La batalla de Poitiers
El 10 d'octubre del 732, en un punt indeterminat entre les ciutats de Tours i Poitiers, dues civilitzacions es van mirar als ulls en un enfrontament èpic. D’una banda, els exèrcits musulmans d'al-Àndalus, que després d’haver travessat els Pirineus avançaven implacables pel cor de la Gàl·lia. De l’altra, els francs liderats per Carles Martell, un estrateg que estava destinat a fer història. Però, què va passar realment en aquella batalla?
 |
La batalla de Poitiers (també anomenada batalla de Tours) va ser un xoc entre dos mons i entre dues visions de la fe, el poder i la cultura. La tradició explica que un mur humà de soldats francs dirigits per Carles Martell, amb escuts i destrals, van aturar la cavalleria més temuda de l'època, encapçalada per Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí, valí d'al-Àndalus. La victòria franca no només frenaria l'avanç musulmà a Europa, sinó que consolidaria la fe cristiana al continent i facilitaria el sorgiment del poder carolingi. Què n'hi ha de cert?
CONTEXT HISTÒRIC
Durant l’expansió fulgurant de l’islam en el segle VIII, les tropes del califat omeia van conquerir ràpidament el regne visigot de Toledo entre el 711 i el 716. Van travessar els Pirineus i van envair la Septimània (sud de la Gàl·lia, l’actual Llenguadoc) per ocupar ciutats com Narbona (719), establint-hi una base militar des de la qual pressionar la Gàl·lia. Des de Narbona sortien expedicions de saqueig (ràtzies) que feien tremolar Aquitània i la Provença (sud de l'actual França). En una d'aquestes, Eudes I, duc d'Aquitània, derrotaria els musulmans en la batalla de Tolosa (721). Però els andalusins continuarien fent incursions a la regió.
Els francs, un poble d'origen germànic, havien creat un regne després de la desintegració de l'Imperi Romà d'Occident que s'havia estès per la Gàl·lia. A principis del segle VIII, el regne estava en mans de la dinastia merovíngia i dominava territoris de les actuals França, Bèlgica i Alemanya. Però, en un moment de feblesa de la dinastia per problemes interns, algunes regions com Aquitània actuaven gairebé com a estats independents. Els aquitans eren galo-romans amb una identitat pròpia diferent de la dels francs. El duc Eudes, malgrat la victòria de Tolosa, sabia que l'enemic que tenia a l'altra banda dels Pirineus seria persistent, i tampoc volia demanar ajuda als francs per preservar la seva independència. Així que va aprofitar que un governador regional de la zona de la Cerdanya, Uthman ibn Naissa, es va revoltar contra el valí Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí per aliar-se amb ell. Es veu que entre Uthman i Abd-ar-Rahman hi havia desacords polítics o militars, i Uthman volia la sobirania plena de la regió que feia de coixí entre al-Àndalus i Aquitània.
Eudes va oferir la seva filla a Uthman a canvi de la pau i ser aliats contra Abd-ar-Rahman. Però el valí no va deixar passar aquesta traïció i va enviar una expedició per matar Uthman. Un cop aconseguit l'objectiu, Eudes es tornava a quedar sol. El valí, que no estava prou satisfet, va organitzar un exèrcit per castigar el duc. A la primavera/estiu del 732, les tropes andalusines van travessar els Pirineus i envair Aquitània. En un primer enfrontament, a la batalla de Bordeus, els aquitans van patir una dura derrota i la ciutat va ser saquejada sense pietat. Així que Eudes va fugir al nord per demanar ajuda, ara sí, als francs.
El rei merovingi dels francs era Teodoric IV, però en la pràctica no tenia cap poder. El regne havia patit el govern de reis ineptes (coneguts com a "reis mandrosos") i la reputació de la dinastia estava molt malmesa. Així que el majordom de palau Carles Martell era qui manava. En la societat franca els majordoms de palau eren els principals de la casa reial després del rei. Organitzaven el servei, gestionaven els béns i supervisaven els funcionaris i servents. Però amb els "reis mandrosos" van adquirir més poder i influència. Carles Martell, com a majordom de palau, fins i tot controlava les finances, dirigia l'exèrcit i era la principal autoritat davant la noblesa. Ho va aconseguir tot, això sí, després de lluites internes i conflictes amb altres nobles. El sobrenom de "Martell" era per com martellejava els seus enemics durant la batalla.
Carles Martell va acceptar ajudar Eudes a canvi que Aquitània tornés a estar sota el control del regne franc. Eudes, que no tenia més opcions, ho va acceptar.
LA BATALLA DE POITIERS
El valí Abd-ar-Rahman, confiat en les seves possibilitats, va posar la mirada en Tours. En aquesta ciutat hi havia una basílica dedicada a Sant Martí, un bisbe del segle IV molt venerat que tenia la tomba allà mateix. Al voltant hi havia un complex monàstic amb edificis i monjos, i tot plegat funcionava com un centre de pelegrinatge molt famós. La basílica contenia molta riquesa, ja que tant els reis merovingis com molts nobles hi havien fet importants donatius, o bé per preservar el santuari o bé per assegurar salvar la seva ànima. Per a Abd-ar-Rahman aquesta riquesa era un caramel massa gustós com per deixar-lo estar.
