 390 a.n.e., els celtes de la Gàl·lia van vèncer un exèrcit de 40.000 romans en la batalla de l'Àl·lia, i posteriorment van saquejar Roma, encara que no s'hi van quedar. Aquesta derrota afectaria moltíssim els romans quedaria gravada en la seva memòria durant generacions. Altres de la Gàl·lia, a més, van arribar a Delfos (Grècia) l'any 279 a.n.e., on va ser derrotats. Però no girarien cua, sinó que finalment s'assentarien a l'actual Turquia, on serien anomenats gàlates.
Malgrat l'empenta dels pobles celtes, els romans s'hi van imposar amb el temps, i la cultura de la Tène desaparèixeria a poc a poc a mesura que es consolidava la romanització.
LA VIDA CELTA
En general, els celtes eren pagesos que treballaven la terra i emmagatzemaven aliments en olles de fang. També criaven bestiar, sobretot porcs i ovelles. Quan no treballaven per menjar, anaven a la guerra. Alguns, però, pertanyien a una classe guerrera concreta, és a dir, que vivien només per lluitar i no tenien gaire contacte amb el camp. Els que no eren pagesos ni formaven part d'aquesta elit militar podien ser artesans, com ferrers, joiers, sabaters, etc. Hi havia, a més, una petita classe intel·lectual formada per sacerdots o druides (líders espirituals) i poetes, i un petit però potent sector que es dedicava al comerç. Els esclaus, per la seva banda, formaven l'esglaó més baix de la societat, i solien ser presoners de guerra usats per a tasques agrícoles, domèstiques o com a part de rituals religiosos.
 |
| Poblat celta amb cases rodones (IA) |
Els celtes vestien amb llargues túniques i mantells de llana o lli. Es creu que els més rics tenien accés a la seda, que provenia de la Xina. Durant les èpoques més fredes, s'estilava portar llargues i feixugues capes de llana.
Els poblats celtes solien estar emmurallats amb estaques de fusta, pedra o tova segons la regió, i un fossat. Les cases podien ser de base circular, quadrada o rectangular, amb parets de pedra o fusta i sostres de palla. Depenent de la categoria de la família, la casa podia ser més gran o comptar amb més detalls i comoditats.
 |
| Poblat celta amb cases quadrades o rectangulars (IA) |
En un principi, les comunitats celtes estaven dividides en tribus dirigides per un cabdill o un petit grup aristocràtic. Algunes tribus, com les que estaven situades en la Bèlgica moderna, havien tingut dos cabdills governant al mateix temps. Però la manera de governar-se va anar evolucionant a un sistema més complex format per confederacions de caps tribals i tribus individuals dirigides per consells d'ancians. A vegades, algunes tribus eren lleials per voluntat pròpia o per la força a altres més fortes i que tenien un paper dominant en la zona.
El paper de la dona en el món celta era notablement més lliure i influent que en altres societats antigues com la grega o la romana. Les dones celtes gaudien de drets socials, econòmics i fins i tot polítics que les seves contemporànies mediterrànies no tenien. Podien posseir terres i béns a títol individual, heretar i divorciar-se. En alguns casos, podien exercir una influència política molt rellevant i arribar a ser importants líders.
ELS GUERRERS CELTES
Els guerrers eren coneguts per usar potents espases de ferro i escuts ovalats que protegien la major part del cos i que podien estar decorats. Les espases es portaven al maluc o al costat, penjades d'una cadena. Es van utilitzar diferents tipus de llances, com javelines lleugeres que es llançaven a cavall o llances més grosses que es feien servir a peu. El casc solia estar reservat per als guerrers més importants o per als caps tribals, i podien tenir diversos adorns segons el prestigi del portador. En algunes tribus, però, aquest complement no era gens habitual i fins i tot es menystenia el seu ús en la batalla. Molts cascos celtes trobats són cerimonials i no estaven destinats a combats reals. Alguns clans tenien el costum de lluitar pràcticament nus al camp de batalla.
 |
 |
| Diferents tipus de guerrers celtes (IA) |
En algunes tribus celtes era comú que les dones fossin a la guerra. Les més valentes podien rebre enterraments a l'altura dels millors guerrers. S’han trobat tombes de dones d’alta jerarquia amb armament, especialment a l’Europa central i oriental. Fins i tot algunes dones van ser importants líders polítiques i militars, com la famosa Boudicca de la tribu britànica dels icens, que va ser un maldecap dels grossos per a Roma.
 |
| Dones guerreres celtes (IA) |
LA RELIGIÓ CELTA
Sabem que els celtes eren profundament religiosos i que tenien alguns edificis senzills que feien servir de temples, tot i que molta de la seva religiositat la practicaven a casa i a la natura. En la societat celta hi havia més de 400 déus i deesses. Al seu calendari, basat en l'agricultura, hi havia dates senyalades de gran importància de caire religiós. La més rellevant era la de l'1 de novembre, que indicava el final de la collita, és a dir, el final de l'any i el començament d'un de nou. Aquesta festivitat, que es començava a celebrar el 31 d'octubre al vespre, era coneguda a Irlanda com a Samhain, un moment en què s'obrien les portes del més enllà, fet que permetia que els éssers sobrenaturals i les ànimes dels morts poguessin arribar al nostre món. Aquesta festa, de la qual van deixar constància escrita monjos cristians de l'edat mitjana, va evolucionar fins convertir-se en el dia de Tots Sants, on es recorda els avantpassats morts, i en Halloween als països anglosaxons. L'emigració massiva d'irlandesos i escocesos cap al Canadà i EUA al llarg del segle XIX va popularitzar aquesta última, que cada cop es veu més en altres indrets, on rivalitza amb Tots Sants. A Catalunya, es molt típic menjar castanyes i panellets en aquesta època de l'any.
Les fonts fluvials eren particularment importants en la religió celta i moltes d'elles van rebre personificacions femenines, com per exemple Sequana, que estava associada amb el riu Sena i amb la curació. La natura estava molt associada a les seves creences religioses, on hi havia poders misteriosos i amagats que no podien entendre completament. A més, eren molt supersticiosos. Per exemple, creien que els conills podien parlar amb els esperits subterranis i protegir els humans (d'aquí la idea de portar una pota de conill com a amulet), i que si somiaves amb cavalls tindries bona sort.
Els sacrificis humans existien en general, tot i que sembla que eren molt esporàdics i que estaven vinculats a moments de crisi, com derrotes importants o èpoques de fam. Els encarregats de fer-los solien els sacerdots, que en alguns indrets del món celta eren coneguts com a druides, amb la participació dels principals guerrers i nobles. Sembla que el més habitual és que els sacrificats fossin presoners de guerra.
LA TORNADA DEL MÓN CELTA
Després de segles en la foscor, els celtes van arribar per primera vegada a la consciència dels primers historiadors moderns als segles XVI i XVII, quan les obres d'escriptors clàssics com Estrabó, Cèsar i Livi s'estaven fent àmpliament disponibles. Aquests autors els descrivien com a tribus bàrbares i violentes que sempre estaven en conflicte amb el món grec i romà. A hores d'ara, en sabem molt més i ens quedem sobtats amb la seva manera de fer i de pensar. Amb tot, encara queden molts misteris de l'univers celta per resoldre.
 |
Aquesta línia de temps exclou Egipte perquè, tot i que pertany al continent africà, la seva història ha estat més lligada al Pròxim Orient |
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
