La Xina de Mao Zedong
A mitjans del segle XX, la Xina de Mao Zedong es va convertir en un bastió del comunisme a nivell mundial. Però la transformació del país seria tan revolucionària com tràgica.
 |
A començaments del segle XX, la Xina era un gegant adormit que agonitzava davant les humiliacions de potències estrangeres. L’antic ordre imperial havia col·lapsat amb la caiguda de la dinastia Qing el 1911, gràcies a la Revolució Xinhai. El país havia entrat en una etapa de fragmentació, guerres internes entre generals rebels i una crisi econòmica i social que dibuixaven un panorama desolador.
En aquest context caòtic, van emergir noves idees. El nacionalisme i el socialisme van començar a arrelar entre estudiants, intel·lectuals i obrers. Entre aquells joves revolucionaris hi havia un home que acabaria marcant el destí de la Xina contemporània: Mao Zedong.
MAO ZEDONG, UN NOU LÍDER
El 1921 es va fundar a Xangai el Partit Comunista Xinès, en un moment de reorganització política després de la caiguda de la dinastia Qing. Entre els seus principals impulsors destacaven Chen Duxiu i Li Dazhao. La ideologia del partit seguia les petjades soviètiques buscant la mobilització dels obrers de la ciutat i amb l'objectiu de fer reformes socialistes per crear una societat sense classes. El problema és que la Xina gairebé no tenia obrers, perquè la indústria era molt petita, fet que provocava tensions dins de la cúpula comunista. En aquella època, Mao Zedong era simplement un jove fill de pagesos i membre del partit, però sense gaire rellevància.
Els comunistes, al principi molt minoritaris, van col·laborar amb el partit nacionalista del Kuomintang, fundat el 1919 i liderat per Chiang Kai-shek. Tots plegats van aconseguir derrotar els generals rebels (coneguts com senyors de la guerra) i unir de nou el país. Però el 1927 els nacionalistes van començar a perseguir els comunistes en diverses ciutats per acabar amb el seu creixement.
El 1934 les tropes comunistes estaven acorralades al sud del país, així que van fugir fins a territori segur en la coneguda com a Llarga Marxa, una travessia d'un any de durada i uns 12.000 quilòmetres de distància. En aquest viatge Mao Zedong es va imposar com a líder principal del moviment a partir de la Conferència de Zunyi (província de Guizhou), celebrada al gener de 1935. A partir d'aquí imposaria la seva estratègia d'utilitzar la guerrilla i adaptar-se al terreny evitant enfrontaments a gran escala. A més, en comptes de buscar el favor dels obrers de les ciutats, com havia fet el socialisme rus, es va proposar guanyar-se principalment els camperols per convertir-los en la seva principal força social i de pressió, una idea que tindria molt d'èxit.
El 1937 el Japó va envair la Xina, així que nacionalistes i comunistes es van tornar a aliar per combatre l'enemic estranger. Però el 1945 el Japó va perdre la guerra contra els Estats Units (Segona Guerra Mundial) i va haver d'oblidar-se de la Xina. Aquesta aturada de les hostilitats foranes provocaria el revifament de la guerra civil entre els dos bàndols xinesos, que seria guanyada pels comunistes.
Finalment, l'1 d'octubre del 1949, Mao Zedong proclamava la República Popular de la Xina des de la plaça de Tian'anmen de Pequín. Tant el govern nacionalista de Chiang Kai-shek com centenars de milers de soldats derrotats, empresaris, acadèmics, funcionaris i artistes que temien les purgues de Mao Zedong van fugir a Taiwan, on s'establiria la República de la Xina, que encara avui defensa ser el govern legítim de la Xina continental.
 |
| Mao Zedong |
LES PRIMERES REFORMES
El nou règim comunista es proposava transformar radicalment la societat xinesa amb l'ajuda dels soviètics, que hi aportarien coneixements, personal qualificat i crèdits. La Xina comptava amb una població d'uns 580 milions de persones, i el 80/85% pertanyien al món rural. Les primeres mesures serien contundents: reforma agrària i nacionalització de sectors clau, com la indústria, la banca i el comerç.
Per a milions de camperols, la reforma agrària feta entre 1950 i 1953 significava una millora inicial, perquè redistribuïa les terres dels terratinents entre ells, cobrint les necessitats dels més pobres. A sobre, la producció agrícola semblava augmentar de manera estable. Però aquesta distribució seria a costa d'executar entre un i dos milions de terratinents, i no duraria gaire.
