La veritat sobre els gladiadors
Els gladiadors romans eren lluitadors professionals que combatien entre ells o contra animals en espectacles públics a l'antiga Roma. Coneguem la seva història!
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Els combats de gladiadors eren una forma popular d'entreteniment per a la gent de Roma, i es van convertir en una part important de la cultura romana.
El terme gladiador deriva del llatí gladiatores en referència a la seva arma principal, el gladius o espasa curta. Però hi havia moltes més armes, com diferents espases, llances, escuts, destrals i armadures, sovint originàries d'altres pobles.
Els romans s'havien inspirat en els costums funeraris etruscos a l'hora d'organitzar els seus jocs de gladiadors. Els etruscos associaven aquestes lluites amb els ritus de la mort i per a ells tenien un clar significat religiós. Celebraven combats entre presoners al voltant de les tombes dels herois per honrar Saturn. Amb els romans, que en un principi també aprofitaven la mort d'algú rellevant, el rerefons religiós associat a la mort donaria pas al pur entreteniment.
Els primers concursos de gladiadors romans documentats daten de l'any 264 a.n.e. Concretament van ser tres lluites simultànies de tres parelles. L'esdeveniment causaria furor amb l'assistència de mitja Roma. En no gaire temps aquests concursos es van fer públics i el rerefons religiós associat a la mort va donar pas a pur entreteniment. Si durant el 264 a.n.e. van lluitar tres parelles de gladiadors, el 216 a.n.e. en serien 22 i l'any 183 a.n.e. la xifra ja arribava als 60.
Inicialment, durant la República, els duels entre gladiadors tenien lloc en qualsevol espai públic que una ciutat pogués posseir. Sota el govern dels emperadors, en canvi, l'escenari característic seria l'amfiteatre amb el terra de sorra, que podia ser de diferents mides segons la regió. El més gran, esclar, estava a Roma, però bona part de l'imperi quedaria esquitxat amb edificis d'aquest tipus més modestos. En aquets recintes se celebraven tant les execucions de criminals penjant-los, cremant-los o llençant-los a animals salvatges, com les lluites de gladiadors. Mentre que les execucions se solien fer al migdia, les lluites es feien per la tarda.
Els gladiadors reclutats podien ser esclaus, criminals o fins i tot voluntaris que buscaven fama i riquesa. Aquests últims, que no n'eren pocs precisament, signaven un contracte de duració determinada amb el que seria el seu amo temporal. També hi havia casos d'aristòcrates en fallida que es veien obligats a guanyar-se la vida amb l'espasa.
En el cas dels joves sans i lliures que decidien fer vida a la sorra, hem d'entendre que en una societat on era extremadament difícil millorar la classe i estatus de naixement, fer-se gladiador garantia bon menjar, allotjament i uns guanys regulars, ja que els voluntaris rebien una paga per la seva feina. Quan el combat adquiria rellevància, segurament per la fama de l'oponent, aquesta paga podia ser més quantiosa. En el cas dels esclaus, en canvi, qui guanyava diners era solament l'amo, i pel que fa als criminals que acabaven sent gladiadors, aquests no en rebien res, perquè la sorra formava part del seu càstig.
Per tot l'imperi es van crear escoles especialitzades, anomenades ludus, on s'entrenaven els gladiadors i es classificaven en diferents categories basades en el tipus d'armament i estil de lluita. Roma, per exemple, comptava amb tres casernes d'aquesta mena. Els "cercatalents" recorrien l'imperi buscant gladiadors potencials per satisfer la demanda cada cop més gran i omplir les escoles d'entrenament de la capital. Així que un gladiador de províncies podia acabar competint a Roma, cosa que era un ascens en la seva carrera i una oportunitat de futur.
Qualsevol ocasió era bona per fer uns jocs de gladiadors, com commemorar victòries militars, rebre funcionaris importants, celebrar aniversaris de naixement o simplement distreure el populatxo. La fascinació per aquests esdeveniments tenia a veure amb la violència i sang que hi havia. Es veia de forma atractiva tot allò relacionat amb qüestions de vida o mort.
