Les aventures mediterrànies dels almogàvers

Els almogàvers eren companyies professionals d'infanteria lleugera formades principalment per mercenaris catalans i aragonesos que van tenir un paper fonamental en les conquestes mediterrànies.

L'origen el trobem entre els segles IX i X en petits grups de mercenaris musulmans que habitaven el nord d'al-Àndalus i que eren coneguts com a al-mogauar, que significa 'el que busca brega'. Alguns aragonesos adaptarien aquest estil de vida i guerrejar i serien coneguts també per aquest nom, fins a derivar en almogàvers. Aquests acampaven al llarg de la vall de l'Ebre i saquejaven tant comunitats cristianes com musulmanes. Molts catalans de les muntanyes pirinenques farien el mateix. En general, eren pagesos que suportaven les dures condicions dels seus senyors i que buscaven guanyar-se les garrofes durant una part de l'any a la frontera amb al-Àndalus. També hi havia alcohòlics, delinqüents i sociòpates, marginats de la societat feudal. Amb el temps, aquestes milícies es van militaritzar i els sobirans van veure els beneficis de tenir-los dins dels seus exèrcits. 

El seu armament consistia en una llança i espasa curtes, un ganivet gros, un escut rodó i dards. La seva vestimenta original era simplement una camisa llarga o curta segons l'època de l'any, unes polaines i un cinturó i calçat de cuir. Després s'hi afegirien algunes proteccions lleugeres i la cota de malla. 

Un cop militaritzats, els almogàvers van participar en campanyes oficials de conquesta, com les de Tortosa i Lleida del segle XII i, especialment, al costat de Jaume I el Conqueridor durant les campanyes de Mallorca i València del segle XIII. També serien fonamentals a la conquesta de Sicília per part de Pere el Gran a finals del mateix segle, i al conflicte entre Frederic II de Sicília, germà de Jaume el Just, i el rei de Nàpols, Carles II d'Anjou, pel control definitiu de l'illa. Quan es va signar la pau de Caltabellota l'any 1302, la guerra per Sicília va terminar i Frederic II va quedar com a rei reconegut vinculat a la Corona d'Aragó. Un dels apartats de l'acord estipulava el desarmament de les tropes mercenàries. Això deixava els almogàvers sense feina a l'illa. I què van fer?

En comptes de desarmar-se i tornar a Catalunya, van escoltar ofertes per continuar lluitant en altres indrets. Una d'elles provenia de l'Imperi Romà d'Orient (també anomenat modernament Imperi Bizantí), L'emperador Andrònic II Paleòleg, que des de feia molts anys tenia les fronteres amenaçades pels turcs otomans, va oferir al comandant almogàver Roger de Flor ser nomenat megaduc, un alt honor imperial, i la seva neboda com a esposa. A més d'un salari generós per a tots els combatents, podrien repartir-se el botí de guerra de les batalles. Els almogàvers van acceptar la proposta i van formar la Gran Companyia Catalana, composta de veterans de les guerres de Sicília.

Al setembre de l'any 1303, Roger de Flor amb 1.500 cavallers i 4.000 soldats d'infanteria, a més d'uns 1.000 mariners, entraven a Constantinoble a bord de 39 galeres. Entre els cavallers que els lideraven hi havia el famós Ramon Muntaner. Alguns almogàvers viatjaven amb les famílies, de manera que centenars de dones i criatures omplien els vaixells. La rebuda a la capital va ser un espectacle i de seguida Roger de Flor va ser investit com a megaduc i casat amb Maria de Bulgària, neboda de l'emperador. Però la colònia de mercaders genovesos que hi residien no veien amb bons ulls la presència catalana. Per a ells era una clara intromissió de la Corona d'Aragó en la Mediterrània oriental, on el comerç era la seva font de riquesa. Mentre se celebrava el casament al Palau de Blaquernes, s'hi van presentar per provocar aldarulls. Els almogàvers els van atacar i perseguir per tota la ciutat. Davant les súpliques de l'emperador, Roger de Flor els va ordenar aturar-se després de matar 3.000 genovesos. Aleshores, l'emperador el va esperonar perquè sortissin aviat de la ciutat i es traslladessin al front.

Pintura del segle XIX que representa l'entrada de Roger de Flor i els almogàvers a Constantinoble

Al poc de la matança dels genovesos, els almogàvers van voler fer una demostració de força atacant la península de Cízic, ocupada pels turcs. Un cop descobert el campament, van massacrar els homes i van capturar i vendre com a esclaus les seves famílies. Es van quedar un enorme botí i la seva reputació es va engrandir més. Després d'això, van passar l'hivern a l'illa de Quios.

