La Guerra del Francès
Quan la jove república francesa va caure en mans de Napoleó Bonaparte, el flamant emperador no va deixar de conquerir a tort i a dret. Espanya no va poder evitar les seves urpes, tot i ser-ne aliada i, de retruc, Catalunya tampoc.
 |
La França republicana havia nascut enmig d'una barreja d'idealisme, heroisme i crueltat. Les potències europees absolutistes van veure de seguida el perill de les idees liberals que s'escampaven i van enfrontar-se a la jove república, que es transformaria en un imperi en mans de Napoleó Bonaparte. Espanya havia estat en un primer moment en contra, cosa lògica perquè la seva monarquia era absolutista, però amb el temps canviaria de bàndol.
L'enemistat de França i Espanya amb el Regne Unit va ser el motor d'aquesta estranya aliança. Espanya va començar només ajudant a finançar les guerres napoleòniques per Europa, però per causa de la pressió internacional va posicionar-se oficialment del costat francès. El 21 d'octubre del 1805 una flota francoespanyola va ser derrotada pels britànics a la batalla de Trafalgar. El Regne Unit dominava la mar mentre França estenia el seu poder pel continent.
El 27 d'octubre del 1807 Espanya va signar amb França el Tractat de Fontainebleu, que deixava via lliure a les tropes franceses per travessar la península i conquerir Portugal. A canvi, Espanya rebria territoris portuguesos. Aquest pacte amb Napoleó va ser acordat pel primer ministre espanyol Manuel de Godoy, representant i favorit de Carles IV. L'exèrcit napoleònic va entrar a Espanya i una part va envair Portugal sense resistència. El rei portuguès Joan VI havia fugit a Brasil i havia ordenat no enfrontar-se als invasors. Però, malgrat haver assolit l'objectiu, els francesos no van marxar d'Espanya ni van complir el tractat. En comptes d'això, més soldats van envair la península i la van ocupar.
El 9 de febrer del 1808, 15.000 francesos van entrar a Catalunya. I quatre dies després, el general Guillaume Duhesme va prendre Barcelona amb 5.000 soldats, usant el pretext d'esperar l'embarcament cap al sud, bé per atacar Portugal o bé per atacar Gibraltar. José Ezpeleta, capità general de la ciutat, no va saber reaccionar en cap moment i va consentir uns fets que eren força clars. Barcelona estava sent ocupada militarment. La revolta contra els invasors va esclatar per tot el Principat.
Mentrestant, a Madrid, Manuel de Godoy planejava que Carles IV fugís al sud i que fins i tot marxés a Amèrica, ja que no se'n refiava dels francesos. El rumor es va escampar i entre el 18 i el 19 de març els partidaris del príncep Ferran (fill de Carles IV) van aprofitar l'ocasió per amotinar-se davant del Palau Reial d'Aranjuez i assaltar la mansió de Godoy. Finalment, Carles IV abdicaria en favor del fill, Ferran VII.
Pocs dies després, el 23 de març, un exèrcit francès de 30.000 homes dirigit pel general Murat va ocupar Madrid. El 2 de maig els madrilenys es van revoltar massivament contra els invasors, però l'aixecament popular va ser aixafat. Entre el 5 i el 6 de maig Napoleó va obligar Ferran VII a retornar la corona al seu pare, a qui també va pressionar per abdicar en favor de Josep Bonaparte, germà de l'emperador. Josep I es convertia en nou rei d'Espanya, que agafava forma d'estat satèl·lit de França. Aquestes abdicacions són conegudes com a abdicacions de Baiona.
L'odi de Ferran VII envers els seus pares era àmpliament conegut, i la seva situació física i emocional era més que delicada. Patia una forta halitosi, sobrepès en parts del cos poc habituals i tenia un penis massa gros que produïa dolor i ferides a les dones que s'atrevien a enllitar-se amb ell. Era una persona amargada i frustrada, incapaç de ser mínimament feliç. Després de les abdicacions, acabaria exiliat al castell francès de Valençay fins al final de la guerra. Pel que fa al seu pare, seria enviat al castell de Compiègne, al nord de París, i mai més tornaria a Espanya.
