La pirateria a l'edat antiga
La pirateria ha existit des que hi ha hagut alguna mena de comerç. En totes les èpoques i de totes les formes possibles els pirates han fet la guitza a mercaders, pobles de la costa i potències colonials. Vegem com actuaven durant l'edat antiga a la mar Mediterrània.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Les característiques de les costes i illes mediterrànies eren ideals per als pirates de l'edat antiga. Hi havia un munt de raconets i cales on amagar-se i esperar que algun vaixell mercant passés a prop per enxampar-lo i saquejar-lo. L'important era ubicar-se enmig d'una de les rutes que es feien servir.
Les embarcacions dels pirates eren més aviat petites, amb cabuda per a 15 o 20 persones, ja que els vaixells que es trobaven tampoc eren encara massa grans. Així, a més, podien fer atacs més ràpids i si havien de fugir costa endins podien arrossegar-les i amagar-les més fàcilment.
Els pirates podien pertànyer a qualsevol poble de la conca mediterrània. Sovint eren persones amb vides desgraciades o sense possibilitats de viure dignament en el seu lloc d'origen. Aleshores, per sobreviure, es dedicaven a la pirateria. Però també hi havia persones que lliurement es feien pirates, simplement pel desig d'aconseguir riqueses i fama.
Els pirates més famosos d'abans de l'any 1000 a.n.e. són els anomenats pobles de la mar, que per raons encara debatudes van arrasar la costa mediterrània oriental, destruint societats com la hitita i fent trontollar el món fenici i egipci. Amb tot, les circumstàncies en què van aparèixer aquests pobles a bord de vaixells, amb famílies incloses, i la manera d'actuar que tenien, potser fa que no sigui gaire encertat encaixar-los en la figura típica de pirata que tots tenim al cap i que es consolidaria temps després.
Les primeres notícies que tenim realment verídiques sobre la pirateria tal com la imaginem són de vora l'any 1000 a.n.e. i tenen a veure amb els fenicis. Aquest poble es va abocar a establir rutes de navegació a la mar Mediterrània amb la intenció d'establir colònies comercials. La seva idea no era pas conquerir i explotar els pobles que visitaven, sinó més aviat fer intercanvis de productes i generar riquesa amb el moviment de mercaderies. De fet, durant segles van ser, juntament amb els grecs, els amos del comerç mediterrani.
Els fenicis carregaven als seus vaixells teles bordades, porpres o cuir, entre altres mercaderies valuoses, i de seguida van ser objecte de desig de pirates. Aquests primers pirates històrics no només buscaven robar, sinó també capturar homes i dones per després vendre'ls com a esclaus. Per fer-hi front, els fenicis van començar a reforçar els seus vaixells amb escuts que protegien els remers, mentre que un petit estol armat actuava d'element dissuasiu. A vegades funcionava i a vegades no. Quan era que no, no quedava un altre remei que lluitar per defensar la càrrega.
Tothom que vivia a prop de la costa sabia que en qualsevol moment podia patir l'atac d'un estol pirata. Per això, es van aixecar multitud de torres de vigilància en la línia de mar per avisar de la seva proximitat. Durant el dia s'usaven senyals de fum i durant la nit de foc. A més, molts pobles i ciutats es van crear a almenys un quilòmetre o dos de la costa, per tenir més temps de fugir si fos el cas.
Els grecs també van patir els estralls dels pirates en els seus intercanvis comercials. Però en el seu món la pirateria tenia una doble percepció. Per una banda, es veia com una cosa negativa i es temia ser qualificat de pirata, però per l'altra n'hi havia una visió positiva per la glòria i fortuna que suposadament es podia assolir. Aquesta és una idea que es veu clarament en obres d'autors de la Grècia clàssica. Fins i tot un dels més famosos i perillosos pirates va ser grec: Polícrates de Samos. Aquest home, que va viure durant el segle VI a.n.e., era un tirà que va arreplegar molt de poder fins a construir una flota de 100 naus. El seu objectiu era conquerir tot Anatòlia, encara que sovint el que feia era simplement saquejar les costes. Acabaria enfrontat amb els perses, que lluitaven per aquella regió, i seria assassinat per Orestes, el sàtrapa persa de Lídia.