L'amfiteatre més gran on se celebraven combats de gladiadors era el Colosseu de Roma, on s'aplegaven fins a 50.000 mil persones de tots els sectors de la societat romana. L'espectacle consistia en veure enfrontaments sagnants entre lluitadors, caceres d'animals salvatges i exòtics, i execucions de presoners o de màrtirs cristians. A Roma, abans de la inauguració del Colosseu, les lluites entre gladiadors es feien al Fòrum o en amfiteatres temporals construïts de fusta.
 |
| Representació de gladiadors |
Els gladiadors havien de ser allotjats, alimentats i curats en cas de patir ferides. A les escoles d'entrenament, aquests lluitadors rebien un menjar força decent i la millor atenció mèdica possible, ja que eren una inversió molt costosa. Les seves condicions de vida eren molt millors que les de treballar al camp, tot i que el tracte rebut era diferent segons fossis esclau o no. A l'ingressar en una d'aquestes escoles, el principiant es convertia en propietat del cap, el lanista, que era qui supervisava tot. A més, el lanista solia ser ell qui comprava els esclaus per convertir-los en lluitadors, i després els venia o els llogava als organitzadors dels jocs.
Els ludus, o escoles d'entrenament, solien tenir un pati central on s’entrenaven els gladiadors, envoltat per les habitacions on dormien, la cuina i el menjador. També hi havia una cel·la per tancar-hi els desobedients. Els rebels eren castigats a base de fuetades o marcant-los el cos amb un ferro roent. Els gladiadors practicaven sense descans amb diferents armes i estils de lluita fins a especialitzar-se en un estil concret, sempre sota les ordres d’uns entrenadors anomenats doctores, que solien ser antics gladiadors que havien sobreviscut a la seva carrera i que volien continuar dins del món de la lluita. Curiosament, la vida del gladiador no era incompatible amb la família. Alguns lluitadors, especialment els contractats, convivien al ludus amb la dona i els fills.
Els combats sovint es feien amb combinacions planificades segons la força física i les armes disponibles. Sempre es pretenia que hi hagués la màxima igualtat per fomentar les apostes entre el gran públic. Hi va haver alguns casos de gladiadors que es van negar a lluitar, tot i que el final sempre era desastrós i rebien un càstig molt dur, que podia incloure la mort. L'any 401 un grup de presoners germànics van decidir estrangular-se a les seves cel·les abans d'oferir un espectacle al poble romà.
Si un gladiador veia que clarament perdria la batalla, podia demanar clemència deixant anar les armes. En determinats casos, l'adversari solia decidir matar-lo i estalviar-se un futur oponent, sempre que el públic hi estigués d'acord. Quan era present l'emperador, la decisió final li corresponia a ell. La mortaldat en la sorra de l'amfiteatre no sembla ser alta en el cas dels gladiadors contractats. Es calcula que possiblement un combat de cada vint acabava en mort. La gràcia de l'espectacle no era tant veure morir algú com la lluita en si, que havia de ser dura, emocionant i llarga. Si el combat complia amb aquests requisits, la mort no havia de ser una exigència del públic, que segurament optaria per salvar la vida del perdedor en el moment d'haver estat immobilitzat en la sorra, esbufegant, o disposat a rendir-se per les ferides i el cansament.
La frase típica que s'atribueix als gladiadors Ave imperator, morituri te salutant!, que es podria traduir com a Salut, emperador, els qui moriran et saluden!, mai va ser pronunciada per ells. Només hi ha constància d'una vegada que es va fer servir aquesta proclama i van ser els combatents d'una batalla naval fictícia al llac Fucin en temps de Claudi a mitjans del primer segle de la nostra era.
És un mite això que el polze cap avall significa la mort. Tot al contrari, sembla que significa embeinar l'arma o clavar-la a terra i deixar l'enemic amb vida. Per demanar la mort es feia servir el polze dirigit al pit o al coll com si es clavés o fes un tall. Seria amb el pas dels segles que aquests gestos es confondrien, sobretot per culpa del cristianisme adulterat, que va fomentar el polze cap avall com un símbol d'anar als inferns i, per tant, de la mort. L'art del segle XIX i el cinema modern serien els encarregats d'estendre el mite.
