Els mexiques
Els mexiques van ser un poble asteca que va desenvolupar una cultura i govern que van destacar a Mesoamèrica entre els segles XIV i XVI.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Sovint hi ha confusió entre els termes mexica i asteca, fins i tot entre els propis mexicans d'avui dia. Asteca deriva de la mítica ciutat de Aztlan, que significa 'lloc blanc', però no se sap la seva ubicació ni si tan sols va existir realment. El significat de asteca seria 'els que venen d'Aztlan'.
En un principi, els asteques vivien a les terres del nord, entre els pobles anomenats txitximeques. Vora l'any 1000, van escoltar la crida de Huitzilopotxtli-Mexictli, que els prometia una nova terra en un altre lloc. Hi ha qui defensa que aquests migrants fugien de l'opressió dels governants de la zona i que aquest Huitzilopotxtli-Mexictli era el líder polític, militar i religiós que els va guiar. Quan va morir, es va convertir en la seva principal divinitat.
Els investigadors creuen que els asteques eren tribus txitximeques de llengua nàhuatl que van migrar cap al sud i que van fer-se sedentaris imitant els pobles que es trobaven pel camí. Van passar per la ciutat de Tula, antiga capital tolteca que els va deixar impressionats, i després van arribar al llac de la Lluna (conegut també com a llac Texcoco, nom d'una de les ciutats de la zona). Aquest llac estava connectat a altres més petits. Allà hi havia diferents ciutats-estat i els asteques van trigar temps a fer-s'hi un lloc. Finalment, cap a l'any 1325, van aconseguir fundar una ciutat enmig del llac: Tenochtitlan. Uns 13 anys després construirien a prop una altra: Tlatelolco.
L'origen de Mèxic és força discutit. Alguns creuen que era el nom que rebia l'illa on es va fundar Tenochtitlan i que significa 'centre del llac de la lluna' o 'melic del llac de la lluna'. D'altres defensen que deriva del líder Huitzilopotxtli-Mexictli, conegut afectuosament com a Mexi. Els mexiques serien aleshores els 'adoradors o seguidors de Mexi' i Mèxic significaria 'el lloc on viu Mexi', que podria ser també un nom donat a l'illa on es va construir Tenochtitlan.
Pel que fa a Tenochtitlan, sembla que significa 'tuna de pedra'. Una tuna és una figuera pròpia de la zona, un nopal. Segons la llegenda, el déu Mexi els va revelar que la ciutat hauria d'edificar-se on trobessin una àguila devorant una serp. I això va passar sobre un nopal que creixia d'una pedra a l'illa. Els seus habitants reben el nom de tenotxques. Aquesta imatge mitològica de l'àguila la podem veure a la bandera actual de Mèxic.
El nom de la ciutat mexica veïna, Tlatelolco, significa 'pila de terra arrodonida'. Estava situada en un illot al nord de Tenochtitlan dins del mateix llac. Els seus habitants els coneixem com a tlatelolques. Malgrat algunes topades al principi, Tlatelolco es convertiria finalment en una extensió de Tenochtitlan i en la principal zona comercial del món mexica.
Segons la llegenda, no tots els asteques que van sortir d'Aztlan van acabar a Tenochtitlan i Tlatelolco. Durant el viatge, altres grups van interpretar de forma diferent els desitjos de Mexi i es van escampar per altres indrets, on fundarien noves ciutats. Sigui com sigui, perquè és difícil conèixer la veritat absoluta entre tant de mite, sembla evident que el terme correcte per referir-se als que van fundar aquestes ciutats i que van formar un imperi és el de mexiques. De fet, els mateixos castellans els anomenaven així. El gentilici asteques es va popularitzar al segle XVIII fins a adquirir un ús equivalent i erroni que genera confusió.
Per embolicar la troca, cal dir que una antiga tradició diu que alguns pobles txitximeques de llengua nàhuatl van iniciar una migració des de Xicomóztoc ('lloc de les set coves'), fins a dispersar-se pel centre de Mesoamèrica. Les tribus que s'hi esmenten són: xotximilques, xalques, tepaneques, acolhues, tlahuiques, tlaxcalteques i mexiques. En algunes fonts antigues, Aztlan també hi apareix com a lloc de pas i Xicomóztoc com a punt de partida, mentre que en altres fonts és a l'inrevés.
