La història de la festa de Sant Jordi
La diada de Sant Jordi, celebrada cada 23 d’abril, és una de les festes més estimades a Catalunya. Tot i no ser festiu oficial, els carrers s’omplen de gent passejant entre parades de llibres, comprant roses i participant en multitud d'actes culturals programats. Però, quina és la seva història?
 |
Curiosament, la celebració tal com la coneixem avui (amb llibres i roses) no té uns orígens remots, sinó que és fruit del catalanisme cultural del segle XIX, que va dotar aquesta jornada d’un sentit de reivindicació literària i nacional encara ben viu. Amb tot, alguns elements de la festivitat sí són ben antics: la llegenda medieval de Sant Jordi i el drac, el culte al sant com a patró, i el costum de regalar una rosa es remunten segles enrere.
LA LLEGENDA DE SANT JORDI I EL DRAC
La història de Sant Jordi parteix d’un personatge real convertit en llegenda. Jordi (o Sant George, en anglès) hauria estat un oficial romà cristià, nascut a finals del segle III, que va ser martiritzat i decapitat el 23 d’abril de l’any 303 de la nostra era per ordre de l’emperador Dioclecià, per negar-se a perseguir altres cristians.
 |
Després de la seva mort, va ser venerat com a màrtir. El cristianisme emergent necessitava màrtirs i herois per donar empenta a l'evangelització, i la figura de Sant Jordi era ideal. Al segle V ja existien al Pròxim Orient esglésies dedicades a ell. Més endavant, els primers comtes catalans ja en parlaven i els almogàvers l'invocaven en batalla. Mentrestant, els croats havien escampat la seva història per per multitud de llocs, i havien convertit Sant Jordi en patró de la cavalleria cristiana. Amb el temps, la vida de Sant Jordi es va barrejar amb creences paganes fins a donar com a resultat la llegenda de Sant Jordi i el drac.
La llegenda medieval de Sant Jordi i el drac apareix documentada per primera vegada al segle XIII, a la recopilació Legenda Aurea (Llegenda Àuria) de Iacopo da Varazze (Jaume de Voràgine), un frare dominic de Gènova. La història que explica és aquesta:
El tribú Jordi, del llinatge dels capadocis, en certa ocasió, va arribar a la província de Líbia, a una ciutat que és anomenada Silena. Al costat d'aquesta ciutat, hi havia un estany, que semblava un mar, en el qual s'amagava un drac pestilent que sovint posava en fuga el poblat armat contra ell i, apropant-se als murs de la ciutat, amb el seu alè els destruïa tots.
Obligats per aquesta situació, els ciutadans li lliuraven dues ovelles cada dia per tal de calmar el seu furor; sinó, entrava dins els murs de la ciutat i corrompia l'aire de tal manera que moltíssims morien. Quan, en conseqüència, ja quasi faltaven ovelles i quan, principalment no en podien tenir abundància, iniciada una ordenança, tributaven una ovella amb l'afegit d'un home.
Quan, així doncs, eren lliurats a sorts els fills i filles de tots els homes, i la sort no exceptuava ningú, i ja quasi tots els fills i filles havien estat engolits, en certa ocasió, l'única filla del rei va ser escollida per sort i adjudicada al drac.
Llavors el rei, entristit, va dir: «Agafeu or i plata i la meitat del meu regne i perdoneu-me la filla, perquè no mori així.»
A aquest el poble li va respondre amb furor: «Tu, oh rei, vas fer aquest edicte i ara tots els nostres fills són morts i tu vols salvar la teva filla! I si no compleixes amb la teva filla, allò que vas ordenar als altres, et cremarem de baix a dalt a tu i casa teva.»
Veient això, el rei va començar a plorar la seva filla dient: «Ai de mi, filla meva dolcíssima, què faré amb tu? O què diré? Quan, a més, veuré les teves noces?» I, havent-se girat cap al poble, va dir: «Prego que em doneu un temps de vuit dies per plorar per la meva filla.»
Havent admès això el poble, al final dels vuit dies el poble va retornar dient amb furor: «Per què arruïnes el teu poble a causa de la teva filla! Mira com tots morim per l'alenada del drac.»
