La matança de Tian'anmen del 1989
La primavera del 1989, la plaça de Tian’anmen es va convertir en l’escenari d’una de les protestes més importants de la història contemporània de la Xina, però també d’una de les repressions més brutals i controvertides.
 |
Després de la mort de Mao Zedong el 1976, la Xina va iniciar un procés de transformació sota el lideratge de Deng Xiaoping. Aquestes reformes van introduir elements capitalistes dins d’un sistema polític autoritari dominat pel Partit Comunista, i van permetre fins i tot una certa inversió estrangera. Així es deixava enrere la revolució contínua i les idees més radicals que tan mal havien fet, com el Gran Salt Endavant i la Revolució Cultural, amb desenes de milions de morts al darrere.
Aquest nou procés reformador iniciat per Deng Xiaoping va genera un creixement econòmic ràpid, però amb unes quantes pegues, com una elevada inflació. Això significava que els preus eren cada cop més alts i, cada any que passava, amb els mateixos diners podies comprar menys coses, mentre que els salaris no seguien el mateix ritme. Tot i que l'economia general millorava segons les dades, la realitat és que cada cop hi havia més desigualtat. Una part de la població s'enriquia molt i la resta vivia amb escassos recursos. Per acabar-ho d'adobar, la corrupció dins del Partit Comunista era coneguda per tothom, un partit que continuava dirigint la societat xinesa amb mà de ferro.
EL DETONANT DE LES PROTESTES
El 15 d’abril de 1989, va morir Hu Yaobang, antic secretari general del Partit Comunista. Aquest home havia estat apartat del poder dos anys abans per la seva actitud considerada massa reformista, però entre estudiants i sectors intel·lectuals mantenia un gran prestigi. La seva mort va provocar una onada espontània de dol, especialment entre els estudiants universitaris de Pequín, que el veien com un símbol d’esperança per aconseguir una Xina més oberta i menys repressiva.
Els primers homenatges, aparentment apolítics, es van concentrar a la plaça de Tian’anmen, al cor de Pequín, però ràpidament es van transformar en reivindicacions més àmplies. A partir d’aquí, les demandes van créixer: lluita contra la corrupció, més transparència política, llibertat d’expressió i reformes democràtiques. El que havia començat com un gest de dol es convertia en un moviment de protesta massiu que posava en qüestió el sistema.
LES GRANS MANIFESTACIONS
A mesura que avançaven els dies, les protestes van créixer de manera exponencial. Centenars de milers d’estudiants van ocupar la plaça de Tian’anmen, i ben aviat s’hi van sumar treballadors, funcionaris i fins i tot alguns sectors del mateix Partit Comunista. La protesta deixava de ser només estudiantil per convertir-se en un moviment social de gran abast.
Durant el mes de maig de 1989, la situació es va intensificar. Un dels moments més simbòlics va ser la vaga de fam iniciada per centenars d’estudiants, que va captar l’atenció internacional just quan el líder soviètic Mikhaïl Gorbatxov visitava el país, un líder que precisament estava impulsant a l'URSS reformes importants. Les càmeres de tot el món mostraven una plaça plena de joves reclamant canvis, fet que posava el govern xinès sota una pressió mediàtica sense precedents.
Dins del règim, les divisions eren clares. Alguns dirigents apostaven pel diàleg, però el sector més dur va acabar imposant-se. El 20 de maig, el govern va declarar la llei marcial i va començar a mobilitzar l’exèrcit cap a la capital.
 |
| Plaça de Tian'anmen el 17 de maig del 1989 (imatge de Sadayuki Mikami) |
LA MATANÇA DE TIAN'ANMEN
Les setmanes següents van ser d’una tensió creixent. Els ciutadans de Pequín van intentar bloquejar l’entrada de les tropes, i es van viure escenes insòlites de fraternització entre civils i soldats. Però aquesta situació no podia durar.
La nit del 3 al 4 de juny de 1989, l’exèrcit va entrar finalment a la plaça amb ordres clares de posar fi a les protestes. Les tropes van avançar amb tancs i armes de foc, obrint pas per la força. La repressió va ser brutal. Mentre que alguns manifestants fugien, d'altres intentaven resistir com podien. Encara avui, el nombre exacte de víctimes és desconegut: les estimacions van des de centenars fins a diversos milers de morts.
L’endemà, una imatge va donar la volta al món: un home sol, desarmat, plantat davant d’una columna de tancs. Aquella escena, captada per fotògrafs internacionals, es convertiria en un dels símbols més potents del segle XX, representant la resistència individual davant del poder.
 |
| Imatge del conegut com a "home del tanc" |
L'ENDEMÀ DE LA MASSACRE
Després de la repressió, el govern xinès va imposar un silenci gairebé total sobre els fets. Les detencions van ser massives, la censura es va reforçar i qualsevol intent de recordar aquells esdeveniments va ser sistemàticament reprimit.
Malgrat això, Tian’anmen continua sent avui un punt de referència històric. No només per la seva tragèdia, sinó perquè mostra fins a quin punt una societat pot arribar a mobilitzar-se per reclamar llibertats… i fins on pot arribar un règim per impedir-ho.