A partir del 1953 es va començar a col·lectivitzar les terres. Així les explotacions agrícoles van deixar de ser gestionades per famílies individuals i es van integrar en cooperatives sota control del Partit Comunista. Dit d'una altra manera, els camperols van perdre el control efectiu de les seves parcel·les i van passar a treballar terres compartides que pertanyien a l'Estat. L'objectiu era controlar millor el camp i augmentar la producció agrícola alhora que es feia més eficient.
La lògica de Mao Zedong era simple. El camp havia de sostenir l’Estat socialista alimentant les ciutats, l’exèrcit i, sobretot, finançant la industrialització. Com? L’Estat imposava quotes obligatòries de lliurament de gra i en fixava preus baixos, de manera que només una part de la collita quedava en mans dels productors mentre la resta passava al circuit estatal. Aquest sistema permetia garantir aliment barat a les ciutats i a l’exèrcit, cosa que reduïa el cost de vida i feia possible mantenir salaris baixos, alliberant recursos per invertir en indústria. Alhora, una part del gra s’exportava per obtenir diners amb els quals comprar maquinària i tecnologia. A més, una major eficiència agrícola havia d’alliberar mà d’obra per a la indústria urbana, provocant una migració controlada del camp a la ciutat. Ara bé, les coses no anirien com s'esperava.
Amb la creació de cooperatives (1953-1955) no només va desaparèixer la propietat privada al camp, sinó també els incentius individuals. Els camperols ja no treballaven per al seu propi benefici sinó per a la col·lectivitat. Això significava obtenir els mateixos guanys sense importar si es treballava més o menys, cosa que reduïa l’esforç laboral i l’eficiència agrícola. Els camperols perdien motivació i la productivitat ho reflectia.
Aquesta col·lectivització de les terres, no tan sols va ser forçada, sinó també massa ràpida, sense una adaptació progressiva. Com que molts camperols ho van acceptar sota pressió i amenaça, van generar una resistència passiva, desorganització i mala gestió.
 |
| Cartell propagandístic que diu: “Sota la bandera roja del pensament de Mao Zedong, avancem valentament!” |
EL GRAN SALT ENDAVANT
Com que les primeres reformes agràries no van donar els resultats esperats, a finals dels anys cinquanta Mao va impulsar una de les polítiques més ambicioses i devastadores del segle XX: el Gran Salt Endavant (1958-1962). L’objectiu continuava sent augmentar la producció agrícola i accelerar la industrialització per superar les potències occidentals en temps rècord, però de forma més radical. Com? Per mitjà d'una mobilització massiva de mà d'obra al camp.
El cor del projecte eren les comunes populars. Durant el 1958 es van fusionar cooperatives i, a finals d’aquell any, hi havia unes 25.000 comunes rurals. Si les cooperatives comptaven amb unes desenes o centenars de famílies, a les comunes n'hi havia milers. Aquestes comunes no eren només explotacions agràries: pretenien controlar la producció, l’administració local, la milícia, l’educació, els menjadors col·lectius i, en molts llocs, fins i tot aspectes de la vida familiar.
En paral·lel, Mao Zedong volia donar una gran empenta a la indústria de l'acer. Aquest seria el motiu de la campanya dels forns domèstics. Milions de persones del món rural van ser mobilitzades per fondre ferro i produir acer en petites instal·lacions improvisades. D'aquesta manera, cada comunitat havia de produir el seu propi acer en forns rudimentaris fets amb maons, fang o pedra.
En el cas de producció de gra, la falsificació de dades per part dels funcionaris xinesos per por a represàlies va ser clau. Les dades que arribaven a Pequí estaven inflades, cosa que feia que el govern pensés que tot rutllava i que fins i tot podia demanar quotes de gra més altes. Així, mentre els informes parlaven d’abundància, a molts pobles s’emportaven una part del cereal que en realitat els feia falta per sobreviure. A més, el camp patia una davallada de mà d'obra que havia d'atendre la producció d'acer.
Pel que fa a la campanya dels forns domèstics, l'acer que es produïa era de tan mala qualitat que sovint no servia per a res. En el procés s'havia de mantenir temperatures molt altes, controlar el carboni i eliminar impureses, La manca d'experiència dels camperols unida a la manca de recursos i eines necessàries faria impossible que l'acer fos acceptable. Cal recordar que eren forns molt bàsics que tampoc permetien fer la feina bé.
