La Renaixença
La Renaixença va ser un moviment que va enfortir l'ús de la llengua i cultura catalanes sobretot durant la segona meitat del segle XIX.
 |
Des del segle XVI fins al XIX, la producció de literatura culta en català no va tenir gaire projecció pública, raó per la qual se'n parla d'aquesta època amb el nom de Decadència. Això va ser perquè el castellà va tenir una època de més esplendor, sobretot al segle XVII, fet que va ocasionar la moda literària d'usar aquesta llengua en comptes del català. A més s'hi afegia una empenta castellanitzadora de la monarquia, que volia imposar Castella com a centre polític peninsular.
Ara bé, la llengua clarament majoritària de la població de Catalunya encara era el català, per tant, totes les manifestacions adreçades a ella es feien en aquest idioma, com teatres, fullets polítics, catecismes, etc. El castellà se sentia tan sols als sectors propers a la cort reial i en boca dels funcionaris i soldats.
Amb l'entrada dels Borbons a la monarquia hispànica (a principis del segle XVIII), l'empobriment de l'obra literària en català es va accentuar. Aquesta situació arribaria a la seva fi durant la segona meitat del segle XIX, gràcies en part a la influència del Romanticisme, que va ajudar a recuperar i consolidar la consciència històrica de Catalunya. Una llengua en decadència i un passat gloriós, el medieval, van ser ideals perquè revifés la literatura catalana i perquè sorgís amb el temps el catalanisme polític i, amb ell, el nacionalisme català.
Alguns estudiosos posen l'inici de la Renaixença al 1833, amb la publicació del poema La Pàtria, de Carles Aribau. A partir d'aquí, altres autors van continuar escrivint obres rellevants en català, a vegades simplement usant la nostàlgia de les antigues glòries catalanes barrejada amb un sentiment d'esperança pel futur.
ELS JOCS FLORALS
Una gran empenta al moviment va ser la recuperació dels Jocs Florals de Barcelona, un certamen literari d'origen medieval, l'1 de maig del 1859. Els impulsors de la iniciativa serien Joan Cortada, Josep Lluís Pons i Gallarza, Víctor Balaguer, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, Miquel Victorià Amer i Antoni de Bofarull. El lema era: Patria, Fides, Amor. Cada paraula corresponia a un dels premis principals, que en la primera edició van comptar amb els següents guanyadors:
- Englantina d’or (poesia patriòtica)
Damas Calvet, "Són ells!"
- Viola d’or i plata (poesia religiosa)
Adolf Blanch, "Amor a Déu".
- Flor natural (poesia amorosa)
Isabel de Villamartín, "Clemència Isaura".
Els Jocs Florals van convertir-se en una institució clau dins de la Renaixença, ja que promovien l’ús literari del català en un context en què havia quedat subordinat. A través de premis i reconeixement públic, van impulsar la creació poètica i van contribuir a donar prestigi cultural a la llengua. A més, el certamen tenia una clara dimensió cívica i simbòlica: vinculava cultura, identitat i ciutat, i convertia Barcelona en el centre d’aquesta recuperació literària. Amb el temps, els Jocs Florals es consolidarien com una de les principals plataformes de difusió de la literatura catalana contemporània.
 |
| Escut inspirat en el segell oficial dels Jocs Florals (IA) |
Durant els primers Jocs Florals, el tema de la llengua va tenir un paper tan fonamental com polèmic. Antoni de Bofarull va dir en el seu discurs: "Tant com nos sobren los poetes com espanyols, com catalans nos falten; i així los Jocs Florals de Barcelona o havien de fer-se en català o no fer-se". De fet, el català seria la llengua exclusiva del certamen.
Les primeres crítiques no trigarien gaire a sentir-se. Aquell mateix matí en un article del diari La Corona, un tal Roberto es lamentava que un poeta castellà no hi pogués participar i que "Hasta las esquelas de convite son hechas en idioma catalán. Los castellanos no tienen ni aun el consuelo de leer la invitación en el idioma español".
 |
| Escriptors occitans i catalans a Montserrat el 8 de maig de 1868, en el desè aniversari dels Jocs Florals de Barcelona. Fila superior, d'esquerra a dreta: Celestí Barallat, Vicent W. Querol, sense identificar, Pere A. Torres, Josep M. Arnau; fila del mig, d'esquerra a dreta: Conrad Roure, Lluís Roca, Frederic Mistral, Albert de Quintana, Víctor Balaguer, Felip J. Sala, William Bonaparte-Wyse, Rafael Ferrer i Bigné; asseguts a terra, d'esquerra a dreta: Eduard Vidal i de Valenciano, Loís Romieu, Teodor Llorente, Paul Meyer. Al centre del grup Mistral i Balaguer s'ajunten les mans sota l'abraçada de Quintana. |
L'ÈXIT DE LA RENAIXENÇA
Un dels poetes més famosos de l'època va ser Jacint Verdaguer, amb dos grans poemes èpics de gran ressò popular: L'Atlàntida i Canigó. Àngel Guimerà, un dels impulsors del diari La Renaixença, també aconseguiria un gran reconeixement amb obres com Mar i cel, Maria Rosa o Terra Baixa. D'altra banda, Narcís Oller es convertiria en el creador de la novel·la catalana contemporània, amb obres realistes com L'escanyapobres, La febre d'or o Pilar Prim. Pel que fa a la pintura, cal destacar Marià Fortuny i Joaquim Vayreda. El moviment catalanista s'estenia per tot arreu.
La Renaixença va acostar tant la burgesia catalana com les classes populars al fet nacional català. L'adhesió al moviment va ser transversal. Pel que fa a la burgesia, que havia patit una important castellanització i que es trobava en plena revolució industrial, es va unir majoritàriament a la defensa dels interessos propis de Catalunya enfrontant-se al poder central de Madrid, que era vist com a hostil o, com a mínim, com a indiferent. En el cas de les classes populars, que no s'havien castellanitzat, de seguida es van identificar amb el catalanisme i amb el sentiment de llengua-pàtria.
La Renaixença, a més, va fer néixer nombroses entitats catalanistes per tot arreu, que fomentaven incansables la cultura i llengua pròpies. També va sorgir la premsa en català, amb publicacions periòdiques en gairebé totes les comarques, que coexistien amb les castellanes, però que normalitzaven el català com a llengua habitual i d'ús normal.
A partir del 1880, el moviment catalanisme es va endinsar de ple a l'àmbit polític amb la celebració del Primer Congrés Catalanista. Aquest congrés havia d'assentar les bases ideològiques per passar a l'acció política. A més, el Modernisme començava a mostrar signes de vitalitat amb uns criteris i actituds que es mantindrien fidels a la Renaixença. El canvi cultural i polític a la societat catalana ja era irreversible.
Més informació
