La Pau i Treva de Déu
Quan el món català patia d'una violència extrema, una iniciativa eclesiàstica innovadora canviaria per sempre la vida dels habitants dels comtats catalans. Parlem de la Pau i Treva. Aquesta és la seva història!
 |
Malgrat el que se sol pensar, durant segles, a bona part del món rural es vivia en pau. Els camps es treballaven, els camins s’usaven, els petits mercats funcionaven i, tot i les dificultats, la violència no ho impregnava tot. Durant l’època visigòtica de la península Ibèrica, per exemple, certament hi havia períodes de guerres civils entre pretendents al tron, però aquesta era una violència irregular lligada a crisis polítiques concretes. I, si es reclutaven pagesos, eren en realitat una minoria de la població local. Així que en moltes regions perifèriques als centres de poder, la pau era força normal i podia durar fins i tot dècades. Però cap al tombant del primer mil·lenni, aquesta normalitat començaria a esquerdar-se.
El feudalisme s’imposava i, amb ell, la fragmentació política a petita escala. En el cas dels comtats catalans, el comte governava nombrosos senyors amb terres i camperols que els servien. Aquests senyors, però, tenien molta autonomia i la capacitat de jutjar i castigar, normalment abusant del seu poder i sent injustos. A més, sovint iniciaven conflictes entre ells per qüestions de terres i honor. Això provocava que el món rural visqués amb una por constant i patint nombrosos actes de violència. La situació se'n va sortir tan de mare, que es va haver de regular el comportament dels nobles per tal de frenar els seus excessos. Així sorgirien les assemblees de Pau i Treva.
UNA SOCIETAT MASSA VIOLENTA
A l’Occident cristià, entre els segles VIII i IX, l’ordre polític s’havia basat en una autoritat pública forta, amb reis, comtes i funcionaris que actuaven en nom del sobirà. Aquest sistema permetia una certa cohesió territorial i una administració de la justícia que, encara que imperfecta, mantenia uns mínims d’ordre i previsibilitat. Amb el pas del temps, però, aquest model es va anar erosionant, en especial en el món carolingi.
La crisi del poder central dels carolingis va ser progressiva, però constant. Les lluites internes entre llinatges nobles, la fragmentació del territori i la dificultat de controlar espais cada cop més amplis van provocar que l’autoritat pública perdés eficàcia real. Allà on el comte o el representant del poder superior ja no podia garantir protecció ni justícia, el buit seria ocupat per poders locals armats, els senyors.
És en aquest context que es consolida el feudalisme com a sistema social, econòmic i polític. Els senyors que disposaven de recursos suficients per mantenir guerrers van començar a imposar el seu domini per la força. Aquests cavallers no actuaven només com a defensors, sinó també com a instruments de coerció: confiscaven terres, exigien prestacions arbitràries i sotmetien la població pagesa a una pressió constant.
El procés no seria uniforme ni immediat, però tindria conseqüències molt clares. Les terres que fins aleshores havien estat relativament lliures passarien a integrar-se dins de dominis senyorials, i els habitants quedarien lligats a aquests senyors mitjançant relacions de dependència. Aquests senyors, alhora, serien vassalls d’un governant superior, un comte o un rei, però actuant amb molt autonomia per la manca de control que en realitat tenien els sobirans. Apareixen així un conjunt de pràctiques abusives que dificultaven la vida dels camperols i limitaven severament la seva llibertat.
Un dels trets més greus d’aquesta consolidació feudal fou l’augment de la violència estructural. Les disputes entre senyors, els robatoris i els actes de represàlia eren de cop habituals. Els conflictes no només afectaven els nobles entre si, sinó que colpejaven directament la població civil: pagesos, ramaders, clergues desarmats i comunitats senceres quedaven exposades a agressions sense cap mena de protecció efectiva.
A Catalunya, aquest fenomen es manifesta amb especial intensitat a finals del segle X i inicis de l’XI. En diversos comtats, el poder del comte no era capaç de controlar efectivament tot el seu territori, i els nous senyors feudals actuaven amb una autonomia gairebé absoluta, encara que això no anul·lava la lleialtat que li devien al seu comte. La pagesia, que constituïa la base econòmica principal, era qui més patia: la inseguretat dificultava el treball agrícola, posava en risc les collites i amenaçava la supervivència de les famílies
Davant d’aquesta situació, el sistema feudal mostrava una paradoxa evident. Tot i que havia nascut com una forma d’organitzar la defensa i la protecció, en la pràctica generava una dinàmica de violència contínua que escapava a qualsevol control superior. El feudalisme estructurava la societat, sí, però també la desestabilitzava i generava moltíssima injustícia i por.