En l'època de més esplendor d'Atenes (segle V a.n.e.), la pirateria es va apaivagar, ja que la ciutat comptava amb una flota prou poderosa per protegir els vaixells mercants grecs. Però el món pirata revifaria al segle II a.n.e., durant el període de domini romà. Els romans encara no tenia una flota prou important, tot i que havien derrotat Cartago en les Guerres Púniques, i l'Imperi Selèucida i l'Egipte Ptolemaic estaven en decadència. Així que la pirateria va emergir amb força de la mà dels cilicis.
Cilícia estava situada al sud de la península d'Anatòlia. Després de la mort d'Alexandre el Gran, havia quedat sota el control de la dinastia selèucida (hereva del conqueridor macedoni). La seva inestabilitat al segle II a.n.e. va permetre que els pirates cilicis fessin de les seves. Saquejaven qualsevol vaixell mercant i les costes de la Mediterrània oriental sense pietat. Centenars de poblacions costaneres van haver de traslladar-se a l'interior per evitar la seva amenaça. Altres ciutats, en canvi, van intentar cooperar facilitant la sortida dels productes robats i dels presoners que devien acabar com a esclaus. Tot i que el gruix d'aquests pirates eren originaris de Cilícia, n'hi havia d'altres regions que participant en els saquejos.
Els pirates cilicis van trobar en l'esclavitud un mitjà perfecte per aconseguir ràpids i suculents guanys, i es van fer experts en assaltar els vaixells que viatjaven d'Egipte a Roma. La destinació d'aquesta pobra gent seria l'illa de Delos, el principal centre comercial de la Mediterrània oriental, amb el mercat d'esclaus més gran de la regió, on es podien vendre milers d'esclaus en un sol dia. La classe alta romana, els patricis, anaven a l'illa a comprar esclaus que farien servir en les seves propietats per treballar la terra o com a servents. Per aquesta raó, durant molt de temps Roma va fer ulls grossos davant del problema de la pirateria cilícia. La mateixa actitud tindrien els selèucides i els egipcis. Però no tots els capturats acabaven sent esclaus. En el cas dels que venien d'una bona posició o que tenien algun càrrec important, es convertien en ostatges. Així es podia demanar un bon rescat per la seva alliberació.
Com que la pirateria era cada cop més recurrent, finalment va topar de cap contra els interessos romans. Roma ja havia creat l'any 129 a.n.e. la província d'Àsia, que ocupava tota la part occidental d'Anatòlia, on vivien principalment grecs. I el poder selèucida havia quedat reduït a Síria després de perdre nombrosos territoris, o bé perquè es van independitzar aprofitant la seva decadència o bé perquè van ser conquerits per estats veïns. El Senat, l'assemblea romana de patricis i magistrats que formaven el consell suprem, debatia intensament sobre què fer al respecte. La conclusió semblava clara: era necessari eliminar del tot la pirateria i conquerir Cilícia per convertir-la en una província romana i obrir la porta a controlar tot Anatòlia. Per aconseguir-ho es va usar el prestigiós general Marc Antoni l'Orador. I la cosa en un principi aniria bé, fins que els pirates es van aliar amb el rei Mitridates VI del Pont, un regne situat a la costa sud de la mar Negra.
 |
| En color fosc els territoris sota el domini de la República de Roma vora l'any 100 a.n.e. |
La República de Roma estava sumida en una greu crisi que acabaria desembocant a finals del primer segle a.n.e. en el naixement de l'Imperi. Entretant, l'any 90 a.n.e. Mitridates va ocupar Capadòcia fet que l'enfrontava directament amb l'expansió romana a Anatòlia, iniciant les anomenades Guerres Mitridàtiques. En aquest context, es produeix l'aliança entre el rei pòntic i els pirates cilicis, ja que tots ells tenien la necessitat de protegir-se d'un enemic comú.
