Origen de la senyera catalana
La primera representació que trobem de les barres vermelles sobre fons d’or és al sepulcre de la comtessa Ermessenda de Carcassona (972-1057), dona de Ramon Borrell I. Estan pintades sobre el frontal de la sepultura i són, ara per ara, l’exemple més antic de les barres catalanes.
 |
El descobriment de les primeres barres vermelles i grogues es va produir l'any 1982, quan es va obrir el sepulcre d'Ermessenda de Carcassona situat a la catedral de Girona. Tot i que la seva mort va arribar el 1057, un estudi data la pintura de principis del segle XII, per tant, seria un afegit posterior. Els pigments semblen els mateixos que s'havien fet servir per a les pintures de les esglésies romàniques del Pirineu català. Amb tot, encara serien l'exemple més antic de les barres catalanes.
 |
Per què no eren quatre barres vermelles, tal com avui? Senzillament perquè no s'havia oficialitzat un nombre concret i es posaven tantes barres com hi cabien. Per exemple, els vaixells catalans medievals i els estendards de guerra en portaven 6, 8 o més.
La primera mostra de les "quatre barres" la trobem en un segell del 1150, on es veu el comte i príncep Ramon Berenguer IV. El segell mostra una imatge eqüestre del comte amb les barres presents a l’escut. La llegenda del segell diu: Raimundus Berengarii comes Barchinonensis et Princeps Regni Aragonensis. Ara bé, el moment exacte en què es van començar a usar aquest emblema no el sabem.
Una cosa ha de quedar clara: al segle XII no existia cap bandera catalana ni aragonesa. Les barres/pals d'or i gules (vermell en heràldica) eren l'emblema PERSONAL de Ramon Berenguer IV, i al principi no identificaven cap territori, sinó el seu llinatge. Només els descendents directes el podien usar, sense importar el títol que tinguessin. És possible, i lògic, que aquest emblema ja fos usat per comtes anteriors del mateix llinatge, tot i que no ens han arribat proves materials del seu ús.
El llinatge català de Ramon Berenguer IV (Casal de Barcelona) va substituir l'aragonès (dinastia Ximena) per línia paterna amb Alfons el Cast, fill de Ramon Berenguer IV i primer comte-rei. Així el Casal Reial d'Aragó acollia una nova nissaga de governants. Amb el temps (passat més d'un segle), les barres catalanes es convertirien en el símbol de la Corona, on Catalunya primer i València després serien el motor econòmic, comercial i cultural. Prova d'això tenim l'expansió catalana per la Mediterrània i l'època daurada del català gràcies als escriptors valencians.
Finalment, l'Estatut de 1979 faria de les 4 barres vermelles sobre fons groc la bandera oficial de Catalunya; el 1982 ho seria d'Aragó amb un escut per diferenciar-se'n; i el 1983 ho seria de Balears amb el castell de l'Almudaina.
En el cas de Sicília, mantindria les barres al seu escut des del 1296 fins al 1816, i recentment les ha recuperat el moviment independentista.
Ara bé, segons la llegenda, Carles el Calb (rei de França Occidental) va mullar els seus dits amb la sang de Guifré el Pelós (comte de Barcelona), que estava a punt de morir al camp de batalla combatent els vikings que s’havien establert a la vall del Sena, i va dibuixar les quatre barres al seu escut daurat. Alhora li va dir: "Aquestes seran les vostres armes, comte". La llegenda també diu que era el reconeixement que li concedia a Guifré per la seva lleialtat.
