L'esclavitud al món romà
L'esclavitud, és a dir, el domini absolut d'un individu sobre un altre, estava tan arrelada a la cultura romana que els esclaus es van tornar gairebé invisibles i, per descomptat, no hi havia cap sentiment d'injustícia en aquesta situació per part dels governants.
 |
Els ciutadans romans no consideraven l'esclavitud com un mal, sinó com una necessitat. El fet que els esclaus fossin agafats dels perdedors a la guerra (i de la seva posterior descendència) era també una justificació útil i una confirmació de la suposada superioritat cultural de Roma i del dret diví a governar sobre altres. La desigualtat en el poder, la llibertat i el control dels recursos era una part totalment acceptada de la vida.
Les guerres eren ideals per aconseguir esclaus. Se sap, per exemple, que durant la Primera Guerra Púnica contra els cartaginesos els romans se'n van quedar amb 75.000. Els esclaus també es podien adquirir per mitjà la pirateria, el comerç i el bandolerisme. Els mercats d'esclaus eren típics i existien en la majoria de grans ciutats, on se'ls veia desfilar per una plaça pública amb cartells penjats al coll anunciant les seves virtuts. Alguns comerciants eren especialistes en aquest tràfic i navegaven per tota la Mediterrània fent negocis.
Durant el primer segle de la nostra era, la xifra d'esclaus a Itàlia podia representar el 30% de la població. I mentre que un simple comerciant tenia un o dos esclaus, els més rics en podien tenir centenars.
Els esclaus eren la classe més baixa de la societat. No tenien cap dret i no podien crear relacions familiars ni posseir propietats. Fins i tot els criminals alliberats tenien més drets que ells. En definitiva, simplement eren una propietat més d'un amo, com ho podia ser un edifici, una cadira o una peça de roba. Només durant la festa de les Saturnals, a finals de desembre, els esclaus tenien alguns privilegis, com menjar a la mateixa taula que els amos o portar la seva roba sense ser castigats.
A les elits romanes els esclaus eren un símbol d'estatus, per tant, com més tinguessin i més exòtics fossin, millor. Els romans rics acostumaven a fer aparicions públiques acompanyats de nombrosos esclaus.
Els esclaus eren una mà d'obra molt efectiva. S'usaven a l'agricultura, a les mines, en processos de fabricació, al transport, a l'exèrcit, a la construcció, etc. Els que treballaven al camp solien ser els que vivien en pitjors condicions, sovint fins i tot encadenats.
Un esclau podia guanyar la llibertat si el seu amo se la donava o si l'esclau la comprava de tal manera que l'amo pogués substituir-lo sense generar despeses, fet no gaire habitual. La llibertat podia ser absoluta o limitada a certes obligacions. Els fills d'una dona esclava alliberada no tenien limitacions de drets, però acostumaven a arrossegar mala reputació per l'origen.
Durant l'època imperial romana, els esclaus rebien un millor tracte. Hi havia menys guerres, menys esclaus disponibles i el seu valor augmentava. També es va entendre que donar un tracte massa dur era contraproduent i fins i tot es van crear algunes lleis per garantir que no hi hagués crueltat. Amb tot, la realitat era que un amo podia fer el que volgués amb els seus esclaus, encara que sempre es mirava de no facilitar aixecaments col·lectius. Hi havia recomanacions escrites sobre com gestionar la vida d'un esclau, com motivar-lo, com vestir-lo, com alimentar-lo i com evitar la formació de grups de protesta.
Malgrat tot, les revoltes se succeïen de tant en tant. La més famosa potser va ser la d'Espàrtac, l'any 73 a.n.e. al sud d'Itàlia. Però molts esclaus feien servir altres mètodes més subtils de protesta, com treballar més a poc a poc, robar o sabotejar, tot i jugar-se unes bones represàlies.
Tot l'estat romà estava ideat per explotar una part significativa de la seva població, que servia per mantenir l'altra part. Si a vegades els esclaus rebien un bon tracte, era més que res per conservar el seu valor i assegurar-se una futura venda. Alguns amos eren millors que d'altres, segurament, però en general la vida d'un esclau a la societat romana era molt dura i sense gaire esperança.
