Les Guerres Carlines i el camí cap al liberalisme

Les Guerres Carlines van ser una sèrie de conflictes civils que van tenir lloc a Catalunya i Espanya durant el segle XIX, mentre que el liberalisme intentava fer-se lloc en una societat totalment inestable.

❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides


Com que Ferran VII no tenia fills barons, va decidir abolir la Llei Sàlica (que impedia que una dona regnés), per mitjà de l'anomenada Pragmàtica Sanció (1830). D'aquesta manera, la seva filla Isabel, nascuda pocs mesos després, es convertia en successora. Això no va agradar gens al seu germà, Carles Maria Isidre, que aspirava a ser rei. Tant ell com els seus seguidors consideraven il·legal la Pragmàtica Sanció i estaven decidits a lluitar pels drets successoris de la corona. Quan Ferran VII va morir el 1833, el conflicte va esclatar. Els principals suports de la causa carlina es trobaven a Euskadi, Navarra i les comarques de l'interior de Catalunya, València i Aragó.

Ferran VII

El 29 de setembre de 1833 Isabel II era proclamada reina, però com que era encara molt petita, no tenia ni tres anys, va comptar amb dues regències, primer de la seva mare, Maria Cristina de Borbó (1833-1840), i després del general Baldomero Espartero (1840-1843).

El rerefons de la disputa es convertiria, en realitat, en un assumpte polític. Dos models estaven enfrontats: per una banda, l'absolutisme que representava l'Antic Règim i, per l'altra, el liberalisme, que en Europa també produiria nombroses revoltes. 

Els carlins eren partidaris d'un rei fort, d'una Església amb molt de poder i del manteniment dels furs (drets territorials històrics), que encara eren vigents a Euskadi i que Catalunya aspirava a recuperar. Posar-se del costat de Carles Maria Isidre significava mantenir aquest model tradicional. Per contra, els liberals, també anomenats isabelins, defensaven una monarquia constitucional i un estat més modern, on la llei protegís la propietat privada, el mercat lliure i les llibertats individuals. Donar suport a Isabel era una oportunitat per canviar les coses.

La majoria dels carlins eren pagesos, artesans, petits nobles i molts clergues. Estaven descontents amb els canvis econòmics que podria ocasionar el liberalisme, com la desamortització de terres, que posava a la venda molts terrenys de l'Església i petita noblesa. Aquesta reforma beneficiava a la burgesia i els nobles més rics, ja que només ells podien permetre's comprar-los. I, esclar, els nous amos no tenien intenció de mantenir les normes i drets tradicionals de les terres.

La burgesia urbana i la classe obrera van donar suport majoritàriament al liberalisme, ja que esperaven que els portés més prosperitat econòmica i llibertat. El liberalisme consolidava clarament el capitalisme, cosa que feia d'aquest model econòmic un problema per a molts carlins. Creien que el model tradicional seria més beneficiós per a ells i no se'n refiaven de les noves idees. Si això implicava també defensar una monarquia autoritària i uns valors religiosos inflexibles, ho feien.

Mentre que la societat rural era més tradicional, conservadora i tenia una forta religiositat, la societat urbana era més diversa i oberta. L'àmbit rural i l'urbà vivien en mons diferents i tenien interessos ben diferents. 

La Primera Guerra Carlina (1833-1840) tindria lloc durant la primera regència, la de Maria Cristina, moment en què Carles Maria Isidre va proclamar oficialment el seu dret al tron. Va ser perseguit a Portugal i després va dirigir una campanya contra Madrid, però no va tenir èxit. Durant aquella època s'aprovaria l'Estatut Reial de 1834, que limitava els poders del rei, i la Constitució de 1837, la primera progressista que establia una monarquia parlamentària. 

Carles Maria Isidre

Els següents conflictes, la Segona Guerra Carlina (1846-1849) i la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) serien més aviat escaramusses i combats de guerrilles contra soldats reials. Els pretendents al tron s'anirien succeint al llarg de la segona meitat segle XIX: Carles Lluís de Borbó, Joan Carles de Borbó i Carles Maria dels Dolors de Borbó, tots descendents de Carles Maria Isidre. A més, la Segona Guerra Carlina tindria lloc només a Catalunya. 

Tot just abans de la Segona Guerra Carlina, es va aprovar la Constitució de 1845, de tendència liberal, però encara força moderada, cosa que feia que molts pensessin que era un pas enrere. En aquesta etapa, a Catalunya els carlins eren coneguts com a matiners, per això també se li diu Guerra dels Matiners. Sobretot actuaven com a bandolers en grups d'uns quants centenars i feien atacs ràpids a tropes reials. Però les successives derrotes farien fracassar l'aixecament.

Per què se'ls deia matiners als carlins catalans? Alguns creuen que era perquè es reunien i feien accions militars a primera hora del matí, abans que sortís el sol. Això els donava un avantatge tàctic sobre els seus enemics, que no estaven preparats per a un atac tan d'hora. D'altres diuen que abans de començar els atacs resaven el rosari de l'aurora, una pregària que se celebra de matinada. A més, molts carlins eren pagesos que començaven la seva jornada laboral a primera hora del matí.

