Història de l'esclavitud

L'esclavitud és la condició que implica el control d'una o més persones, generalment contra la seva voluntat, obligades per la violència o per altres formes de coacció. Sempre ha existit.


Les arrels de l'esclavitud són ben profundes i s'originen al començament de les primeres societats humanes. La majoria d'esclaus eren presoners de guerra, capturats i alimentats mínimament per treballar en favor dels seus amos. No tenien drets i eren tractats com una propietat i pràcticament com si fossin bestiar. Aquesta és l'esclavitud més bàsica, aquella que nega la condició humana. 

Els amos tenien dret a fer allò que volguessin amb els seus esclaus, que solien ser obligats a treballar en tasques molt feixugues. Les dones també s'usaven a vegades per al plaer personal. Un esclau podia ser comprat, venut o part d'una herència familiar. L'amo el podia castigar i fins i tot matar sense problema, i no calia que la mort fos el resultat d'un càstig. L'assassinat es podia produir per un simple desig de divertiment, encara que no era una pràctica comuna, ja que els esclaus solien ser en realitat una possessió molt valuosa. Se'ls tractava malament, sí, però s'intentava no causar-los danys innecessaris. 

Dins de l'esclavitud hi havia diferències segons el país i la cultura. En algunes regions el tracte que se'ls proporcionava resultava moderat i estava lligat a regles que d'alguna manera els "protegia". En altres llocs, en canvi, el maltractament era desmesurat i si la xarxa de subministrament d'esclaus era forta, el seu valor disminuïa i encara eren tractats pitjor.

A l'antic Egipte, els esclaus podien casar-se entre si o amb persones lliures. A Roma, en canvi, aquests matrimonis eren il·legals. A l'antiga Xina, dos esclaus casats no podien separar-se, però sí que se'ls podia treure els fills i vendre'ls. Al món islàmic, al Principat de Moscou i a l'antiga Índia, els esclaus no podien posseir res, mentre que a Assíria i a la Mongòlia medieval tenien dret a la propietat. Al món romà un esclau podia tenir béns, però l'amo se'ls podia arrabassar en qualsevol moment. Així els esclaus se sentien motivats a treballar de valent per aconseguir prou riquesa per comprar la seva llibertat i, mentrestant, mantenir l'amo content i els seus béns segurs.

A l'antiga Roma i a Constantinoble durant l'edat mitjana, matar un esclau que no et pertanyia equivalia gairebé a matar una persona lliure. A l'antiga Mesopotàmia i al món islàmic, per contra, aquest assassinat significava una simple destrucció d'una propietat, i l'assassí només havia de "pagar pels danys". 

Com que, en general, es pensava que els esclaus pertanyien en tot als seus amos, en moltes cultures se'ls exigia satisfacció sexual. A l'antiga Atenes, en diverses cultures africanes i al Pròxim Orient, les esclaves tenien l'obligació de satisfer els amos, mentre que en altres zones es van establir restriccions. Els xinesos, per exemple, prohibien la violació de les esclaves casades. A la Rússia medieval, estava totalment prohibit qualsevol abús sexual d'una esclava. I, evidentment, també hi havia casos de dones que abusaven sexualment d'esclaus per a la seva satisfacció personal, tot i que passava menys sovint.

A mesura que les civilitzacions creixien, el nombre d'esclaus augmentava. Els estats millor organitzats podien reunir exèrcits més grans que podien capturar més presoners. En la majoria de les societats els fills d'esclaus també eren considerats propietat dels amos dels seus pares. La població d'esclaus se solia regenerar i fins tot multiplicar. Una de les poques excepcions pel que fa a l'esclavitud hereditària van ser els mexiques, perquè creien que els nens no havien de patir per culpa dels pares.

En alguns casos, l'esclavitud era una forma de viure acceptada per part de l'esclau. Això passava quan una persona no podia pagar un deute i voluntàriament es convertia en propietat del prestador fins a saldar-la. Aquestes situacions estaven ben regulades per la llei i sovint el tracte que rebien aquestes persones era menys agressiu, ja que s'esperava que un cop paguessin el deute tornarien a formar part de la societat en condició d'iguals respecte als seus antics amos. A vegades, aquesta esclavitud per deutes també podia ser forçosa. El prestador obligava l'endeutat a servir-lo i així no tan sols podia pagar-li, sinó que també podia conservar la vida o qualsevol altre desenllaç pitjor.

A l'antic Israel l'esclavitud tenia unes regles molt particulars. Els esclaus hebreus havien de ser alliberats al setè any i durant aquest temps se'ls havia de tractar com a assalariats. En canvi, els esclaus estrangers sí que eren vistos com una propietat i la seva condició passava als fills. A més, un israelita podia prendre una esclava com a concubina o com a esposa per a un fill. En aquest darrer cas, ella adquiria els mateixos drets que una filla. La llei prohibia explícitament tractar els esclaus de forma opressiva. Se'ls podia corregir, però amb moderació. Si un esclau moria per causa d'un càstig, havia de ser venjat. I si perdia una dent o un ull o patia qualsevol altra mutilació, havia de ser alliberat immediatament.

Amb el temps, el comerç d'esclaus es va consolidar al món com un sistema molt rendible. Veure'ls com a simples mercaderies va facilitar el seu ús per fer negoci. Les persones riques tenien molt d'interès en posseir-los, cosa que sovint anava lligat a una demostració de rang i riquesa. Com més esclaus tingués una persona, més poderosa es mostrava a la societat. A més, els esclaus eren vitals com a mà d'obra en la construcció d'infraestructures i al camp. No només els rics, sinó també els governs els necessitaven per crear estats forts i moderns.

En algunes societats la quantitat d'esclaus era enorme. A l'antiga Atenes, bressol dels ideals de llibertat i democràcia, el 30% de la població es trobava esclavitzada. Una xifra similar trobem a l'antiga Roma i als estats medievals de Ghana i Mali. Les societats africanes també van desenvolupar sistemes d'esclavitud i xarxes comercials que consistien sobretot en la captura de presoners. En un principi, els esclaus eren per a ús local o per vendre en xarxes comercials de la regió, però a partir del segle XVI les nacions costaneres de l'Atlàntic es van convertir en els principals proveïdors d'esclaus per a les potències d'Europa que tenien colònies a les Amèriques. Els conflictes entre tribus ocasionaven multitud de presoners que es venien als blancs per portar-los en vaixells al Nou Món

Durant l'edat moderna, l'esclavitud entre cristians es veia malament. Un cristià només podia esclavitzar un pagà, com un musulmà, un jueu o qualsevol altre de religió diferent. També es condemnava vendre esclaus cristians als musulmans, per exemple. Aquesta nova moral va accentuar molt la visió d'altres races com a inferiors i no gaire humanes, fet que va facilitar encara més l'explotació del comerç d'esclaus transatlàntic. Així el continent americà seria proveït d'una quantitat immensa d'esclaus negres per treballar a les mines i plantacions. 



Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els cavallers medievals

El "descobriment" d'Amèrica

Els inques

Els fenicis

Els maies