És precisament en aquest escenari de descomposició de l’ordre públic on cal situar l’aparició de respostes alternatives. Quan el poder polític ja no és capaç d’imposar la pau, altres actors amb autoritat social intervenen. L’Església, que manté una xarxa territorial sòlida, una legitimitat moral reconeguda i una capacitat de convocatòria transversal, emergeix com l’única institució capaç d’articular una resposta col·lectiva a la violència feudal. I és aquí on apareix el nostre gran protagonista: l’abat Oliba.
L'ABAT OLIBA
Tot i que l’assemblea de Charroux de 989 (a prop de Poitiers), convocada per l’arquebisbe de Bordeus, es considera possiblement la primera iniciativa per frenar la violència feudal, on arrelaria profundament aquest moviment seria als comtats catalans. I ho sabem perquè, en aquest cas, no estaríem parlant d’un episodi puntual o de disposicions simbòliques, sinó d’una regulació social estable i adaptada a les necessitats concretes del país. I tot això no es pot entendre sense l’abat Oliba.
Oliba és un personatge singular perquè reuneix condicions poc habituals en una sola persona. D’una banda, prové d’un llinatge comtal i coneix perfectament les dinàmiques del poder feudal, ja que era el tercer fill del comte Oliba Cabreta de Cerdanya i Besalú. De l’altra, com a abat del monestir de Ripoll i bisbe de Vic, disposa d’una autoritat moral i religiosa indiscutible, així com d’una xarxa institucional sòlida que li permet actuar sobre el territori. Aquesta doble experiència (política i eclesiàstica) explica la seva capacitat per intervenir de manera efectiva en un context tan complex. Per a l’abat Oliba, la pau no pot dependre només de la bona voluntat individual, sinó que ha de ser proclamada, normativitzada i sancionada.
L'ASSEMBLEA DE TOLUGES
La primera assemblea convocada per l’abat Oliba va ser la de Toluges de l’any 1027, que pertanyia al comtat del Rosselló. Es va celebrar a l’aire lliure, en un prat. Aquesta assemblea no era una reunió improvisada. Més aviat era el resultat d’un procés previ de reflexió i d’intents anteriors de pacificació, que ara es consoliden de manera solemne i pública. En aquesta primera assemblea, quedarien establerts dos principis fonamentals: la Pau de Déu i la Treva de Déu. La Pau havia de protegir les persones, llocs i béns. La Treva, en canvi, havia d’aturar la guerra o les hostilitats en determinats períodes de temps.
A l'assemblea de Toluges, la Pau de Déu és l’element central i més desenvolupat. Estableix la prohibició d’atacar clergues i monjos desarmats, famílies que van o tornen de l’església i, en general, la població no bel·ligerant vinculada a la vida parroquial. També es prohibeix atacar o saquejar esglésies, monestirs i parròquies, i malmetre qualsevol possessió eclesiàstica. A més, s’establia la sagrera, un espai sagrat i inviolable de trenta passes al voltant de cada església. Aquest espai serviria de refugi en cas de ser necessari. Amb el temps, les sagreres donarien origen a pobles i viles. Pel que fa a la Treva de Déu, es prohibia el combat en diumenge, dia sagrat.
Els càstigs per a qui no complia amb aquestes disposicions eren exclusivament espirituals, com l’excomunió, l’exclusió social i la negació de sepultura cristiana. Podríem pensar, des del nostre punt de vista, que aquests càstigs no eren gran cosa, però des del punt de vista d'una persona d’aquella època, l'amenaça d'una excomunió o de no rebre sepultura cristiana podia ser una bona raó per comportar-se i obeir. La religiositat a l’Occident cristià era molt més intrínseca i fanàtica que avui dia.
