La batalla de Hastings
El 14 d'octubre del 1066 es lliurava la batalla de Hastings entre l'exèrcit del duc Guillem de Normandia i l'exèrcit anglès del rei Harold. Amb la derrota dels anglesos, el camí quedaria obert perquè Guillem assumís el tron d'Anglaterra. L'era anglo-normanda naixia.
 |
El 5 de gener del 1066 moria sense descendència el rei anglès Eduard el Confessor, fet que va desencadenar una crisi successòria sense precedents. Eduard no havia deixat cap hereu directe, de manera que diversos aspirants es van llançar a reclamar el tron. El candidat anglès era Harold Godwinson, el poderós comte de Wessex i cunyat d'Eduard, qui va ser coronat rei d’Anglaterra poc després de la mort d’aquest. Ara bé, la seva sobtada proclamació no acontentaria els altres pretendents.
Des de Normandia, el duc Guillem, cosí llunyà d'Eduard el Confessor, afirmava que el difunt rei li havia promès la corona feia anys i que el propi Harold havia jurat respectar aquesta successió. Els normands eren descendents de vikings que s'havien establert a la zona a principis del segle X amb el permís del rei franc Carles el Simple. Aquests vikings es van barrejar amb la població galo-franca, i van adoptar el cristianisme, la llengua francesa (francès antic, però amb influències nòrdiques) i els costums feudals. Precisament, Normandia significa 'terra dels homes del nord'.
Guillem de Normandia va considerar la coronació de Harold com una usurpació. Per això va preparar la invasió d’Anglaterra per fer valer els seus drets dinàstics. Fins i tot va obtenir la benedicció del papa Alexandre II per a la seva empresa, presentant-la com una causa legítima, i va reunir una gran flota amb el suport de senyors del Comtat de Flandes i el Ducat de Bretanya.
Alhora, el rei viking Harald de Noruega, a qui deien l'Implacable, també va presentar la seva candidatura al tron anglès, basant-se en un antic pacte pel qual es considerava hereu de la dinastia escandinava (de Canut el Gran) que havia regnat Anglaterra dècades enrere (1016-1042). Per acabar-ho d'adobar, Harald de Noruega es va aliar amb Tostig Godwinson (germà rebel del rei Harold d'Anglaterra) i va envair el nord del país durant la tardor del mateix any 1066.
Així que Anglaterra es trobava amenaçada per dues invasions alhora: al sud, Guillem de Normandia esperava el moment oportú per travessar el canal de la Mànega amb el seu exèrcit, mentre que al nord Harald de Noruega desembarcava a l'illa amb els seus guerrers. El rei anglès es va dirigir primer al nord, a pel noruec, i el va derrotar el 25 de setembre a la batalla d'Stamford Bridge. Però aquesta victòria deixaria les tropes de Harold esgotades i sense temps de descans per afrontar el següent repte al sud. La batalla d'Stamford Bridge donaria temps a Guillem de Normandia per desembarcar a la costa de Sussex (sud d'Anglaterra) i fortificar la seva posició a l'espera dels anglesos.
El rei Harold d'Anglaterra es va presentar a la batalla amb uns 8.000 soldats d'infanteria, entre ells la força d'elit armada amb les típiques camises de malles, poderoses espases i les terribles destrals de dues mans. La tàctica defensiva consistia en formar una muralla d'escuts rodons per aguantar les envestides de l'enemic. En el cas de Guillem de Normandia, comptava també amb uns 8.000 homes, la meitat infanteria, armats amb espases llargues i llances. Una quarta part era cavalleria, amb genets protegits amb camises de malles i escuts ametllats. La resta eren arquers o ballesters.
LA BATALLA DE HASTINGS
El 14 d'octubre del 1066, de bon matí, els dos exèrcits es van veure les cares. Els anglesos es van aturar a dalt d'un vessant formant una llarga línia de guerrers. Amb els escuts entrellaçats i les llances i destrals preparades, aquella formació defensiva convertia el flanc del turó en una barrera gairebé impenetrable. Els normands i els seus aliats es van col·locar en una posició més baixa formant en tres cossos, amb els arquers primer, la infanteria després i al final la cavalleria. Guillem es va situar al centre, envoltat de la seva guàrdia personal, per dirigir l’acció i, alhora, participar directament en la lluita.
Finalment, el so de trompetes iniciava el combat. Guillem va ordenar pujar pel vessant directament contra el mur anglès, mentre els arquers disparaven. Un cop a dalt, la primera gran topada es va produir. Durant un parell d'hores, Harold i la seva infanteria van aguantar bé, i els normands patien un degoteig de baixes constant. Però, de sobte, va córrer el rumor que Guillem havia mort, i el flanc esquerre de les forces normandes va començar a desfer-se. Els soldats fugien pensant que sense el seu líder res podien fer. Amb tot, bona part de la formació es va mantenir intacta. Alguns anglesos no van resistir la temptació de córrer turó avall darrere dels qui fugien, fet que va propiciar un trencament de la línia. Quan Guillem es va adonar de tot plegat, es va treure el casc cridant perquè els seus el reconeguessin i el veiessin viu. Aleshores, la cavalleria normanda va contraatacar envoltant els anglesos que s'havien separat del mur d'escuts i els van aniquilar.
