La Renaixença

La Renaixença va ser un moviment que va enfortir l'ús de la llengua i cultura catalanes sobretot durant la segona meitat del segle XIX. 

Des de finals del segle XV fins al XIX, la producció de literatura culta en català no va tenir gaire projecció pública, raó per la qual se'n parla d'aquesta època amb el nom de Decadència. Això va ser perquè el castellà va tenir una època de més esplendor, sobretot al segle XVII, fet que va ocasionar la moda literària d'usar aquesta llengua en comptes del català. Ara bé, la llengua clarament majoritària de la població encara era el català, per tant, totes les manifestacions adreçades a ella es feien en aquest idioma, com teatres, fullets polítics, catecismes, etc. El castellà se sentia tan sols per mitjà de la cort de la monarquia hispànica i els seus funcionaris i soldats. 

Amb l'entrada dels Borbons a la monarquia hispànica (a principis del segle XVIII), l'empobriment de l'obra literària en català es va accentuar. Aquesta situació arribaria a la seva fi durant la segona meitat del segle XIX, gràcies en part a la influència del Romanticisme, que va ajudar a recuperar i consolidar la consciència històrica de Catalunya. Una llengua en decadència i un passat gloriós, el medieval, van ser ideals perquè revifés la literatura catalana i perquè sorgís amb el temps el catalanisme polític i, amb ell, el nacionalisme català.

Alguns estudiosos posen l'inici de la Renaixença al 1833, amb la publicació del poema La Pàtria, de Carles Aribau. A partir d'aquí, altres autors van continuar escrivint obres rellevants en català, a vegades simplement usant la nostàlgia de les antigues glòries catalanes barrejada amb un sentiment d'esperança pel futur. Una gran empenta al moviment va ser la recuperació dels Jocs Florals de Barcelona, un certamen literari d'origen medieval, l'any 1859.

El poeta més famós de l'època va ser Jacint Verdaguer, amb dos grans poemes èpics de gran ressò popular: L'Atlàntida i Canigó. Àngel Guimerà, fundador del diari La Renaixença, també aconseguiria un gran reconeixement amb obres com Mar i cel, Maria Rosa o Terra Baixa. D'altra banda, Narcís Oller es convertiria en el creador de la novel·la catalana contemporània, amb obres realistes com L'escanyapobres, La febre d'or o Pilar Prim. Pel que fa a la pintura, cal destacar Marià Fortuny i Joaquim Vayreda.

La Renaixença va acostar tant la burgesia catalana com les classes populars al fet nacional català. L'adhesió al moviment va ser transversal. Pel que fa a la burgesia, que havia patit una important castellanització i que es trobava en plena revolució industrial, es va unir majoritàriament a la defensa dels interessos propis de Catalunya enfrontant-se al poder central de Madrid, que era vist com a hostil o, com a mínim, com a indiferent. En el cas de les classes populars, que no s'havien castellanitzat, de seguida es van identificar amb el catalanisme i amb el sentiment de llengua-pàtria. 

La Renaixença va fer néixer nombroses entitats catalanistes per tot arreu, que fomentaven incansables la cultura i llengua pròpies. També va sorgir la premsa en català, amb publicacions periòdiques en gairebé totes les comarques, que coexistien amb les castellanes, però que normalitzaven el català com a llengua habitual i d'ús normal.

A partir del 1880, el moviment catalanisme es va endinsar de ple a l'àmbit polític amb la celebració del Primer Congrés Catalanista. Aquest congrés havia d'assentar les bases ideològiques per passar a l'acció política. A més, el Modernisme començava a mostrar signes de vitalitat amb uns criteris i actituds que es mantindrien fidels a la Renaixença. El canvi cultural i polític a la societat catalana ja era irreversible.



Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

El "descobriment" d'Amèrica

La pesta negra

Introducció a l'edat mitjana

La higiene a l'edat mitjana

La religió a l'edat mitjana