Llavors, el rei, veient que no podia alliberar la filla, va vestir-la amb robes reials i, havent-la abraçada, li va dir amb llàgrimes: «Ai de mi, filla meva dolcíssima, creia que tu nodriries els fills a la teva falda reial i ara te’n vas per ser devorada pel drac.»
«Ai de mi, filla meva dolcíssima, esperava convidar els prínceps a les teves noces, guarnir el palau amb perles, sentir timbals i orgues; i ara te’n vas perquè siguis devorada pel drac.» I besant-la molt la va acomiadar dient: «Tant de bo, filla meva, jo m’hagués mort abans que perdre’t així.»
Llavors ella es va llençar als peus del pare demanant la seva benedicció. Quan el pare va beneir-la amb llàgrimes, se'n va anar cap al llac.
Quan Jordi, que casualment passava per allà, la va veure plorant; li va preguntar què li passava. I ella: «Bon jove, puja de pressa al cavall i fuig, no moris amb mi de la mateixa manera.» A aquesta li va respondre Jordi: «No tinguis por, filla; millor digue'm per què t’estàs aquí dempeus amb tot el populatxo mirant?!»
I ella: «Com veig, bon jove, tu ets d'un cor magnífic, però no desitges morir amb mi! Fuig veloçment.» A aquesta Jordi: «D'aquí jo no me n'aniré fins que no m’expliquis què et passa.» Com que, en conseqüència, li va exposar tot, Jordi va dir: «Filla, no tinguis por, perquè en el nom de Crist t’ajudaré.»
I ella: «Bon soldat, afanya’t a salvar-te tu mateix, no moris amb mi; ja n'hi ha prou si moro jo sola, ja que no em podries alliberar i tu moriries amb mi.» Mentre parlaven, heus aquí que el drac es va apropar traient el cap del llac. Llavors la noia tremolant de por li va dir: «Fuig, bon senyor, fuig de pressa.»
Llavors Jordi, pujant al cavall i protegint-se amb el senyal de la Creu, va carregar audaçment contra el drac que venia de cara; i, brandant fortament la llança i encomanant-se a Déu, el va ferir greument i el va tombar a terra i va dir a la noia: «Llença el teu cinyell al coll del drac sense dubtar-ne, filla.»
I, com que ho va fer, el drac la seguia com si fos una gosseta mansíssima. I, en conseqüència, com que va conduir-lo a la ciutat, els habitants, veient això, van posar-se a fugir per les muntanyes i els turons dient: «Ai de nosaltres, que ara morirem tots!»
Llavors Jordi va fer-los un gest amb el cap dient: «No tingueu por, ja que el Senyor m’ha enviat a vosaltres per això, per alliberar-vos dels càstigs del drac. Senzillament, creieu en Crist i bategeu-vos cadascun de vosaltres i mataré aquest drac.»
Llavors el rei i tots els habitants va batejar-se, i Jordi, espasa desembeinada, va matar el drac i va ordenar que el drac fos portat fora de la ciutat. Aleshores, quatre parells de bous el van portar fora, a un camp gran.
Per una part, van batejar-se en aquell dia vint mil, llevat dels menuts i les dones. Per l'altra, el rei va construir una església d'una grandària admirable en honor de Santa Maria i Sant Jordi.
Del seu altar en raja una font constant, i beure d'aquesta font cura tots els malalts. A més, el rei va oferir una infinitat de diners a Jordi, que ell, no volent-los rebre, va manar que es donés als pobres.
Aleshores, Jordi van instruir el rei breument sobre els quatre preceptes, és a dir, que tingués cura de les esglésies de Déu, que honorés els sacerdots, que escoltés amb atenció l'ofici diví i que sempre tingués memòria dels pobres. I així, després de fer-li un petó al rei, va partir.
Tanmateix, en alguns llibres, es llegeix que, mentre el drac s'apropava a devorar la noia, Jordi va protegir-se amb el senyal de la Creu i, atacant el drac, el va matar.