La producció de gra va tocar sostre el 1958 amb uns 200 milions de tones, i després va caure aproximadament un 30% en dos anys. No era només una recessió agrícola: era el col·lapse d'una economia on el menjar era la base de tot. Tot plegat provocaria una gran fam que mataria desenes de milions de persones. Alguns estudis apunten entre 16 i 30 milions de morts, mentre que d'altres eleven la xifra als 45 milions.
La fam no es va produir només perquè es collís menys, sinó per una combinació de descens productiu, sistema rígid de quotes, manca d’informació fiable i repressió política. També hi havia el factor de les exportacions de gra i l’ús del cereal per sostenir la industrialització. Les exportacions van augmentar significativament per obtenir beneficis que després s'invertien en indústria, malgrat que la gent moria de gana al camp.
Un altre punt important és la qüestió del clima. La propaganda oficial xinesa parlaria durant molt de temps de “tres anys de desastres naturals”. És cert que hi va haver anomalies meteorològiques i problemes locals, però la recerca moderna considera que els factors naturals no expliquen per si sols la catàstrofe. La fam va ser sobretot el resultat de decisions polítiques i institucionals, agreujades per condicions ambientals adverses en algunes zones concretes.
Davant la magnitud de la tragèdia, a Pequín van començar a sorgir algunes veus crítiques amb els plans de Mao Zedong, com la de Peng Dehuai, però aquestes persones ràpidament eren apartades de la vida política. Això va reduir encara més la possibilitat de corregir errors quan la fam ja era evident. Amb tot, el 1959, quan ja es veia que la cosa anava malament, Mao Zedong va cedir el càrrec de president de la Xina a Liu Shaoqi. Encara que continuava sent el líder del Partit Comunista, deixaria de gestionar directament l'economia. Cal tenir present que Mao Zedong era una mena de figura messiànica que fins i tot els crítics respectaven profundament. La idea, per tant, era apartar-lo de les decisions econòmiques per no tacar la seva reputació de gran líder.
Finalment, el govern de Liu Shaoqi, amb el suport de polítics influents com Deng Xiaoping (secretari general del Partit), va començar a rectificar reduint comunes, suavitzant les quotes i reajustant l'economia. A la Conferència dels Set Mil Quadres de gener-febrer de 1962 el mateix Shaoqi va atribuir la crisi en un 30% a desastres naturals i en un 70% a errors humans.
En termes econòmics, el Gran Salt Endavant va ser un fracàs rotund. No només no va portar la Xina a superar les potències industrials d'Occident, sinó que va destruir la producció agrícola, va malbaratar recursos, va desorganitzar la vida rural i va deixar una empremta profundíssima en la societat xinesa. En termes polítics, va debilitar la posició directa de Mao Zedong en la gestió quotidiana, tot i que no la va eliminar.
 |
| Cartell propagandístic que diu: “Visca la victòria de la línia revolucionària del president Mao!” |
LA REVOLUCIÓ CULTURAL
Encara que en un principi Mao Zedong va acceptar tenir un paper més "secundari", la veritat és que no estava gens content amb la seva nova posició. A més, desconfiava del rumb que tenia ara el país i temia que el capitalisme i les elits intel·lectuals adulteressin la ideologia del Partit Comunista. Per això, entre 1966 i 1977 va impulsar la Revolució Cultural, una campanya massiva amb l’objectiu declarat de purificar la societat xinesa i preservar el caràcter revolucionari del règim. També volia tornar agafar protagonisme i venjar-se d'aquells que en el passat no li havien donat el suport que esperava. Per dur a terme aquesta "purificació", la seva principal força serien els joves. En la pràctica, però, acabaria convertint-se en una campanya de caos polític, persecucions i una profunda inestabilitat social.
El 1966, Mao Zedong va animar milions d’estudiants a formar la Guàrdia Roja, una milícia radical que havia de combatre els “enemics de la revolució” i les “Quatre Velles”: velles idees, vella cultura, vells costums i vells hàbits. Això desencadenaria humiliacions públiques, pallisses, saquejos de domicilis, destrucció de temples, llibres, arxius i objectes patrimonials, i atacs directes contra professors, intel·lectuals, funcionaris i qualsevol persona sospitosa de ser “burgesa” o poc revolucionària, incloent-hi execucions.
 |
| Entusiastes de la Guàrdia Roja amb còpies del Petit Llibre Roig (Cites del president Mao) |
La Revolució Cultural també va servir per apartar dirigents importants. Liu Shaoqi, que havia estat president de govern, va ser expulsat i perseguit. Deng Xiaoping també va caure en desgràcia, sent apartat de la vida política. A escala local i provincial, nombrosos comitès socialistes van ser desmantellats o substituïts per noves estructures més revolucionàries. Per això, els historiadors insisteixen que la Revolució Cultural no va ser un moviment espontani de base, sinó una mobilització de masses impulsada des de dalt que aviat es convertiria en una guerra política interna.
