Els almogàvers
Els almogàvers eren companyies d'infanteria lleugera que van tenir un paper fonamental en les conquestes mediterrànies de la Corona catalanoaragonesa.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
L'origen dels almogàvers el trobem entre els segles IX i XI en petits grups de musulmans que habitaven a la frontera nord d'al-Àndalus i que es dedicaven a saquejar pobles cristians. La paraula almogàver, segons estudis realitzats per Joan Coromines, deriva del mot àrab muâgvir que significa 'realitzar una expedició'. A l'introduir l’article determinant al- passa a significar 'l’expedicionari', referit a qui forma part d'una expedició en la frontera o terra enemiga. Alguns catalans i aragonesos van adaptar aquest estil de vida i també van ser coneguts per aquest nom, fins a derivar en almogàvers. Acampaven al llarg de la vall de l'Ebre, zona fronterera, i saquejaven comunitats musulmanes.
Els almogàvers catalans, que serien majoria, podien ser pagesos o pastors empobrits, gent de muntanya, aventurers i marginats. No eren cavallers, ni nobles, ni soldats regulars. Eren persones que per diferents raons i circumstàncies van fer del combat i el saqueig el seu estil de vida. Vivien del botí i només reconeixien caps escollits per la seva experiència i carisma. Amb el temps, començarien a servir a la Corona catalanoaragonesa, ja que els reis veien els beneficis de tenir-los al costat. No només eren una infanteria temible, sinó que així també els podien tenir més "controlats".
L'armament dels almogàvers consistia en una llança i espasa curtes, un ganivet gros, un escut rodó i dards. La seva vestimenta original era simplement una camisa llarga o curta segons l'època de l'any, uns pantalons simples, a vegades polaines, i un cinturó, calçat i capell de cuir. Després s'hi afegirien algunes proteccions metàl·liques lleugeres. A diferència dels exèrcits feudals clàssics, els almogàvers no basaven la seva força en la cavalleria ni en grans formacions, sinó en la rapidesa, la sorpresa i la resistència. Es movien ràpid, podien travessar fàcilment muntanyes, boscos i terrenys difícils, i atacaven i es retiraven amb gran velocitat. Eren experts fent incursions nocturnes i emboscades. No s'espantaven per res, ni per estar davant d'un enemic potent, ni per passar gana o fred, ni per veure's obligats a combatre durant diversos dies seguits.
Els almogàvers van participar en campanyes oficials de conquesta, com les de Tortosa i Lleida del segle XII i, especialment, al costat de Jaume el Conqueridor durant les campanyes de Mallorca i València del segle XIII. També serien fonamentals en la conquesta de Sicília per part de Pere el Gran a finals del mateix segle.
En la Crònica de Bernat Desclot, escrita entre el 1282 i el 1288, l'autor diu: “Aquesta gent que rep el nom d’almogàvers són homes que només viuen de les armes, i no habiten ni ciutats ni viles, sinó les muntanyes i els boscos. Fan la guerra cada dia contra els sarraïns [musulmans], i entren dins el seu territori una o dues jornades, saquejant i capturant, i en treuen molts sarraïns captius i molts altres béns.”
Quan es va signar la pau de Caltabellota l'any 1302, el conflicte per Sicília va terminar i Frederic va quedar com a rei reconegut vinculat a la Corona d'Aragó (Frederic II de Sicília). Una de les conseqüències seria que els almogàvers es quedaven sense feina a l'illa. I què van fer?
 |
| Representació d'almogàvers (IA) |
En comptes de tornar a la península Ibèrica, una bona colla d'almogàvers van acceptar una oferta per continuar lluitant a l'estranger. Ells volien gresca, i si hi havia diners pel mig, poc s'ho havien de pensar. L'oferta provenia de l'Imperi Romà d'Orient (també anomenat modernament Imperi Bizantí). L'emperador Andrònic II Paleòleg va oferir al comandant almogàver Roger de Flor ser nomenat megaduc, un alt honor imperial, i la seva neboda com a esposa a canvi de lluitar contra els turcs otomans que amenaçaven les fronteres. També va prometre un salari generós per a tots els combatents i el repartiment del botí de guerra. Els almogàvers van acceptar la proposta, amb el vistiplau de Jaume el Just, i van formar la Gran Companyia Catalana, composta principalment de veterans de les guerres de Sicília. Al rei català li interessava que el gruix d'almogàvers marxés, primer perquè això era millor que tenir-los ociosos dins dels seus dominis i, segon, perquè així potser podia aconseguir alguna mena d'influència o favor a Orient.
