La Revolució Francesa
La Revolució Francesa, iniciada el 1789, va acabar amb l'Antic Règim i va buscar la consolidació de la llibertat i la igualtat davant la llei. Així treia el cap l'estat de dret que avui existeix als països anomenats occidentals. Aquesta revolució va servir per finalitzar l'edat moderna i endinsar-nos en l'edat contemporània.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
El rei Lluís XVI va viure de primera mà la tragèdia de veure ensorrar-se el món que coneixia, en què ell era monarca per elecció divina i feia i desfeia al seu gust. Mai va arribar a comprendre realment el perquè dels esdeveniments que van començar a sotragar París. La presa de la Bastilla, començament de la revolta, no va ser important per a ell, de fet, ni tan sols ho va apuntar al seu diari personal. Quan es va adonar del sidral que s'estava muntant, va intentar fugir, sense èxit. Finalment, moriria a la guillotina davant del poble.
França entraria en tot un reguitzell de conflictes interns i externs mentre buscava la millor manera de governar-se, provant amb diferents sistemes: l'Assemblea Nacional, l'Assemblea Constituent, la Convenció Nacional, el Directori i el Consolat.
La Revolució Francesa no va ser una transició ideal i va estar mitificada durant llarg temps. La lluita entre partits, els conflictes externs i la persecució incontrolada de l'enemic van ocasionar un munt d'injustícies i un desgavell que només l'aparició de Napoleó Bonaparte com a emperador el 1804 va aconseguir apaivagar i, a la seva manera, endreçar.
LA SOCIETAT FRANCESA DE L'ÈPOCA
A la part final del segle XVIII, França estava governada per una monarquia absolutista amb poder il·limitat, una forma de govern que era la moda a Europa, tot i que els reis francesos van ser els més fanàtics del sistema, començant pel famós Lluís XIV, el Rei Sol, que havia governat entre 1643 i 1715. Déu elegia el rei, per tant, aquest podia fer el que volgués, i actuava com un ésser diví en tots els àmbits de la seva vida. Gastava de les arques de l'estat sense mesura, nomenava funcionaris per interès, declarava la guerra i signava la pau quan li venia de gust, creava impostos, dictava lleis i si li rotava podia arrabassar als seus súbdits qualsevol propietat o pertinença. La llibertat individual no existia, perquè el rei podia ordenar la detenció de qualsevol ciutadà sense causa justificada. La censura en llibres i diaris era la norma i, a sobre, les lleis no s'aplicaven de la mateixa manera a tothom.
La societat era estamental, una característica que s'arrossegava des de l'edat mitjana. La noblesa, generalment per dret de sang, i el clergat eren classes privilegiades. El poble corrent era la tercera classe o tercer estat, sense privilegis i, en molts casos, en una constant decadència i pobresa.
Dins del clergat hi havia la branca més alta formada per arquebisbes, bisbes i abats (aquests últims eren els caps dels monestirs), que generalment era de condició noble i adinerada. Després hi havia la branca més baixa formada sobretot per capellans i sacerdots que dirigien les parròquies. Aquests eren d'una condició més modesta i s'originaven sovint a la tercera classe. Alguns van ser simpatitzants de la revolució.
Entre els nobles també hi havia l'alta noblesa amb grans extensions de terra i amb càrrecs de molta importància, tant al govern com a l'exèrcit. Per contra, la baixa noblesa era la de províncies, la rural, la que coneixia perfectament les necessitats del poble i que vivia amb possessions més limitades. Alguns d'aquests també van avenir-se amb la causa revolucionària.
Dins de la tercera classe o tercer estat hi havia primer la burgesia, que encara podia viure mínimament bé gràcies a l'economia que havia assolit amb el comerç i els primers tombs de la indústria, tot i que sempre amb els entrebancs i conflictes propis de bregar amb el despotisme reial. Eren homes de negocis i professionals de diferents sectors amb una bona preparació cultural. Ells van ser el motor de la revolució. Després hi havia els artesans, pagesos i camperols amb una vida miserable plena de càrregues econòmiques imposades pel govern. Aquest sector era el clarament majoritari de la societat francesa, com passava en la resta de societats europees.