Enmig del fervor maoista, la Guàrdia Roja es va dividir en faccions enfrontades entre si, sovint amb una violència extrema. El caos va generar un gran trasbals en l'economia urbana, amb caigudes de la producció industrial del 12% el 1968. Aleshores, Mao Zedong va recórrer a l'Exèrcit Popular d'Alliberació per intentar restablir l'ordre. Els militars van ocupar escoles, fàbriques i organismes públics, i milions de joves urbans van ser enviats al camp per tal de dispersar els membres de la Guàrdia Roja i recuperar el control de les ciutats.
A partir de 1969, la Revolució Cultural no es va acabar, però sí que va canviar de forma. Va disminuir la mobilització juvenil descontrolada, mentre el Partit Comunista i l’exèrcit intentaven reconstruir una jerarquia estable. En aquesta etapa va créixer molt el paper de Lin Biao, ministre de Defensa i defensor del culte a Mao Zedong. Però l'ascens de Lin Biao acabaria abruptament el 1971, quan va morir després d’haver estat acusat de conspiració. La versió oficial diu que va intentar un cop d'estat i, després de fracassar, va fugir a l'URSS. Durant el viatge, el seu avió s'hauria estavellat a Mongòlia.
Després de la mort de Lin Biao, el règim va entrar en una fase d'incertesa. En aquest context van sorgir un grup de dirigents que representaven la línia més radical del maoisme. Amb el temps, serien coneguts com la Banda dels Quatre: Jiang Qing (esposa de Mao Zedong), Zhang Chunqiao (ideòleg i teòric del grup), Yao Wenyuan (responsable de campanyes propagandístiques) i Wang Hongwen (el més jove, amb una trajectòria ascendent meteòrica). Defensaven la continuació de la lluita de classes fins i tot dins del Partit Comunista, la mobilització constant de les masses, la purga d’elements considerats “burgesos” o “revisionistes” i el control estricte de la cultura: teatre, cinema, literatura i educació. Però la mort de Mao Zedong el 1976 acabaria amb les seves pretensions.
El nou líder del Partit Comunista, Hua Guofeng, amb el suport de sectors clau de l’exèrcit i del Partit, va ordenar la detenció de la Banda dels Quatre, acusats de conspiració i responsabilitzats dels excessos de la Revolució Cultural. D’aquesta manera, se’ls presentava com una desviació perillosa del llegat de Mao Zedong. Tot i que la detenció es va produir el 1976, el gran procés judicial no tindria lloc fins als anys 1980-1981, quan els principals acusats serien condemnats a llargues penes de presó.
Paral·lelament, Deng Xiaoping, que havia estat purgat durant la Revolució Cultural, va recuperar progressivament el poder i, a partir de 1978, va impulsar un canvi profund d’orientació. S’iniciava així una nova etapa en què el Partit Comunista mantenia oficialment el prestigi de Mao Zedong, però s’allunyava en la pràctica de les seves polítiques més controvertides, especialment les associades a la Revolució Cultural.
 |
| Deng Xiaoping el 1979 |
DESPRÉS DE MAO ZEDONG
Durant de la dècada de 1980, es va consolidar l'anomenat "socialisme amb característiques xineses". Es va abandonar la revolució permanent, es va prioritzar un creixement econòmic raonable, es va reorganitzar el camp, es van introduir mecanismes capitalistes i es va permetre la inversió estrangera. Tot, això sí, sota el control directe del Partit Comunista.
Les noves reformes van permetre la Xina gaudir d'un creixement econòmic sense precedents, però a costa d'augmentar les desigualtats socials, la inflació i la corrupció, i sempre sota una estricta dictadura. Tot plegat donaria lloc a les protestes de la plaça de Tian'anmen del 1989, que serien brutalment reprimides. Així la dictadura socialista amb característiques xineses quedava totalment consolidada.
