La Revolució Russa

Una Rússia devastada per la fam i la crisi econòmica va buscar des del 1905 un canvi traumàtic que li donés un futur esperançador. El canvi arribaria, però no només transformaria el país, sinó que tindria una enorme influència en el futur de tot el món.

❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides


A principis del segle XX, Rússia estava encara governada per l'absolutisme, on el tsar ('rei' o 'emperador') acumulava tot el poder de decisió i podia fer i desfer a voluntat. Aquest sistema també es coneix com a autocràcia (el poder polític ostentat per una sola persona) en contraposició a la democràcia. 

El títol de tsar va ser adoptat per primera vegada per Ivan IV el Terrible (1547-1584), considerat un dels creadors de l'estat rus, format sobre la base del Principat de Moscou. Va conquerir Sibèria i va fer nombroses reformes polítiques, econòmiques i militars. El Tsarat Rus, nom oficial de l'estat, duraria fins al 1721, any en què seria fundat l'Imperi Rus per Pere Alekséievitx Romànov, conegut com a Pere I el Gran. Amb tot, el títol de tsar es mantindria i la capital passaria de Moscou a Sant Petersburg, que el 1914 canviaria de nom a Petrograd. El 1894 pujava al tron Nicolau II Aleksàndrovitx, qui seria el darrer tsar.

 LA REVOLUCIÓ DE 1905 

Nicolau II va tenir un primer ensurt el 1905. La situació al camp era insostenible i a les ciutats els obrers feien la seva feina en unes condicions penoses. A més, la Guerra Russojaponesa, engegada per les ambicions imperials sobre Manxúria i Corea, estava deixant una quantitat de morts que trastocava profundament la vida de desenes de milers de famílies. 

El 9 de gener de 1905 passaria a la història com el Diumenge Sagnant. En aquell moment, els russos encara usaven el calendari julià, així que segons el calendari gregorià (l'actual) correspondria al 22 de gener. Aquell dia una manifestació pacífica formada per unes 150.000 persones, sobretot obrers i camperols, es va presentar al Palau d'Hivern de Sant Petersburg per fer arribar al tsar les seves peticions. Demanaven la creació d'un parlament, la millora de les condicions de treball i la fi de la guerra amb Japó. La guàrdia imperial va esclafar la manifestació amb tota la duresa possible provocant centenars de morts i ferits. Aquesta massacre va ocasionar una onada de protestes i revoltes. 

Els treballadors feien vagues, els camperols saquejaven les propietats de l'aristocràcia i els estudiants organitzaven manifestacions. Per acabar-ho d'adobar, a l'estiu Rússia perdia definitivament la guerra amb el Japó i signava una pau plena de concessions al seu enemic.

El tsar Nicolau II va intentar apaivagar els carrers acceptant algunes reformes, com la legalització de partits polítics i la creació de la Duma, una assemblea legislativa o parlament. Però tot acabaria sent un paperot.

El 1906, es van celebrar eleccions per a la primera Duma, i els reformistes liberals i els socialistes van acaparar el vot. El tsar, disgustat com estava, la va dissoldre i va imposar una nova constitució que limitava els poders de l'assemblea. Fins a tres Dumes més es crearien entre 1906 i 1917 que no servirien per donar estabilitat al règim. Així que, malgrat tot, la fractura entre societat i el govern tsarista ja no tindria cura.

La Revolució de 1905 no va resoldre res ni va fer visibles canvis que poguessin albirar millores a curt o mitjà termini. Rússia continuava sent un país retardat en molts aspectes, amb grans masses de població pobre i una petita elit molt adinerada. I Nicolau II, entestat en viure d'esquena al poble i dins la seva bombolla de luxe, cada cop era més impopular. Que es tornés a fer grossa era només qüestió de temps.

Nicolau II i la seva família l'any 1913

 SOCIALISME I COMUNISME 

Tot i que la Revolució de 1905 havia ocasionat una certa liberalització política, el sentiment revolucionari es mantindria fort. A més, l'entrada de Rússia a la Gran Guerra (Primera Guerra Mundial) tornaria a revifar les tibantors socials i econòmiques. 

Durant la primera revolució es van crear els sòviets ('consells'), que eren assemblees formades per obrers a les ciutats més industrials. Però, durant la Primera Guerra Mundial, els sòviets es van escampar per tot arreu acollint molts pagesos, soldats descontents i intel·lectuals. 

