La Cort Comtal
Quan els comtats catalans es van independitzar del poder carolingi, es va veure la necessitat de crear una nova institució pròpia: la Cort Comtal. Coneguem el seu origen i funcionament!
 |
Al voltant de l’any 1000, la Catalunya que avui coneixem encara no existeix com a realitat política definida. No hi ha un Estat, ni una capital en sentit modern, ni unes institucions plenament consolidades. El país és un mosaic de comtats, governats per uns comtes que, tot just fa uns anys, han deixat enrere l’autoritat efectiva dels reis francs.
És un temps d’incerteses, però també d’oportunitats. Un temps en què el poder s’ha de construir cada dia sobre el territori i davant de la noblesa, de l’Església i de les comunitats locals. Governar no és només manar: és convèncer, pactar, jutjar i fer visible l’autoritat.
En aquest context fràgil i canviant, els comtes no poden actuar sols. Necessiten espais on el poder es faci col·lectiu, on el dret s’apliqui públicament i on les decisions adquireixin legitimitat. És aquí on apareixen les corts comtals, entre les quals la de Barcelona es convertiria en la més influent.
Encara lluny de les grans corts representatives dels segles posteriors, aquestes assemblees són organismes flexibles, itinerants i profundament pragmàtics, adaptats a una societat en construcció. A través d’elles, el comte governa, administra justícia i es deixa assessorar pels principals poders del país.
Entendre com funcionaven les corts comtals és, en realitat, entendre com neix una manera de governar que marcarà profundament la història política catalana. No serà una creació sobtada, sinó un procés lent, fet de pràctiques quotidianes, de tradicions heretades i de respostes a problemes concrets.
ORIGEN I FUNCIONAMENT DE LA CORT COMTAL
A la Cort Comtal de Barcelona l’ambient és greu però viu, carregat d’una barreja de fum de torxes i encens, ja que una part de la sala està il·luminada per brases i espelmes. De tant en tant, el so d’un pergamí que es desplega, una veu que s’alça amb reverència o el so d’un calçat sobre pedra trenquen el silenci. Alguns murmuris entre nobles, altres assentint amb el cap, i el comte que escolta i, quan ho creu convenient, pren la paraula amb autoritat. Es discuteixen qüestions de justícia feudal, creació de lleis, concessions de terres, drets sobre camins o ponts, recaptació d’impostos, aliances matrimonials, conflictes entre vassalls o una futura campanya militar.
La Cort Comtal de Barcelona, l'òrgan de govern del comte, es va formar vora l'any 1000, en època de Ramon Borrell I, més o menys al mateix temps que altres corts comtals del país. Totes les cases comtals catalanes van crear la seva pròpia cort, amb més o menys rellevància segons els mitjans, influència i recursos econòmics de què disposaven. Aquestes corts actuaven com a consell de govern en tots els assumptes relacionats amb la vida feudal.
Els comtes catalans havien estat, almenys en teoria, representants del poder franc. Formaven part d’una estructura política heretada de l’imperi carolingi, en què l’autoritat suprema residia en el rei o emperador, i els comtes exercien el govern dels territoris en nom seu. Però al llarg del segle X aquest vincle es va anar afeblint fins a ser, de fet, purament nominal. L'any 988 el comte Borrell II no va renovar el jurament de fidelitat al rei franc. Així es ratificava la independència del seus dominis i, per extensió, la de la resta de comtes que es mantindrien al costat del que era duc ibèric i marquès per la gràcia de Déu, tal com es va intitular el mateix comte barceloní.
Cap a l’any 1000, els comtes governaven de manera autònoma, prenien decisions sense demanar confirmació a cap poder superior i actuaven com a veritables sobirans dins dels seus comtats. Aquesta nova situació exigia instruments de govern més sòlids, més estables i millor adaptats a una societat en plena evolució. I és en aquest context que cal entendre el paper de les corts comtals.
Al principi del segle XI, les corts comtals no són encara una institució plenament definida, ni molt menys comparable a les corts dels segles posteriors. Ens trobem davant d’una fase inicial, gairebé fundacional, marcada per la simplicitat i la improvisació. No tenen una organització administrativa complexa, no funcionen amb una periodicitat regular i no disposen d’una seu fixa i permanent. Es tracta d’un organisme flexible, itinerant i adaptable, que acompanya el comte allà on cal exercir el govern o impartir justícia. Aquesta manera de funcionar no és una feblesa, sinó una resposta lògica a les condicions del moment: un territori encara en procés d’organització, amb comunicacions difícils i amb una autoritat política que es construeix dia a dia.
Tot i ser l’autoritat principal, el comte necessita el suport i la col·laboració d’altres forces socials rellevants: la noblesa i l’Església, però també juristes i homes de confiança. Les corts comtals neixen, precisament, com l’espai de trobada d’aquestes forces. I en elles es resolen conflictes judicials, es debaten qüestions de govern, es prenen decisions polítiques i es dona legitimitat col·lectiva a les actuacions del comte.
 |
| El comte amb el seu consell de govern (IA) |
Al llarg dels segles XI, XII i XIII, a mesura que el poder comtal es consolidi i es transformi, aquestes assemblees evolucionaran, es dotaran de normes més clares i acabaran donant lloc a institucions molt més estructurades. Amb el comtat de Barcelona com a principal força, la seva cort seria la llavor de les Corts Catalanes.
