Els egipcis

Els egipcis van ser un poble que va habitar les vores del riu Nil i que va desenvolupar una societat força tancada i conservadora, amb uns trets propis molt particulars que fan d'ella la civilització antiga més misteriosa i atraient per a molts. Juntament amb els sumeris, els egipcis van ser pioners en organitzar una vida urbana i crear un sistema d'escriptura propi. Va ser al tercer mil·lenni a.n.e. quan la societat egípcia va començar a consolidar-se.

Les úniques zones de l'antic Egipte o no hi havia desert eren les més properes a les vores del riu Nil. Els seus marges, per contra, eren d'una terra molt productiva gràcies a les inundacions anuals del riu, que la deixaven en un estat òptim per ser conreada. De fet, no calia construir-hi canals ni sistemes de regadiu molt complexos, com passava a Mesopotàmia. Per això, en aquests marges s'hi construïen les ciutats i els pobles, perquè el Nil era la principal font de vida dels egipcis. 

Cap a finals de l'estiu, el riu inundava les zones més pròximes per causa de les pluges monsòniques que havien caigut durant la primavera als altiplans africans del sud (actual Etiòpia), i a la tardor es feia la sembra, quan el terra estava encara humit i fertilitzat pels sediments que hi havien quedat. Els cultius creixien durant el càlid hivern, fins que a la primavera següent es feia la sega. I així any rere any. 

Les principals divisions geogràfiques eren el Baix Egipte, on hi havia el delta del Nil, i l'Alt Egipte, tota la resta del país. En les èpoques més esplendoroses, el faraó governava tot Egipte i era considerat un déu. Quan hi havia més inestabilitat, en canvi, el país acostumava a estar dividit amb dinasties rivals entre si que impossibilitaven la pau i el comerç. 

En realitat, no va ser fins la dinastia XVIII (segle XVI a.n.e.) quan el monarca va començar a rebre el títol de faraó. Fins aleshores era anomenat nesu (rei), neb (senyor) o hemef (majestat), amb l'extensió titular de les dues terres. La paraula faraó, en egipci per-aa, significa casa gran i designava la residència reial, passant després a designar l'autoritat mateixa que hi vivia. Tanmateix, sembla que l'etimologia concreta de faraó ve de l'hebreu antic par-ó, que després va passar al grec, al llatí, etc.



Per als egipcis la seva terra es deia kemet (la terra negra, referint-se a la terra conreable per les inundacions del Nil que agafava un aspecte fosc pel llim, una mena de fang que hi quedava quan les aigües tornaven al curs habitual i que optimitzaven la seva productivitat). Per contra, el desert es deia desheret (la terra roja). A ells mateixos es deien remet-en-kemet (el poble de la terra negra). El topònim Egipte i el seu gentilici egipcis ens han arribat del grec.

A més de les divisions de Baix Egipte i Alt Egipte, hi havia els nomós, una mena de províncies governades per nomarques. Els nomarques, que al igual que els sacerdots no pagaven impostos, estaven sota l'autoritat del rei o faraó. 

LA SOCIETAT EGÍPCIA

A l'antic Egipte la societat era clarament piramidal i molt desigual. El monarca principal, el faraó, era un déu vivent: el fill de Ra, déu del sol. Quan un faraó moria, el succeïa el seu fill. Així es van formar 31 dinasties diferents. Com que els egipcis creien que els faraons eren déus, tothom s’agenollava quan passaven i ningú no podia mirar-los la cara ni tocar-los. A més, vivien envoltats de riqueses, en grans palaus amb centenars de servents i esclaus. 

Després del faraó hi havien les classes privilegiades relacionades directament amb la cort. Hi havia el visir o primer ministre, que era la segona persona amb més autoritat, els governadors dels districtes i els alts comandaments militars. Els nobles eren els membres de la família del faraó i altres famílies que el faraó havia recompensat amb extenses terres i grans tresors. Vivien en grans vil·les envoltades de jardins.

Desprès hi havia els sacerdots, que dirigien els ritus religiosos, tenien cura del culte als temples, n’administraven les propietats i monopolitzaven el coneixement científic: l’astronomia i les matemàtiques. Alguns sacerdots van arribar a tenir un poder enorme, gairebé com el del faraó. Podien tenir milers de servents que treballaven per a ells o que els havien de donar part de les collites.