Per causa de la manca de mitjans de producció i els entrebancs de l'estat que dificultaven fer negocis, el comerç i la indústria patien una continua decadència que encallava el progrés de la burgesia i l'accés dels pobres a millors oportunitats. A més, la dilapidació dels diners públics per part de la cort i les famílies més influents era constant, mentre que molta gent patia gana. D'uns 23 milions de persones que es calcula que hi havia al país el 1789, tan sols uns 300 mil pertanyien a una classe privilegiada. Bona part de la resta solia viure malament o directament en la misèria. La situació era gravíssima.
FASES DE LA REVOLUCIÓ
1789-1790
El 5 de maig de 1789, per causa de la terrible crisi econòmica que hi havia, el rei Lluís XVI es va veure obligat finalment a convocar els anomenats Estats Generals, una mena d'assemblea o parlament format per 1.200 diputats que representaven els tres estats o estaments (300 del clergat, 300 de la noblesa i 600 representant el poble). Aquesta assemblea es reunia de forma excepcional davant de crisis (21 vegades en 487 anys). Els diputats del tercer estat (el poble) van aprofitar per fer valer les seves demandes per alleujar la situació de la gent. Com que eren majoria a l'hora de votar, el rei va imposar una altra manera de fer-ho que afavoria els diputats de les classes privilegiades a l'hora de fer el recompte. Per tant, les peticions del poble van ser ignorades.
Els diputats del tercer estat van desobeir el rei i es van reunir per separat. El 17 de juny de 1789 van formar l'Assemblea Nacional amb l'objectiu d'ocupar-se dels assumptes del poble des d'una perspectiva liberal i sense els esculls que s'havien trobat fins aleshores. Amb tot, encara esperaven comptar amb el suport final del rei, imprescindible encara. Els representants del clergat i la noblesa van rebutjar en un primer moment reunir-se amb ells. Però, malgrat les reticències de Lluís XIV, cada cop l'Assemblea Nacional va arrossegar més diputats de les classes privilegiades. Fins i tot els diputats del clergat i la noblesa veien imparable la força que estava agafant el tercer estat, i no volien quedar-se enrere.
El rei al final va acceptar que es reunissin lliurement els tres estats a l'Assemblea Nacional, institució que va substituir els Estats Generals. El 9 de juliol aquest organisme passaria a anomenar-se Assemblea Nacional Constituent o simplement Assemblea Constituent, amb més de 1.000 diputats que formaven diferents clubs o grups polítics. La seva funció seria la de ser el centre de govern i buscar una constitució liberal per a França, és a dir, refundar l'estat per començar una nova era.
Els esdeveniments van començar a accelerar-se quan la gent del carrer va prendre la paraula i va atacar la Bastilla, una fortalesa que feia de presó i que simbolitzava per al poble el despotisme monàrquic. Com es va arribar aquí?
La gent ja estava molt cremada i esperava amb candeletes els canvis polítics i fiscals que es prometien. Però el primer ministre de finances, Jacques Necker, no aconseguia acordar amb l'Assemblea Constituent la profunda reforma fiscal que necessitava el país. A sobre, el rei el va destituir de sobte, cosa que va enfurismar el poble, que va començar a sospitar que el rei volia dissoldre l'assemblea per tal d'evitar el diàleg i que es redactés la tan desitjada constitució. Aquesta seria l'espurna que engegaria la Revolució Francesa.
El 12 de juliol de 1789, l'empipada de la gent era tal, que milers de persones es van manifestar pels carrers de París amb banderes i roba negra com a símbol de dol. Tothom parlava de llibertat, constitució, tercer estat, etc. La destitució de Necker significava per a ells la fi de tota esperança de canvis a curt termini.
