La cacera de bruixes a Europa
Entre els segles XV i XVIII, desenes milers de persones a Europa van ser acusades de practicar bruixeria i moltes d'elles van acabar executades en un dels episodis més tràgics i foscos de la història europea.
 |
La imatge de dones (i també alguns homes) cremats a la foguera sota l'acusació de ser bruixes s'ha convertit en un símbol del fanatisme i la por d'una època que, curiosament, es vanta de veure sorgir el Renaixement. De fet, l'expressió "cacera de bruixes" s'utilitza avui metafòricament per descriure persecucions injustes o histèriques contra innocents. Però, què va motivar realment aquella onada de persecucions de suposades bruixes? Quin era el perfil de les víctimes i qui impulsava aquests judicis? On van ser més freqüents i per què finalment van desaparèixer? Descobrim junts la resposta a aquestes preguntes!
ORÍGENS HISTÒRICS I IDEOLÒGICS DE LA CREENÇA EN LA BRUIXERIA
La por a la bruixeria té arrels profundes en la cultura europea, però la imatge de la bruixa malèfica tal com la coneixem avui es va consolidar a l'edat mitjana tardana i l'inici de l'edat moderna. En les societats rurals medievals existia una creença estesa en la màgia i en personatges com curanderes, fetilleres o individus capaços de fer encanteris (els quals podien ser tant positius com negatius). Durant segles, tant a la cultura popular com en certes elits, es va témer la capacitat de certs individus de provocar danys per mitjans sobrenaturals, el que es coneix com a malefici. Tot i això, les autoritats eclesiàstiques de l'Europa medieval solien mostrar escepticisme envers moltes d'aquestes creences.
Entre els segles XI i XIV ja existien casos d'execucions de suposades bruixes per part de tribunals civils o com a resultat de la fúria sobtada de la gent, tot i que no deixaven de ser casos esporàdics. En el camp ideològic, Tomàs d'Aquino (1225-1274) va admetre que tant el Diable com els dimonis podrien actuar a la Terra i fins i tot tenir relacions sexuals amb dones. Amb la butlla Super illius specula (1326) del papa Joan XXIII, per primer cop es condemnava la bruixeria com a culte al dimoni, cosa que la convertia en una heretgia i, per tant, els tribunals eclesiàstics la podien jutjar com a tal. Però a partir del segle XV la idea de la bruixeria com una amenaça estesa i diabòlica va prendre més força. Un punt clau en l'origen ideològic de la cacera de bruixes seria la publicació del famós tractat Malleus Maleficarum (literalment, "Martell de les Bruixes") l'any 1487. Aquest manual, escrit pels inquisidors alemanys Heinrich Kramer i Jakob Sprenger, oferia una guia detallada per detectar, interrogar i jutjar bruixes. El Malleus Maleficarum recollia molts dels estereotips que es consolidarien sobre la bruixeria: afirmava que les bruixes majoritàriament eren dones (considerades més febles i més propenses a la temptació del diable), detallava els suposats poders i pactes satànics i defensava l'ús de la tortura per obtenir-ne confessions. Tot i que no va ser un document oficial de l'Església, va gaudir d'una enorme difusió arreu d'Europa, només per darrere de la Bíblia, amb nombroses noves edicions durant el segle XVI. I també altres obres escrites sobre bruixeria sorgirien en diferents regions, tot alimentant la por i el fanatisme.
Encara que Europa vivia el Renaixement, aquest corrent intel·lectual i artístic només afectava les classes més benestants de les ciutats, mentre que el poble quedava sumit en la ignorància, fanatisme i superstició. En una època de crisis socials, religioses i econòmiques (amb pestes i fams incloses), la bruixeria es va convertir en l'explicació fàcil per a desgràcies col·lectives. Si una collita no sortia bé, si hi havia fenòmens meteorològics extrems, si moria bestiar de forma sobtada o es propagava una epidèmia, era comú que la comunitat busqués un culpable ocult. A sobre, alguns d'aquests fets tindrien més incidència per causa de la Petita Edat de Gel. Així, la idea d'una conspiració de bruixes encoratjades pel dimoni fàcilment arrelava als pobles.
En total, s'estima que a Europa van tenir lloc més de 100.000 processos judicials per bruixeria, amb un nombre d'entre 40.000 i 60.000 execucions. La majoria d'aquestes execucions es van produir a Europa occidental i central durant els segles XVI i XVII. Així que, primer de tot, cal destacar que la cacera de bruixes massiva no va tenir lloc a l'edat mitjana, sinó a l'edat moderna, i no va ser fomentada per l'Església, sinó principalment pels poders civils i les classes baixes. Les maneres d'executar més comunes eren per mitjà de la forca, la foguera i la decapitació.
