L'esclavitud al món romà

L'esclavitud, és a dir, el domini absolut d'un individu sobre un altre, estava tan arrelada a la cultura romana que els esclaus es van tornar gairebé invisibles i, per descomptat, no hi havia cap sentiment d'injustícia en aquesta situació per part dels governants. 


Els ciutadans romans no consideraven l'esclavitud com un mal, sinó com una necessitat. El fet que els esclaus fossin sovint agafats d'entre els perdedors de la guerra (i de la seva posterior descendència) era també una justificació útil i una confirmació de la suposada superioritat cultural de Roma i del dret diví a governar els altres. Totes aquestes coses eren vistes amb absoluta normalitat. Gairebé no hi ha documentades crítiques a l'esclavitud.

Els conflictes armats eren ideals per aconseguir esclaus. Se sap, per exemple, que durant la Primera Guerra Púnica contra els cartaginesos els romans es van quedar amb 75.000 captius. Els esclaus també es podien adquirir per mitjà de la pirateria, el comerç i el bandolerisme. Els mercats d'esclaus eren típics i existien en la majoria de grans ciutats, on se'ls veia desfilar per una plaça pública amb cartells penjats al coll anunciant les seves virtuts. Alguns comerciants eren especialistes en aquest tràfic i navegaven per tota la Mediterrània fent negocis.

Durant el primer segle de la nostra era, la xifra d'esclaus a Itàlia podia representar el 30% de la població. I mentre que un simple comerciant tenia un parell esclaus, els més rics en podien tenir centenars. 

Els esclaus eren la classe més baixa de la societat. No tenien cap dret i no podien posseir propietats. Fins i tot els criminals alliberats tenien més drets que ells. En definitiva, simplement eren una propietat més d'un amo, com ho podia ser un edifici, una cadira o una peça de roba. Només durant la festa de les Saturnals, a finals de desembre, els esclaus tenien alguns privilegis, com menjar a la mateixa taula que els amos o portar la seva roba sense ser castigats.

A les elits romanes els esclaus eren un símbol d'estatus, per tant, com més tinguessin i més exòtics fossin, millor. Els romans rics acostumaven a fer aparicions públiques acompanyats de nombrosos esclaus. En el cas d'un plebeu, tenir-ne només un podia ser molt útil, ja que l'alliberava de les tasques més feixugues del dia a dia, tot i que poques vegades s'ho podia permetre. En alguns casos, com quan es volia engegar un negoci, podia ser una inversió rendible. Se solia demanar un préstec per fer la compra i retornar-lo a poc a poc amb interessos, a mesura que el negoci prosperava.

Els esclaus eren una mà d'obra molt efectiva. S'usaven a l'agricultura, a les mines, en processos de fabricació, al transport, a l'exèrcit, a la construcció, etc. Els que treballaven al camp solien ser els que vivien en pitjors condicions. Normalment, els esclaus rebien un petit salari. No era una obligació, però el costum estava tan arrelat que l'amo que no ho feia era vist com un garrepa o fins i tot un tirà.

El preu estàndard d'un esclau oscil·lava entre 800 i 2.000 sestercis segons l'edat, la forma física i les virtuts. Això seria entre 200 i 500 denaris (entre un i dos denaris solia ser el salari normal d'un dia per a un treballador no qualificat). Per fer comparacions, el cost anual d'alimentar una família plebea de quatre membres era d'uns 250 denaris. Però alguns esclaus podien assolir preus descomunals, com en el cas de Quintus Lutatius Dafnis (segle II a.n.e.) que seria comprat per 175.000 denaris. És l'esclau més car que coneixem.

Un esclau podia guanyar la llibertat si el seu amo se la donava o si l'esclau la comprava de tal manera que l'amo pogués substituir-lo sense generar despeses, fet no gaire habitual. A vegades la bona relació facilitava un acord. Alguns lliberts (exesclaus) continuaven treballant a casa del patró (l'antic amo), però en millors condicions i sentint-se protegits. En el cas dels que volguessin començar de zero, la llibertat podia ser absoluta o limitada a certes obligacions. Els fills d'una dona esclava alliberada, tot i ser lliures també, acostumaven a arrossegar mala reputació per l'origen.

Curiosament, hi havia lliberts que aconseguien una bona vida, generalment creant negocis propis gràcies a l'experiència adquirida en esclavitud. En aquests casos, no tenien inconvenient en adquirir els seus propis esclaus. Així mostraven que estaven al mateix nivell que qualsevol ciutadà romà d'èxit.

Durant l'època imperial romana, els esclaus rebien un millor tracte que en l'anterior època republicana. Hi havia menys guerres, menys esclaus disponibles i el seu valor augmentava. També es va entendre que donar un tracte massa dur era contraproduent i fins i tot es van crear algunes lleis per garantir que no hi hagués crueltat. Amb tot, la realitat era que un amo podia fer el que volgués amb els seus esclaus, encara que sempre es mirava de no facilitar aixecaments col·lectius. Hi havia recomanacions escrites sobre com gestionar la vida d'un esclau, com motivar-lo, com vestir-lo, com alimentar-lo i com evitar la formació de grups de protesta.

Malgrat tot, les revoltes se succeïen de tant en tant. La més famosa potser va ser la d'Espàrtac, l'any 73 a.n.e. al sud d'Itàlia. Però molts esclaus feien servir altres mètodes més subtils de protesta, com treballar més a poc a poc, robar o sabotejar, tot i jugar-se unes bones represàlies.

Tot l'estat romà estava ideat per explotar una part significativa de la seva població, que servia per mantenir l'altra part. Si a vegades els esclaus rebien un bon tracte, era més que res per conservar el seu valor i assegurar-se una futura venda. Alguns amos eren millors que d'altres, segurament, però en general la vida d'un esclau a la societat romana era molt dura i sense gaire esperança.



Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els vikings

Els indis d'Amèrica del Nord

L'Imperi Romà d'Orient

Quant temps podem viure sense menjar?

Les aventures mediterrànies dels almogàvers

Què trobaràs en aquest web?