El dia 14 de bon matí la gent va aprovisionar-se d'armes a un hospital militar a l'oest de la ciutat. Tot seguit, després de quedar-se amb 30.000 fusells i 12 canons, es van dirigir a la Bastilla per aconseguir pólvora. Passades les cinc de la tarda, la guarnició de la fortalesa es va rendir. Aquest fet es va veure com una gran victòria fins que es va convertir, amb multitud d'adorns i suposats actes heroics, en símbol de la revolució que s'havia iniciat.
 |
| Presa de la Bastilla Font |
En algunes províncies es va arribar a la conclusió que havien sigut rumors fets expressament per causar-los mal, i la seva ràbia va ser dirigida a alguns nobles. Les revoltes que es van produir a partir del 20 de juliol de 1789, conegudes com la Gran Por, no van ser contra la noblesa rural en general. Normalment, era contra algú en concret, el típic senyor que abusava i era odiat des de feia dècades, o un gran noble que destacava per damunt de la resta. De fet, en algunes zones es demanava a nobles locals protecció davant una possible època anàrquica. Tan sols en alguns indrets, com la Baixa Normandia, hi va haver un desig d'acabar amb l'estament noble sencer. Es van atacar alguns castells i fins i tot monestirs, a més d'incendiar algunes propietats senyorials. Un objectiu recurrent era destruir els llibres on s'escrivien les obligacions i deutes dels servents, tot un símbol del feudalisme tradicional.
Tots aquests esdeveniments del món rural van servir per reforçar la idea constitucional dels diputats de París. El 4 d'agost l'Assemblea Constituent va suprimir els privilegis feudals i va establir per llei la igualtat de tots els francesos. El dia 26 es va aprovar la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, que definia el conjunt de drets individuals i col·lectius. Tot i la innovació que representava el text, no s'hi incloïa les dones com a ciutadanes ni l'abolició de l'esclavitud. Amb tot, estava inspirada en la Declaració d'Independència dels Estats Units i en el pensament dels filòsofs de l'època. Lluís XIV s'hi oposava, però al final la va acceptar per causa de l'enorme pressió del poble parisenc.
Com a curiositat, segons la ubicació dels diputats a l'auditori de l'Assemblea es va començar a parlar de polítics de dretes i d'esquerres. A la dreta de qui presidia la sessió hi seien els més moderats amb la monarquia, que eren principalment de la noblesa i el clergat (com els girondins); a l'esquerra, els més radicals i antimonàrquics, que pertanyien generalment al tercer estat (com els jacobins, els muntanyencs o els cordeliers). Tots plegats, però, volien amb més o menys efusió una rentada de cara completa per a l'estat. Aquesta manera de fer referència a la ideologia d'un grup o partit es va consolidar i escampar més enllà de França, amb matisos i alguns canvis de significat, fins avui dia.
L'Assemblea Constituent també va aprovar la Constitució Civil del Clergat, que expropiava terres a l'Església i convertia els seus membres en funcionaris a sou, sense privilegis. El clergat es va dividir entre els que estaven a favor i, una majoria, en contra. Arran d'aquest conflicte religiós es va iniciar un moviment formal contrarevolucionari, però sense gaire volada. El papa Pius VI va condemnar aquesta constitució titllant-la d'heretgia.