Un partit polític en clara línia ascendent, el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR), havia estat fundat anys enrere a Minsk, Bielorússia, per un grup de marxistes russos (seguidors de les idees de Karl Marx), inclosos Vladímir Lenin, Gueorgui Plekhànov i Iuli Màrtov. El partit havia adoptat el marxisme com la seva ideologia i proposava la construcció d'una societat socialista a Rússia. Com que els integrants no es posaven d'acord en com assolir-ho, van quedar dividits en dues faccions: els bolxevics, liderats per Lenin, i els menxevics, liderats per Mártov. 

Els bolxevics creien que la revolució socialista només es podia aconseguir mitjançant una revolució violenta en la qual els obrers havien d'unir-se als camperols contra el capitalisme burgès. La indústria seria fonamental per acabar amb la pobresa, però donant tot el protagonisme als treballadors en una dictadura del proletariat. Les mesures recomanades eren dràstiques, com el repartiment de terres, l'eliminació de la propietat privada i l'establiment d'un govern de partit únic fins a assolir una societat plenament cooperativa i sense classes. Els menxevics, en canvi, creien en les reformes graduals i pacífiques. Promovien una etapa de desenvolupament industrial sota un govern democràtic, mantenint la burgesia com una aliada imprescindible per avançar cap al socialisme, una societat amb classes poc diferenciades i un capitalisme només essencial. Les topades entre tots dos sectors dins del partit serien constants.

El marxisme, per tant, va generar a Rússia dos corrents principals: el socialisme i el comunisme. Les dues ideologies són contràries al capitalisme i cerquen la igualtat social i la justícia econòmica, però de formes diferents. Per resumir-ho, podríem dir que el comunisme, corrent defensat pels bolxevics, seria una forma extrema del socialisme, ideologia dels menxevics. 

 LA REVOLUCIÓ DE 1917 

La Revolució Russa de 1917 va constar de dues etapes ben diferenciades:

La Revolució de Febrer

El 23 de febrer de 1917 (8 de març segons el calendari gregorià), unes 100.000 dones es van aplegar als carrers de Petrograd (Sant Petersburg) per protestar per l'escassedat de pa. Era el dia internacional de la dona. De seguida milers d'obrers s'hi van afegir amb vagues improvisades que es van estendre ràpidament per tota la ciutat. Les demandes eren cada cop més extremes fins a exigir un canvi de règim. Les forces de seguretat tsaristes van reprimir durament els manifestants provocant centenars morts. A finals de febrer, les protestes s'havien escampat per altres ciutats com una taca d'oli i molts soldats s'havien posat de part de la població. Fins i tot batallons sencers del front oriental deixaven la guerra per unir-se a la revolució.

El 27 de febrer una gentada va entrar al Palau Tàurida, seu de la Duma, per obligar els líders a fer canvis i formar un govern socialista. L'1 de març es va formar un govern provisional que va insistir en despatxar Nicolau II. L'endemà, resignat i veient que no tenia prou suport, el tsar renunciava al tron. En molts indrets de l'imperi es va rebre la notícia amb un gran goig i molta simbologia del tsarisme va ser destruïda.

El govern provisional va abolir les lleis tsaristes sobre llibertat d'expressió i reunió. Lenin diria que Rússia s'havia convertit en el "país més lliure del món". El nou govern va fer reformes importants, però no s'oposava a participar en la Primera Guerra Mundial. A sobre, per tota Rússia les expectatives dels treballadors s'havien disparat. Reclamaven jornades laborals de vuit hores i prendre el control de les fàbriques. La bola de neu s'havia fet tan grossa que els sòviets no podien controlar els aldarulls i els governs regionals actuaven de forma independent i sense cap coordinació. La inestabilitat i les tensions continuarien durant tot l'estiu.

Els revolucionaris més radicals, els bolxevics amb Lenin com a líder, no estaven satisfets amb les reformes, que tampoc s'executaven amb la velocitat esperada, i en volien més. Lenin havia tornat de l'exili, on havia escrit nombrosos llibres i articles sobre el comunisme. I un cop tornat, no deixaria de guanyar suports, fet que assentaria les bases de la Revolució d'Octubre.

La Revolució d'Octubre

Lenin estava disposat a tot per implantar la dictadura del proletariat i nacionalitzar les terres. El seu lema era: "Tot el poder per als sòviets!". El 25 d'octubre de 1917 (7 de novembre segons el calendari gregorià), va aprofitar la convocatòria del Segon Congrés dels Sòviets per apoderar-se de les institucions governamentals i assaltar el Palau d'Hivern. El mateix Lenin anunciaria amb bombo i platerets la caiguda del govern provisional i la victòria bolxevic. La notícia sacsejava l'imperi de dalt a baix.