A la primavera del 1304, els almogàvers es van endinsar a Anatòlia alliberant diferents ciutats del control turc. A sobre, de Catalunya arribarien 1.200 soldats més liderats per Bernat de Rocafort. La Gran Companyia Catalana va continuar cada cop més endins d'Anatòlia, seguint una antiga via romana, fins a Cibistra, on es van trobar un gran exèrcit de més de 30.000 turcs. Malgrat la diferència numèrica, els almogàvers els van escombrar alçant els emblemes de les quatre barres i la creu de Sant Jordi i amb els seus habituals crits de guerra: Aragó! Desperta ferro! Més de 18.000 enemics quedarien estesos al camp de batalla. Després d'això, van tornar a la costa per passar l'hivern a la península de Gal·lípoli. Allà van rebre nous reforços: 300 cavallers i 1.000 soldats de peu encapçalats per Berenguer d'Entença.

El prestigi de Roger de Flor va alarmar alguns sectors de la cort imperial de Constantinoble. Miquel Paleòleg, fill de l'emperador i successor al tron, veia Roger de Flor com un rival i l'envejava, perquè ell no havia pogut mai superar els turcs combatent. El príncep va ordir un complot a l'abril del 1305. Va convidar Roger de Flor i alguns dels seus fidels a sopar per celebrar les seves victòries a Adrianòpolis (actual Edirne). Durant el banquet, guàrdies armats hi van interrompre i van matar el comandant almogàver i els seus acompanyants. Tot seguit, començaria una persecució per tota la regió amb el fi d'exterminar la companyia catalana. 

Berenguer d'Entença va assumir la direcció de l'exèrcit i li va canviar el nom per Companyia Catalana d'Orient, amb l'objectiu de venjar la mort de Roger de Flor. Mantenint la base a Gal·lípoli, els almogàvers van arrasar les costes imperials durant dos anys, accions que la historiografia anomena Venjança Catalana

En una de les sortides per mar en direcció a Constantinoble, Gal·lípoli va quedar defensada només per un petit contingent de 200 cavallers i 1.200 soldats de peu liderats per Ramon Muntaner i Bernat de Rocafort, cosa que van aprofitar les tropes imperials per acostar-s'hi. La resta estava assaltant i saquejant totes les ciutats costaneres de camí a la capital, però el perill en què es trobava Gal·lípoli va fer impossible posar setge a Constantinoble, així que van decidir girar cua. Durant la tornada Berenguer d'Entença va ser capturat per un estol de 18 galeres genoveses i portat a Gènova. La notícia de la captura faria que els defensors de Gal·lípoli nomenessin cabdill a Bernat de Rocafort i juressin resistir fins al final. Com a mostra de la seva determinació, van cremar les seves naus per tal de no tenir la temptació de fugir. Aleshores, van sortir a camp obert a combatre contra els 14.000 cavallers i els 30.000 soldats de peu que els amenaçaven, dels quals la majoria eren genovesos o romans orientals. Amb dues càrregues salvatges els almogàvers de Gal·lípoli van destrossar la coalició imperial que els assetjava abans de rebre reforços.

Durant els mesos següents, Gal·lípoli patiria nous intents d'assalt sense èxit, amb una destacada actuació de les dones tirant pedres i còdols amb una ferocitat temible. Els romans d'orient no van poder fer res més que amagar-se dins les seves fortaleses o fugir a altres regions per no ser castigats pels almogàvers, que ja controlaven tot Tràcia. Gal·lípoli seria un dels grans mercats d'esclaus de l'Àsia Menor i aquesta època seria recordada durant segles fins al punt que el terme català adquiriria un sentit negatiu que feia tremolar només de sentir-lo. 

Amb tot, la companyia patiria greus enfrontaments pel lideratge. Berenguer d'Entença seria alliberat gràcies a la intervenció del rei catalanoaragonès i, un cop va tornar a la companyia, es va fer enemic de Bernat de Rocafort. Sabent com estava el panorama, Ferran de Mallorca, fill del rei Jaume II de Mallorca i nebot de Frederic II de Sicília, és enviat a orient l'any 1307 per agafar les regnes de la companyia i acabar amb les disputes, però només Berenguer d'Entença l'accepta i les tropes queden dividides. Poc després, els partidaris de Bernat de Rocafort matarien Berenguer d'Entença. Entremig de tot plegat, mercenaris turcs a cavall s'unirien a la companyia, que es veuria obligada a marxar de Gal·lípoli per la manca de recursos. 