Però, com era una cort comtal del segle XI? La cort era un cos polític integrat dins l’administració central del comtat, estretament vinculat a la persona del comte. No era una institució separada ni independent, sinó un òrgan que col·laborava directament amb l’autoritat comtal en l’exercici del govern. La cort comtal no tenia competències limitades en un sol camp. Al contrari, el seu radi d’acció era tan ampli com el del mateix comte. Allà on el comte exercia la seva autoritat, hi podia intervenir la cort. Això inclou l’administració del patrimoni, la defensa del territori, la representació política, el manteniment de l’ordre i de la pau, l’aplicació del dret i la resolució de conflictes.
Per exemple, quan actuava com a tribunal, escoltava les parts, recollia testimonis, aplicava el dret vigent i dictava sentències. Tot i que el comte ocupava una posició central, la cort comtal no actuava de manera unilateral. Es tracta d’un organisme en el qual intervenen diverses persones amb pes polític, social i religiós. Encara que cada comtat té la seva pròpia realitat, totes les corts comtals catalanes responen a un mateix model organitzatiu. Aquesta uniformitat no és casual, sinó que reflecteix el pes de la tradició administrativa heretada del món carolingi.
A diferència d’institucions posteriors, plenament definides i dotades d’un nom estable, la cort comtal al voltant de l’any 1000 es troba encara en una fase incipient i poc formalitzada. Això fa que els documents no utilitzin una denominació única, sinó que recorrin a diverses expressions segons el context. En el cas de Barcelona, moltes denominacions deriven directament del lloc físic on es reuneixen sovint els membres de la cort: el palau comtal. Així trobem expressions com “reunió de palau” o "organització palatina”. Això indica que el palau no és només una residència, sinó el veritable centre del poder polític i judicial. És l’espai on el comte governa, imparteix justícia i es reuneix amb els seus col·laboradors més propers. Aquests termes no sorgeixen del no-res, sinó de tradicions polítiques anteriors, tant visigòtiques com carolíngies. També es feien servir paraules com cohor o cúria.
El palau és entès com el nucli de l’administració i del govern, un espai on es concentren les funcions polítiques, judicials i administratives. La cort comtal hereta aquest model i l’adapta a una nova realitat: la d’uns comtes que, sense rei per sobre, exerceixen el poder de manera efectiva dins del seu territori.
A la documentació apareixen sovint fórmules que fan referència al conjunt de prohoms, nobles i dignitats que envolten el comte. Això reforça la idea que la cort comtal és, abans que res, una comunitat política, un cercle de col·laboradors habituals que participen en el govern i en l’administració de justícia. En aquest sentit, el terme “cort” no designa encara un organisme amb estructura pròpia, sinó l’entorn polític immediat del comte, és a dir, una extensió del mateix comte.
La cort comtal no és un òrgan obert a tota la població, sinó un espai reservat a les elits socials i polítiques del país. Ara bé, aquestes elits no formen un bloc homogeni, sinó que responen a funcions i perfils diversos. Al capdamunt de la cort comtal hi ha sempre el comte, que n’és el convocant i el president. Sense la seva presència, o sense la seva autorització, la cort senzillament no existeix. El comte és qui decideix quan i on es reuneix la cort, presideix els judicis, dona els mandats judicials i ratifica les decisions.
La presència d’eclesiàstics és constant i significativa. Els bisbes, sobretot els de les seus principals, apareixen sovint acompanyant el comte a les sessions de la cort. Aquesta presència responia al prestigi moral i social de l’Església, el seu paper com a gran propietària de terres i el seu coneixement del dret escrit i de la cultura llatina. Els bisbes no són simples espectadors. Participen activament en els judicis, en les deliberacions i en la presa de decisions, especialment quan els conflictes afecten béns eclesiàstics o qüestions jurídiques complexes. A més de bisbes, també hi poden aparèixer abats de grans monestirs i, en algunes ocasions, membres del baix clergat.
Un dels elements més importants de la cort comtal són els jutges. A diferència d’altres participants, els jutges aporten un coneixement específic del dret, especialment del Liber iudicum, usat en època visigòtica, que continuarà sent la base legal del sistema judicial català fins a la creació i consolidació dels Usatges de Barcelona. Els jutges són nomenats pel comte o, en l’àmbit episcopal, pel bisbe, i constitueixen el nucli tècnic del tribunal quan la cort exerceix funcions judicials.
Un altre grup fonamental és el dels nobles de palau, designats en la documentació amb termes com prohoms, pròcers, optimats o magnats. Són els principals col·laboradors polítics del comte. Resideixen habitualment al palau comtal, exerceixen càrrecs palatins i acompanyen el comte en els seus desplaçaments. Aquest grup acabarà convertint-se en el germen de les grans famílies nobiliàries catalanes, que dominaran la política del país en els segles següents.