Els gladiadors que aconseguien moltes victòries seguides i donant un bon espectacle es convertien en els favorits de la multitud, en els seus ídols. Aquests combatents podien accedir a un nombre il·limitat de parelles sexuals. Fins i tot hi havia casos de dones riques que concertaven cites íntimes amb gladiadors famosos.
La influència d'aquests espectacles era enorme i formaven part de la cultura popular romana. Per això era fàcil veure ceràmica decorada amb imatges de gladiadors i nens al carrer jugant a ser gladiadors. De la mateixa manera, els debats i les converses acalorades sobre què havia passat o el que passaria en el pròxim combat se sentien als carrers i a les places durant els dies en què se celebraven jocs de gladiadors.
Si la bona fama d'un gladiador esclau es mantenia durant anys, hi havia la possibilitat de convertir-se en un llibert, és a dir, en una persona lliure. Així podria viure una vida acomodada i en pau gràcies a la fama i riquesa obtinguda. També, amb el temps, un gladiador famós podia acabar sent entrenador o participant en altres aspectes del món de la lluita sense jugar-se la vida a cada poc. I fins i tot hi havia casos de lliberts que decidien continuar lluitant a la sorra.
El gladiador més famós segurament va ser Espàrtac, però no tant per les seves victòries, sinó per la revolta que va liderar l'any 73 a.n.e. i que va fer trontollar de valent la societat romana de l'època.
Entre els diferents tipus de gladiadors n'hi havia quatre que destacaven:
 |
El reciari, en canvi, no portava cap tipus de cuirassa i feia servir el trident, una mena d'arpó comú en l'ofici de la pesca. Per això li acompanyava el rete, una xarxa per atrapar els seus contrincants. En un extrem de la xarxa hi havia una corda per tirar d'ella en cas de voler tancar-la. La protecció metàl·lica que duia en una de les espatlles es deia galerus, mentre que la resta del braç es protegia amb làmines de metall. Al cinturó tenia un pugio, una daga per tallar la corda si el rival li agafava la xarxa.
El homoplac portava un elm i una hasta, una llança llarga de fusta amb la punta metàl·lica i punxeguda. L'escut es deia parma, petit i poc pesat, i el tenia lligat al braç deixant lliure la mà per lluitar també amb ella. Dins de l'escut hi havia un punyal per si calia una ajuda extra durant el combat. Les cames les tenia protegides amb gamberes col·locades a sobre d'unes tires gruixudes de tela que també cobrien l'altra braç.
El traci era un guerrer molt famós originaria de Tràcia, a l'est de la península Balcànica. El seu casc tenia una visera característica i a dalt una crinera de colors. La sica era l'espasa típica, curta i corbada. A la part baixa de les cames portava els ocreae, unes proteccions metàl·liques encoixinades amb llana.
Hi havia dones gladiadores? Doncs sembla que, tot i no ser gaire freqüent, sí que n'hi havia. Això sempre generava polèmica i sovint els escriptors romans se'n queixaven. Hi havia èpoques en què se'ls prohibia participar als jocs i en d'altres es tolerava la seva presència. En aquest cas, les dones que triaven la sorra dels amfiteatres ho feien per elecció pròpia, potser motivades pel desig d'independència, per ser famoses o per rebre importants recompenses monetàries. S'ha suggerit que també podien ser filles de gladiadors retirats i que eren els pares qui les entrenaven. Hi ha evidències que indiquen que, malgrat els prejudicis, les gladiadores podien rebre els mateixos honors que els gladiadors. I, curiosament, solien lluitar amb els pits nus.
A principis del segle IV els cristians van deixar de ser perseguits i van intensificar les crítiques contra les lluites de gladiadors. A finals de segle, l'imperi ja s'havia passat oficialment a la nova religió i aquests espectacles es van veure envoltats d'una gran polèmica fins que van ser prohibits poc temps abans de la fi de l'Imperi Romà d'Occident.
Informació extra