La següent base seria Cassandrea, una antiga ciutat grega que es trobava en runes. Pel que fa a Ferran de Mallorca, que feia el viatge de tornada, va ser interceptat per galeres venecianes dirigides per Tibald de Cepoy i enviat a Nàpols com a presoner. Seria alliberat el 1309 gràcies a la intervenció del seu pare, el rei de Mallorca. Mentrestant, Tibald de Cepoy aniria a trobar-se amb la Companyia a Cassandrea amb alguns presoners, com Ramon Muntaner. A canvi dels presoners, va pactar amb Bernat de Rocafort posar-se al servei de Carles de Valois, però l'actitud cruel, els excessos i la falta de respecte cap als seus, va ocasionar que els principals de la Companyia el capturessin i l'entreguessin a Tibald de Cepoy. Bernat de Rocafort seria portat a Nàpols, on moriria temps després. La Companyia quedaria en mans d'un consell de dotze cavallers i quatre capitans encarregats d'executar les decisions preses pel consell.

Zona de presència dels almogàvers durant el segle XIV



Després d'esgotar els recursos de Cassandrea, la Companyia va viatjar cap a la regió de Tessàlia. Allà es van posar al servei de Gautier de Brienne, duc francès d'Atenes i vassall de Constantinoble, per ajudar-lo a consolidar el seu poder a la zona. Però l'any 1311 el duc va canviar d'opinió i va decidir expulsar-los sense pagar els seus serveis. Amb 3.000 cavallers i 10.000 soldats d'infanteria es va enfrontar als almogàvers a la plana de Queronea, a tocar del riu Cefís. La Companyia comptava amb només 500 cavallers i 3.000 d'infanteria. 

Els almogàvers, conscients de la potència de la cavalleria blindada francesa, la millor d'Europa, van idear un pla. Durant la nit van excavar rases des del riu fins a la plana, davant del seu campament, amb la intenció de enfangar la superfície. La idea era que els cavalls francs hi quedessin atrapats, però el punt negatiu estava en la situació en què quedarien ells, també atrapats entre l'exèrcit enemic i el riu. Així que s'ho jugaven tot a una carta.

El 13 de març del 1311 es va produir la batalla. El duc Gautier de Brienne estava tan confiat que es va posar en primera línia i va ordenar una càrrega directa. Els cavalls van agafar velocitat i ningú va sospitar què els esperava. De sobte, van començar a encallar-se bruscament en el terreny xop, ensopegant i caient a terra bruscament. Els cavalls tenien moltes dificultats de posar-se drets i sortir de la trampa, mentre que els genets amb les seves pesades malles i proteccions de metall perdien qualsevol eficàcia en combat. Llavors la infanteria catalana se'n va tirar a sobre provocant una gran matança. El mateix duc hi moriria sense remei. La infanteria francesa, que des de lluny veien impotents el desastre, no es decidia. Els cavallers de la Companyia van travessar un pas segur que havien deixat a posta i els van enxampar. La fugida a la desbandada va ser absoluta.

Curiosament, a la mateixa plana on més de mil anys enrere Felip de macedònia havia vençut els atenesos, ara els almogàvers havien destrossat l'elit militar europea. La Companyia Catalana d'Orient es va establir com a nova autoritat d'Atenes i es va dedicar a administrar i consolidar el seu poder mentre assegurava les fronteres. Els almogàvers es van casar amb les viudes i van fer del català la llengua principal. També van sol·licitar la protecció del rei de Sicília, Frederic II, que enviaria el seu fill Manfred en condició de duc. 

Després d'algunes victòries més, la Companyia prendria Tessàlia, on el 1318 fundaria el ducat de Neopàtria, també dins de l'òrbita d'influència catalana. Durant tot el segle XIV els dos ducats es van regir per institucions catalanes i pels Usatges de Barcelona, sempre com a vassalls de Sicília. Però genovesos, serbis, albanesos, francesos i florentins van esmicolar a poc a poc els dos ducats enmig de la seva decadència. El 1388 una flota militar florentina amb ajuda de Navarra va assaltar i prendre Atenes, i dos anys més tard queia Neopàtria. Així la presència almogàver desapareixia a la regió per sempre. 

FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els egipcis

L'absolutisme monàrquic

Introducció a l'edat mitjana

Les croades

Els cavallers medievals