Tant Maria Cristina com la seva filla Isabel acabarien cedint als desitjos liberals i l'estat espanyol començaria a reformar-se de mica en mica. Això no significa que elles fossin liberals de mena, ja que el liberalisme buscava, entre altres coses, limitar molt el poder de la monarquia, però hi havia molts interessos en joc. 

Maria Cristina de Borbó

Per a Maria Cristina era important tenir contents els liberals perquè eren els qui donaven suport a la seva filla com a reina. I quan Isabel va poder regnar sense regència el liberalisme tenia una força difícilment suportable. Durant tot aquest temps els partits polítics que governaven eren de tendència liberal, més o menys radical, així que la monarquia va haver d'adaptar-se per sobreviure. Amb tot, no seria gens fàcil. 

Com que els liberals no estaven prou contents amb les cessions de la Corona i la reina regent tenia una vida privada plena d'escàndols i corrupció, el 1840 Maria Cristina va ser obligada a exiliar-se (encara que tornaria pocs anys després). Aquest seria el moment en què el general Espartero agafaria breument la regència. 

El general Espartero

Les polítiques d'Espartero no van fer fortuna i el 1843 va acabar exiliat (cinc anys després també tornaria a Espanya). Així que Isabel, amb tan sols 13 anys, va ser considerada major d'edat, va jurar la Constitució i va iniciar oficialment el seu regnat, que duraria fins al 1868.

Isabel II

Durant el regnat d'Isabel II, el Partit Liberal Moderat (els més conservadors d'entre els liberals) tindria 10 anys de poder gràcies al suport de la Corona, cosa feia impossible que altres formacions poguessin governar. Aquesta època rep el nom de Dècada Moderada (1844-1854). 

La política estava tan corrompuda que alguns sectors van planificar un pronunciament militar per obligar la reina a canviar el govern. El pronunciament el va iniciar el general O'Donnell, però no va tenir el suport militar que esperava. Per contra, el suport popular sí que va ser destacable, fins al punt que Madrid i Barcelona van viure insurreccions que s'estendrien a altres ciutats. La classe obrera anava al capdavant de les revoltes. Finalment, la reina va cridar el general Espartero, que se l'havia permès tornar de l'exili, i el va encarregar la missió de formar un nou govern de caire progressista. Així començava el Bienni Progressista (1854-1856). Entre les cessions d'Isabel II estaria tornar a enviar a l'exili la seva mare Maria Cristina.

El 1855 va tenir lloc la vaga general de Catalunya. Va ser entre el 2 i el 10 de juliol i va comptar amb la participació massiva de treballadors de la indústria tèxtil, principalment de Barcelona i altres localitats industrials catalanes. Els obrers es queixaven de la introducció de noves tecnologies, que els feien perdre llocs de treball, i les males condicions laborals. Si el govern ja arrossegava divisions i baralles internes a dojo, aquesta vaga acabaria per trencar-lo del tot. Finalment, el poder tornaria als moderats per mitjà del partit Unió Liberal, i seria presidit per O'Donnell.

Leopoldo O'Donnell

Al setembre del 1868, una coalició de liberals progressistes, demòcrates i republicans van dur a terme una revolució que va obligar Isabel II a marxar a l'exili. Aquest esdeveniment, conegut com La Gloriosa, va suposar la fi del seu regnat i de la dinastia dels Borbons per un temps. Aleshores, començaria l'anomenat Sexenni Democràtic, que duraria fins al 1875.

Durant el Sexenni Democràtic van passar moltes coses. Primer es va formar un govern provisional que el 1869 va promulgar una nova Constitució, aquest cop liberal de mena, que reconeixia la sobirania nacional, la llibertat de culte i d'impremta, acceptava plenes llibertats individuals i proclamava el sufragi universal masculí. 

Després de la Constitució de 1869, es va buscar un nou rei. L'elegit va ser Amadeu I de Savoia, dinastia que governava a Itàlia. El seu regnat ocasionaria la Tercera Guerra Carlina, moment en què Carles Maria dels Dolors, net de Carles Maria Isidre, va cridar a la revolta. Com que va prometre la restauració de les Institucions Catalanes, abolides pels Decrets de Nova Planta de Felip V, molts catalans es van canviar al bàndol carlí.

Amadeu I de Savoia

El regnat d'Amadeu I duraria poc més de dos anys, fins al 1873, quan tip de tot va abdicar per iniciativa pròpia. No va ser un rei que es guanyés el suport de la gent i per a molts polítics era només una solució temporal. A més, havia bregat amb un estat totalment dividit entre monàrquics conservadors, monàrquics liberals, monàrquics absolutistes, republicans i carlins. Senzillament, no va poder suportar tot el caos que hi havia. La seva partida seria aprofitada per proclamar la Primera República Espanyola (1873-1874).