Amb totes aquestes dades, mites i llegendes, allò que sembla clar és que diversos pobles de llengua nàhuatl, i de tradició nòmada o seminòmada, van migrar des del nord fins a establir-se en diferents zones de la regió central mesoamericana. I entre ells hi trobem els mexiques.
L'ASCENS I CAIGUDA DE TENOTXTITLAN
Un cop triat el lloc on fundar la ciutat, el primer que van fer els mexiques és construir un temple al seu déu i guia Mexi, el temple major de Huitzilopotxtli, que significa 'colibrí esquerrà'. Aquest déu quedaria associat al sol i a la guerra. També van fundar un altre per a Tlàloc, el déu de la pluja. La presa de possessió del territori es va efectuar amb una sèrie de rituals i amb la delimitació de les fronteres.
Mentre Tenochtitlan continuava edificant-se amb canals, dics i illes artificials que es connectaven a la principal, els mexiques van fer la guerra contra una de les grans ciutats de la regió, Culhuacan, habitada per tolteques que havien sobreviscut l'enfonsament de la seva antiga capital, Tula. Els mexiques s'hi van imposar. El noble tenotxca Acamapitxtli es va casar amb la filla del governant de Culhuacan i va fundar la casa reial de Tenochtitlan. D'aquesta manera, els mexiques rebutjaven els seus orígens txitximeques i es declaraven hereus de la cultura tolteca.
A part de Culhuacan, hi havia dues ciutats més importants a la zona: Azcapotzalco i Coatlinchan. Les tres eren aliades. La ciutat d'Azcapotzalco era encara la propietària oficial de l'illa on s'ubicava Tenochtitlan, i estava habitada pels tepaneques. Els tenotxques li havien de pagar tribut i les primeres conquestes mexiques d'altres pobles van ser en el seu nom.
El 1427 va començar a regnar Itzcóatl, el quart governant tenotxca, i la cosa va canviar. Aquest monarca va conquerir Azcapotzalco amb el suport de Texcoco i Tlacopan, dues ciutats més de la regió. Així es van alliberar del tribut i vassallatge. Gràcies a aquesta unió de forces, es va crear una aliança permanent entre Texcoco (habitada per acolhues), Tlacopan (habitada per tepaneques) i Tenochtitlan, amb aquesta última al capdavant. Tots tres pobles, acolhues, tepaneques i mexiques, eren en realitat pobles germans, de parla nàhuatl i que segles enrere havien migrat des del nord, sigui d'Aztlan o de Xicomóztoc. Per tant, pertanyien originàriament al grup multiètnic dels txitximeques. Curiosament, podem dir aleshores que els mexiques es van apropiar d'un ja existent imperi asteca format per l'aliança entre tolteques, tepaneques i acolhues (habitants de Culhuacan, Azcapotzalco i Coatlinchan, respectivament).
Des que els mexiques es van independitzar d'Azcapotzalco, les conquestes van arribar en poc temps molt lluny, en un principi gràcies al cinquè rei, Moctezuma Ilhuicamina (Moctezuma I). Un pas important en la seva expansió va ser la conquesta de Cuauhquechollan (a l'actual estat de Puebla) i Coixtlahuaca (a l'actual estat d'Oaxaca). Aquests eren dos centres d'intercanvis comercials de gran importància. Així els mexiques podien accedir i controlar productes llunyans i molt valuosos.
 |
 |
 |
| Diferents representacions de Tenochtitlan |
Els mexiques també van generar una complexa xarxa d'aliances matrimonials i pactes que garantien terres, tributs, mà d'obra i, fins i tot, ajuda militar dels pobles veïns. En tots aquests casos, la "bona entesa" i no la guerra va ser la causa de la submissió a l'autoritat mexica. Els matrimonis pactats eren ideals, perquè en poques dècades moltes ciutats d'altres pobles tenien com a senyors locals parents dels governants de la capital mexica. Això enfortia la seva lleialtat.