Segons la versió més popular de la llegenda a Catalunya, Jordi era un cavaller que va arribar a un poble atemorit per un drac ferotge (la tradició situa l’acció a Montblanc, a la Conca de Barberà). De fet, Joan Amades al seu Costumari Català així ho explica. També Anna de Valldaura ho va escriure al llibre Les tradicions religioses de Catalunya; Sant Jordi i el Drac dels quatre elements. El drac exigia sacrificis humans als vilatans, fins que un dia li va tocar a la filla del rei. Quan la princesa estava a punt de ser engolida per la bèstia, hi va aparèixer Jordi, un noble cavaller, que la va rescatar enfrontant-se al monstre. Jordi va clavar la seva llança al drac i el va matar, salvant així la donzella d’un destí cruel. De la sang vessada de la criatura en va brollar miraculosament un roser de flors vermelles, i el cavaller va agafar-ne una rosa per obsequiar-la a la princesa com a mostra de cortesia.
Aquesta història cavalleresca, plena de simbolisme sobre el triomf del bé sobre el mal, va arrelar profundament en la tradició popular catalana. Des de llavors (diu la llegenda) és costum a Catalunya que els enamorats es regalin una rosa cada 23 d’abril, commemorant el gest de Sant Jordi.
 |
SANT JORDI PATRÓ DE CATALUNYA
Més enllà de la llegenda, Sant Jordi també es va convertir en un sant de culte important a Catalunya, passant progressivament de les classes privilegiades a les classes populars. Ja en la història medieval, hi trobem que els comtes i reis catalanoaragonesos li tenien gran devoció, i que era el patró de l'estament militar.
La popularitat del sant era tal al Principat, que a mitjans segle XV Sant Jordi va ser formalment proclamat patró de Catalunya. En concret, l’any 1456 el govern de la Generalitat catalana el va consagrar com a sant patró del país i va decretar que l’aniversari de la seva mort, el 23 d’abril, fos festa assenyalada a Barcelona
El dissabte 17 d’abril de 1456 la Generalitat estipulava: “Aquest die fonch feta crida pública per la ciutat de Barchinona que la festa de sent Jordi fos colta generalment per tothom, com la Cort General del principat de Cathalunya, qui de present se celebre en la claustra de la Seu de la dita ciutat, ne hagués feta novament constitució”.
Així, des del segle XV Sant Jordi és considerat oficialment el patró protector de Catalunya en l’àmbit religiós i popular. Posteriorment, aquesta designació va ser reafirmada a nivell eclesiàstic: el 1667 el papa Climent IX va adoptar oficialment Sant Jordi com a patró de Catalunya i va declarar el 23 d’abril festa de precepte (dia festiu religiós) al país.
Amb tot, les celebracions de Sant Jordi eren principalment de caràcter religiós i aristocràtic. La diada encara no s'havia convertit en una festa popular de masses. Més aviat era una commemoració limitada a cercles nobles i cerimonies oficials, tot i que part del poble no privilegiat començava a fer-se-la seva.
Els esdeveniments polítics del segle XVIII van interrompre en part aquesta tradició. Després de la desfeta catalana a la Guerra de Successió i la pèrdua de les institucions pròpies (1714), les autoritats borbòniques van prohibir moltes celebracions i símbols identitaris catalans, incloses les festivitats públiques dedicades a Sant Jordi.
Durant dècades, la veneració al sant patró va quedar restringida a l’àmbit privat o estrictament religiós. Malgrat tot, el record de Sant Jordi no va desaparèixer del tot entre el poble català.
LA ROSA DE SANT JORDI
Un dels costums més emblemàtics de la festa de Sant Jordi és regalar una rosa vermella. L’origen exacte d’aquesta tradició és incert, però es molt antic. Ja en l’època medieval tardana (segle XV) es troben referències al regal de roses entre enamorats pel dia de Sant Jordi, un costum que es va mantenir amb èpoques de més o menys seguiment.
 |
A Barcelona, a mitjans del segle XIX, se celebrava una petita fira de roses coincidint amb Sant Jordi (coneguda popularment com la Fira dels Enamorats). De fet, era costum anar a visitar la capella de Sant Jordi al Palau de la Generalitat i, aprofitant l’avinentesa, adquirir una rosa a les parades florals que s’hi instal·laven, un esdeveniment social especialment concorregut per parelles de nuvis i matrimonis recents. Aquest antic mercat de flors explica que avui es consideri Sant Jordi com el patró dels enamorats a Catalunya, una mena de Sant Valentí català.