El monarca francès, que veia impotent i sense autoritat com avançava la pel·lícula, va ser esperonat per la seva dona, Maria Antonieta, a fugir en la recerca de protecció i ajuda exterior. Havia quedat emocionalment paralitzat i la reina era qui remenava les cireres, dins de la situació limitada que tenien. La figura reial penjava d'un fil i el pla d'abandonar París començava a gestar-se.
 |
| Plànol de París (1790) Font |
La família reial havia enllestit un pla de fuga amb l'ajuda del comte Hans Axel von Fersen, que es creu que era amant de la reina. La idea era escapar en carruatge del Palau de les Teuleries, on estaven reclosos al centre de París, i fugir disfressats de família noble russa. El 20 de juny de 1791, al capvespre, van escapar del palau amb la complicitat d'alguns oficials. Però l'endemà van ser descoberts a la ciutat de Varennes i van ser custodiats fins a París. Des d'aleshores, el sentiment republicà i l'odi envers Lluís XVI es van intensificar.
El 3 de setembre del mateix any va ser aprovada per l'Assemblea Constituent la primera constitució francesa, que el rei Lluís XVI, a contracor, també va acceptar. Així França es convertia en una monarquia constitucional de base liberal. Aquesta constitució establia que la sobirania residia en el poble i no en el rei. Proclamava la llibertat de premsa i la llibertat religiosa. Suprimia la noblesa i les distincions hereditàries. També garantia la inviolabilitat de la propietat privada entre altres drets fonamentals. I va instaurar la divisió dels poders executiu, legislatiu i jurídic.
El 30 de setembre l'Assemblea Constituent va ser substituïda per l'Assemblea Legislativa. Cada assemblea de diputats i grups polítics servia per a governar segons el moment, per això canviava de nom, i cada cop acumulava més poder i alguns sectors es feien més radicals.
 |
| "Llibertat, Igualtat, Fraternitat" un dels lemes de la Revolució Francesa. El 1848 es va convertir en el lema oficial de França. |
L'Assemblea Legislativa va declarar culpables de conspiració els opositors que havien migrat fora del país, i va ordenar la deportació dels eclesiàstics que rebutgessin la Constitució Civil del Clergue, entre altres mesures que va prendre sobre el divorci, drets d'herència, etc.
El 20 d'abril de 1792, França va declarar la guerra a Àustria per causa de les intencions que deixava entreveure i la pressió que generava. També Prússia es va preparar per entrar al conflicte. El govern francès revolucionari va intentar reclutar tropes i reorganitzar els soldats existents, mentre el duc prussià Brunswick escampava un manifest en què declarava les intencions dels exèrcits aliats de restablir l'absolutisme de Lluís XVI.
Arribats a aquest punt, l'Assemblea Legislativa va encarregar al metge Antoine Louis elaborar un nou aparell per fer execucions ràpides. Segons una nova llei, la pena de mort consistiria en una simple privació de vida i seria de la mateixa forma per a tots els condemnats, sense importar l'origen o classe social. Louis va agafar la idea presentada per un altre metge, Joseph Ignace Guillotin, d'usar un giny que consistia en tallar el coll en un tres i no res i sense dolor. Aquest aparell seria una versió millorada d'altres que s'havien fet servir a vegades en alguns països europeus, però només amb delinqüents de classe alta. Louis i un fabricant d'instruments musicals alemany, Tobias Schmidt, van crear la que coneixem com a guillotina. Tot i el nom, com hem vist, Guillotin no va ser pas el seu inventor, sinó qui primer va proposar el seu ús. L'aparell es va convertir de seguida en un símbol revolucionari i tots els enemics passarien per ell.
Durant l'estiu de 1792, alguns sectors polítics, sobretot els jacobins, a qui pertanyia el famós Robespierre, ja discutien i defensaven l'abolició de la monarquia. Aprofitant la mala maror causada a la ciutat pel manifest de Brunswick, el 10 d'agost la gent armada va assaltar el Palau de les Teuleries, a la recerca del rei, que va fugir a la cambra de l'Assemblea Legislativa per demanar protecció. Però no se'n sortiria i acabaria fet presoner.