Un altre grup era el dels funcionaris, com els escribes, els soldats professionals i els grans comerciants. Els escribes coneixien l'escriptura i la comptabilitat, i s'encarregaven de l'administració de l'estat. També redactaven els documents oficials. A més, portaven els comptes dels impostos reials i de les mercaderies que entraven i sortien dels magatzems del palau del faraó. De fet, només ells, els sacerdots i alguns nobles sabien llegir i escriure. Això els conferia una posició social i econòmica molt important. Els comerciants, per la seva part, compraven fusta, metalls i perfums en terres llunyanes i ho venien a Egipte.

Per últim, la societat egípcia estava formada pels artesans i, sobretot, els camperols, que eren el grup majoritari. Pel que fa als artesans, eren els qui feien escultures i ceràmiques, elaboraven el papir sobre el qual s’escrivia i el lli amb què es feien vestits, i fabricaven objectes de metall. Els camperols, els més pobres, vivien de manera molt modesta i havien de pagar forts tributs a l’Estat. A més, havien de treballar de manera obligatòria i gratuïta, si el faraó els ho ordenava, en diversos projectes, com la construcció de piràmides, temples i la conservació dels canals. Aquests camperols vivien en petits poblets a la vora del Nil, en humils habitatges fets de fusta, canya i tova. El mobiliari, a més, era escàs i molt senzill. Els mesos en què no treballaven la terra els dedicaven a construir per al faraó. Això sí, no eren esclaus i normalment ho feien de bona gana, perquè, malgrat tot, era un privilegi treballar per a un déu del qual depenia el seu benestar i futur. Els que sí eren esclaus i no tenien cap dret eren els presoners de guerra i alguns estrangers, venuts o raptats, que eren propietat del faraó i podien ser utilitzats per a feines d'extrema duresa. Es creu que a l'època del Regne Antic la població era d'entre un milió i un milió i mig de persones. El 90% eren pobres.

El principal mitjà de transport eren les embarcacions que feien servir per la principal ruta que hi havia, el Nil. El camell no es va fer servir amb regularitat fins al final de l'Imperi Nou. És a dir, que durant la major part de la història de l'antic Egipte, això d'anar en camell amunt i avall, res de res. El mitjà terrestre més usat era l'ase, que tenia tanta importància que s'han trobat restes d'aquests animals enterrats al costat d'alguns faraons. Seria cap a mitjans del segon mil·lenni, que es començaria a utilitzar el cavall a l'àmbit militar, en especial amb carros de guerra.

A la família egípcia el principal objectiu era procrear, però la mortalitat infantil era molt elevada. El moment de parir era el més complicat, sens dubte, i es feien multitud d'oracions i rituals màgics per tal de protegir la mare i el nadó. Amb tot, les famílies acostumaven a ser nombroses. Els nadons que naixien amb deformitats o malalties no eren rebutjats.

De petits, tant nens com nenes no tenien el gènere marcat. Tots dos anaven amb roba similar i el cap rapat, llevat d'una cua llarga de cabell trenat que els queia pel cantó dret. Aquesta cua se'ls tallava quan passaven a la pubertat. Els nens petits de les classes baixes anaven despullats i amb amulets penjats del coll. Només quan baixaven molt les temperatures es posaven algun tipus de roba. Normalment es representaven a les pintures i estàtues nuus amb el dit índex a la boca. Els nens aprenien l'ofici del pare i les nenes aprenien les tasques domèstiques. Els nens eren circumcidats i les nenes podien patir l'esquinçament artificial de l'himen al moment de passar a la pubertat, tot i que no sembla que aquesta última fos una pràctica molt estesa.

Entre les joguines hi havia tot tipus d'animals i ninots de fusta i fang. També hi havia petites armes, pilotes de fibra vegetal o cuir, i feien jocs gimnàstics i danses. Des de ben petits, els fills treballaven al costat dels adults segons les seves capacitats. No hi havia sensació d'explotació, sinó simplement d'aprofitar la força i habilitat que tinguessin. Era comú veure nens extraient fang, portant aigua, etc. Ara bé, els fills de famílies acomodades no feien aquest tipus de treballs, però havien de passar per una educació molt dura, on eren fins i tot maltractats pels seus educadors. De fet, la paraula ensenyar en jeroglífic és un senyor amb un pal. També durant el pas a la pubertat podien enfrontar-se a proves de dolor o astúcia. Així es convertien en persones plenament integrades a la societat. Evidentment, només els fills de les elits anaven a l'escola.

