Els sistemes de treball colonial a Amèrica
Quan els castellans van començar a colonitzar Amèrica, els indígenes es van trobar en una situació del tot delicada. No només les malalties feien estralls en moltes regions, sinó que els nous amos els volien explotar per treballar les terres i a les mines. Com funcionava tot plegat?
 |
Durant l’edat moderna, la Corona espanyola va organitzar diverses formes de treball per explotar les terres i les riques mines americanes amb mà d’obra indígena. Aquests fets formen part de la història nativa americana i han de ser analitzats amb cura per entendre el seu abast. Tot seguit veurem els tres sistemes de treball per excel·lència i algunes consideracions sobre els treballadors "lliures" i les conseqüències de l'explotació indígena.
L'ENCOMIENDA
L’encomienda, per exemple, era el sistema instaurat just després de la conquesta (aprovat per la Corona el 1503), en el qual es concedien grups d’indígenes a un colon (encomendero) perquè aquest n’obtingués tributs i treball. Els encomenderos no eren formalment propietaris de terres, però sí que podien forçar “els seus indis” a pagar tribut i treballar als camps, obradors tèxtils i explotacions mineres, sovint traslladant-los lluny del seu lloc d’origen i sempre sense donar-los cap salari. En teoria l’encomendero havia de protegir i cristianitzar els indígenes amb l'ajuda d'un capellà, però en la pràctica aquest sistema va derivar fàcilment en abusos i en una explotació similar a l'esclavitud. Mentre que alguns encomenderos tenien al seu càrrec unes 2.000 famílies indígenes, d'altres en podien aplegar moltes més, com 23.000 en el cas del conqueridor Hernán Cortés.
Les condicions dels indígenes eren tan dolentes que algunes veus influents es van alçar per denunciar-ho, com el frare dominic Antonio de Montesinos el 1511 i el famós Bartolomé de las Casas, també dominic, en nombroses ocasions durant la primera meitat del segle XVI. Aquest últim seria l'autor de Historia de les Indies i . Finalment, Carles I de Castella va convocar el Consell d'Índies, el principal òrgan de l'administració colonial, i el 1542 va promulgar les Leyes Nuevas. Aquestes lleis prohibien l'esclavitud a les colònies i facilitava la gradual desaparició de l'encomienda. La idea no era tant mostrar compassió com voler assegurar-se que no hi hagués revoltes i que la mà d'obra no minvés massa. Cal recordar que les malalties ja havien fet molt de mal i encara sotragaven de tant en tant algunes zones. A més, i potser més important per al rei, els encomenderos no havien de pagar cap impost directe a la Corona, només havien d'evangelitzar i defensar el territori. Mal negoci. Sense l'encomienda, en canvi, els tributs passarien directament a la Corona. Ara bé, la realitat a l'altra banda de l'oceà seria ben diferent de la voluntat del rei.
 |
| Els encomenderos dominaven les persones al seu gust sense el control de la Corona, cosa que provocava constants abusos. |
En general els abusos van continuar, ja que els encomenderos es revoltaven. El mateix virrei del Perú, Blasco Núñez Vela, seria assassinat per voler aplicar les Leyes Nuevas. Poca cosa podia fer la Corona a part de fer ulls grossos o suavitzar algunes disposicions, i les autoritats colonials també eren molt flexibles. Així que l'encomienda, tot i que sense la violència més crua, continuaria existint, sobretot per recaptar tributs. De fet, al Virregnat de Nova Espanya l'encomienda va persistir fins al finals del segle XVII, i al Virregnat del Perú, fins a principis del segle XVIII. L'encomienda seria substituïda progressivament per la propietat de terres. En comptes d'encomenderos, hi hauria propietaris de grans extensions agrícoles i ramaderes orientades al mercat colonial, és a dir, les grans hisendes de criolls rics i nobles locals típiques de l'època borbònica, on treballaven persones assalariades o que havien de pagar deutes. Del domini de les persones es passava al domini de les terres. Així també la Corona recuperava el control fiscal i polític, ja que els tributs passaven directament a ella.
