La Revolució Xinesa
La Revolució Xinesa no va ser un sol esdeveniment puntual, sinó un procés llarg i transformador que va capgirar el país més poblat del planeta fins a la victòria del comunista Mao Zedong el 1949.
 |
A finals del segle XIX, la Xina havia quedat sotmesa a la pressió de potències estrangeres que controlaven zones d’influència i privilegis econòmics. Internament, la dinastia Qing es trobava molt debilitada, i acabaria ensorrant-se el 1911 sense haver construït un estat modern capaç de substituir-la.
El resultat de tot plegat va ser una societat profundament desigual i majoritàriament rural, on milions de pagesos vivien sotmesos a la pressió combinada de rendes agràries, impostos i abusos militars. En aquest context, la pregunta no era si la Xina canviaria, sinó com ho faria i a quin preu.
D’aquesta crisi profunda en sorgiria una de les transformacions més transcendents del segle XX: la revolució xinesa entesa com un procés llarg, violent i complex, iniciada amb la Revolució Xinhai del 1911 i culminada el 1949 amb la proclamació de la República Popular de la Xina, de caràcter comunista.
Per tant, parlar de Revolució Xinesa és en realitat parlar de dues revolucions: una republicana i nacionalista (que va eliminar l'imperi) i una altra de comunista (la que acabaria triomfant a llarg termini).
Revolució Xinhai
- Caiguda de l’imperi (1911)
- Fragmentació i domini militar regional
- Ascens del nacionalisme i del comunisme
Revolució Comunista
- Guerra civil (1927)
- Victòria comunista (1949)
REVOLUCIÓ XINHAI
Li diem Xinhai perquè segons l'antic calendari sexagesimal usat a la Xina (basat en dos cicles de deu troncs celestes i dotze branques terrestres), el 1911 havia de rebre aquest nom. Mentre que xin representava el vuitè tronc celestial, hai representava la dotzena branca terrestre.
A principis del segle XX, la dinastia Qing (d’origen manxú) estava molt debilitada. Després de les Guerres de l'Opi (1839-1860), potències com el Regne Unit o el Japó havien imposat tractats desiguals que eren vistos com una humiliació. Les revoltes internes, com la Rebel·lió dels Taiping (1850-1864), havien devastat regions senceres del país. Els intents de modernitzar l'Estat fracassaven i la crisi econòmica i social feia estralls. Tot plegat provocava que el descontentament amb la dinastia, que també era vista com forana, fos cada vegada més gran.
El 10 d'octubre del 1911, es va produir l'Aixecament de Wuchang (actual Wuhan), una insurrecció militar que es va estendre ràpidament per gran part del centre i sud de la Xina. Un dels grans líders va ser Sun Yat-sen, considerat el pare de la Xina moderna. Tot i que no era al país quan va esclatar la revolta, va tornar ràpidament per assumir el lideratge polític. Defensava els Tres Principis del Poble: el nacionalisme (per alliberar la Xina del domini estranger), la democràcia i el benestar social.
Sun Yat-sen va usar el Tongmenghui, una aliança revolucionària fundada el 1905, per coordinar la revolta. L'emperador Pu Yi va recòrrer a Yuan Shikai, un general poderós. Finalment, es va acordar la fi del conflicte. Pu Yi abdicaria i Yuan Shikai seria el primer president de la República de la Xina.
Malauradament, Yuan Shikai va acabar governant de manera autoritària i fins i tot va intentar restablir la figura d'emperador en ell mateix, objectiu que només aconseguiria durant uns mesos. Després de la seva mort, al juny de 1916, l'exèrcit es va fragmentar en diferents faccions. Sense una autoritat central forta, cada líder militar passava a controlar un territori concret. Així la Xina quedava dividida en múltiples regions dominades per aquests senyors de la guerra (com són coneguts), sovint en conflicte entre ells.
La Revolució Xinhai obriria el camí al nacionalisme xinès modern i al conflicte entre nacionalistes i comunistes que donaria lloc a una autèntica guerra civil.
 |
REVOLUCIÓ COMUNISTA
A partir del 1916, els presidents del govern suposadament oficial no tenien gaire poder efectiu, ja que els senyors de la guerra eren incontrolables. Durant aquests anys de desordre militar, es va produir una gran mobilització social i reorganització política.
Un moment clau va ser el Moviment del 4 de Maig de 1919, quan estudiants i intel·lectuals van protestar contra la debilitat de la Xina davant les potències estrangeres, alhora que defensaven impulsar idees modernes com el nacionalisme i la renovació cultural. Aquest moviment seria fonamental per al naixement de noves forces polítiques, com el Kuomintang (Partit Nacionalista), amb centenars de milers d'afiliats i l’objectiu d’unificar el país, i el Partit Comunista, un moviment encara petit però amb una forta base ideològica.