Les dones tenien alguns drets i llibertats que no tenien altres dones de l’antiguitat. Per exemple, podien heretar i tenir propietats, vendre i comprar béns i, en alguns casos, divorciar-se. La majoria de les egípcies de classe baixa es dedicaven a cuidar la casa i els fills, però també feien altres feines: fabricaven teixits, elaboraven pa, ajudaven en les tasques del camp i feien de serventes a les cases més riques. 

Poques vegades una dona va ocupar un alt càrrec a l'administració. Amb tot, n’hi va haver algunes que van arribar a governar com a faraons, tot i que amb caràcter excepcional, i no sense la ingerència de membres masculins de la seva pròpia família, com per exemple el cas de Hatshepsut, de la dinastia XVIII.

La setmana egípcia era de deu dies, nou per treballar i un de descans. Així que la gent tenia poc temps per esbargir-se. Tot i això, es feien jocs populars i de taula. Els rics, per exemple, organitzaven festes privades amb balls i música. 

Pel que fa a la vestimenta, era poca i molt marcada per l'estament al qual es pertanyia. Per començar, per als egipcis anar despullat no tenia res de dolent. Per causa del clima, els camperols, pescadors i artesans, podien fer la seva feina nuus o amb només una mena de tapall, com si fos un eslip. Les dones, quan no anaven mig despullades, portaven vestits amplis per poder estar més còmodes fent les tasques diàries. Els homes benestant portaven una falda (anomenada shenti) per damunt dels genolls confeccionada amb una tela curta, amb els extrems creuats i ficats al cinturó, amb un nus davanter. En ocasions especials hi col·locaven un fermall com adorn. Els que eren pobres podien tenir aquest tipus de falda, segurament de pitjor qualitat, que usaven només per ocasions concretes, com anar al temple, visitar algun parent llunyà o celebrar el final de la collita. Les dones benestant portaven vestits ajustats i suggeridors, al principi amb només dos tirants i ensenyant els pits. Més endavant, aquests vestits eren com una túnica tubular sense costures i cenyida al cos. Amb el temps, podien tenir alguna petita variació, com deixar al descobert una espatlla o portar més adorns.

Al Regne Nou, el shenti es va allargar per sota dels genolls i s'hi va afegir un davantal que podia portar franges. En aquesta època hi van aparèixer les primeres túniques. La túnica serà un complement masculí consolidat al Regne Nou, amb mànigues o sense, i prisats inclosos.

Font


Font

 
Font

La vestimenta del Faraó era generalment una falda clàssica amb una cua de bou que recalcava el seu poder i un mocador a ratlles blaves i daurades a sobre del cap anomenat nemes. També podia portar una corona diferent segons l'època o el moment que representés. En realitat, en un principi no es diferenciava gaire de la resta, excepte per la qualitat i els adorns, i no va ser fins la dinastia XVIII, al començament del Regne Nou, que s'hi va afegir mànigues, transparències i plecs. 

La tela principal i gairebé única era el lli. Depenent de l'estatus social, aquest lli podia ser de més o menys qualitat. A més, sempre era blanc per causa de la dificultat de tenyir-lo. Això sí, podia portar algun tipus de brodat a les vores. A vegades podien fer servir pel de cabra, llana d'ovella o fibres de palmeres, però el lli era el teixit principal amb diferència. El cotó i la seda serien introduïts a Egipte segles desprès de desapareixer l'època dels faraons. 

Els egipcis acostumaven a anar descalços. Només les classes altes portaven sandàlies fetes de cuir o fibres de papir, idèntiques en forma a les típiques que portem avui dia a la platja. 

Les cremes eren habituals, extretes de la natura i que "servien" per a tot, des d'espantar els insectes fins allisar-se les arrugues. Tant homes com dones s'afaitaven i depilaven tot el cos i es maquillaven. A més, la neteja i la higiene eren molt importants. I què podem dir de les perruques? Sí, en portaven tots dos sexes i era part fonamental de l'estilisme dels més adinerats. Aquest complement, que havia d'estar impecable en festes i trobades amoroses, es fabricava amb cabells humans i fibres vegetals. La perruca es podia posar a sobre del cabell natural, ja que no calia portar el cap rapat. 

