Els templers

Els templers van ser guerrers que combinaven les destreses marcials amb una vida monàstica. El seu objectiu era defensar els llocs sagrats i els pelegrins cristians al Pròxim Orient, entre altres zones. Però, de ser un cos d'elit fonamental en les lluites religioses va passar a ser perseguit i acusat d'heretgia.


Uns vint anys després de finalitzar la Primera Croada (1096-1099), en què Jerusalem va ser arrabassada als musulmans fatimites, els pelegrins que volien anar a la ciutat les passaven magres durant el viatge. Saquejadors de camins els atacaven per robar-los tot el que portaven a sobre. El cavaller francès Hugues de Payns va proposar al rei de Jerusalem, Balduí II, la creació d'un orde monàstic que s'encarregués de protegir-los. Balduí hi va acceptar i li va cedir una part del palau reial, la mesquita d'al-Aqsa, situat al turó on hi havia estat antigament el famós temple de Salomó.  

Nou cavallers, inclòs Hugues, van jurar defensar els pelegrins cristians a Jerusalem i Terra Santa. Així van crear una societat que va fer vots monàstics, que incloïen vots de pobresa. Van viure junts a una comunitat tancada i amb un codi de conducta establert, amb els seus escuders i servents. L'edifici de la mesquita d'al-Aqsa es coneixia com a El Temple de Salomó i, per tant, aquesta nova societat es va conèixer ràpidament com a l'Ordre dels Cavallers del Temple de Salomó o simplement els Templers.

El gener del 1129 el papa Honori II els va reconèixer oficialment com a orde militar. En un principi se'ls considerava una branca dels cistercencs, un orde no guerrera. L'any 1145 els templers van rebre el permís per portar el mantell amb caputxa blanca que els monjos cistercencs havien fet seu. Els cavallers aviat van adoptar la seva distintiva capa blanca i van començar a utilitzar la insígnia d'una creu vermella sobre un fons blanc. Segons el seu punt de vista, no hi havia cap impediment per lluitar pel que fa a la doctrina religiosa, sempre que la causa fos considerada justa, com era el cas de les croades. La primera gran implicació en batalla per part dels templers va ser l'any 1147, durant la Segona Croada. El nombre de membres ja no pararia de créixer.

Representació icònica dels templers

L'orde va créixer gràcies a les donacions dels partidaris que van reconèixer el seu paper en la protecció dels petits estats cristians creats al Llevant. Altres, fins i tot els més humils, hi van donar el que van poder per ajudar. Les donacions eren de tota mena, però els diners, la terra, els cavalls, l'equipament militar i els aliments eren els més habituals. De vegades es permetien privilegis que ajudaven l'orde a estalviar diners en les seves pròpies despeses. Els templers també van invertir comprant propietats rendibles per poder posseir granges, vinyes, molins, esglésies, etc.

Una font important de riquesa va ser el botí i les noves terres adquirides en conquestes a Terra Santa d'altres estats rivals i més febles del Llevant. Els tributs que rebien de les ciutats controlades també significaven una aportació de pes a la causa. Per últim, l'orde va establir per bona part d'Europa centres secundaris que servien per recollir diners i fitxar nous membres.

Amb tot, els templers havien d'afrontar moltes despeses, com el manteniment dels seus cavalls i equipament militar. D'alguns impostos no se'n lliuraven, i s'esperava que fessin donacions regulars al papa de torn i a les esglésies on feien misses i altres serveis religiosos. A més, la seva tasca també havia de ser caritativa, per tant, es donava per fet la seva ajuda als pobres i desvalguts.

A partir del segle XII, els templers també van lluitar a la península Ibèrica contra els musulmans. Allà on hi havia islam o paganisme era un lloc ideal per fer-se valer com a monge-guerrer. Altres ordes similars, com els Cavallers Hospitalers o els Cavallers Teutònics, acabarien copiant el model d'èxit de l'Orde del Temple.

Il·lustració d'un templer en plena batalla
Font

Ara bé, on van destacar enormement els templers va ser en la banca. Els convents templers es van convertir en dipòsits d'efectiu, joies i documents importants. Amb les seves pròpies reserves de diners, van començar a fer préstecs amb interessos. Fins i tot la gent podia fer transferències entre convents. Al segle XIII, els templers s'havien convertit en banquers tan hàbils i confiables que els reis de França i altres nobles guardaven els seus tresors amb ells. Fins i tot van prestar diners als governants i, d'aquesta manera, es van convertir en un element important en l'estructura financera d'aquella Europa que avançava cap a la fi de l'edat mitjana.

