Com eren vistos els catalans a Europa?
Des de fa segles, forasters d’arreu del món han deixat testimoni de com veien els catalans. Les seves mirades, plenes de prejudicis, fascinació o desconcert, ens ofereixen una imatge rica i contradictòria: des de la fama de poble bel·licós i treballador fins a l’esperit republicà i insubmís. Què van veure realment aquells estrangers? I què ens diu això sobre la identitat catalana?
 |
Les impressions que escriptors, viatgers i polítics han deixat sobre els catalans al llarg dels segles ofereixen una perspectiva sovint reveladora. Ja al segle X, els habitants dels comtats catalans eren descrits pels andalusins com a individus bruts, que amb prou feines es rentaven un cop l’any, i amb fama de traïdors. Més endavant, les expedicions dels almogàvers van generar un record amarg a Grècia, on durant molt de temps el mot català s'ha vinculat a valors negatius, cosa que veiem en molts refranys i dites populars que van sorgir en la parla de la població nativa.
El 1461, el cronista musulmà al-Himyari escrivia: "És a Barcelona on resideix el rei d’Ifrànja [referint-se a Catalunya]: és la capital del país. Aquest sobirà posseeix vaixells preparats tant per al comerç com per a la guerra. Els francs [referint-se als catalans] tenen un caràcter bel·licós, cosa que els fa molt ardits [...] Els jueus hi són tan nombrosos com els cristians".
Al segle XVI, el diplomàtic florentí Francesco Guicciardini, tot i destacar la bellesa i vitalitat de Barcelona dient que era "molt bella, gran i poblada", refermava la visió d’un "territori salvatge" fora de la ciutat, habitat per lladres i assassins. A parer seu, els catalans eren considerats ferotges, bel·licosos i de mala reputació.
Un tòpic habitual entre els viatgers del segle XVI era la naturalesa republicana dels catalans. Guicciardini deia: "Tenen els seus privilegis i lleis, fora dels quals el rei no els pot manar". En la mateixa línia, l’ambaixador venecià Andrea Navagero apuntava que "estan subjectes a la Corona d’Espanya; però de tal manera que ells governen les seves terres [...], i tenen tants privilegis que el que el rei els pot manar és molt poc". El polític i economista piemontès Giovanni Botero deia que a Barcelona hi havia una "espècie de llibertat, que fa que no reconeguin el rei sinó molt condicionalment".
La imatge combativa dels catalans va ressaltar molt durant la Guerra dels Segadors, quan Catalunya es va constituir república sota protecció francesa el 1641, fins a la seva reincorporació a la monarquia hispànica una dècada després. El paper dels catalans durant la Guerra de Successió també crearia admiració entre molts estrangers. L'escriptor i filòsof francès Voltaire destacava el seu "amor extrem per la llibertat". El The Case of the Catalans Considered, un imprès britànic publicat el 1714, parlava de l'obstinació catalana perquè "els seus privilegis siguin assegurats, disposats a morir defensant-los", i qualificava la seva actitud de "magnífica i heroica". Un cop acabada la guerra, amb Barcelona conquerida per Felip V, el llibre Deplorable History of the Catalans, publicat pel britànic J. Baker, elogiava l'heroisme català dient que "el món ja té un nou exemple de la influència que pot exercir la llibertat en ments generoses".
Durant la primera meitat del segle XVIII, la fama de poble bel·licós va anar acompanyada d’una nova reputació de poble treballador. Entre 1706 i 1713, el portuguès Fra Conceiçao remarcava el desig viu i desmesurat dels catalans pel treball i el comerç. El 1755 l'escriptor italià Norberto Caimo observava la transformació agrícola dels camps catalans i assegurava que quan deixes Cervera i entres a Aragó és com si canviessis de país.