Pel que fa als pentinats, els homes podien portar rissos curts, amb serrell o ratlla al mig. Al Regne Nou ho complicaven amb flocs de cabells llisos amb la punta extremadament arrissada en forma de borla. Les dones humils es recollien els cabells amb només una cinta, mentre que les nobles ho feien amb diademes o corones més elaborades, i podien fer-se extensions. 

Les joies estaven molt presents en tota la societat egípcia. Però mentre que els rics usaven or, plata i altres metalls, els pobres feien servir ceràmica, os, pedra o flors naturals.

Pintura mural de la dinastia XVIII (segle XV a.n.e.)
Font


L'AGRICULTURA I L'ALIMENTACIÓ EGÍPCIA

L'agricultura era una de les principals activitats del poble egipci i la base de l'economia pròspera del país. Els camperols aconseguien treure profit de la proximitat de les aigües del Nil i la inundació anual del riu per convertir aquelles terres desèrtiques en un paratge fèrtil. Només els quatre mesos que hi havia de terres inundades eren aprofitats per fer que els camperols treballessin en la construcció de monuments o altres obres de l'estat. Això sí, ho feien amb les despeses cobertes, perquè no eren esclaus. Un cop l'aigua baixava, tornaven a preparar-se per conrear els camps humits.

Les inundacions eres controlades pels sacerdots amb els nilòmetres, que eren una mena de pous on es feien marques del nivell de l'aigua per així calcular les collites que s'aconseguirien i, amb això, els impostos que se'n podrien demanar. L'administració de torn havia de ser molt curosa. No només es temia unes inundacions insuficients, sinó també les maleïdes plagues de llagostes que ho podien arrasar tot. En qualsevol cas, s'havia de ser molt competent per preveure algun entrebanc i solucionar-lo.

La dieta alimentària dels antics egipcis era relativament variada. El pa i la cervesa constituïen l’alimentació bàsica de les classes populars, juntament amb l'ordi i l'espelta (el blat va ser introduït pels romans). El pa podia ser de mil maneres diferents i n'hi havia de dolces com si fossin pastissos. També s’alimentaven de llegums secs, verdures, fruites (figues, raïm, dàtils), pesca salada, i, en menys quantitat, carn d’aus (coloms, oques, ànecs), de cabra, de xai i de porc. La mel servia per endolcir begudes. Les classes més benestants, per contra, tenien accés a altres menjars més sofisticats, com ara carn de vaca i vi.

L'EXÈRCIT EGIPCI

Durant molt de temps, els egipcis no van ser gaire expansionistes. Per aquest motiu, els soldats eren principalment camperols reclutats pels nomarques (nobles), que no estaven especialitzats ni gaire preparats per a tal fi. No hi havien tampoc gaires batalles i la vida a la vora del Nil acostumava a ser pacífica gràcies a les fronteres naturals desèrtiques que hi havia. Però al Regne Nou la cosa va canviar radicalment. Des de bon començament va haver-hi la intenció de conquerir més que mai i hi va sorgir una classe guerrera disposada a lluitar i a viure d'això. Alguns creuen que l'ensurt dels hikses van ser-ne el detonant. Veure com un poble de fora amb millors armes podia ficar-se dins del teu país amb relativa facilitat va trastocar la ment egípcia. Així que els egipcis van copiar l'estil militar hikse, adaptant-lo a la seva manera. 

Els soldats es van professionalitzar, es va crear un exèrcit permanent, es van consolidar els carros de guerra tirats per cavalls i es van millorar les proteccions i armes existents, afegint-hi de noves. En aquesta època es va popularitzar l'espasa corbada (khopesh), evolució de les destrals usades per a la guerra. Aquesta espasa ja es feia servir des dels temps dels sumeris en algunes parts de Mesopotàmia, però amb els egipcis va agafar un protagonisme més gran. A més, va ser molt efectiva al camp de batalla per causa de la seva potència de tall contra els encara rudimentaris escuts i proteccions dels soldats de molts pobles. Els egipcis en van treure molt de profit.