Els nous reclutes de l'orde provenien sobretot d'Europa occidental, sobretot de França, i havien de ser homes lliures i sense deutes rellevants. En un principi, qualsevol podia ascendir i arribar a ser cavaller, però, a partir del segle XIII, per aconseguir-ho havies de venir de família cavalleresca. Alguns pares enviaven a l'orde els fills menors que no heretarien cap finca, amb l'esperança que poguessin obtenir una formació útil i de futur. Tot i això, la mitjana d'edat dels nous membres rondava els vint anys.

L'Orde del Temple estava format pels cavallers i els sergents, principalment. Els cavallers eren els únics que vestien mantell blanc, i combatien a cavall amb l'ajuda d'un escuder. Els sergents, que eren majoria, també combatien a cavall, però amb un equipament més lleuger. Altres membres podien ser sacerdots, artesans, jornalers, criats, etc. Fins i tot algunes dones van ser monges de convents afiliats a l'orde.

Si parlem de la jerarquia, els principals càrrecs eren el de gran mestre, que era l'autoritat suprema; el de senescal, que era el conseller del gran mestre i segona autoritat; i el de mariscal, que actuava com a cap d'operacions militars. L'obediència al gran mestre era la promesa més important que s'havia de fer, i el celibat i l'assistència als serveis de l'església era obligatori. Els templers acostumaven a portar un simple cinturó de cordó de llana per simbolitzar la castedat.

El prestigi i riquesa de l'orde va provocar la desconfiança de molts monarques, que van començar a veure'l com una amenaça potencial contra ells mateixos. Els templers van començar a rebre acusacions d'abusos i extorsió, que segurament en alguns casos eren certes, s'ha de dir. Però es van convertir en el centre de tota mena d'atacs per tal de tacar la seva reputació i afeblir el seu poder i influència. Els crítics els van acusar de malgastar recursos per competir amb ordes rivals, especialment amb els hospitalers. També hi havia l'argument que ser monge i guerrer no eren una combinació compatible. Alguns fins i tot van castigar l'orde per no estar interessats a convertir musulmans, sinó simplement eliminar-los. La majoria d'aquestes crítiques es basaven en el desconeixement dels afers de l'orde, una exageració de la seva riquesa real i un sentiment general de gelosia i sospita.

La cosa se'n va sortir de mare i, tan bon punt va començar el segle XIV, van arribar les acusacions d'heretgia. Es deia que negaven Crist com a Déu, la crucifixió i la creu. Els rumors sobre pràctiques immundes als seus rituals també es van escampar. La caiguda d'Acre el 1291, i així la fi de la presència croada a Terra Santa, va accelerar una conxorxa politicoreligiosa de les altes esferes que buscava eliminar l'orde com més aviat millor. El 13 d'octubre del 1307, el rei Felip IV de França ordenava la detenció de tots els templers del seu regne. Aleshores, s'hi van afegir més acusacions, com les de promoure pràctiques homosexuals i el paganisme. Tot i que el papa Climent V va intentar aturar els esdeveniments, les confessions sota tortura del gran mestre Jaques de Molay, entre altres membres, va fer impossible poder redreçar la situació. El mateix Jaques seria condemnat a morir a la Foguera davant de la catedral de Notre-Dame.

Abans de morir, el 18 de març del 1314, el darrer gran mestre va retractar-se de forma pública de totes les acusacions i va proclamar la innocència de l'Orde. Segons diu la llegenda, va llençar una maledicció als culpables de la conspiració: en el termini d'un any serien jutjats al tribunal de Déu. Curiosament, poc després d'aquesta suposada maledicció el papa Climent V moria el 20 d'abril del 1314, i el 29 de novembre moria Felip IV, víctima d'un accident de caça.

Els templers van ser perseguits per tot arreu i, en molts casos, cremats en fogueres o al camp de batalla. En alguns països, però, les acusacions no van prosperar, perquè alguns monarques van ser reticents a tal extermini, i alguns cavallers van quedar absolts amb la condició de renunciar a l'orde. Aquest seria el cas, per exemple, dels regnes de la península Ibèrica. Els antics cavallers templers que quedaven vius van ser jubilats forçosament i dispersats. Els seus béns van passar a altres ordes, sobretot a la dels hospitalers, i també a la noblesa. D'aquesta manera tan inversemblant, l'Orde dels Cavallers del Temple de Salomó arribava a la seva fi.

FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

La independència dels Estats Units

Introducció a l'edat mitjana

Els grecs

Els egipcis

Quins van ser els primers documents escrits en català?