Temps després, durant el govern del vuitè rei, Ahuízotl (1486-1502), l'expansió mexica va agafar de nou embranzida fins a arribar a la costa del Golf per una banda i a la costa del Pacífic per l'altra. A més, pel sud, arribaria a Soconusco, a tocar de l'actual Guatemala. Ara Tenochtitlan podia rebre productes de luxe de zones tropicals. La capital mexica controlava uns 11 milions de persones.
Amb tot, dins de l'ampli territori que controlaven els mexiques, hi havia alguns estats que van aconseguir mantenir-ne la seva independència, com Tlaxcala (habitada pels tlaxcalteques), Iopitzingo (habitada pels iopes), Tzintzuntzan (habitada pels purèpetxes) i Metztitlan (habitada pels otomís). En el cas de Tlaxcala, va quedar totalment envoltada sense poder comerciar amb ningú de fora. Malgrat això, va resistir l'embat mexica. Els purèpetxes, per la seva part, eren amos de la segona potència de l'època a Mesoamèrica. A més, algunes zones habitades per mixteques i zapoteques també van poder mantenir-se al marge de l'autoritat de Tenochtitlan.
El novè rei va ser Moctezuma Xocoiotzin (Moctezuma II), qui va dur a terme campanyes en totes les direccions per tal de consolidar els dominis i els tributs dels pobles sotmesos. A més, es va enfrontar amb els conqueridors castellans liderats per Hernán Cortés, tot i que, segons alguns historiadors, de forma molt tova perquè temia que el líder castellà fos algú important enviat pels déus. Després de diverses topades i jocs d'estratègia, Moctezuma va ser segrestat i posteriorment assassinat.
Els castellans van pactar amb alguns pobles sotmesos pels mexiques i van formar un exèrcit. Però Tenochtitlan no cauria tan fàcilment. Mentrestant, els saquejos i matances dels castellans en poblats rebels feia possible que cada soldat tingués el seu propi acompanyament de dones, servents i esclaus. Finalment, l'abril de 1521 va començar el setge final a Tenochtitlan, en què les malalties portades pels castellans serien decisives, en especial, la verola. Mentre que només hi van morir un centenar de castellans, al bàndol mexica hi van morir uns 100.000 natius.
A la regió mexica els castellans hi van crear el Virregnat de Nova Espanya. El sistema de llacs que hi havia va ser dessecat durant la colonització i avui dia s'hi ubica la ciutat de Mèxic. Per tant, gairebé no queda res de l'antiga capital mexica.
LA GRANDESA DE LA CAPITAL MEXICA
Tenochtitlan va arribar a tenir, segons els experts, entre 100.000 i 200.000 habitants distribuïts en unes 50.000 cases. En aquella època, Constantinoble tenia una població de 200.000 persones, París 185.000 i Venècia 130.000.
Els principals edificis eren el Temple Major (Huey Teocalli), la Casa de les Àguiles (Temple de Tezcatlipoca), el Temple de Quetzalcóatl i el Temple del Sol. La ciutat estava traçada en forma quadricular i, encara que no s'usava el transport sobre rodes, era fàcilment transitable a peu i en canoa, perquè era plana i estava plena de canals.
Pel que fa a la higiene, la capital mexica superava amb escreix les ciutats europees del moment. La seva higiene, planificació i arquitectura va deixar els castellans amb un pam de boca. El conqueridor Bernal Díaz del Castillo va confessar que tant ell com els seus homes s'havien quedat esbalaïts amb tanta bellesa. També va expressar que les grans torres i edificis semblaven un somni.
Hernán Cortés va assegurar: "Podria dir que viuen com es viu a Espanya i amb la mateixa harmonia, el mateix ordre, però s’ha de destacar que han aconseguit moltes més coses. El palau on vivia Moctezuma és tan meravellós que és impossible pràcticament poder descriure’l. A Espanya no hi ha res comparable".
LA SOCIETAT MEXICA
A dalt de tot de la piràmide social estava el monarca, el huei tlatoani, 'gran parlador' o 'gran orador'. Era qui ostentava el màxim poder polític, militar i religiós. La seva mà dreta era el cihuacóatl, literalment 'dona-serp'. Aquest era el nom d'una deessa en la mitologia mexica, però també era el nom que rebia el cap de l'exèrcit. A més, el huei tlatoani també comptava amb un consell personal de quatre membres distingits.