Espasa egípcia de bronze.
Font

LA RELIGIÓ I LES CONSTRUCCIONS EGÍPCIES

Els antics egipcis adoraven molts déus i deesses. La seva religió era, per tant, politeista. Molts dels déus egipcis tenien forma humana. Era el cas de la deessa Isis, divinitat en forma de dona qui simbolitzava l’esposa fidel i els sentiments maternals. Altres déus, però, eren representats amb cos de persona i cap d’animal. Era el cas de Ra, déu del sol (patró de la ciutat de Lunus, anomenada Heliòpolis [Ciutat del Sol] pels grecs i principal divinitat dels egipcis), que era representat com un home amb cap de falcó i amb un disc solar damunt seu. També Anubis, déu de la momificació, que era representat amb cos humà i cap de xacal. La religió estrictament oficial era una, però la religió popular, la dels camperols, podia ser una mica diferent, sense que això es considerés una ofensa. 

La religió dels antics egipcis donava molta importància a la vida després de la mort. Es creia que els humans tenien una ànima immortal. Després de la mort, la persona difunta era sotmesa a un judici davant d'Osiris, déu de la resurrecció i del món dels morts. Per tal de poder accedir a la vida eterna, s’havia de conservar el cos de la persona difunta. És per això que els egipcis que tenien prou diners es feien momificar un cop morts i guardaven el seu cos en una tomba, dins d'un sarcòfag. Però això els rics, ja que la gran majoria era enterrada a un furat al terra.

En un principi, durant bona part del Regne Antic, les tombes estaven a dins de les mastabes, que eren com una plataforma amb les parets inclinades i el sostre pla, de no gaire alçada. Els propis faraons s'hi fien enterrar.

Exemple de mastaba
Font


Quan els egipcis van començar a col·locar una mastaba a sobre d'una altra, van iniciar el procés de transformació que arribaria fins a les piràmides típiques. 

Les piràmides eren tombes construïdes amb enormes blocs de pedra, units entre ells sense cap mena de morter. Al seu interior hi havia la cambra on es guardava el cos momificat dels faraons i les reines, i una trama de galeries que servien per despistar els saquejadors. Es volia impedir, així, el robatori dels objectes i els tresors que s’hi dipositaven. A les mastabes se seguien enterrant la resta de les elits.

Les piràmides més grans són la de Kheops (Khufu), la de Kefren (Khafre) i la de Micerí (Menkaure), pare, fill i net. Aquestes joies del passat es conserven a la necròpolis de Giza (Gizeh), al sud del Caire, juntament amb la famosa esfinx, que es pensa que representa a Kheops o a Kefren. A la mateixa necròpolis també hi trobem algunes piràmides més petites i moltes mastabes, a més d'alguns complexos religiosos. Tot va ser edificat durant la dinastia IV del Regne Antic.

En primer pla, les piràmides de les reines. Després, la piràmide de Micerí, la de Kefren i la de Kheops.
Font

La gran esfinx.
Font


Però abans d'arribar a tal excel·lència, van haver-hi proves. La primera piràmide va ser escalonada, és a dir, una successió de mastabes una a sobre de l'altra. La coneixem com a piràmide de Djoser, a Saqqara. 

Piràmide de Djoser
Font


Desprès, amb el temps, va arribar el primer faraó de la dinastia IV, Snefru (o Seneferu), que era un autèntic fan de les piràmides. Però ell volia construir-ne una amb les cares llises. Ho va intentar dues vegades sense èxit. La primera es coneguda com la piràmide de Meidum, a 100 km al sud del Caire. Amb una alçada de 93 m, les parets exteriors es van ensorrar i va quedar a la vista l'estructura interna. 

Piràmide de Meidum
Font


El segon intent va ser la piràmide encorbada o romboidal de Dashur, a 40 km al sud del Caire, i de 105 m d'alçada, aproximadament. La seva inclinació canvia per defectes i esquerdes que es van trobar a mesura que l'anaven aixecant. 

Piràmide encorbada de Dashur
Font


Seria al tercer intent, amb l'anomenada piràmide roja, situada a prop de l'encorbada, que Snefru aconseguiria una piràmide de debò. Amb una alçada de també uns 105 m, les parets mantenen la inclinació i són llises. Al principi no era roja, era de color clar per la pedra polida que la recobria. Però quan la febre de les piràmides va passar, els seus blocs externs es van fer servir per altres construccions, i la part interna sí que era com rogenca. Segurament el cos de Snefru hi va ser dipositat allà.