A finals de novembre del 1917 es van celebrar les eleccions a l'Assemblea Constituent per substituir el govern provisional anterior, a les quals bolxevics i menxevics es van presentar per separat. Contra tot pronòstic, els bolxevics no serien la força més votada. Lenin només va comptar amb el 24% dels vots, mentre que els socialistes, entre els quals hi havia els menxevics, en van obtenir el 40%. Però Lenin no hi estava d'acord i al gener del 1918 els bolxevics van dissoldre l'assemblea i van arreplegar el poder per la força. Un cop d'estat en tota regla.

Lenin a la Plaça Roja de Moscou a l'octubre del 1917

 CAP A LA GUERRA CIVIL 

El 3 de març de 1918 el nou govern va signar el Tractat de Brest-Litovsk amb Alemanya per retirar-se de la Primera Guerra Mundial a canvi de cedir territoris. Lenin es va veure obligat a acceptar unes condicions molt dures, ja que els alemanys fins i tot havien arribat a atacar la capital. La nova República Soviètica perdria Polònia, Finlàndia, Estònia i Lituània, el 32% de la població, que quedaria sota la protecció d'Alemanya. També perdria el 54% de les instal·lacions industrials i el 89% de les mines de carbó. Però, ben mirat, ara Lenin podria consolidar el seu govern sense maldecaps internacionals, tot i que els interns revifarien aviat.

Les accions bolxevics van generar una forta resistència. Els contraris, formats per socialistes, menxevics, exsoldats tsaristes, liberals, conservadors i monàrquics, van crear l'Exèrcit Blanc, que rebria el suport de tropes estrangeres. Per contra, els bolxevics havien creat l'Exèrcit Roig. Totes dues forces iniciarien la Guerra Civil Russa, fet que demostrava que una part molt important de la població amb ideologies diferents no estava d'acord amb el comunisme de Lenin.

Els bolxevics temien que la família reial, captiva a Iekaterinburg, s'escapés, així que van decidir executar-los sense judici el 17 de juliol de 1918. Al novembre, terminava la Primera Guerra Mundial amb Alemanya com a gran perdedora. Una de les conseqüències de la derrota seria que hauria de tornar a Rússia els territoris concedits al Tractat de Brest-Litovsk.

 NAIXEMENT DE L'URSS 

Els bolxevics van guanyar la guerra civil i es van consolidar al poder definitivament. El 1922 naixia la Unió de Repúbliques Socialistes Unides (URSS). Lenin va canviar l'estat rus de dalt a baix i va transformar les diferents nacionalitats que hi pertanyien en repúbliques, però sempre amb l'objectiu de russificar-les i minoritzar o acabar amb les seves llengües i cultures pròpies. Cada república tenia un Sòviet Suprem, tots controlats pel de Moscou, que tornaria a ser la capital.


L'URSS va ser un estat summament fràgil des del principi. Havia de modernitzar una societat profundament endarrerida, pobre i arrasada per molts anys de crisis i conflictes. Establir el nou model econòmic no seria gens fàcil i causaria fams que matarien milions de persones, sobretot a Ucraïna per causa de l'Holodomor. Era el preu de progressar a l'estil comunista. Malgrat tot, al llarg del segle XX, la també anomenada Unió Soviètica es convertiria en una potència mundial en oposició als països capitalistes d'Occident. Mostra d'això seria la Guerra Freda. Però, al cap i a la fi, no deixaria de ser una dictadura més, capaç de cometre mil i una injustícies i crueltats per mantenir el control absolut de la població.

En la dècada de 1980, i enmig d'una decadència absoluta, les reformes de Gorbatxov, l'accident nuclear de Txernòbil i la caiguda del mur de Berlín abocarien l'estat soviètic a la seva desintegració en 15 estats, efectuada entre 1990 i 1991: Armènia, Azerbaidjan, Bielorússia, Estònia, Geòrgia, Kazakhstan, Kirguizistan, Letònia, Lituània, Moldàvia, Tadjikistan, Turkmenistan, Ucraïna, Uzbekistan i la mateixa Rússia. Així el somni soviètic arribava a la seva fi.



Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

La pesta negra

La religió a l'edat mitjana

Introducció a l'edat mitjana

Edat Moderna

Les croades