La societat mexica estava dividida en dues classes principals: els nobles (pipiltin) i la gent del poble (macehualtin). Els primers eren els privilegiats, que podien portar mantes de cotó, sandàlies, adorns de pedres precioses, beure cacau o, en el cas dels homes, tenir més d'una esposa. El seu únic servei era a l'estat, per això els nobles mexiques ocupaven els càrrecs militars, religiosos, administratius i judicials.
Normalment, els nobles d'alt rang, amb el títol de tecuhtli ('senyor') vivien al seu palauet, el tecalli, i es beneficiaven del fruit de la terra assignada treballada pels camperols. Aquests senyors podien rebre importants regals del huei tlatoani, com valuoses mantes i joies, en forma d'agraïment per un servei a l'estat.
 |
| Il·lustració d'un noble mexica segons el Còdex Ixtlilxotxitl |
Els macehualtin era la gent lliure sense privilegis que vivien als calpultin ('barris') formats per famílies amb alguna mena de lligam. A Tenochtitlan n'hi havia 20. Solien ser camperols i també ajudaven en la construcció d'edificis, infraestructures urbanes i en la neteja de la ciutat. Una ciutat com Tenochtitlan, plena de canals i dics, necessitava un manteniment constant.
Entremig dels pipiltin i els macehualtin hi havia els artesans i els comerciants. No eren nobles, però vivien força bé. Els artesans tenien els seus propis barris i formaven una mena de gremis. Els comerciants també tenien el seu propi barri i eren un grup molt tancat, unit per llaços ètnics i familiars. No acceptaven ningú de fora, ni com aprenent ni per la via matrimonial. La seva tasca a vegades no era gens fàcil, perquè havien d'entrar en territoris no gaire amics per intentar fer negoci, si calia, per la força. Per això alguns dels seus viatges eren gairebé campanyes militars. A vegades, també actuaven com a ambaixadors o espies. Per comprar i vendre se solia fer servir intercanvi, encara que alguns productes, com el cacau, podien funcionar directament com a moneda.
Els pipiltin, els nobles, eren sotmesos a un codi penal molt més dur que els macehualtin, la gent del poble. Incomplir les normes podia derivar fàcilment en la degradació social i una vida de misèria. I un home lliure no privilegiat podia convertir-se en noble si demostrava la seva vàlua al camp de batalla. Tothom havia de participar en les campanyes militars quan eren reclamats els seus serveis.
 |
| Il·lustració d'una dona mexica segons el Còdex Tudela |
Quatre dies després del naixement d'un mexica, es feia una cerimònia de purificació i d'assignació del nom. El nadó rebia un escut i fletxes i el cordó umbilical era enterrat en un camp de batalla. En canvi, les nenes rebien un fus per filar i una escombra, i el seu cordó umbilical era enterrat sota un graner.
Els tlatlacohtin ('esclaus') tenien un estatus diferent dels esclaus europeus. Tot i que no rebien cap pagament per la seva feina, l'amo els havia de proporcionar menjar, vestimenta i un sostre adient i digne. Eren membres de la família i podien tenir algunes coses de propietat i, fins i tot, comprar la seva llibertat. Els matrimonis entre esclaus i gent lliure no estaven prohibits i un nen nascut d'una relació com aquesta ho feia directament amb la llibertat garantida.
Qualsevol persona es podia convertir en esclau com a càstig si havia comès un delicte greu, o per pròpia voluntat per causa de la pobresa i els deutes. També hi havia els esclaus que eren presoners de guerra, tot i que aquests no acostumaven a ser tan ben tractats.
Després de néixer, tots els nens quedaven amb les mares fins als tres anys. Després, els nois eren entrenats en activitats masculines supervisades pels pares i les noies es mantenien amb les mares per aprendre a filar i cuinar. Aquesta era una primera educació casolana.