Piràmide roja de Dashur
Font


El cas és que el fill de Snefru, Kheops, tenia els coneixements per fer una piràmide en condicions i, és clar, va voler fer la seva, però més gran i més alta. La alçada original de la piràmide de Kheops era de 146,58 m, tot i que ara només en té 139. Aquesta obra faraònica, mai millor dit, es va fer amb pedra calcària d'una cantera pròxima, com la que s'havia usat amb la piràmide roja de Snefru. A més, aquesta pedra es polia quan formava part del revestiment exterior. Així reflectia els rajos del sol, cosa que permetia veure la piràmide des de molts kilòmetres de distància. És possible que la punta (el piramidó) fos una peça feta d'una barreja d'or i plata. Això la feia lluent i esplendorosa. La base quadrada mesurava 230,40 m de costat (avui n'ha perdut uns tres metres). Aquesta piràmide va ser construïda amb més de 2 milions de blocs de pedra, amb un pes de mitjana de dues tones i mitja. Alguns blocs fins i tot podien arribar a pesar seixanta tones. Durant gairebé 4000 anys va ser la construcció humana més alta del planeta.

Recreació de l'aspecte que tindria la piràmide de Kheops amb les cares polides i el piramidó.
(Foto: NeoMam Studios)

La piràmide de Kefren, que encara conserva el revestiment superior del vèrtex, és des de sempre la més captivadora. Les seves primeres fileres de pedres les van fer recobertes de blocs de granit rosa i la resta es van fer amb la mateixa pedra calcària que la de Kheops. Aquesta piràmide sembla més imponent des de lluny, sobretot perquè es troba sobre una base de roca més elevada que la gran piràmide de Kheops. En realitat, però, la de Kheops és una mica més gran i alta. 

La piràmide de Micerí, en canvi, és la més petita, amb "només" 65 m d'alçada. Tant aquesta com la de Kefren, són més senzilles al seu interior que la de Kheops. 

La piràmide de Kheops, seguida de la de Kefren i la de Micerí.
Font


NECRÒPOLIS DE GIZA ⇩

Font

Per construir aquests monuments funeraris es va fer servir eines de fusta, coure i bronze, escaires, trineus per l'arrossegament de blocs, rampes de fang piconat i molta, molta mà d'obra contractada pel faraó de torn. També es creu que van utilitzar algun tipus de balança amb contrapesos per aixecar els blocs del terra en moments determinats. En realitat no se sap segur com ho van fer, és a dir, no se sap el sistema concret que van fer servir, però sí se sap que no va ser cap miracle ni obra d'éssers d'altres planetes. Amb allò que tenien ho van aconseguir. Cal dir que tampoc són tan perfectes com alguns han predicat durant anys per tal de donar volada a hipòtesis extravagants. Són obres avançades per a aquella època, però també tenen els seus errors i inexactituds. 

Qualsevol piràmide a Egipte només havia de complir un requisit: havia de erigir-se en la riba esquerra del Nil, allà on es posava el sol i que es pensava que es trobava el Més Enllà. S'han descobert unes 120 piràmides a Egipte, però la majoria són restes que a simple vista no sabries diferenciar d'un turó de sorra i pedra. Com va passar amb la piràmide roja, molts blocs de pedra de les piràmides de Giza es van utilitzar en noves construccions, un cop va passar la moda. També van ser totalment saquejades. De fet, no hi van quedar ni les mòmies dels totpoderosos faraons i encara menys les riqueses que hi havia.

Amb el temps es van deixar de fer piràmides. Eren massa costoses i necessitaven massa recursos. La següent moda seria enterrar els faraons i gent adinerada en tombes subterrànies, sobretot a l'època del Regne Nou. En comparació amb les piràmides, aquestes tombes estaven molt més adornades i acolorides per dins. Una cosa curiosa és que ja no es buscava l'efecte ostentós de cridar l'atenció des de l'exterior. Les tombes de la Vall de les Reis i de les Reines, per exemple, tenen entrades que poden passar desapercebudes.  

Com a curiositat cal dir que totes les mòmies trobades fins ara són l'època del Regne Nou. Dit d'una altra manera, en cap piràmide s'ha trobat el cos de cap faraó ni reina. Només en casos concrets hi han quedat restes petites d'alguna part d'un suposat cos, però res important.

Altres construccions importants van ser els temples. El temple era l’edifici on els egipcis adoraven els déus, tot i que els únics autoritzats a entrar-hi eren els sacerdots i els governants. Al temple, s’hi guardaven, a més de la imatge del déu a qui era dedicat, els seus tresors. Els temples també eren el lloc de residència dels sacerdots, encarregats d’atendre les necessitats atribuïdes als déus. Si volies trobar tresors a Egipte, havies de buscar a un temple o a una piràmide.