La Comuna de París, nom que rebia l'ajuntament i govern de la ciutat, va quedar aleshores dirigida pels revolucionaris més exigents i inconformistes, els sans-culottes. Això no va ajudar amb els fets que van desencadenar-se des del 2 al 6 de setembre. Va arribar a la capital la notícia dels avanços de Brunswick al camp de batalla i de la seva proximitat, i la violència va esclatar contra tot aquell sospitós de voler col·labora-hi. Van ser executades més de 1.000 persones, incloses dones i joves.
El dia 20 de setembre les tropes prussianes van ser detingudes a la batalla de Valmy, a la Xampanya, mentre es dirigien a París. Aquesta victòria va ser decisiva per a la revolució i va ocasionar la retirada de Brunswick. En altres indrets, com Savoia, Niça i la regió del riu Rin, els francesos també hi van aconseguir derrotar els austríacs.
El dia 21 va començar a funcionar la Convenció Nacional, que substituiria l'Assemblea Legislativa i buscaria, ara sí, la fundació d'una república francesa amb una nova constitució. Tenia 749 diputats. Els grups majoritaris eren els girondins i els muntanyencs. Els girondins venien de la burgesia mercantil i industrial, revolucionaris però no radicals, i eren majoria; els muntanyencs, facció sorgida dels jacobins amb Robespierre com a destacat, representaven el republicanisme del poble, eren els més extremistes i s'avenien amb els sans-culottes de la Comuna de París. La resta eren moderats que a vegades donaven suport a uns o als altres.
La Convenció Nacional va abolir la monarquia constitucional. Així naixia la república. Per altra banda, el 2 d'octubre seria establert el Comitè de Seguretat General, que havia de dirigir la policia i la justícia per tal de protegir el nou estat.
1793-1804
Després d'un procés judicial de 14 dies, Lluís XVI va ser declarat culpable de traïció amb una majoria de vots (de 749 diputats, 691 hi van votar a favor i 13 s'hi van abstenir; cap vot en contra). El 21 de gener de 1793 va morir decapitat a la guillotina, a la plaça de la Revolució, actual plaça de la Concòrdia. Les potències europees van quedar esparverades davant l'execució del rei francès. Per això van formar la que coneixem com a Primera Coalició per enfrontar-se a la França republicana. En formaven part el Sacre Imperi Romanogermànic (amb l'emperador Leopold II, germà de maria Antonieta), Gran Bretanya, Holanda, Espanya, Portugal, Nàpols i la Toscana, entre altres estats més petits.
 |
| Gravat de l'execució de Lluís XVI Font |
El 10 de març es va restablir el Tribunal Revolucionari, que ja havia tingut una breu època d'ús al principi, i es va centrar a jutjar els enemics de la República al caliu del Comitè de Seguretat General.
La regió de la Vendée, a la costa francesa atlàntica, era un punt fort monàrquic que es va revoltar contra el govern revolucionari. També va haver-hi enfrontaments similars en altres indrets, com Bordeus, Lió i Marsella. Aquest moment de crisi va portar a la creació del Comitè de Salvació Pública, el 6 d'abril de 1793, que era responsable davant la Convenció Nacional de protegir la República dels seus enemics, en especial dels interns. Actuava en combinació amb el Comitè de Seguretat General i el Tribunal Revolucionari.
Els girondins van cometre diversos errors a l'hora de tractar alguns assumptes referents als seus rivals polítics, i es van crear mala fama. Això va permetre que la resta de clubs o partits es mobilitzessin contra ells. Amb el suport de la Comuna i alguns sectors de la Guàrdia Nacional, van donar un cop d'estat que no va sortir exactament com esperaven. Tot i això, alguns girondins van ser detinguts davant de la pressió del carrer i la influència del club va quedar molt tocada. Finalment, els muntanyencs van aconseguir el màxim de poder a la Convenció Nacional i també van controlar el Comitè de Salvació Pública.