Els pòntics, amb l'ajuda dels cilicis, van ocasionar una dura derrota a la flota romana i l'any 88 a.n.e. van arrasar la costa occidental anatòlica, és a dir, la província romana d'Àsia. L'objectiu era tot aquell que fos ciutadà romà. Les fonts històriques parlen d'almenys 80.000 homes, dones, ancians i nens. Mitridates fins i tot acabaria prenent Grècia. Aquests fets són coneguts com les Vespres Asiàtiques. Però Romà tornaria a prendre la iniciativa sense cap compassió devastant moltes ciutats gregues i saquejant els seus temples, ja que havien col·laborat amb l'enemic, fins que els pòntics es van veure acorralats i van fugir de Grècia. Si els grecs en un principi veien en Mitridates una forma de desempallegar-se del domini romà, de seguida també veurien que el seu comportament no era precisament el d'un salvador.
Entre els anys 83 i 63 a.n.e., el conflicte entre romans i pòntics tornaria a revifar. Roma estava decidida a eliminar Mitridates i els pirates cilicis, que en aquesta ocasió també comptaven amb l'ajuda dels armenis, així que s'hi va abocar amb totes les seves forces. Els principals generals romans i nombrosos exèrcits eren enviats pel Senat a lluitar contra Mitridates per terra i mar, per així aconseguir recuperar territori i avançar per Anatòlia. Però l'any 75 a.n.e. passaria un fet molt destacable: el segrest de Juli Cèsar.
Juli Cèsar era un jove de 25 anys que viatjava a l'illa de Rodas per millorar la seva educació i estudiar oratòria. Era comú que els joves patricis anessin a les escoles d'orient per formar-se. Però durant el trajecte el seu vaixell va topar amb pirates cilicis i Cèsar va ser segrestat. Com que era de la classe alta romana, els pirates van demanar 20 talents de plata com a rescat (un talent equivalia a 34 kg). El jove patrici es va ofendre per aquesta quantitat i amb tota l'arrogància del món va exigir un rescat no inferior a 50 talents. Durant els 38 dies que va durar el seu captiveri, els pirates van conèixer de primera mà el caràcter altiu i orgullós del futur dictador. Fins i tot els va amenaçar de penjar-los quan recuperés la llibertat. Els pirates pensaven que era una simple bravata pròpia de la joventut d'un jove de bona vida, però el temps els trauria la raó. Quan es va pagar el rescat, Cèsar va anar a Milet, on organitzaria una expedició de venjança. Després d'enxampar i apressar els seus antics segrestadors, els va penjar un a un sense pietat.
Malgrat l'enorme pressió que patien els pirates, havien aconseguit molt de poder fins al punt d'establir regnes independents i poderosos per tota la costa cilícia, i comptaven amb més de 1.000 embarcacions. Amb tota la gosadia possible, l'any 67 a.n.e. es van dirigir a Itàlia, on saquejarien ciutats i temples de la costa i arribarien a Òstia, a la desembocadura del riu Tíber, que feia de port de Roma. La flota romana present seria incendiada.
L'atac a Òstia va ser un sotrac de ca l'ample, ja que molts dels vaixells destruïts eren mercants, encarregats de transportar gra des de Sicília i Sardenya. Roma podia patir una fam severa i el Senat va decidir prendre mesures més que extraordinàries. De seguida va establir la lex Gabinia, que donava plens poders al general Pompeu Magne sobre el més gran exèrcit romà que s'havia creat fins llavors. Sota les seves ordres tindria 20 legions (uns 120.000 soldats), 4.000 genets i 270 naus. L'objectiu era refer les rutes comercials de gra i perseguir sense descans els pirates cilicis.
Durant els anys següents, la mar Mediterrània va ser netejada de pirates. Els qui es van rendir i suplicar el perdó de Roma van rebre terres a Grècia per viure en pau. En canvi, els qui van insistir en continuar igual van ser executats sense cap mirament. Les bases pirates costaneres eren arrasades i les seves flotes destruïdes per mitjà del foc. Amb una força militar tan descomunal poca cosa es podia fer.
La fi de la pirateria cilícia deixaria encara més arraconat Mitridates, que ja patia a Anatòlia davant l'avanç de les legions romanes, que ara més que mai es podien centrar en derrotar-lo. Incapaç de formar aliances fiables a la regió i amb un munt de problemes interns, finalment es va suïcidar l'any 63 a.n.e. En aquell any cauria també el poc que quedava del poder selèucida al Pròxim Orient. Així Roma s'hi imposava sense cap competència. Pel que fa a la pirateria, no tornaria a revifar a la Mediterrània fins a l'aparició dels vikings.