EL REPARTIMIENTO
A mitjans del segle XVI, i de manera complementària a l'encomienda, la Corona va implantar al Virregnat de Nova Espanya (Mèxic) el repartimiento o repartiment d'indis, un sistema de treball temporal obligatori. Aquest sistema ja s'havia provat a principis de segle al Carib, i ara es convertia en tota una institució colonial. Així l'encomienda ja només serviria principalment per recaptar tributs en forma de treball agrícola o artesanal, mentre que el repartimiento regularia el treball forçat. Les comunitats indígenes havien de proporcionar un percentatge fix (entre un 4% i un 10%) dels seus homes adults per treballar durant períodes curts (normalment de dues setmanes) en mines, terres o altres tasques dures. Un jutge repartidor d'indis administrava aquests contingents i fins i tot cobrava una taxa per cada indi assignat als empresaris miners. El negoci era el negoci. En teoria, els treballadors de repartiment rebien un salari, però en la pràctica o no es complia o era molt baix, i el sistema implicava coacció. Els pobles vivien amb temor constant a la saca de indios, és a dir, a les lleves periòdiques d'indígenes per a les mines. Aquest mecanisme de repartiment va perdurar tota l’època colonial, especialment en la mineria.
LA MITA
Mentrestant, al Virregnat del Perú es va recuperar la institució incaica de la mita, en versió colonial. El 1573 el virrei Francisco de Toledo va organitzar la primera mita destinada especialment a subministrar treballadors a la rica mina de plata de Potosí. Consistia en un tribut de treball: cada comunitat indígena andina havia d’enviar una setena part dels seus homes adults (de 18 a 50 anys) a treballar un any sencer a les mines, per torns rotatius. Això sovint implicava viatges de centenars de quilòmetres a peu amb les famílies fins arribar a la mina. En aquest cas, com passava amb el repartimiento, l'encomienda continuaria existint per recaptar tributs, mentre que el treball forçat seria controlat per la mita.
Segons les ordenances, un indi no podia ser cridat a la mita més d’un cop cada set anys, i es preveia dividir els torns per limitar-ne el desgast. Per exemple, es calculava que calien uns 4.500 miners treballant alhora a la mina de Potosí i que, per permetre rotacions i descansos, n’hi hauria d’haver 13.500 de reclutats, organitzats en tres equips. En teoria, després d’una setmana de feina a la mina els treballadors en tenien dues de lliures, i tampoc havien de treballar els diumenges ni festius. No obstant això, aquestes condicions “oficials” generalment s'incomplien en la pràctica, i la mita no deixava de ser un altre règim de semiesclavitud, amb jornades de més de 12 hores, riscos constants d'enfonsaments, gasos tòxics, manca d'oxigen, malalties respiratòries, tot en un ambient de fred, pols i humitat dins de les galeries.
 |
| La mita implicava el reclutament forçós d'indígenes per treballar a les mines i fer les feines més dures. |
Una de les mines més dures era la de Santa Bárbara (Huancavelica), coneguda com a "mina de la mort" i situada a uns 3.700 metres d'altitud. D'aquesta mina, descoberta el 1564, se n'extreia mercuri, fonamental en el procés de refinament de la plata. Així la plata final aconseguida era més pura. En aquesta mina, a més dels perills típics que posaven en risc la salut i la vida dels treballadors, hi havia el problema de la toxicitat del mercuri, que feia estralls en els indígenes, provocant tremolors incontrolables (sobretot de mans, llavis i llengua), dificultat per parlar i menjar, pèrdua de coordinació i equilibri, pèrdua progressiva de la vista i de l’oïda, dolors musculars i articulars constants, problemes renals i pulmonars, i trastorns psicològics com ansietat, deliris, depressió o irritabilitat. Evidentment, els colons evitaven tot el possible entrar a les galeries. Es calcula que uns 30.000 indígenes van morir per intoxicació, sovint després d'una fallada total nerviosa o respiratòria. I se sap de pares que preferien trencar o tallar les mans dels seus fills petits per tal que de grans no fossin cridats a la mina.
TREBALLADORS LLIURES
Els treballs d'extracció a les mines es va anar sofisticant, i cada cop es necessitava més personal especialista en diferents àrees. A més de capitans i capatassos, que sovint maltractaven els treballadors indígenes, calien miners coneixedors de determinades tècniques, ferrers, fusters, fonedors, artesans, que treballaven de forma voluntària guanyant salaris decents. Evidentment, aquests solien ser colons originaris de la península Ibèrica o criolls (descendents de colons nascuts a les colònies).
Un altre tipus de treballador "lliure" tenia a veure amb la minka. En les societats andines prehispàniques, la minka significava treball col·lectiu comunitari, fet per ajudar la comunitat o l’Estat incaic. Era una feina compartida, amb una finalitat social (obres públiques, canals, camps comunals, etc.). Els castellans van apropiar-se del terme i el van reconvertir en un mecanisme de treball per al sistema colonial. La minka colonial donava lloc a contractes laborals aparentment voluntaris destinats sobretot a la mineria o a altres feines dures. Això servia als encomenderos i als propietaris de mines per obtenir mà d’obra “lliure” sense passar per la quota oficial de la mita. Però, eren realment lliures?