Entre les construccions religioses destacava el recinte sagrat de Karnak, que se situava a Tebes, actual Luxor, del qual encara es conserven moltes restes. El va començar a edificar Antef II de la dinastia XI en una època de caos polític situada entre el Regne Antic i el Mitjà. Aquest faraó va començar les obres d'un temple dedicat a Amon després d'una llarga sèrie de rituals amb els quals es pretenia purificar l'espai que havia de ser consagrat. Les obres van continuar amb els faraons del Regne Mitjà i sobretot del Regne Nou. Uns trenta faraons hi van participar fent reformes o afegint al complex santuaris, estàtues, columnes, obeliscos, etc. Fins i tot hi havia un gran llac sagrat de 130 per 80 metres.

Recinte sagrat de Karnak
Font


En un principi Amon era el déu local de la ciutat de Tebes, però amb el temps es va convertir en el déu principal del panteó egipci, associat al déu solar Ra. El gran temple d'Amon estava connectat al Nil per mitjà d'un canal d'aigua i d'una avinguda espectacular amb 40 esfinxs amb cap de moltó, animal amb el qual s'identificava Amon. És destacable també la sala hipòstila (és diu així perquè està plena de columnes). En aquesta sala hi ha 134 columnes amb forma de papir, amb escriptura jeroglífica gravada i una alçada de fins a 21 metres. El recinte sagrat al complet estava rodejat per un mur de dotze metres d'alçada i de 550 per 523 metres de costat. Al igual que passa amb les piràmides, avui dia només veiem una centèsima part de l'esplendor i la bellesa que havia de tenir aquest lloc de culte, que era el principal de tot Egipte. Els revestiments d'or, de plata i els detalls fets amb altres materials de luxe, així com els colors i l'aspecte monumental original, ja no hi són. Sovint s'anomena Temple de Karnak a tot el recinte.

Sala hipòstila (Karnak)
Font
Recreació
Font


Un altre temple important és el que coneixem com a Temple de Luxor, a l'actual Luxor també, una mica al sud de Karnak. Com el cas de Karnak, sembla que aquest temple també estava dedicat a Amon. Tots dos recintes sagrats pertanyien a l'antiga Tebes. El Temple de Luxor va ser construït durant el Regne Nou, principalment per Amenhotep III i Ramsès II, i estava connectat amb Karnak per una avinguda recta de més de dos kilòmetres que estava plenes d'esfinx a banda i banda, unes 600 en total. Amb els temps, s'hi van fer algunes reformes o afegits. 

Entrada al Temple de Luxor
Font

Gran columnata d'Amenhotep III
Font

El temple de Luxor des de l'aire


Recreació

























Durant l'època del Regne Nou es van posar de moda els Llibres dels Morts. Eren similars als textos de les piràmides i dels sarcòfags, que parlaven de la mort, però en papirs. Constaven d'un recull d'encanteris, trucs i sortilegis per travessar l'inframón sense problemes, superant a tots els monstres que hi havia. Com que eren papirs, eren més barats i més transportables. Els ciutadans es gastaven un dineral per encarregar-ne el seu; la vida després de la mort era molt important, calia estar ben preparat.

L'ESCRIPTURA EGÍPCIA

Durant milers d'anys, els grans temples, les tombes, els obeliscos o les estàtues de l'Egipte faraònic van quedar coberts per una autèntica malla de símbols jeroglífics. Amb això es buscava un efecte ornamental que encara avui segueix captivant, atès el peculiar component figuratiu de l'escriptura egípcia, originat als ideogrames que representaven visualment objectes com el sol, la terra i les estrelles, la fauna i la flora de Nil, i estris de la vida quotidiana.

L'escriptura egípcia va aparèixer pels volts de l'any 3000 a.n.e., en teoria una mica després de l'escriptura sumèria, tot i que encara hi ha debat sobre això. Tampoc se sap si va aparèixer de manera independent a la cuneïforme o si per influencia d'aquesta. També se sap que mentre la cuneïforme va sorgir per la necessitat de portar la comptabilitat i organitzar el comerç i els negocis, els jeroglífics van sorgir per una necessitat religiosa, espiritual, a l'hora de manifestar les seves creences a les tombes i als temples. Totes les societats antigues eren molt religioses, és cert, però l'egípcia tenia un punt més en aquest sentit, i el resultat van ser els primers jeroglífics. La paraula jeroglífic prové del grec i significa una cosa així com paraules sagrades. La forma egípcia per anomenar la seva escriptura (medu necher) ve a significar escriptura de les paraules divines o de les paraules de déu.