A principis d'octubre del 732, el valí andalusí es va dirigir a Tours amb uns 40.000 soldats, la majoria formant en una cavalleria lleugera ràpida i perillosa, amb molts genets arquers, a més d'algunes unitats de cavalleria pesada equipades amb armadures, llances llargues i espases. Per contra, Carles Martell comptava amb uns 15.000 soldats d'infanteria, tots de peu, i un contingent de genets aquitans i vascons aliats comandats per Eudes, que cal dir que en aquell moment ja tenia entre 70 i 80 anys. Abans d'arribar a Tours, a prop de Poitiers, els dos exèrcits es van trobar.
Als turons ondulats de la Gàl·lia, les tropes franco-aquitanes van ocupar una posició elevada i boscosa formant un gran bloc defensiu. Durant diversos dies els dos exèrcits es van observar cautelosament, amb algunes maniobres i petites escaramusses. Els francs, atrinxerats i millor preparats per al clima fred d’aquella tardor, mantenien la posició. Els musulmans, tot i ser més nombrosos, no s’atrevien a atacar frontalment un enemic ben col·locat, però tampoc podien esperar per sempre sense subministraments. Finalment, les dues forces van topar en una batalla ferotge.
 |
| Batalla de Poitiers (IA) |
La disciplinada infanteria franca, formant un mur d’escuts i protegida pels boscos de la zona, va resistir les onades de la cavalleria musulmana, que fins aleshores semblava invencible. Aleshores, Eudes i els seus genets van travessar els boscos per envoltar l'exèrcit musulmà i atacar per sorpresa el seu campament. Quan els andalusins se'n van adonar veient el fum de lluny, molts van girar cua per intentar protegir el campament, on tenien el botí acumulat fins llavors. Amb l'exèrcit musulmà dividit, Carles Martell va ordenar als seus soldats avançar amb determinació. La victòria seria total.
El valí Abd-ar-Rahman va morir en la batalla i els andalusins supervivents es van retirar cap al sud. Carles Martell, convertit en heroi, donaria nom a una nova dinastia, la dinastia carolíngia, que començaria amb el seu fill Pipí el Breu, proclamat rei dels francs i futur pare del famós Carlemany. Aquesta entronització posava fi a la dinastia merovíngia. Malauradament, la història sovint oblida el paper d'Eudes i de la seva valenta cavalleria vasco-aquitana. Sense ells, potser la història hauria estat diferent.
CONSEQÜÈNCIES DE LA BATALLA I DEBAT HISTORIOGRÀFIC
Tot i la victòria de Poitiers, cal destacar que els musulmans van mantenir encara possessions a la Septimània fins al 759, quan Pipí el Breu finalment els va expulsar deixant-los al sud dels Pirineus. Poitiers va reforçar l'autoritat de Carles Martell i va retornar Aquitània al regne franc. Pipí el Breu va destronar la dinastia merovíngia proclamant-se rei el 751. El seu fill, Carlemany, fundaria el que coneixem com a Imperi Carolingi, que consolidaria el feudalisme i facilitaria un renaixement significatiu de les arts i l'educació.
La batalla de Poitiers ha tingut diferents interpretacions al llarg del temps. En general, s’ha presentat com un xoc decisiu de civilitzacions: la gran victòria de la cristiandat que va evitar la islamització d’Europa. La historiografia romàntica del segle XIX va consolidar la visió de Poitiers com una de les batalles més decisives de la història universal.
La historiografia actual, en canvi, tendeix a analitzar la batalla de Poitiers amb més matisos. Diversos historiadors moderns relativitzen la seva importància, assenyalant que no va ser la fi definitiva de la presència musulmana a la Gàl·lia (com hem vist, els andalusins van seguir a Septimània fins al 759), i durant aquests anys els atacs musulmans continuarien de forma intermitent. A més, l'expedició del valí Abd-ar-Rahman no pretenia una conquesta general de la Gàl·lia, sinó més aviat era una ràtzia per castigar els francs i obtenir un gran botí a Tours. També és difícil creure que el califat omeia pogués mantenir el control d'Europa Occidental amb tot els problemes interns que tindria.
D’altres historiadors, en canvi, defensen que Poitiers sí que va tenir una importància macrohistòrica. Asseguren que l'exèrcit andalusí era la major força militar musulmana dins de la Gàl·lia fins aleshores i que la seva derrota va marcar un punt d’inflexió. Destaquen que les mateixes fonts àrabs mostren aquella derrota com una gran catàstrofe, fet que indicaria que els contemporanis eren ben conscients del seu abast. També recorden que les següents incursions serien de poca importància i que després de ser expulsats els musulmans de la Septimània mai més van tornar a ser una amenaça per a la resta d'Europa.