 |
| Representació de l'assemblea de Toluges (IA) |
L'ASSEMBLEA DE VIC
L’assemblea de Toluges de l’any 1027 va ser un èxit. Però calia continuar desenvolupant els seus preceptes i estendre’ls per tots els comtats. Així que l’any 1033 es va convocar una nova assemblea, aquesta vegada, a Vic. Una assemblea també liderada per l’abat Oliba, però, per primer cop, comptaria amb la participació de comtes, vescomtes i altres notables de la Cort Comtal, que veien molt positiva qualsevol ajuda per pacificar el país. En aquesta assemblea es va estendre la Pau de Déu prohibint atacar a persones que clarament no fossin bel·ligerants, com per exemple, pagesos que van a treballar al camp o que tornen, i famílies que van a comprar al mercat o que tornen. També es prohibeix específicament robar eines agrícoles i s'enumera tots els tipus de bestiar que quedava protegit.
Pel que fa a la Treva de Déu, ja no només aplicaria als diumenges, sinó a totes les dates o períodes religiosos importants del calendari, aproximadament una tercera part de l’any. A més, els càstigs ja no serien només espirituals, sinó també materials, ja que s’establien multes econòmiques com a forma de reparació pels danys. Els beneficis d’aquestes multes s’havien de repartir entre el bisbe i el comte.
L’assemblea de Vic del 1033 no només va consolidar el moviment de Pau i Treva, sinó que va atreure l’atenció del poder comtal. Els comtes entenen que aquest instrument no és un obstacle al seu poder, sinó una eina útil per reforçar-lo. Allà on ells no poden imposar el control que voldrien per garantir ordre, la Pau i Treva ho faria. Oliba assistiria a altres assemblees escampant la Pau i Treva amb el suport comtal.
EVOLUCIÓ DE LA PAU I TREVA
A mitjans del segle XI, Barcelona estrenava nova catedral romànica i, com a comtat, assolia una forta preeminència sobre la resta de comtats catalans de la mà de Ramon Berenguer I i la seva dona Almodís de la Marca. A aquest comte li devem la creació dels primers Usatges de Barcelona, el codi jurídic català per excel·lència, i que feia referència als principis de Pau i Treva. D’aquesta manera, allò que havia estat proclamat en assemblees passava a integrar-se en un dret escrit, amb vocació de permanència i aplicació general.
El procés continua i s’intensifica al llarg del segle XII. Ramon Berenguer III, absorbeix diversos comtats, com el de Cerdanya i el de Besalú, i aconsegueix, amb el seu casament amb Dolça, l’importantíssim domini de la Provença. I amb Ramon Berenguer IV, els territoris controlats creixen cap al sud i el poder del comte encara es reforça més. La Pau i Treva serien fonamentals per garantir les condicions necessàries per al creixement econòmic, la seguretat dels camins, el desenvolupament del comerç i l’expansió territorial, tot afavorint un govern estable que es veu capaç de nous projectes. Prova d’això serà el matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó i l’assalt del Casal de Barcelona a la Casa Reial aragonesa.
Durant el procés de pacificació, sorgeixen figures com els veguers i els batlles, encarregats de vetllar pel compliment de la Pau al territori. Al mateix temps, es desenvolupen formes de defensa comunitària que actuen emparats pel poder públic, com el Sagramental, una organització de combat formada per la gent dels pobles per mitjà de l'usatge Princeps namque. Aquest usatge regulava la defensa del país i establia tot un seguit de normes i permisos. La seva pràctica es va escampar per pobles i ciutats i servia per a la defensa local contra perills interns o externs. Amb el temps seria conegut amb el nom de Sometent.
També les assemblees de Pau i Treva evolucionen en la seva composició. Si inicialment eren dominades pel clergat, progressivament incorporen la noblesa i, més endavant, representants de les ciutats. Aquest procés de fusió amb la Cort Comtal està estretament relacionat amb el naixement de les Corts Catalanes, que institucionalitzen la participació dels estaments en la presa de decisions polítiques.
A finals del segle XII i inicis del XIII, la Pau és ja una condició prèvia per a qualsevol empresa política o militar d’envergadura. Abans d’emprendre conquestes com les de Mallorca o València, per exemple, Jaume I va dictar disposicions estrictes de Pau i Treva per assegurar la tranquil·litat interna del país mentre ell estava fora. La Pau es converteix així en una eina estratègica de govern. Aquest llarg procés d’apropiació i transformació no anul·la l’origen eclesiàstic de la Pau i Treva, però sí que el redefineix. El que havia començat com una resposta a la crisi del poder públic acaba contribuint decisivament a la reconstrucció d’aquest mateix poder. L’Església obre el camí; el comte i el rei el consoliden.