Els egipcis van ser capaços d'inventar un sistema pictogràfic, és a dir, una bella escriptura per mitjà de símbols que representaven imatges de la vida quotidiana i la natura. Aquests símbols eren dibuixats amb tinta en papir (anomenada escriptura hieràtica) o gravats en tauletes o en altres materials durs (la que coneixem pròpiament com a jeroglífica). L'ordre d'aquests escrits era força flexible, ja que es podien llegir indistintament d'esquerra a dreta o de dreta a esquerra. El sentit de lectura l'indicava el cap de les figures dels éssers vius que hi apareixien. Si els caps miraven cap a l'esquerra, es llegia d'esquerra a dreta i viceversa. L'escriptura es podia realitzar tant en columnes com en línies. No hi havia regles de puntuació o pausa, més aviat, les frases eren agrupades en quadres, d'aquesta manera es podia llegir cada expressió per separat. 

Ara bé, com ho feien per transmetre idees abstractes com l'afecte, la traïció o la bondat? No van tenir més remei que inventar també una mena d'alfabet en què cada imatge corresponia, ja no a un objecte, sinó a un so consonàntic. Amb aquesta barreja podien descriure qualsevol cosa física o abstracta. De vocals no en tenien, igual que la majoria de llengues de l'entorn. Per aquest motiu, avui dia no sabem si el déu Ra és realment Ra o Re. 

Abans hem parlat de l'escriptura hieràtica i la pròpiament jeroglífica. Per què? En realitat la jeroglífica es feia servir en ocasions especials i era una escriptura purament monumental. Per això és la que apareix en tombes, temples, columnes i obeliscos, en materials de llarga durada. Era una escriptura artística i requeria molta cura i traça. Per tant, des d'un bon començament, es va idear una forma simplificada d'escriure aquests jeroglífics. Aquesta és l'anomenada escriptura hieràtica. Per fer algun tipus de comparació actual, podríem dir que la jeroglífica seria com l'escriptura digital d'avui dia, com la que llegeixes ara mateix, però dibuixada a mà, és clar. La hieràtica, en canvi, seria com l'escriptura que fem a mà en una nota o paper. L'escriptura hieràtica s'usava a l'antic Egipte per redactar textos religiosos, administratius, científics i literaris, sobretot en papirs amb un càlam i tinta, o en altres materials de curta durada, és a dir, menys perdurables. Als darrers temps de l'antic Egipte, cap al 600 a.n.e., l'escriptura hieràtica es va sintetitzar encara més, donant pas a la que coneixem com a escriptura demòtica.

Escriptura jeroglífica, segle XIV a.n.e.
Font


Escriptura hieràtica, segle XVI a.n.e.















Es coneixen al voltant de 800 signes que pertanyien a l'escriptura egípcia de l’època del Regne Antic, del Regne Mitjà i del Regne Nou. Més tard, sota la influencia grega i romana, la quantitat va augmentar fins els 5000. Però l'època de més signes va ser també l'època en què els jeroglífics van perdre pistonada. El cop mortal va ser l'entrada del cristianisme al segle IV de la nostra era. Aquesta escriptura mil·lenària es va quedar arraconada com a llengua pagana. Després vindria l'Islam i ja ningú sabia com llegir-la. No va ser fins el 1799, quan es va descobrir la famosa pedra de Rosetta, que es va poder desxifrar l'entrellat dels jeroglífics.

La cultura egípcia es va mantenir durant l'època ptolemaica, a partir del segle IV a.n.e., en què les classes dirigents estaven hel·lenitzades després de les conquestes d'Alexandre el Gran i la fundació d'Alexandria, però el poble encara mantenia la seva cultura pròpia. Seria el cristianisme des del segle IV de la nostra era i l'Islam, una mica després, els qui farien desaparèixer l'essència egípcia que havia durat 3000 anys. 











Accedeix a la cronologia d'Egipte i no et perdis 😋

EL GAT SABERUT