Al setembre de l'any 1303, Roger de Flor amb 1.500 genets i 4.000 soldats d'infanteria, a més d'uns 1.000 mariners, entraven a Constantinoble a bord de 39 galeres. Entre els cavallers que els lideraven hi havia el famós Ramon Muntaner. Molts almogàvers viatjaven amb les famílies, de manera que centenars de dones i criatures omplien els vaixells. La rebuda a la capital va ser un espectacle i de seguida Roger de Flor va ser proclamat megaduc i es va casar amb Maria de Bulgària, neboda de l'emperador. Però la colònia de mercaders genovesos que hi residien no veien amb bons ulls la presència catalana. Per a ells era una clara intromissió de la Corona catalanoaragonesa en la Mediterrània oriental, on el comerç era la seva principal font de riquesa. Mentre se celebrava el casament al Palau de Blaquernes, els genovesos s'hi van presentar per provocar aldarulls. Els almogàvers, sense arronsar-se en cap moment, els van atacar i perseguir per tota la ciutat. Davant de les súpliques de l'emperador, Roger de Flor els ordenaria aturar-se després de matar-ne 3.000. Aleshores, l'emperador el va esperonar perquè sortissin aviat de la ciutat i es traslladessin al front.
 |
| Pintura del segle XIX que representa l'entrada de Roger de Flor i els almogàvers a Constantinoble |
Poc després, els almogàvers van voler fer una demostració de força a prop de Cízic, ocupada pels turcs. Un cop descobert el campament, van massacrar els homes i van capturar i vendre com a esclaus les seves famílies. Es van quedar un enorme botí i la seva reputació es va engrandir més. Tot seguit, passarien l'hivern a l'illa de Quios.
A la primavera del 1304, els almogàvers es van endinsar a Anatòlia alliberant diferents ciutats del control turc. A sobre, de Catalunya arribarien 1.200 soldats més liderats per Bernat de Rocafort. La Gran Companyia Catalana va continuar cada cop més endins d'Anatòlia, seguint una antiga via romana, fins a Cibistra, on es van trobar un gran exèrcit de més de 30.000 turcs. Malgrat la diferència numèrica, els almogàvers els van escombrar alçant els emblemes de les quatre barres i la creu de Sant Jordi, i amb els seu habitual crit de guerra: "Desperta ferro!". Més de 18.000 enemics quedarien estesos al camp de batalla. Després d'això, van tornar a la costa per passar l'hivern a la península de Gal·lípoli. Allà rebrien nous reforços: 300 cavallers i 1.000 soldats de peu encapçalats per Berenguer d'Entença.
El prestigi de Roger de Flor va alarmar alguns sectors de la cort imperial de Constantinoble. Miquel Paleòleg, fill de l'emperador i successor al tron, veia Roger de Flor com un rival i l'envejava, perquè ell no havia pogut mai superar els turcs en combat. El príncep va ordir un complot a l'abril del 1305. Va convidar Roger de Flor i alguns dels seus fidels a sopar per celebrar les seves victòries a Adrianòpolis (actual Edirne). Durant el banquet, guàrdies armats hi van interrompre i van matar el comandant almogàver i els seus acompanyants. Tot seguit, començaria una persecució per tota la regió amb el fi d'exterminar la Companyia. Berenguer d'Entença va assumir la direcció de l'exèrcit i li va canviar el nom per Companyia Catalana d'Orient, amb l'objectiu de venjar la mort de Roger de Flor. Mantenint la base a Gal·lípoli, els almogàvers arrasarien les costes imperials durant dos anys, accions que la historiografia anomena Venjança Catalana.
En una de les sortides per mar en direcció a Constantinoble, Gal·lípoli va quedar defensada només per un petit contingent de 200 cavallers i 1.200 soldats de peu liderats per Ramon Muntaner i Bernat de Rocafort, cosa que aprofitarien les tropes imperials per acostar-s'hi. La resta estava assaltant i saquejant totes les ciutats costaneres de camí a la capital, però el perill en què es trobava Gal·lípoli va fer impossible posar setge a Constantinoble, així que van decidir girar cua. Durant la tornada, Berenguer d'Entença va ser capturat per un estol de 18 galeres genoveses i portat a Gènova. La notícia de la captura faria que els defensors de Gal·lípoli nomenessin cabdill a Bernat de Rocafort i juressin resistir fins al final. Com a mostra de la seva determinació, van cremar les seves naus per tal de no tenir la temptació de fugir. Aleshores, van sortir a camp obert a combatre contra els 14.000 genets i els 30.000 soldats de peu que els amenaçaven, dels quals la majoria eren genovesos i romans orientals. Amb dues càrregues salvatges els almogàvers de Gal·lípoli van destrossar la coalició imperial que els assetjava abans de rebre reforços.