Finalment, la documentació esmenta sovint la presència dels bons homes, persones de reconegut prestigi local que actuen com a testimonis o garants del bon desenvolupament del procés. Tot i no formar part del nucli dur del poder, la seva presència contribueix a reforçar la legitimitat de les decisions, donar publicitat als actes de la cort i connectar el poder comtal amb la comunitat local.
En conjunt, la composició de la cort comtal reflecteix clarament la societat del moment. És una assemblea integrada pels poderosos del país, tant laics com eclesiàstics, que col·laboren amb el comte en l’exercici del govern i de la justícia. No hi ha encara representació popular en sentit modern, però sí una voluntat de govern compartit entre les principals forces socials, fet que explica la solidesa i la continuïtat d’aquesta institució.
Un altre aspecte clau és que les corts comtals no tenen una periodicitat establerta. No existeix un calendari regular de reunions ni unes dates fixes. La cort es convoca quan cal, en funció de les necessitats del govern o de l’administració de justícia. Això reflecteix una manera de governar molt pràctica i adaptada a la realitat del moment: el comte convoca la cort quan hi ha un conflicte important a resoldre, una decisió rellevant a prendre o una situació que requereix una actuació pública del poder.
Tot i que el palau comtal, especialment el de Barcelona, és el lloc de reunió per excel·lència, la cort pot reunir-se en molts altres indrets, com esglésies, monestirs, seus episcopals i viles. Aquesta mobilitat permet que la justícia i el govern s’acostin al territori, evitant desplaçaments llargs i difícils per a les parts implicades.
 |
Les sessions de la cort no són actes secrets. Al contrari, es desenvolupen davant d’un conjunt de persones que donen publicitat a les decisions. La presència d'eclesiàstics, nobles i bons homes garanteix que la sentència sigui coneguda i acceptada. A més, les resolucions més importants queden recollides en diplomes escrits, que en deixen constància duradora i permeten la seva aplicació futura.
No hi ha una burocràcia complexa ni un procediment rígid, però sí unes pràctiques consolidades que permeten resoldre conflictes, governar el territori i reforçar el poder comtal. Aquesta manera de funcionar explica per què les corts comtals van ser una eina tan útil i duradora en la construcció de la Catalunya medieval.
Cada cort comtal està vinculada al seu comtat concret. No hi ha una cort única per a tota Catalunya, sinó tantes corts comtals com comtats amb autoritat efectiva. Així que la competència de cada cort coincideix amb els límits del comtat. La cort no pot intervenir fora del seu territori. Aquest fet reforça la idea que el poder a la Catalunya del segle XI és fragmentat però coherent, basat en unitats territorials governades de manera autònoma.
Tot i aquesta pluralitat, la cort comtal de Barcelona destaca clarament per damunt de les altres. La seva activitat és més intensa, la documentació més abundant i la seva influència més gran. És, sens dubte, el referent a seguir. Aquesta centralitat no implica encara una jerarquia formal, però sí una preeminència de fet, que s’explica pel pes polític, econòmic i simbòlic del comtat de Barcelona, que amb el temps absorbirà la resta de comtats fins a convertir-se oficialment en el Principat de Catalunya.
A través de les corts comtals, els comtes catalans van aprendre a governar amb un consell, a exercir la justícia de manera pública i a integrar les principals forces socials en l’exercici del poder. En un món on la violència privada era una temptació constant, aquestes assemblees van oferir un marc institucional per canalitzar els conflictes i preservar l’ordre. La seva força no residia en la rigidesa, sinó en la flexibilitat. No en una burocràcia complexa, sinó en la presència directa del poder sobre el territori. No en la imposició unilateral, sinó en el pacte, el jurament i la legitimitat compartida.
EVOLUCIÓ DE LA CORT COMTAL
Amb el pas del temps, aquestes pràctiques es transformarien. Les corts es formalitzarien i s’ampliarien, i integrarien les normes de les assemblees de Pau i Treva. L’any 1192, amb Alfons el Cast com a rei d’Aragó i comte de Barcelona, la cort catalana incorpora representants de la burgesia urbana i comercial. Amb Jaume el Conqueridor, al segle XIII, la cort comtal es converteix en les Corts Generals de Catalunya, amb els tres braços clarament identificats: el braç militar (o noble), el braç eclesiàstic i el braç reial, amb representants de les ciutat i viles del domini del monarca. I durant el regnat del seu fill, Pere el Gran, s’estableix el sistema de sobirania pactada característic del dret constitucional català medieval i modern. Segons aquest sistema, només eren vàlides les normes sorgides de les Corts per acord entre el sobirà i els estaments, fossin per iniciativa del primer (constitucions) o dels segons (capítols de cort). De forma generalitzada, les anomenem Constitucions Catalanes, unes constitucions que havien de jurar complir tots els reis que volguessin exercir la seva sobirania com a comtes de Barcelona i prínceps de Catalunya.