Els indígenes de la minka no tenien terres pròpies o mitjans de subsistència, perquè la majoria havien estat desplaçats o empobrits. La pressió fiscal i les obligacions tributàries els feien buscar ingressos a la mina. Alguns funcionaris els obligaven indirectament a treballar com a “voluntaris”, amenaçant-los amb càstigs o tributs més alts. I els propietaris de mines abusaven de la seva situació, oferint-los salaris baixos, endeutant-los o retenint-los amb trampes legals. Aquests treballadors vivien en una zona grisa entre la llibertat i la servitud, tot i que generalment tendien més a la servitud. Eren lliures només sobre el paper. En la pràctica, eren víctimes d’una coacció econòmica i social, i molts acabaven atrapats en deutes o dependències que els feien tan vulnerables com els treballadors de la mita.
Malauradament, alguns indígenes estaven afectats per més d’un sistema de treball alhora. Un home podia ser tributari d’una encomienda al seu poble, però també ser obligat a fer la mita a Potosí i, si volia sobreviure entre un període i l’altre, treballar a la minka.
CONSEQÜÈNCIES DEL TREBALL COLONIAL
Malgrat les terribles condicions de treball i els habituals abusos, són pocs els registres de denúncia pel maltractament, salaris baixos i el incompliment de les normes "oficials" que regulaven la feina. Això es deu a diferents motius. Les xarxes de poder local blocaven qualsevol intent de reclamació o directament atemorien a qui volgués queixar-se més del compte. En la pràctica els indígenes no tenien manera de fer valer els seus drets. Intentar-ho equivalia a buscar-se seriosos problemes i represàlies que podien patir tant ells com les seves famílies.
L’impacte dels sistemes laborals que hem vist, basats en l'explotació extrema de la força de treball indígena, va ser profund i devastador. No només sotragaven la salut dels natius, o directament els mataven, sinó que també servien de pols d’atracció que desvinculaven els indígenes de les seves terres. Les comunitats perdien una part important dels seus homes joves, sovint durant llargs períodes o de forma definitiva (per mort o migració). A vegades part de la família els acompanya provocant el total desarrelament de la seva terra. Això alterava la vida familiar i productiva, ja que moltes dones quedaven vídues o sense suport, i els poblats quedaven desestructurats. Socialment i culturalment, aquests sistemes van provocaven tant destrucció com adaptació. Per una banda, desintegraven estructures tradicionals. El cicle comunitari es trencava quan una part de la població marxava a les mines, i moltes tradicions es perdien per la imposició de la cultura laboral espanyola.
 |
| Els treballs a les mines eren, sens dubte, en condicions molt properes a l'esclavitud. |
En l’àmbit econòmic, l’extracció massiva de plata i altres metalls preciosos gràcies al treball indígena va enriquir enormement l’Imperi espanyol i va impulsar una economia global (es diu sovint que la plata de Potosí va finançar guerres europees i va arribar fins a la Xina). No obstant això, a nivell local les comunitats indígenes poc benefici en van treure. Els salaris que alguns cobraven eren tan minsos que amb prou feines permetien subsistir, i molts havien de destinar-los a pagar tributs, deutes o compres forçoses de productes als mateixos colons. L’economia indígena tradicional va quedar desarticulada i reorientada, perquè moltes comunitats van haver de dedicar-se a produir béns per abastir les zones mineres en detriment de la seva autosuficiència. Per exemple, al voltant de les mines de Nova Espanya els pobles indígenes es van especialitzar en subministrar blat de moro, sal, fusta, carbó, teles, bosses, espelmes, pells adobades i altres materials imprescindibles per a l’explotació minera.
En conclusió, el treball dels indígenes a les mines americanes sota els espanyols es caracteritzava, sens dubte, per la coacció i l’explotació intensiva, per mitjà de sistemes com l’encomienda, el repartimiento i la mita que, segons la majoria d'historiadors actuals, equivalien a formes de semiesclavitud. La memòria d’aquella explotació perdura en la historiografia i en la consciència hispanoamericana com un dels capítols més foscos de la colonització espanyola, comparable (pel patiment causat) a la tracta d’esclaus africans. Avui els historiadors continuen estudiant i divulgant aquests fets perquè se’n comprengui la magnitud i per honorar les víctimes, sempre fugint dels interessos de l'anomenada "llegenda rosa", que nega aquestes i altres injustícies colonials.