Un cop arribada a l'adolescència plena, els joves mexiques podien entrar en dues escoles diferents. Per una banda, hi havia el telpochcalli, una mena d'acadèmia per aprendre a servir la comunitat i ser un bon guerrer. Aquesta escola estava especialment dedicada a la gent lliure sense privilegis. Per l'altra, hi havia el calmecac, per als fills de nobles, on es preparava els futurs funcionaris. Es creu que les noies podien rebre educació en aquests centres relacionada amb el cant, el ball i la música en general, de vital importància per a les festes religioses.
Els mexiques tenien un sistema educatiu universal on totes les persones aconseguien una educació mínima. Gràcies a això, els nivells de desalfabetització eren molt baixos en comparació a l'Europa de la mateixa època.
Els homes vestien amb un tapall anomenat maxtlatl que es passava entre les cames i s'embolicava a la cintura. La manera com ho feien era heretada dels tolteques i portar-lo era una mostra de civilització. També podien portar una tela rectangular de diferents formes anomenada tilmatli. Segons la classe social, les teles eren de més qualitat, amb brodats i adorns. Algunes peces de roba extra també identificaven els sacerdots, els guerrers més famosos i els governants. Les plomes s'usaven sovint com a signe de distinció.
 |
| Vestimenta estàndard dels homes mexiques |
Les dones portaven una faldilla llarga anomenada cueitl i una camisa llarga i ampla anomenada huepilli. La faldilla s'aguantava amb un cinturó de tela que normalment no es veia perquè quedava tapat amb la part de dalt. Totes dues peces podien ser de més o menys qualitat i portar més o menys adorns depenent de la classe social. L'ús de joies també era un tret diferenciador entre les dones nobles i la resta.
 |
| Vestimenta estàndard de les dones mexiques |
A Tenochtitlan hi havia diverses maneres d'entretenir-se, normalment associades a la religió. Durant els dies festius, les places situades davant de temples i mercats s'omplien de milers de persones. Allà s'hi feien sacrificis als déus, balls, curses, diferents tipus d'acrobàcies i batalles fingides. El joc de la pilota, famós en tot Mesoamèrica, es podia efectuar en dates molt diferents al llarg de l'any, sense que fos precisament un dia especial marcat al calendari.
LA RELIGIÓ MEXICA
Els conqueridors castellans primer quedaven bocabadats davant dels temples majestuosos dels mexiques i dels pobles mesoamericans en general, i després fatxendaven d'haver-los destruït. Els sacerdots i frares catòlics intentaven entendre les lleis que regulaven la religió d'aquells indígenes per saber com adoctrinar-los més fàcilment. Però no eren capaços de comprendre el perquè de moltes creences i van dedicar extenses obres escrites parlant-ne.
Segons el pensament natiu, un déu es podia percebre com una cosa física o bé com un fenomen natural. Per exemple, Tonatiuh ('que va fent el dia') era el Sol naixent; Cintéotl ('déu del blat') era el mateix blat; i Ehécatl ('déu-vent') era el mateix vent. En canvi, Xiuhtecuhtli ('senyor de la turquesa') era el foc; Txaltxiuhtlicue ('la de la faldilla de jade') era l'aigua. La paraula nàhuatl per a déu era téotl.
Els déus mexiques tenien la capacitat de manifestar-se al món físic i perceptible de diferents formes. Durant un ritual, un déu podia materialitzar-se en una persona. Aquestes transformacions també podien passar per mitjà d'escultures. Les divinitats mesoamericanes podien confluir i, a vegades, depenent del poble i de l'època, podien compartir o intercanviar algunes funcions. Els déus estaven representats per un glif, un signe gravat, escrit o pintat que es convertia en el seu emblema. Aquests glifs també podien variar al llarg del temps.
Alguns déus que compartien els pobles asteques eren:
Huitzilopotxtli > Originat en el mite del líder que va guiar els asteques fins a nous territoris al centre de l'actual Mèxic, entre els quals estaven els mexiques. Era la divinitat suprema, a més de ser el déu de la guerra i les tempestes.
Tlàltoc > Déu de la pluja i la fertilitat. El seu nom significa 'aquell que fa que les coses floreixin'. Se li atribuïa també les sequeres i els huracans.