Davant la caòtica situació del país, els dos partits es van aliar en el Primer Front Unit per tal de sotmetre els senyors de la guerra. Amb l'Exèrcit Nacional Revolucionari, creat pel Kuomintang amb l'ajuda soviètica, es va dur a terme el 1926 l'Expedició del Nord. En pocs temps, gran part de la Xina quedava reunifica i controlada. Però l'aliança entre nacionalistes (molt majoritaris) i comunistes no duraria gaire.
A l'abril del 1927, el líder del Kuomintang, Chiang Kai-shek, va impulsar una purga violenta contra els comunistes en diverses ciutats, especialment intensa a Xangai, perquè no se'n refiava per la influència que anaven guanyant. Aquesta repressió marcaria la ruptura definitiva entre els dos partits. Des de llavors, el conflicte ja no seria només polític, sinó també militar.
Els comunistes perseguits a les ciutats van intentar resistir amb aixecaments armats, però serien derrotats i obligats a replegar-se cap a zones rurals. Entre l’abril i el desembre de 1927, el Partit Comunista va perdre gran part dels seus militants, i els supervivents començarien a crear bases revolucionàries al camp, lluny del control directe del govern nacionalista.
A l'octubre de 1934, les tropes comunistes (l'Exèrcit Roig), es trobaven acorralades al sud del país i en una situació d'extrema feblesa davant l'enemic. Així que els comandaments van decidir fugir cap a l'oest i després al nord. Seria una travessia de 370 dies i uns 12.000 quilòmetres enmig de fam, malalties, combats i condicions climàtiques extremes, fins a arribar a zones segures sota control comunista. D'uns 85.000 soldats que van iniciar la coneguda com a Llarga Marxa, només en quedarien vius uns 10.000.
Durant la Llarga Marxa, Mao Zedong, que fins aleshores havia sigut un dirigent secundari del Partit Comunista, es va imposar com a líder principal del moviment a partir de la Conferència de Zunyi (província de Guizhou), celebrada al gener de 1935. La seva estratègia seria evitar enfrontaments directes amb forces superiors, utilitzar la guerrilla, adaptar-se al terreny i mobilitzar la pagesia en favor del comunisme. Els comunistes van establir la seva base a Yan’an, on van desenvolupar una combinació de reforma agrària, propaganda i organització política que els permetria guanyar suport entre la població rural.
 |
| Mao Zedong durant la Llarga Marxa (IA basada en una imatge original) |
El 1937 la invasió japonesa va canviar completament l’escenari. Nacionalistes i comunistes es van veure obligats a cooperar de nou per fer front a l’enemic comú. Durant aquesta Segona Guerra Sinojaponesa, els comunistes van ampliar enormement la seva influència. Mentre el Kuomintang patia grans pèrdues i es desgastava, els comunistes practicaven una guerra de guerrilles exitosa i consolidaven el seu control sobre zones rurals. Quan el Japó va ser derrotat el 1945, el balanç de forces havia canviat radicalment.
Un cop eliminat l'enemic comú japonès, la guerra civil es va reprendre amb força. Els comunistes ja controlaven àmplies zones rurals i tenien el suport camperol. Els nacionalistes, en canvi, dominaven les ciutats i tenien el suport internacional, sobretot dels Estats Units. Però el règim de Chiang Kai-shek estava desgastat per la corrupció, la inflació descontrolada i la pèrdua de suport popular. Entre 1947 i 1949, els comunistes van passar a l’ofensiva, conquerint progressivament amplis territoris i les grans ciutats. El 31 de gener de 1949 queia Pequín.
L'1 d’octubre de 1949, Mao Zedong va proclamar la República Popular de la Xina des de la plaça de Tian'anmen de Pequín. Tant el govern nacionalista de Chiang Kai-shek com centenars de milers de soldats derrotats, empresaris, acadèmics, funcionaris i artistes que temien les purgues de Mao Zedong van fugir a Taiwan, on s'establiria la República de la Xina, que encara avui defensa ser el govern legítim de la Xina continental.
 |
| Mao Zedong proclamant la República Popular de la Xina (IA basada en una imatge original) |
EL NAIXEMENT DE LA XINA COMUNISTA
Quan el fum de la guerra es va dissipar el 1949, la Xina no només havia canviat de govern: havia canviat de rumb històric. La revolució comunista va posar fi a dècades de fragmentació i va crear un estat fort, capaç de controlar un territori immens i una població enorme. Però aquest triomf portava dins seu una paradoxa profunda.
D’una banda, la nova Xina va representar una ruptura amb el passat: es van abolir estructures polítiques antiquades, es va intentar construir una societat més igualitària i es va recuperar la sobirania nacional. Però el nou règim va consolidar-se a través de la coerció, la vigilància i campanyes polítiques implacables. Les purgues, les repressions i les grans catàstrofes com el Gran Salt Endavant o la Revolució Cultural deixarien una empremta devastadora. Així naixia la Xina comunista de Mao Zedong.