Segons diverses cròniques, els normands van repetir falses retirades en almenys dues ocasions al llarg del dia: feien veure que fugien espantats per incitar els anglesos a perseguir-los, i llavors es giraven de sobte contra els perseguidors per atacar-los juntament amb la cavalleria. Amb aquesta tàctica enganyosa, els normands van aconseguir poc a poc reduir l’estructura defensiva anglesa. Malgrat algunes desercions, la major part dels soldats d’Harold es mantenien ferms a dalt del turó, sabent que la seva salvació depenia de no deixar cap buit en la muralla d’escuts. La batalla es va allargar durant hores.
 |
| La batalla de Hastings (IA) |
Podem imaginar l’escena. El pendent enfangat i relliscós per la sang, cobert de cadàvers i armes trencades; l’aire ple de crits, gemecs i soroll metàl·lic; i la fatiga i la set que turmentaven els combatents ferits o esgotats mentre el sol anava baixant. Finalment, cap al vespre, després de gairebé un dia sencer de lluita acarnissada, els normands van llançar un últim assalt amb totes les seves forces. A aquestes altures, molts dels principals comandants anglesos ja havien caigut, inclosos els dos germans de Harold. Arraconats al cim del turó i sense reforços, el mur d'escuts començava a defallir. Llavors es produiria el desenllaç decisiu: el rei Harold d'Anglaterra moria en combat. La caiguda de Harold va enfonsar la moral dels seus homes. L’última escena que descriuen les cròniques és la de l’exèrcit anglès fugint en desbandada i perseguit de prop per la cavalleria normanda.
Quan la foscor va caure, la Batalla de Hastings havia acabat. Contra tot pronòstic, Guillem de Normandia havia aconseguit una victòria total, però a un cost altíssim. Es calcula que aquell dia van morir milers de combatents de tots dos bàndols en una de les batalles més sanguinàries de l’edat mitjana.
CONSEQÜÈNCIES DE LA BATALLA
Després de descansar i cuidar els ferits, les tropes normandes van avançar cap a Londres, guanyant la submissió pacífica de diverses ciutats pel camí. A finals de novembre del 1066, Guillem va arribar a la capital i la noblesa anglesa es va veure forçada a reconèixer-lo com a sobirà. Finalment, el dia de Nadal (25 de desembre), Guillem era coronat rei d’Anglaterra a l’Abadia de Westminster, conegut amb el sobrenom de "el Conqueridor", Guillem I d'Anglaterra.
Per descomptat, la conquesta no va acabar estrictament en Hastings. En els anys següents, el rei Guillem I va haver de sufocar nombroses revoltes angleses que es resistien al domini normand, especialment al nord. La pacificació d'Anglaterra seria molt dura, tant que s'explica que el papa Alexandre II va ordenar a Guillem I construir una abadia benedictina a Hastings, que seria coneguda com la Battle Abbey 'Abadia de la Batalla', acabada el 1094, en honor als morts en la batalla i com a penitència pels abusos sobre la població.
En només una generació, els normands van transformar radicalment la societat d’Anglaterra. Guillem I va repartir les terres del regne entre els seus barons normands de confiança, desposseint gairebé tota l’antiga aristocràcia anglesa. Abans del 1066 hi havia a Anglaterra uns 4.000 terratinents anglesos; vint anys després, pràcticament totes les propietats havien passat a mans de nobles normands. La conquesta normanda va suposar la implantació plena del feudalisme a Anglaterra. Guillem I es va proclamar propietari de totes les terres per dret de conquesta i va establir una piràmide feudal similar a la de França: va atorgar grans feus als seus ducs, comtes i cavallers, a canvi de lleialtat, impostos i servei militar. Aquest sistema, tot i tenir alguns antecedents en l’època anterior, es va desenvolupar i consolidar més que mai gràcies a les polítiques del rei normand, mentre es construïen nombrosos castells, monestirs i catedrals per tot el país.
Culturalment, la conquesta va significar l’arribada d’una nova aristocràcia francòfona al poder. El llatí i el francès normand es van convertir en les llengües de govern, de la cort i de l’Església, relegant l’anglès antic a l’àmbit popular. Durant segles, la noblesa normanda va continuar parlant la seva variant del francès antic, ara amb influències angleses, mentre que l'anglès del poble incorporava noves paraules d’origen francès al seu vocabulari.
La dinastia normanda va regnar fins a l'arribada de la dinastia Plantagenet el 1154, tot i que aquesta família també tenia origen francès. Però el 1204 Anglaterra va perdre Normandia en mans de França, i les elits van deixar de tenir lligams amb el continent. De mica en mica la identitat anglesa tornaria a sorgir en les classes altes, sobretot perquè els nobles normands van començar a casar-se amb famílies locals i a parlar també anglès. Finalment, el rei Enric IV (1399-1413), el primer de la Casa de Lancaster, seria el primer governant que tornaria a tenir l'anglès com a llengua materna. Començava el ressorgiment i consolidació de la identitat anglesa moderna en tots els àmbits de la societat.