.png) |
| Judici a una suposada bruixa (IA) |
EL PERFIL DE LES VÍCTIMES
Una característica notable de la cacera de bruixes és que les víctimes no es distribuïen aleatòriament dins la població, ja que hi havia certs perfils que es repetien sovint entre els acusats. En primer lloc, la gran majoria de les persones jutjades i executades per bruixeria eren dones. Encara que també hi va haver homes acusats de fetilleria (especialment en algunes regions escandinaves o en casos concrets), es calcula que al voltant d'un 75-80% de les víctimes a Europa van ser dones. Es vinculava la bruixeria amb estereotips misògins dient que les dones eren venjatives, luxurioses o envejoses per naturalesa, cosa que les faria propenses a recórrer a la màgia negra. En un context de societat patriarcal, aquestes idees van convertir moltes dones, especialment aquelles que s'escapaven de la norma social, en blancs fàcils de sospita.
Dins del col·lectiu femení, determinats tipus de dones eren acusades amb més freqüència. Sovint es tractava de dones d'edat madura o ancianes (normalment vídues o solteres sense un home que les protegís) i que vivien als marges de la comunitat. Algunes feien de remeieres o curanderes, tasques que les col·locaven en una posició ambigua. La comunitat hi recorria pels seus coneixements d'herbes i curacions, però alhora aquests mateixos coneixements podien generar sospites si una desgràcia sotragava l'entorn.
La major part de les persones acusades provenien de les classes baixes. La imatge típica és la de la bruixa pobra que viu en una cabana apartada. En efecte, la cacera de bruixes rarament tocava les elits. Ara bé, també cal destacar que les acusacions de bruixeria sovint sorgien en l'àmbit local, en pobles petits, fruit de rancúnies personals o sospites entre veïns. Això podia afectar qualsevol persona de la comunitat que, per la raó que fos, acumulés males relacions o una fama negativa. Així, tot i predominar les dones humils d'edat avançada, també hi va haver de joves, i fins i tot alguns homes, processats per bruixeria si les circumstàncies portaven la comunitat a assenyalar-los.
ELS TRIBUNALS IMPLICATS EN LA PERSECUCIÓ
Contràriament al que es podria pensar, la cacera de bruixes no va ser obra preferent dels tribunals eclesiàstics (com la Inquisició), sinó més aviat dels tribunals civils. En les zones catòliques com Espanya, Portugal o Itàlia, l'Església disposava d'institucions fortes dedicades a perseguir heretgies, però no es van dedicar gaire a perseguir bruixes, a diferència del que mostren alguns mites populars. De fet, els inquisidors sovint eren escèptics amb els casos de bruixeria, i els que seguien un procés judicial, aquest se solia derivar a un tribunal civil. Pel que fa a la resta d'estats, i en especial a les regions protestants, era el poder civil qui sempre jutjava.
Al Sacre Imperi Romà, per exemple, els poders feudals van liderar la majoria de processos. Això va contribuir al fet que en aquestes regions la cacera de bruixes fos especialment intensa. La fragmentació política de l'imperi feia que cada entitat tingués total autonomia, fet que facilitava els excessos. En aquest context, es van desencadenar veritables onades de persecució a càrrec de governants locals fanàtics i jutges massa zelosos, sempre amb el suport del poble.
 |
| Execució pública d'una "bruixa" (IA) |
EXEMPLES DESTACATS
El cas de Zugarramurdi (1609-1610) En aquesta localitat de la Navarra pirinenca es va originar un brot d'acusacions de bruixeria que va cridar l'atenció de la Inquisició espanyola. Tot va començar quan unes noies van confessar, segurament forçades, haver participat en aquelarres nocturns (reunions de bruixes) a les coves de Zugarramurdi, uns fets que implicarien més veïns de la vall de Baztan. La Inquisició s'hi va ficar i va traslladar el cas a Logronyo, on el 7 de novembre de 1610 es va celebrar un gran acte de fe amb presència de 30.000 persones. Aquell dia, sis condemnats (quatre dones i dos homes) van ser cremats per bruixeria i uns quants més van ser castigats sense execució. Ara bé, la particularitat d'aquest cas és que posteriorment l'inquisidor Salazar y Frías va recórrer la zona investigant amb esperit crític fins a descobrir que moltes de les confessions eren falses o induïdes.
Els judicis de bruixes de Würzburg (1616–1631) Una de les persecucions més massives de l’Europa moderna. Al principat-bisbat de Würzburg (Baviera), governat pel príncep-bisbe Philipp Adolf von Ehrenberg, es van combinar la tensió religiosa de la Contrareforma, els estralls de la Guerra dels Trenta Anys i les males collites de la Petita Edat de Gel, creant un clima de por i recerca de culpables. A partir de 1626, les acusacions de bruixeria es van multiplicar. Sota tortura, els acusats delataven familiars, veïns i amics, fet que va desencadenar una autèntica espiral de violència. Les víctimes van ser entre 600 i 900 persones, incloent-hi dones, homes, clergues i fins i tot nens petits. Se’ls acusava de pactes amb el diable, de causar tempestes o malmetre collites. La persecució només es va aturar el 1631, quan el príncep-bisbe va morir i poc després tropes sueques van prendre temporalment la ciutat.