LA FESTA REINVENTADA
La diada de Sant Jordi va revifar amb força gràcies al moviment de la Renaixença al segle XIX. Aquest ressorgiment cultural i literari del catalanisme va recuperar antics símbols nacionals, i Sant Jordi (amb la seva llegenda heroica) en seria un dels principals. Es va popularitzar una lectura patriòtica de la llegenda: la princesa va passar a representar la nació catalana; el drac, l’enemic opressor; i el cavaller Sant Jordi, el defensor que allibera Catalunya de les urpes de l’invasor espanyol.
D’aquesta manera, Sant Jordi es va consolidar com a símbol de la identitat catalana. Cap a finals del segle XIX, la diada ja tenia un gran prestigi i de nou se celebrava de forma creixent a places i carrers, amb fires de roses i actes culturals. Intel·lectuals i entitats catalanistes fomentaven la festivitat com una jornada cívica d’orgull català, més enllà del seu origen religiós.
A principis del segle XX, Sant Jordi era una festa arrelada que combinava patriotisme, amor i cultura. Va ser en aquest context que s’hi va afegir definitivament la dimensió literària. L’any 1926 es va instaurar a Espanya el Dia del Llibre (inicialment pensat per commemorar l’aniversari de la mort de Miguel de Cervantes, el 23 d’abril de 1616, i promoure la lectura). Per una feliç coincidència, aquella data era la de Sant Jordi, cosa que va fer que la diada catalana es relacionés amb la literatura, però deixant finalment de banda la figura de Cervantes. Així, a més de roses, els catalans van començar a intercanviar-se llibres aquest dia. El costum que va arrelar era que les dones regalessin un llibre als homes i aquests una rosa a les dones. Avui dia aquests papers es poden intercanviar.
Els convulsos temps del segle XX van posar a prova la diada. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) es van prohibir les activitats catalanistes, i Sant Jordi (amb el seu significat patriòtic) va ser reprimida. Tot i així, la tradició va sobreviure en l’àmbit privat. Més endavant, sota la dictadura franquista (1939-1975), també es van perseguir la llengua i la cultura catalanes, i inicialment es van prohibir les celebracions de Sant Jordi.
Durant el franquisme, els llibres en català no es podien publicar lliurement, i la diada va quedar restringida a una faceta folklòrica tolerada pel règim (roses i llibres en castellà, principalment). Amb tot, lluny d’aconseguir apagar-la, aquesta repressió va fer que Sant Jordi es convertís encara més en un símbol de resistència cultural. Molts catalans van mantenir viva la festa de manera discreta, i any rere any la tradició es va anar consolidant com una jornada de reivindicació de la cultura i la identitat catalanes.
Quan va arribar la democràcia i la recuperació de la Generalitat (des de 1977), Sant Jordi va florir plenament en l’espai públic, assolint cada cop més popularitat i projecció. Des del 1995, la dimensió literària de Sant Jordi ha rebut també un reconeixement internacional: la UNESCO va proclamar el 23 d’abril com a Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor, inspirant-se directament en l’èxit de la festa catalana dels llibres i les roses. A més, Barcelona va ser nomenada Ciutat de la Literatura per la UNESCO l’any 2015, en gran mesura gràcies a aquesta tradició única. Avui, Sant Jordi és conegut arreu del món com un exemple vibrant de com combinar la promoció de la lectura amb una festivitat popular.
 |
SANT JORDI, UNA FESTA ÚNICA
La festa de Sant Jordi a Catalunya és el resultat d’un ric llegat històric que ha sabut adaptar-se i créixer amb els temps. Des de la llegenda medieval del cavaller i el drac fins a l’actual “dia del llibre i la rosa”, aquesta diada encapsula llegenda i història, amor i cultura, llibres i roses, tot unit en una celebració alegre i participativa. Cada 23 d’abril, Catalunya rendeix homenatge al seu patró omplint els carrers de vida, literatura i flors, en una tradició que segueix viva i en constant evolució segles després de néixer.