A Catalunya, els francesos havien acumulat una mala fama històrica pel seu comportament envers els interessos del país. Per als catalans eren immorals, prepotents o simplement francesos, que amb això no calia res més. Així que la resistència a l'ocupació va ser molt important.
Es van crear juntes de defensa que coordinava la Junta Superior de Catalunya, que es va convertir en el govern català del moment. Com que no disposava d'un exèrcit regular, va aixecar el Sometent, és a dir, va organitzar gent armada no professional. La guerra de guerrilles seria la manera més eficaç de fer front als francesos.
Un episodi militar llegendari va ser l'anomenat combat del Bruc. El 6 de juny del 1808 el general Duhesme va enviar 3.800 homes a esclafar la revolta de Manresa. Però les tropes van ser atacades als afores del Bruc per 2.000 guerrillers de la zona i petites unitats valones i suïsses. Els catalans van aconseguir la victòria. Es diu que gràcies al repicament del timbal d'un nen, amplificat pel ressò produït contra les muntanyes de Montserrat, els francesos van pensar que els oponents eren molt més nombrosos i van fugir a correcuita patint més de 300 baixes. Així va sorgir la figura mitificada del timbaler del Bruc.
El 8 de juliol Josep I va jurar l'Estatut de Baiona, en què es declarava que la monarquia absoluta espanyola seria des de llavors una monarquia constitucional d'idees napoleòniques. Els anomenats afrancesats, espanyols que feien costat a Josep I, acceptarien aquest document, a més d'una legislació liberal que suprimia els drets feudals i la Inquisició, entre altres mesures.
Mentrestant, Duhesme va decidir atacar Girona. La ciutat va aguantar heroicament dos setges entre juny i agost del 1808, però el tercer setge amb més tropes de refresc, entre el 6 de maig i el 12 de desembre del 1809, va acabar en victòria francesa. Lleida seria conquerida el 14 de maig del 1810. Tarragona també seria assetjada entre el 5 de maig i el 29 de juny del 1811 i, un cop els francesos hi van entrar, van passar tres dies saquejant la ciutat i executant els seus habitants sense cap mirament. Amb tot, bona part del Principat, en especial les zones rurals, no va ser sotmesa.
Per intentar guanyar-se algun suport entre els catalans, Napoleó va separar Catalunya d'Espanya al gener del 1812 i la va convertir en una regió administrativa de França composta per quatre departaments. Però en absolut va aconseguir res de bo amb aquesta estratègia.
Tot i que Josep I i els afrancesats volien una monarquia espanyola liberal, la majoria de liberals espanyols no acceptaven l'ocupació francesa. Així que es van organitzar unes Corts a Cadis per promulgar el 19 de març una constitució pròpia de caire liberal. Seria coneguda com la Pepa, per aprovar-se el dia de sant Josep.
Finalment, gràcies a l'ajuda de les tropes britàniques dirigides pel duc de Wellington, es van poder expulsar els francesos de la península. L'exèrcit napoleònic també patiria severes derrotes en altres indrets europeus. Per això, l'11 de desembre del 1813 Napoleó va signar el Tractat de Valençay, que reconeixia Ferran VII com a rei d'Espanya i posava fi a la Guerra del Francès, mentre que altres tractats assolirien la pau amb la resta de potències europees. A Espanya, uns 250.000 espanyols hi van morir lluitant durant la guerra, a més de 200.000 francesos i 50.000 britànics.
Quan les darreres unitats militars franceses van marxar de la península, Ferran VII hi va entrar per la Jonquera al maig del 1814 i va restaurar l'absolutisme, fet que no va agradar a molts sectors. A sobre, el buit de poder a les colònies americanes durant la guerra hi va ocasionar moviments independentistes que resultarien en pocs anys en la formació de nous estats i la desintegració de l'imperi espanyol.
La lluita entre absolutistes i liberals seria la tendència de les dècades següents tant a Espanya com a la resta d'Europa. Després d'anys de molta inestabilitat i canvis polítics, el liberalisme aconseguiria la fi de l'absolutisme i la creació de repúbliques o monarquies amb constitucions més modernes. L'Antic Règim s'esvaïa i una nova era plena d'incerteses treia el cap.