Matthew Hopkins, el caçador de bruixes (1644-1646) Durant la Guerra Civil Anglesa (1642-1688), la situació de caos polític va facilitar l'auge de persecucions per bruixeria a Anglaterra. Matthew Hopkins, un anglès que s'autodenominava "caçador general de bruixes", va recórrer comtats com Essex, Suffolk i Norfolk (Ànglia de l'Est) oferint els seus serveis per descobrir bruixes, sempre cobrant uns bons honoraris, esclar. La seva manera d'investigar es basava en la Daemonologie, una obra publicada el 1597 per Jaume I d'Anglaterra que incloïa un estudi sobre les tàctiques que els dimonis usaven per molestar els éssers humans amb problemes. Hopkins i el seu associat John Stearne van utilitzar mètodes com la recerca de marques del Diable (que simbolitzaven un pacte amb Satanàs) en el cos de les acusades, que no eren més que pigues més grans del normal o marques de naixement. Els judicis que organitzaven van portar a l'execució d'unes 200 presumptes bruixes, tot amb la complicitat de les autoritats civils.
Els judicis de Salem (1692-1693) Probablement el cas de bruixeria més famós, tot i succeir fora d'Europa. A Salem, una petita comunitat de la colònia britànica de Massachusetts, un grup de nenes van començar a patir atacs nerviosos (potser epilèptics). Com que els metges no trobaven cap malaltia, el tema de la bruixeria va sortir de forma natural. Les nenes van acusar diverses veïnes, segurament pressionades per la família, de practicar bruixeria i ser-ne les responsables. La por i el fanatisme es van escampar ràpidament i les autoritats civils van organitzar tribunals especials. En pocs mesos, unes 200 persones van ser arrestades i acusades. Finalment, 19 d'elles van ser executades a la forca (14 dones i 5 homes) i un altre home moriria pel mètode d'esclafament. Aquest episodi, que reflecteix la histèria col·lectiva en una comunitat puritana molt tancada, ha estat objecte de nombrosos estudis i obres de teatre com Les bruixes de Salem d'Arthur Miller (1953). Salem és un exemple tardà i geogràficament perifèric, però mostra clarament els mecanismes de delació veïnal i pànic moral que caracteritzaven les caceres de bruixes.
LA FI DE LA CACERA DE BRUIXES
A finals del segle XVII i sobretot durant el segle XVIII, els casos de bruixeria van disminuir dràsticament a tot Europa. Diversos factors van contribuir a aquesta desaparició progressiva, però ràpida, del fenomen. Un element clau va ser el canvi en el clima intel·lectual i cultural. L'arribada de la Il·lustració i el pensament científic va portar les elits educades a qüestionar la realitat de les bruixes, i això acabaria influint en la legislació dels estats, que prohibiria els judicis per bruixeria. Filòsofs i intel·lectuals van començar a ridiculitzar la idea de pactes demoníacs, considerant-los supersticions primitives.
Ja durant el segle XVII, alguns autors havien publicat obres criticant obertament les persecucions de bruixes i negant la intervenció directa dels dimonis en els afers humans. Per exemple, el clergue anglès John Gaule havia escrit Select Cases of Conscience touching Witches and Witchcraft (1646), que qüestionava l'existència de la bruixeria i els mètodes judicials abusius. També el metge anglès Thomas Ady havia publicat dos llibres escèptics sobre bruixeria: A Candle in the Dark: Or, A Treatise Concerning the Nature of Witches & Witchcraf (1656), rebatejada el 1661 com a A Perfect Discovery of Witches; i The Doctrine of Devils proved to be the grand apostacy of these later times. An essay tending to rectifie those undue notions and apprehensions men have about daemons and evil spirits (1676). I Balthasar Bekker, un ministre neerlandès, havia deixat obres com De Betoverde Weereld (1691) i The World Bewitched (1695), on argumentava que tota mena d'històries sobre pràctiques diabòliques eren simplement contes de fades.
Al segle XVIII aquesta nova visió més escèptica es va estendre sense aturador. Els tribunals van començar a elevar la qualitat de les proves per condemnar algú, rebutjant les confessions obtingudes després de tortures o els testimonis dubtosos. Es van promulgar lleis que despenalitzaven la bruixeria i els darrers casos que quedaven en l'aire es van arxivar. També cal tenir present que la pròpia experiència havia demostrat a molts governants i jutges que les caceres de bruixes eren contraproduents i que es basaven en histerismes col·lectius. Alguns casos molt sonats van fer tocar fons i van obrir els ulls com, per exemple, el mateix cas de Salem, on les autoritats puritanes acabarien admetent pocs anys després que els judicis havien estat un error. A més, si ja l'Església catòlica no havia donat gaire credibilitat a la bruixeria, tot i que oficialment es podia considerar una forma d'heretgia, a finals del segle XVII directament no li feia ni cas. Les esglésies protestants també mostraven una absoluta indiferència pel fenomen. Amb tot, la considerada com a última bruixa d'Europa seria Anna Göldi, una minyona suïssa decapitada el 13 de juny de 1782 al cantó de Glarus.