Entre 1756 i 1808, es van repetir les referències a una agricultura especialitzada, una indústria activa i un comerç pròsper, com il·lustrava el periodista espanyol Francisco Mariano Nifo el 1770 quan parlava de "la petita Anglaterra", referint-se a Catalunya. En aquella època, ja hi havia qui contrastava la diligència catalana amb la vagància d’altres regions espanyoles, i es valoraven positivament les acadèmies, les escoles de la Junta de Comerç i l’afició dels barcelonins pel teatre i l’òpera.
Durant el segle XIX, era típic que els viatgers destaquessin l’esperit lliure i republicà dels catalans en general, mentre que es reconeixia l'adaptació d'alguns sectors al règim borbònic. Durant la Guerra del Francès, els militars francesos insistien en el desig de llibertat i independència de Catalunya. Entre 1830 i 1833, l'hispanista anglès Richard Ford destacava la singularitat del país. Deia que no eren ni espanyols ni francesos, sinó "una regió clàssica de revolta, sempre disposada a emprendre el vol: rebels i republicans".
El 1833, l'escriptor madrileny Ramón de Mesonero Romanos reconeixia l’esperit treballador dels catalans però criticava un aire de superioritat que "xoca en gran manera al foraster, i sobretot a tot espanyol que se sent mirat com un estranger".
El 1872 l'escriptor i periodista italià Edmondo De Amicis posava el focus en la vida política que bullia als cafès de Barcelona, impregnada d’esperit republicà. D’una banda, emergia una cultura democràtica compartida per menestrals i obrers; de l’altra, apareixia un discurs identitari que unia republicanisme, carlisme, obrerisme, sectors catòlics i burgesia, que en alguns casos combinava espanyolitat i catalanitat com a conceptes complementaris i en d'altres fomentava només la catalanitat del país.
A finals del segle XIX, la periodista i novel·lista irlandesa Hannah Lynch descrivia Catalunya com un lloc de "atmosfera revolucionària" i exaltava Barcelona com "la ciutat més rica, de més qualitat i més brillant" d’Espanya, amb una combinació de "comerç i bellesa" superior fins i tot a Manchester o Liverpool. Per a ella, era la capital d’una Catalunya "ambiciosa, turbulenta, emprenedora i intel·ligent".
Barcelona, en ocasió de l’Exposició Internacional de 1929, va rebre aquesta evocadora descripció de l'escriptor txec Karel Capek: "Una ciutat rica i en part nova que es vanta una mica dels seus diners, la seva indústria, les seves avingudes, grans magatzems i cases [...] els carrerons estrets i bulliciosos, tallats per les famoses Rambles, on el poble de Barcelona s’apinya sota els plataners per comprar flors, mirar les noies i fer la revolució". Per altra banda, George Orwell, a la pàgina 463 del seu Homenatge a Catalunya, escrivia el 1937 que era la primera vegada que veia una ciutat on manava la classe obrera.
El 1960, durant el règim de Franco, el diari estatunidenc The New York Times contraposava una Catalunya moderna a una Espanya endarrerida: "Barcelona produeix (i estalvia diners) i Madrid, el centre administratiu del país, els gasta". El 1966 el filòleg italià Giuseppe E. Sansone veia la cultura catalana no només madura i moderna, sinó també com a "filtre modernitzador entre Europa i la Península", gràcies en part a la Nova Cançó, un moviment artístic que, en plena dictadura franquista, fomentava la música en llengua catalana. Finalment, el 1975, amb la mort de Franco, un redactor del diari francès Le Monde presentava Barcelona com una ciutat vital que "gira l’esquena a la Meseta i continua la seva ocupada existència com a gran ciutat mediterrània".
Tota aquesta mirada externa, amb coses positives i negatives i sovint marcada pel context polític i social del moment, dibuixa un poble combatiu, amant de la llibertat, treballador i profundament arrelat a les seves institucions i identitat. Aquest mosaic de percepcions ens ajuda a entendre com s’ha construït i projectat la catalanitat en l’imaginari europeu, i convida a reflexionar sobre la força i la persistència d’una identitat que, al llarg dels segles, ha sabut fer-se veure, sentir i recordar.
