La Guerra de Troia

Imagina't un món ple d'herois invencibles i déus capritxosos. Un món on la valentia, l'amor, la ira i l'honor es posen a prova en una batalla èpica que marcarà el destí de molts pobles. Aquesta és la història de la Guerra de Troia.

❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides


Els principals episodis relacionats amb la Guerra de Troia els trobem narrats als poemes èpics de la Ilíada i l'Odissea, que han estat tradicionalment atribuïts a Homer (segle VIII a.n.e.). Es tracta d'un conflicte entre grecs primigenis, principalment aqueus o micènics, i troians, cadascun d'ells amb els seus respectius aliats. 

Tot i que el relat conté components clarament mítics (els déus participen en la majoria de successos) i dades anacròniques, la ciutat de Troia va existir i és possible que es correspongui a la Wilusa que esmenten les fonts hitites. Els grecs també l'anomenaven Ílion. Precisament de Ílion ve Ilíada, mentre que Odissea ve de Odisseu, el nom grec de l'Ulisses llatí.

Ara bé, no sabem si realment hi va haver una guerra entre aquestes dues potències similar a la dels poemes homèrics. És possible que tot plegat sigui la confluència de diferents històries d'enfrontaments antics pels recursos de la regió. Troia, amb una població important per a l'època (entre 7.000 i 10.000 habitants), devia ser molt rellevant per la seva ubicació estratègica, que li permetia controlar el comerç entre la mar Negra i la mar Egea. Estava situada a pocs quilòmetres de la costa de l'estret de Dardanels, conegut pels grecs amb el nom d'Hel·lespont.

Principals ciutats gregues de l'època micènica i ubicació de Troia

En tot cas, els esdeveniments haurien tingut lloc cap al segle XII a.n.e., tot just quan s'estava produint el col·lapse de l'edat de bronze i quan els pobles de la mar feien de les seves. Sembla que tots aquests successos relacionats entre si van servir de base per a les narracions èpiques que resultarien en els poemes homèrics, on la Guerra de Troia seria la protagonista.

La Guerra de Troia quedaria marcada a foc a l'imaginari grecollatí i fins avui dia nombrosos historiadors i arqueòlegs han intentat separar la veritat del mite. Les restes de Troia van ser descobertes per Heinrich Schliemann el 1873 a la costa occidental d'Anatòlia, actual Turquia. Es troben al jaciment arqueològic del turó de Hisarlik.

Il·lustració de William Cook

L'ESCLAT DE LA GUERRA

Segons diu la tradició, el príncep troià Paris, també conegut com a Alexandros, va fer una visita diplomàtica a Esparta, on regnava Menelau. La idea sembla que era acordar la pau i la col·laboració en l'ús de rutes comercials i repartiment de recursos. Aquí ja sobta el primer anacronisme, ja que Esparta no seria fundada fins al segle X a.n.e. 

Durant la visita, Helena, l'esposa de Menelau, es va enamorar de Paris i se'n va anar amb ell de tornada a Troia, tot i que també hi ha la versió que diu que va ser segrestada. El cas és que un cop Menelau se'n va assabentar va demanar ajuda al seu germà Agamèmnon, rei de Micenes, per venjar-se dels troians. Es va formar una coalició, que Homer generalitza anomenant-los a tots aqueus, tot i que segurament aquests eren tan sols el poble principal. Les tropes partirien en vaixell per conquerir Troia i recuperar Helena. De retruc, també es buscava aprofitar l'ocasió per arrabassar als troians el control del comerç a l'Hel·lespont. Així començava el conflicte.

10 ANYS DE SETGE I COMBATS

El relat explica que el setge va durar 10 anys. El rei troià Príam no volia cap guerra, però es va veure compromès pel seu fill Paris i va decidir que l'enfrontament era inevitable. Els troians també comptaven amb aliats, que eren majoritàriament pobles de la costa occidental d'Anatòlia amb els quals hi havia llaços comercials o de submissió. Tot i que els hitites havien sigut el poble més poderós d'Anatòlia durant segles, la tradició homèrica no els esmenta. Val a dir que precisament la fi del seu imperi seria durant el mateix segle XII a.n.e. per causes també relacionades amb el col·lapse de l'edat de bronze. 

La Guerra de Troia va ser principalment el setge que va patir la ciutat per part dels aqueus i aliats, tot i que també serien conquerides ciutats properes que donaven suport als troians. Entre els invasors hi havia famosos guerrers que es creia que eren meitat homes i meitat déus, com Ulisses, també anomenat Odisseu, rei de l'illa d'Ítaca. També hi havia Aquil·les, que dirigia els mirmidons (homes-formiga), tropes professionals que comptaven amb una gran autonomia i que vivien a Tessàlia, a la Grècia continental. El seu origen, tal com passa amb la resta d'herois antics i tribus gregues, és mitològic.

EL DARRER ANY DE LA GUERRA

Moltes batalles es van produir a les planes davant de les muralles de Troia, sobretot amb infanteria, però també amb carros. Amb tot, els enfrontaments més apassionats tindrien lloc durant l'últim any del setge. En un d'ells, Menelau i Paris van lluitar en un duel únic que havia de decidir el final del conflicte i el destí d'Helena. Segons el relat, Menelau guanyava, però en l'últim moment la deessa Afrodita va salvar Paris i el va portar amb la seva amada Helena. Així que la guerra hauria de continuar.