Xipetòtec > Era el déu de la primavera. El seu nom significa 'el nostre senyor escorxat'. Aquesta denominació era perquè les víctimes humanes dels sacrificis que es feien a ell eren escorxades. Les seves pells es convertien en símbol del renaixement de la terra i de la vegetació durant el canvi d'estació de l'hivern a la primavera.
Tonatiuh > Era el patró dels guerrers, déu del sol que significa 'que va fent el dia' o 'que escalfa'.
Txaltxiuhtlicue > Significa 'la de la faldilla de jade' i era la deessa de l'aigua, dels rius, dels llacs, dels rierols, etc.
Ehécatl > Era el déu del vent i el seu nom significa simplement 'vent'.
Cintéotl > Era el déu del blat i el seu nom significa 'déu del blat'.
Xiuhtecuhtli > Era el déu del foc i el seu nom significa 'senyor de la turquesa'.
ELS CONEIXEMENTS MEXIQUES
Els mexiques i, en general, els pobles d'origen asteca, tenien el seu propi sistema de numeració vigesimal a base de símbols que se sumaven. De l'1 al 20 feien servir dits o punts, a més de ratlles. Moltes quantitats tenien el seu propi glif o signe, com el 20 (una bandera) o el 400 (una ploma). La combinació d'aquests signes podia produir qualsevol xifra. El sistema era en alguns aspectes similar al maia, però menys complex, i sembla que no usaven el zero.
Els asteques eren capaços de representar fraccions amb símbols que retocaven. Per exemple, dibuixaven un sol amb 8 rajos i quan volien representar la quarta part d'alguna cosa el dibuixaven només amb 2 rajos. També tenien el seu propi sistema mètric per mesurar terrenys. Les unitats que usaven es representaven amb cors, mans, braços, fletxes, etc. Aquests símbols tenien d'altres al costat que feien de multiplicadors. Així es podia saber les mides d'un camp, d'una casa o de qualsevol terreny. Aquest mètode era ideal a l'hora de demanar impostos de propietat.
Els mexiques, igual que els maies, feien servir dos calendaris. El xíhuitl era el calendari solar, de 18 mesos de 20 dies de durada, més un període de 5 dies en què es feien ofrenes de penediment i oracions per rebre el nou any; en total 365 dies. El tonalpohualli era el calendari ritual, de 20 mesos de 13 dies de durada; en total 260 dies. Servia per marcar els dies especials per fer sacrificis i altres cerimònies religioses.
 |
| La Pedra del Sol és una mostra de calendari mexica que encara no s'ha desxifrat del tot. Mesura 3,60 metres de diàmetre, té 122 cm de gruix i pesa 24 tones. Originalment tenia diferents colors. |
Tot i que els mexiques no comptaven amb sistemes de politges, ni feien servir la roda per arrossegar càrregues pesades, van ser capaços de construir enormes edificis i temples en forma de piràmide escalonada. La destresa a l'hora de tallar i polir la roca, més la força física i l'enginy, van ser prou per assolir aquesta arquitectura, que estava plena de dibuixos i murals acolorits.
Pel que fa a la roda, no és cert que no la coneguessin. S'han trobat joguines i figures rodants, però no la van desenvolupar per diverses raons. Els mesoamericans no comptaven amb animals de tir que poguessin arrossegar càrregues. A més, sovint el terreny dificultava el transport amb carros.
Les càrregues per via terrestre eren portades per éssers humans usant diferents tècniques i per via marítima per mitjà de canoes. Els portadors terrestres professionals (els tlamemes) eren molt valorats i rebien un entrenament especial des de molt petits. En llargues distàncies es feia servir un sistema de relleus en punts estratègics.
LA FI DE L'ESPLENDOR MEXICA
La civilització mexica va ser impressionant i molt avançada en comparació amb les societats del continent europeu, malgrat no tenir ni eines ni armes tan modernes. Però, igual que va passar amb la resta de pobles mesoamericans, els mexiques no van ser capaços de resistir els invasors. Alguns dels pobles sotmesos per Tenochtitlan van decidir aliar-se amb els castellans; una errada de terribles conseqüències. Per altra banda, l'ús d'armes de foc i, sobretot, les malalties europees, van ser decisives perquè els conqueridors guanyessin la partida.