La Primera República Espanyola es va enfrontar a nombrosos reptes, com les divisions internes entre els mateixos republicans, la Tercera Guerra Carlina i contínues dificultats econòmiques. Com que la situació era insostenible, Manuel Pavía, capità general de Castella la Nova, va dissoldre el Congrés dels Diputats per la força el 3 de gener de 1874. Es van suspendre les garanties constitucionals i es va establir una dictadura militar. El general Francisco Serrano seria nomenat president del govern. El 29 de desembre la república arribava a la seva fi amb la proclamació del retorn de la dinastia borbònica en la persona d'Alfons XII.

Il·lustració de la proclamació de la Primera República Espanyola

Poc després de la proclamació d'Alfons XII, els carlins tiraven definitivament la tovallola i passaven a ser un moviment residual. A més, es va crear la Constitució de 1876, que tornava a tenir un caràcter conservador negant la sobirania al poble i establint el catolicisme com la religió de l'estat. Amb tot, Espanya era molt més liberal que dècades enrere, ja que moltes de les reformes fetes enmig del caos que hi havia es van quedar consolidades. A més, el liberalisme havia arrelat amb força a Europa per mitjà de diverses revolucions populars dirigides per la burgesia, els obrers i els intel·lectuals.

La lluita entre el liberalisme i les idees més tradicionalistes va ser una constant durant bona part del segle XIX, i no només a Catalunya i Espanya, sinó a tot Europa. Finalment, la filosofia liberal acabaria amarant la majoria de les democràcies, en major o menor mesura, fet que transformava la societat estamental típica de l'Antic Règim en una societat regida per la llibertat individual, el consum i el capitalisme, tot en companyia de la Revolució Industrial.

Semblava que la modernitat venia del braç del liberalisme, però alhora provocava un munt d'injustícies i milers de famílies camperoles en van patir les conseqüències. De la mà del liberalisme també era més fàcil centralitzar els poders de l'estat, fet que xocava, per exemple, amb la possible restauració de les institucions històriques de Catalunya. 

Els liberals, per la seva banda, tenien motius de pes en la seva lluita, com deixar enrere del tot l'Antic Règim, acabar amb el poder abusiu del rei, guanyar llibertats individuals i donar ales al capitalisme, que portaria progrés i una indústria forta. 

Encara que els obrers es van posar de part del liberalisme en un principi, quan van veure que el nou model no satisfeia del tot les seves necessitats, van fer costat a una nova ideologia contrària al capitalisme liberal: el socialisme

I, com a apunt final, tot i l'aparent democratització d'Espanya, l'estat estava sumit en un sistema polític totalment fraudulent, en què els principals dos partits, conservadors i progressistes, manipulaven les eleccions per alternar-se al poder sota el vistiplau del rei. Aquest sistema bipartidista duraria durant tota la Restauració Borbònica fins al 1923, quan es va produir el cop d'estat de Primo de Rivera.


PRINCIPALS DATES 

Pragmàtica Sanció el 29 de març de 1830

Mort de Ferran VII el 29 de setembre de 1833

Primera Guerra Carlina del 2 d'octubre de 1833 al 6 de juliol de 1840

Regència de Maria Cristina (1833-1840)

Estatut Reial de 1834

Constitució de 1837

Exili de Maria Cristina el 17 d'octubre de 1840

Regència del general Espartero del 12 d'octubre de 1840 al 30 de juliol de 1843

Isabel II jura la Constitució el 10 de novembre de 1843

Constitució de 1845

Segona Guerra Carlina del 12 de setembre de 1846 al 17 de maig de 1849

Exili d'Isabel II el 30 de setembre de 1868

Constitució de 1869 sota un govern provisional

Regnat d'Amadeu I de Savoia del 16 de novembre de 1870 a l'11 de febrer de 1873

Tercera Guerra Carlina del 21 d'abril de 1872 al 21 de febrer de 1876

Primera República Espanyola de l'11 de febrer de 1873 al 29 de desembre de 1874

Regnat d'Alfons XII del 29 de desembre de 1874 al 25 de novembre de 1885

Constitució de 1876

Regnat d'Alfons XIII del 17 de maig de 1886 al 14 d'abril de 1931 (Cap al final tindria lloc la dictadura de Primo de Rivera del 13 de setembre de 1923 al 28 de gener de 1930)

Exili d'Alfons XIII el 14 d'abril de 1931

Segona República Espanyola del 14 d'abril de 1931 a l'1 d'abril de 1939

Constitució de 1931

Cop d'estat de Franco el 17 de juliol de 1936 a Melilla i Guerra Civil fins a l'1 d'abril de 1939. 

Establiment de la dictadura franquista.




Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

El "descobriment" d'Amèrica

La pesta negra

Introducció a l'edat mitjana

La higiene a l'edat mitjana

La religió a l'edat mitjana