Un altre duel que havia de decidir el destí de la guerra seria el d'Hèctor, germà de Paris, contra Àjax, fill del rei de Salamina i Peribea. El combat era tan igualat que quan es feia de nit tots dos bàndols els van convèncer de deixar-ho estar i acordar un empat. Tal com estipulava el codi d'honor d'aquella època, tots dos es van acomiadar intercanvien regals. Hèctor li va donar a Àjax una espasa amb empunyadura de plata i Àjax li va correspondre amb un cinturó púrpura.

Pel que fa a Aquil·les i els seus mirmidons, tothom sabia que eren part fonamental de l'exèrcit per poder guanyar la guerra. Però Aquil·les era una persona amb molt temperament, molt orgullós i que es movia a base de rampells, cosa que el feia impredictible. Durant la conquesta de la ciutat veïna de Lirnessos, s'havia quedat amb l'esposa del rei Mines, Briseida. Però Agamèmnon se la va pispar per quedar-se-la ell. Com a resposta, Aquil·les es va negar a continuar lluitant.

Els troians començaven a prendre la iniciativa del conflicte amb continus atacs al campament grec. Tot i que Agamèmnon demanava a Aquil·les que tornés a la lluita, aquest s'hi negava. Ni tan sols la promesa de rebre un gran tresor el feia canviar d'opinió. Però el seu gran amic Pàtrocle el va convèncer perquè li deixés la seva armadura i així poder liderar ell mateix els mirmidons, amb la intenció afegida de fer creure als troians que era Aquil·les. A contracor Aquil·les hi va acceptar amb la condició que no s'apropés a les muralles. Però Pàtrocle no en va fer cas. En un moment en què els troians es retiraven els va perseguir en direcció a la ciutat. Allà moriria en mans d'Hèctor.

Aquil·les estava ple de ràbia per haver perdut el seu estimat amic, així que va decidir posar-se una nova armadura i entrar a totes al camp de batalla. El seu objectiu era clar: matar Hèctor. I ho va aconseguir clavant-li la llança al coll. Quan la batalla es va apaivagar, va lligar el cos d'Hèctor al seu carro i el va arrossegar a la vista del rei Príam, que l'observava des de dalt de la muralla. Durant la nit, el desolat rei va entrar disfressat al campament grec per demanar a Aquil·les el cos del seu fill. L'emotiva súplica el convenceria, i fins i tot acabarien acordant onze dies de treva per celebrar el funeral. Aquí és on s'acaba la Ilíada.

Aquil·les arrossegant Hèctor. Il·lustració de Peter Connolly. 

La tradició diu que en una altra batalla Aquil·les va morir per una fletxa enverinada al taló que havia disparat Paris. Però aquesta informació no surt en cap poema homèric, sinó que pertany a obres posteriors que tracten esdeveniments relacionats amb la Guerra de Troia. Sembla que la seva mort va estar influenciada per la llegenda de com havia aconseguit la seva força. Tetis, la seva mare, l'havia submergit quan era un nadó al riu Estix per fer-lo invulnerable. Però com que l'havia agafat pel taló, aquesta part havia quedat eixuta i era, per tant, el seu punt feble.

A l'Odissea s'esmenta com a Ulisses se li acudeix una idea per enganyar els troians. Consistia en fer-los creure que havien marxat abandonant la guerra i deixant un cavall enorme de fusta com si fos una ofrena o regal. Però dins del cavall hi havia els millors guerrers grecs preparats per atacar. Els troians van picar l'ham i van ficar dins la ciutat el cavall de fusta enmig d'una gran celebració. Quan tothom anava borratxo, els guerrers van sortir de dins del cavall i van obrir les portes perquè entressin la resta de tropes que havien quedat amagades a l'espera. Així finalment Troia seria saquejada i massacrada. 

D'entre els herois troians només Enees, príncep de Dardània, se'n va salvar fugint amb la seva família i alguns supervivents. Després de diversos entrebancs durant el viatge, va acabar a la costa italiana. Entre els seus descendents hi hauria els mítics Ròmul i Rem, fundadors de Roma. La fugida d'Enees s'esmenta breument a l'Odissea, però la font principal és l'Eneida, un poema èpic escrit pel poeta romà Virgili al segle I a.n.e. Pel que fa a Ulisses, el seu viatge de retorn a Ítaca, ple de perills i aventures, s'explica a l'Odissea.

CONCLUSIÓ

La Guerra de Troia és un relat fascinant de proporcions èpiques, però està lluny de narrar fets històrics. Els herois sempre tenen almenys un progenitor diví i els successos són sovint el resultat de decisions dels déus. Si hi va haver algun conflicte entre grecs primigenis i troians, no seria com s'explica a la Ilíada. Tot fa pensar que la Guerra de Troia és un producte literari que reflecteix una època molt antiga i plena d'inestabilitat amb pobles que lluitaven pels recursos i l'hegemonia de la mar Egea. És molt possible que Troia participés en aquestes conteses per la seva importància comercial, però sens dubte la guerra homèrica és una exageració èpica que buscava donar als grecs un passat gloriós. Aquesta era una necessitat per a un poble que entre els segles XII i VIII a.n.e. havia patit una gran foscor literària i cultural per causa del col·lapse de l'edat de bronze. En el moment de renàixer, per tant, calia una Guerra de Troia.



Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els cavallers medievals

El "descobriment" d'Amèrica

Els inques

Els fenicis

Els maies