Durant els mesos següents, Gal·lípoli patiria nous intents d'assalt sense èxit, amb una destacada actuació de les dones tirant pedres i còdols amb una ferocitat temible. Els romans d'orient no van poder fer res més que amagar-se dins les seves fortaleses o fugir a altres regions per no ser castigats pels almogàvers, que ja controlaven tot Tràcia i havien convertit Gal·lípoli en un dels grans mercats d'esclaus de l'Àsia Menor.
Amb tot, la Companyia patiria greus enfrontaments pel lideratge. Berenguer d'Entença seria alliberat gràcies a la intervenció de Jaume el Just i, un cop va tornar a la Companyia, es va fer enemic de Bernat de Rocafort. Sabent com estava el panorama, Ferran de Mallorca, fill del rei Jaume II de Mallorca i nebot de Frederic II de Sicília, va ser enviat a Orient l'any 1307 per agafar les regnes dels almogàvers i acabar amb les disputes, però només Berenguer d'Entença l'acceptaria i les tropes quedarien dividides. Poc després, els partidaris de Bernat de Rocafort van matar Berenguer d'Entença i, entremig de tot plegat, mercenaris turcs a cavall es van unir a la Companyia, que es veuria obligada a marxar de Gal·lípoli per manca de recursos.
La següent base seria Cassandrea, una antiga ciutat grega que es trobava en runes. Com que ja quedava Bernat de Rocafort com a únic líder de la Companyia, Ferran de Mallorca va iniciar el viatge de tornada acompanyat de Ramon Muntaner, però la seva flota seria interceptada per galeres venecianes dirigides pel francès Tibald de Cepoy. L'infant Ferra acabaria presoner a Nàpols, sent alliberat el 1309 gràcies a la intervenció del seu pare. Mentrestant, Cepoy va anar a trobar-se amb els almogàvers a Cassandrea portant dos presoners: Ramon Muntaner i Garcia Gomis Palasin; aquest últim havia sigut fidel de Berenguer d'Entença. A canvi dels presoners, va pactar amb Bernat de Rocafort posar-se al servei de Carles de Valois (germà del rei Felip IV de França). Però aquest acord no tindria gaire volada.
Aleshores Rocafort intenta conquerir Tessalònica, però la ciutat se'n resisteix gràcies a les seves muralles. El següent objectiu serien els monestirs del mont Atos, curosament saquejats. El record d’aquests atacs perduraria durant segles en la memòria d’aquells monjos. Però l'actitud cruel de Rocafort, els excessos i la falta de respecte cap als seus, va ocasionar que els principals de la Companyia el capturessin i l'entreguessin a Cepoy. Rocafort seria portat presoner a Nàpols, on moriria temps després. Amb tot, Cepoy veia que els almogàvers anaven a la seva i que serien incontrolables, així que va decidir desvincular-se'n. De cop i volta, desapareix de la pel·lícula. La Companyia, sense un comandant adient, quedaria en mans d'un consell de dotze principals i quatre capitans encarregats d'executar les decisions preses pel consell.
 |
| Zona de presència dels almogàvers durant el segle XIV |
Els almogàvers, conscients de la potència de la cavalleria blindada francesa, la millor d'Europa, van idear un pla. Durant la nit van excavar rases des del riu fins a la plana, davant del seu campament, amb la intenció de enfangar la superfície. La idea era que els cavalls francs hi quedessin atrapats, però el punt negatiu estava en la situació en què quedarien ells, també atrapats entre l'exèrcit enemic i el riu. Així que s'ho jugaven tot a una carta.
El 13 de març del 1311 es va produir la batalla. El duc Gautier de Brienne estava tan confiat que es va posar en primera línia i va ordenar una càrrega directa. Els cavalls van agafar velocitat i ningú va sospitar què els esperava. De sobte, van començar a encallar-se bruscament en el terreny xop, ensopegant i caient a terra bruscament. Els cavalls tenien moltes dificultats de posar-se drets i sortir del parany, mentre que els genets amb les seves pesades malles i proteccions de metall perdien qualsevol eficàcia en combat. Llavors, la infanteria catalana se'n va tirar a sobre provocant una gran matança. El mateix duc hi moriria sense remei. La infanteria francesa, que des de lluny veien impotents el desastre, no es decidia. Els genets de la Companyia van travessar un pas segur que havien deixat a posta i els van enxampar. La fugida franca a la desbandada seria absoluta.