CONSIDERACIONS FINALS
En definitiva, la Pau i Treva actua com un pont històric entre un món fragmentat, dominat per la violència feudal, i un ordre polític més estructurat, en què la pau és concebuda com un bé públic garantit per la norma i l’autoritat. Aquest llegat explica la seva importància cabdal en la història institucional de Catalunya i el seu paper fonamental en la formació d’una tradició jurídica pròpia.
Arribats a aquest punt, la Pau i Treva ja no es pot entendre com un conjunt dispers de prohibicions religioses ni com una simple reacció moral davant la violència. El moviment representa un salt qualitatiu en la manera d’afrontar el conflicte i l’ordre social en el context feudal. La Pau i Treva no pretén eliminar la guerra ni transformar radicalment l’estructura feudal. Parteix d’una constatació realista: la violència és inherent al sistema, però pot ser limitada, regulada i canalitzada. En lloc d’un ideal inassolible de pau permanent, s’aposta per una pau parcial, però efectiva, que protegeixi allò que resulta imprescindible per a la supervivència de la societat.
Aquest pragmatisme es manifesta clarament en la selecció dels protegits. Les disposicions de Pau i Treva prioritzen els pagesos, els ramaders, els clergues desarmats, el bestiar, les eines agrícoles i les collites. És a dir, tot allò que sosté l’economia i garanteix la continuïtat de la vida comunitària. La pau no és concebuda com un valor abstracte, sinó com una condició necessària perquè el territori funcioni.
La Pau i Treva no s’imposa des de dalt de manera silenciosa, sinó que es proclama públicament en assemblees obertes. Aquest caràcter públic genera compromís, pressió social i memòria col·lectiva. La norma no només existeix perquè està escrita, sinó perquè ha estat escoltada, jurada i assumida per la comunitat.
En aquest sentit, la sanció espiritual, especialment l’excomunió, adquireix un paper central. No és només un càstig religiós, sinó un mecanisme d’exclusió social extremadament eficaç en una societat on la pertinença a la comunitat cristiana és fonamental. A mesura que el sistema evoluciona, aquesta sanció es complementa amb penes econòmiques, obligacions de reparació i, en casos greus, expulsió o exili. Aquesta combinació anticipa formes de dret sancionador molt més desenvolupades.
Un altre aspecte fonamental és la capacitat de la Pau i Treva per estructurar el temps. Mitjançant la Treva de Déu, el calendari litúrgic es transforma en una eina de control de la violència. Els dies sagrats, les festivitats i fins i tot les nits queden protegides. Aquesta regulació temporal no només limita els enfrontaments, sinó que introdueix una nova manera de concebre el ritme de la vida social i política.
La valoració històrica també ha de tenir en compte el paper de la Pau i Treva com a precedent institucional. El moviment obre el camí a una concepció de la pau com a bé públic, susceptible de ser normativitzat, ampliat i garantit per una autoritat superior. No és casualitat que, amb el temps, el poder comtal i reial se n’apropiï i integri els seus principis en el dret vigent.
A Catalunya, aquest procés té conseqüències especialment rellevants. Les assemblees de Pau i Treva contribueixen a crear una tradició de presa de decisions col·lectiva, amb participació progressiva dels diferents estaments. Aquest fet explica la seva connexió amb el desenvolupament posterior de les Corts Catalanes i amb la formació d’un ordenament jurídic propi profundament arrelat.
Finalment, la Pau i Treva també es pot llegir com una expressió d’una idea molt avançada per al seu temps: la convicció que la violència no pot quedar totalment desregulada, ni tan sols en una societat feudal. Encara que el sistema no sigui igualitari ni pacífic en essència, existeix la voluntat de posar-hi límits i de protegir els més vulnerables.
En conclusió, la Pau i Treva de Déu no és un episodi marginal ni anecdòtic. És una resposta creativa i efectiva a una crisi profunda de l’ordre públic, un laboratori on es posen a prova formes de regulació que tindran continuïtat durant segles. I el seu estudi permet entendre millor no només el feudalisme, sinó també l’origen de les estructures polítiques i jurídiques que acabaran definint la història medieval catalana.
