El ressorgiment de l'economia catalana
A mitjans del segle XVIII, Catalunya va començar a despertar del malson dels Decrets de Nova Planta de Felip V, va adaptar-se a la nova realitat i es va abocar de nou als negocis. A poc a poc assentaria les bases de la seva pròpia revolució industrial.
 |
Tot i haver estat durant segles una potència marítima i comercial, la realitat és que Barcelona no tenia un port natural ni en unes condicions òptimes. Simplement es feien servir diferents construccions de fusta per facilitar la càrrega i descàrrega dels vaixells, i poca cosa més. Davant de la costa hi havia l'illa de Maians, que va acumular sorra fins a formar una península ja consolidada a finals del segle XVII, la que coneixem avui com la Barceloneta. Aquí es concentraven les activitats pesqueres, els magatzems comercials i els allotjaments de treballadors de la mar. En 1753 es va permetre la seva urbanització, donant lloc al naixement de l'actual barri.
LES INDIANES
Barcelona exportava molt aiguardent, sobretot als anglesos i holandesos. A vegades, els comerciants estrangers no pagaven amb diners, sinó amb els teixits d'indianes, originaris de l'Índia i que Gran Bretanya importava com a producte colonial. Aquestes teles de cotó tenien uns estampats molt bonics amb motius orientals i començaven a revolucionar el mercat. Als empresaris europeus de seda i llana no els va fer gràcia aquesta intromissió, i van pressionar per posar traves al seu comerç. A Espanya no hi havia aquest problema, així que els emprenedors catalans hi van veure una oportunitat de negoci.
El 1736 Jacint Esteve i Clariana va ser el primer a llençar-se a la fabricació d'indianes. Després d'ell, en les següents dècades, molts més ho farien. Molts comerciants i artesans van crear societats mercantils i van reunir els diners i els coneixements per produir els nous teixits. Alguns d'aquests coneixements eren fins aleshores desconeguts, així que van haver de pagar especialistes estrangers per aconseguir-los. Si el 1738 hi havia tres fàbriques d'indianes, el 1791 n'hi havia 84, amb un total de prop de 12.000 treballadors. I no només es van especialitzar en l'estampació de teles de cotó, sinó que també de lli. Les matèries primeres venien de fora del Catalunya i a les fàbriques es treballaven fins a obtenir-ne el producte final. El procés s'anava millorant i modernitzant a mesura que s'ampliaven els coneixements, en alguns casos amb innovacions pròpies.
Les indianes van ser tot un èxit i molts solars de Barcelona es van omplir amb aquestes teles eixugant-se al sol, en els coneguts com a prats de les indianes. A més, el 1778 el rei Carles III va decretar el lliure comerç amb Amèrica, cosa que van aprofitar molts catalans per fer-hi més negoci. Els productes catalans ja no es venien tan sols a països europeus. Des de Catalunya s'exportaven a mig món teixits, vi, aiguardent, fruita seca i paper. I, en el cas d'Amèrica, tornaven vaixells carregats de cotó, cafè, sucre, tabac i cacau.
Les indianes van suposar una autèntica revolució i es van convertir en un gènere de consum massiu. Aquests teixits es feien servir per fer roba, per vestir llits, per fer cortines, per entapissar mobles, per folrar parets, etc. Barcelona es va convertir en pocs anys en el principal motor industrial d'Espanya i en un dels més importants d'Europa. Les fàbriques presentaven per primer cop una organització i aparença més propera a les fàbriques modernes que als vells sistemes artesanals.
 |
| Exemple de dibuixos d'indianes |
ELS INDIANS
Arran del decret de lliure comerç amb Amèrica del 1778, i enmig del fervor de les indianes, molts catalans van travessar l'oceà cap a les colònies americanes per cercar una nova vida i intentar enriquir-se. Aquests catalans els coneixem com a indians.
La majoria eren originaris de la costa, per exemple, de Barcelona, Sitges, Mataró, Arenys de Mar, Calella, etc. La idea era establir contactes i organitzar rutes comercials. L'activitat es va basar sobretot en la fabricació i exportació de tabac, licors i sucre. Com que per realitzar aquestes feines sovint s'usaven esclaus, alguns catalans van participar en el seu tràfic, tot i que Catalunya mai va ser una potència negrera.
L'efecte crida va ocasionar que en alguns indrets colonials es concentressin molts catalans originaris d'un mateix poble, fet que va facilitar els matrimonis entre ells. Aquesta migració va continuar durant el segle XIX, i malgrat la imatge idíl·lica de l'indià exitós, molts dels que van marxar a Amèrica no van engegar cap projecte industrial o van fracassar en l'intent. En aquests casos era comú que acabessin fent el mateix ofici que tenien a Catalunya. Mentre que la majoria va tornar a casa al final de la seva vida laboral, d'altres es van quedar a Amèrica per sempre.
Quan els indians més afortunats tornaven a casa, no solien treballar més, o bé per edat o bé simplement perquè podien viure dels diners aconseguits o dels negocis que havien deixat en actiu en terres americanes. A vegades invertien cert capital en empreses locals relacionades amb la indústria, la banca, el transport o el comerç marítim. Alguns van fer grans donacions als seus pobles i van finançar escoles, hospitals, teatres, biblioteques i ateneus.
Els indians eren fàcilment reconeguts per la resta de catalans. La seva manera de vestir, de parlar i de relacionar-se era clarament diferent. Vivien molt aferrats a la cultura, les festes majors i parlaven fent servir americanismes o castellanismes poc freqüents.
Pel que fa a les havaneres, aquest gènere musical no va entrar a Catalunya principalment gràcies als indians, com alguns creuen. El seu origen es troba a Cuba, cert, en una evolució de la contradansa amb aportacions de la música africana. Però a Catalunya i altres parts de l'estat hi van arribar sobretot per mitjà de la sarsuela, i al principi s'anomenaven americanes. El costum a Catalunya sempre havia estat cantar-les en castellà, fins que a partir de mitjans del segle XX es va començar a fer servir el català.