El 24 de juny de 1793 es va ratificar la nova Constitució, la primera republicana. Però una girondina, Charlotte Corday, va assassinar Marat, un dels líders dels jacobins i defensor dels sans-culottes de la Comuna. Aquest fet va ser aprofitat pel Comitè de Seguretat Pública per prendre el control de tot i la Constitució va quedar suspesa. Durant l'estiu, les tropes republicanes van aixafar les revoltes monàrquiques que havien sorgit en alguns indrets de l'estat i també van derrotar els exèrcits de la coalició. En aquest punt ja destacava un jove general anomenat Napoleó Bonaparte.
El Comitè de Salvació Pública va començar a fer i desfer al seu gust, sota el pretext de protegir l'estat republicà i sota la direcció de Robespierre, a qui anomenaven l'Incorruptible. Aquesta època és coneguda com el Terror, ja que el poder seria exèrcit al marge de la normativa constitucional. Tot un desori. Desenes de milers de persones van patir els abusos del Comitè de Salvació Pública i van ser executades, generalment a la guillotina.
Robespierre volia l'eliminació total d'aquells que no acceptaven els ideals republicans tal com ell i els seus fomentaven. Si bé va propiciar reformes socials molt beneficioses, com l'escolarització obligatòria i gratuïta, un topall de preus, uns salaris mínims i l'organització d'ajudes als més pobres, també va donar suport a exterminar qualsevol sospitós de ser un rival. Va impulsar la Llei dels Sospitosos, ideada per reprimir fàcilment els enemics, els de veritat i els de 'potser ho són'. I va crear oficialment un exèrcit revolucionari format principalment per sans-culottes que vigilaven la ciutat i castigaven a tort i a dret.
Els mètodes de Robespierre a vegades eren tan cruels, que molts del seu bàndol es van convertir en opositors. Fins a tal punt va arribar el desencís, que el 27 de juliol de 1794 la Convenció va decantar-se per arrestar-lo i executar-lo l'endemà, com no podia ser d'una altra manera, a la guillotina. Durant el Terror, es calcula que a França van morir a la guillotina més de 16.000 persones, de les quals 2.600 a París.
Després de la mort de Robespierre començaria un altre terror, l'anomenada reacció termidoriana, en què es perseguiria com a venjança els jacobins, muntanyencs i suposats simpatitzants. El nom és en honor al mes estiuenc del calendari republicà francès que es feia servir aleshores (termidor), entre juliol i agost, i que va donar principi al domini dels republicans més conservadors. Es va perseguir l'esquerra revolucionària i es va desmuntar el govern republicà que s'havia creat per donar vida a un altre més afí a la nova ideologia dominant.
Finalment, es va abolir la Convenció i els comitès que en formaven part i el 26 d'octubre de 1795 es va crear el Directori, format per cinc principals, tot just després d'aprovar una nova constitució. Així naixia un nou sistema de govern amb diferents consells, com el Consell dels Cinc-cents i el Consell dels Ancians, encarregats del poder legislatiu.
Encara que el nou govern predicava la calma i el desig d'apagar les passions i odis encesos durant el Terror, va caure en la corrupció sistemàtica i el malbaratament. La fallida no trigaria a arribar i les lluites entre els membres del govern continuaven donant molta inestabilitat. També diferents conflictes militars expansius van ocasionar el 1798 la Segona Coalició, formada per diferents monarquies europees, com Gran Bretanya, Àustria, Rússia i Portugal. En aquest cas, Espanya donaria suport a França per causa d'una aliança que havien signat anteriorment.
La situació va ser tan inestable que es va generar un cop d'estat liderat per Napoleó Bonaparte. El 9 de novembre de 1799 el Directori arribava a la seva fi i un nou govern anomenat Consolat iniciava una nova època. Napoleó seria el Primer Cònsol i cada cop arreplegaria més poder en la seva persona fins que el 18 de maig de 1804 va ser proclamat emperador. Era el principi del Primer Imperi Francès, en què França començaria a conquerir Europa escampant els principals ideals revolucionaris de grat o per força.
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