Curiosament, a la mateixa plana on més de mil anys enrere Felip de Macedònia havia vençut els atenesos, amb un paper estel·lar del que seria Alexandre el Gran, ara els almogàvers havien destrossat l'elit militar europea. La Companyia Catalana d'Orient es va establir com a nova autoritat d'Atenes i es va dedicar a administrar i consolidar el seu poder mentre assegurava les fronteres. Els almogàvers es van casar amb les viudes i van fer del català la llengua principal. També van sol·licitar la protecció del rei de Sicília, Frederic II, que enviaria el seu fill Manfred en condició de duc.
Després d'algunes victòries més, la Companyia va prendre Tessàlia, on el 1318 fundaria el ducat de Neopàtria. Fins al 1380 els dos ducats van ser vassalls dels reis de Sicília, dins l'òrbita de la Corona catalanoaragonesa. Després passarien a vincular-se directament amb Pere el Cerimoniós. Però, durant tot aquest temps, francesos, genovesos, serbis i florentins van collar els ducats arrabassant-los cada cop més territori. Finalment, el 1388 un florentí amb l'ajuda de mercenaris navarresos va assaltar i prendre Atenes, i dos anys més tard queia Neopàtria. En aquella època els almogàvers ja eren fills o nets dels originals, i no tenien exactament les mateixes característiques de personalitat i combat que els seus antecessors. Un cop derrotats, acabarien integrant-se a la població local o dispersant-se.
ELS CATALANS AL FOLKLORE GREC
La petjada deixada pels almogàvers és fonda i arriba als nostres dies. A Tràcia i sobretot a Grècia trobem topònims, dites, malediccions i fins i tot cançons senceres que evoquen la violència d’aquells guerrers mercenaris que havien desafiat Constantinoble. Per exemple, està documentada la maledicció "Que caigui sobre tu la venjança dels catalans!" (Η εκδίκησις των Καταλανών εύροι σε!), que, segons l’historiador valencià Francesc de Montcada, era habitual a la regió de Tràcia almenys fins al segle XVII. Molt a prop es troba la península del mont Atos, plena de monestirs ortodoxos que els almogàvers van saquejar sense pietat. D'aquí que l’expressió "Ets un català!" (Κατελάνος είσαι!) fos usada com a insult pels habitants de la veïna Tessàlia fins a finals del segle XIX.
Però el record més amarg dels almogàvers va arrelar sobretot als antics ducats d’Atenes i Neopàtria, on la presència catalana es va perllongar durant més de 70 anys. A les zones rurals prop d'Atenes, per exemple, hi trobem expressions despectives cap als catalans, com "Quin català!" (Διντί Καταλάνο!) o "Quin dimoni de català!" (Τί διάβολο Κατελάνο!). Al peu del mont Parnàs, pròxim a l'antiga Delfos, l’any 1938 la folklorista grega Irini Spandonidi va recollir la dita "Fugia dels turcs i vaig anar a parar als catalans" (Από τους Τούρκους έφευγα, στους Καταλάνους πάαινα), que ella mateixa va qualificar de "curiós record dels temibles catalans". Cal remarcar que l’associació dels catalans amb els turcs com a enemics proverbials del poble grec també està àmpliament documentada en el folklore del sud d’Eubea, tal com revelen diverses cançons populars de la regió.
A la regió de l'antiga Neopàtria, s'han documentat expressions com "Deixa’l estar, és un català" (Άφτονε αυτόν. Αυτός είναι Κατιλάνος) i "Llegeix, gos català" (Διάβασε, σκυλί Κατιλάνικο), aquesta última adreçada a infants mandrosos. I també hi ha l’amenaça "Tant de bo et vegi sota l’espasa d’un català!" (Να σε δω στο σπαθί του Κατελάνου!).
Per acabar, cal assenyalar que la mala fama dels catalans també es va estendre a territoris que mai no van ocupar, tot i que alguns d’ells van patir les seves devastadores incursions, com el Peloponès. A la ciutat de Trípoli, l’historiador Epaminondas Stamatiadis va recollir l’expressió "Fa com una catalana" (ομοιάζει σαν Κατελάνα) per descriure una dona irascible, aspra i grollera, i a l’Argòlida "catalana" era el pitjor insult que es podia dirigir a una dona, com revela l’expressió "Ah, catalana, m’has fet mil mals!" (Μωρ’ Κατελάνα, χίλιες ζημιές μου ’καμες!).
Tot plegat ens ajuda a entendre que aquells catalans no eren cavallers, ni nobles, ni catalans "normals" dels que abundaven al Principat. Més aviat eren mercenaris, autèntics combatents sense escrúpols, gent que vivia exclusivament per al saqueig i fer la guerra. Amb tot, els experts reconeixen que també eren possiblement la millor infanteria de l'època.
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
