L'expulsió dels moriscos

L'any 1609 el rei Felip III de Castella va ordenar l'expulsió de la població morisca dels seus dominis, que incloïen la Corona d'Aragó.

La conquesta catalana del sud del Principat i de València no va ocasionar la desaparició de la població musulmana. Tampoc Castella va quedar lliure d'importants comunitats islàmiques, sobretot al sud. 

Els mudèjars, nom que rebien els musulmans de territoris cristians, eren vistos com un perill. El cardenal Cisneros no va deixar de pressionar per forçar-los a la conversió al cristianisme. Amb el vistiplau dels Reis Catòlics, el 14 de febrer del 1502 es va donar l'ordre: bateig o expulsió. Els mudèjars batejats serien coneguts com a moriscos. Aquesta ordre tan sols afectava Castella, fins que el 1525 Carles I va aplicar la mateixa instrucció a la Corona d'Aragó. Aquesta manera de fer contradeia els acords de la rendició de Granada del 1492, en què es garantia la preservació de la religió dels vençuts.

Morisc deriva de moro, que era com s'anomenava les persones originàries del nord de l'Àfrica, concretament de les regions actuals del Marroc i Algèria, que havien format part de l'antiga província romana de Mauritània. El cas és que era freqüent fer servir moro, i sovint no forma despectiva. 

El bateig no obligava a deixar la llengua ni els costums, només la religió. Però a Granada, massivament poblada per moriscos, era difícil dissimular la veritable natura espiritual de les persones. En altres llocs, l'islam simplement es continuava practicant en secret. Amb el pas del temps, els hàbits religiosos musulmans es van tornar a fer cada cop més visibles, en especial en aquelles zones en què els moriscos eren una font de riquesa per als senyors. En aquests casos, els senyors feien els ulls grossos i els moriscos practicaven la seva religió en unes condicions relativament normals. Malgrat la situació discriminatòria que patien, els moriscos rebien millor tracte i més llibertat a Catalunya i València que a Castella.

Els moriscos, coneguts també com a cristians nous, no podien accedir a càrrecs, honors o distincions, ni podien anar a la universitat. En tots els casos era imprescindible aportar l'expedient de neteja de sang, que demostrava no tenir avantpassats musulmans ni jueus en les darreres quatre generacions. Aquesta exigència també era vigent a les colònies americanes, on la condició era no tenir sang indígena o negra.

El pes demogràfic dels moriscos era força important. Al Regne de València n'hi havia més de 130.000, un terç de la població total. A l'Aragó n'hi havia uns 60.000, una cinquena part de la població. A Catalunya n'hi havia molts menys i estaven aplegats vora el riu Segre i a la vall de l'Ebre, des de Lleida fins a Tortosa. Les viles de Miravet, Benissanet i Tivissa tenien les comunitats morisques més grans, fins al punt que els cristians eren minoria. Tant a Catalunya com a València acostumaven a usar l'àrab i el català indistintament. A Castella, per contra, hi havia molts moriscos que no eren gaire diferents de la població castellana. Parlaven només castellà i vestien com la resta. Si encara practicaven l'islam, ho feien amb molta discreció. Només els moriscos de Granada conservaven totes les seves característiques originals. 

S'estima que la Corona de Castella i la d'Aragó plegades comptaven amb uns 7 o 8 milions d'habitants, dels quals 300.000 eren moriscos. La majoria vivia en zones rurals i la resta a les moreries, barris només per a ells situats generalment fora de les muralles.

En aquella època, les costes catalanes i valencianes eren atacades de tant en tant per pirates turcs o berbers, també musulmans. Molta gent acusava els moriscos de ser-ne còmplices o, com a mínim, de simpatitzar amb ells. Aquesta percepció a vegades provocava aldarulls i incidents més o menys greus. Les autoritats reials i eclesiàstiques veien com la seva presència sempre era un problema, i no sabien com resoldre la qüestió. 

El 1563 Felip II va prohibir que els moriscos valencians poguessin tenir armes i que s'acostessin a la mar. Tres anys després també va prohibir la llengua àrab, els vestits tradicionals i les cerimònies islàmiques. Tan bon punt es va intentar aplicar aquest decret a Castella, es va produir la Rebel·lió de les Alpujarras (1568-1571). La revolta va ser aixafada durament i els moriscos granadins van ser escampats per multitud de comarques castellanes, en un intent de forçar la seva assimilació. Però allà on anaven creaven comunitats tancades, encara que fossin petites, amb el fi de mantenir la seva forma de vida i religió, separats de la resta. 

El 1608 van començar a sentir-se les primeres propostes d'expulsió per part d'alguns nobles i eclesiàstics importants. A València una part del clergat estava en contra d'una mesura tan dràstica i demanava més temps per cristianitzar-los. La noblesa tampoc estava a favor de quedar-se sense la seva mà d'obra principal. Alguns bisbes, en canvi, van plantejar la castració, enviar-los a regions molt fredes, com Terranova, o deixar-los a la deriva en vaixells sense veles i amb perforacions. Finalment, l'any 1609 el rei Felip III de Castella i II d'Aragó va decretar l'expulsió dels moriscos de tots els territoris hispànics. 

Van rebre el permís de vendre part dels seus béns abans de marxar, perquè no podien emportar-se gaire cosa. L'altra part se la quedarien els nobles per a qui treballaven com a compensació. El viatge, esclar, l'havien de pagar els expulsats. Els nens petits quedaven lliures d'anar-se'n, però només si eren adoptats per famílies cristianes. 

La destinació principal dels moriscos va ser el nord de l'Àfrica, on no sempre eren ben acollits. La flota reial es va abocar a fer nombroses rutes per agilitzar el procés. Alguns, en canvi, van optar per travessar els Pirineus i cercar fortuna a França. Val a dir que uns 1.500 moriscos de Tortosa se'n van salvar. El bisbe Pedro Manrique va voler protegir-los i va defensar amb èxit que gaudien d'un alt grau d'assimilació, tot i que no era ben bé així. El 20 de febrer del 1614 l'expulsió general es va donar per acabada, sense revoltes ni aldarulls, fet que demostra la resignació amb què la població morisca va encarar el seu destí.

Entre 1598 i 1602 la península ja havia estat assotada per un brot de pesta, amb mig milió de pèrdues humanes. Així que el nou trasbals demogràfic complicaria més la situació. Molts pobles i territoris van quedar completament buits. També molts camps que eren treballats pels moriscos van quedar sense mà d'obra. Una part important dels senyors valencians es van arruïnar. Com que molts burgesos els havien prestat diners, aquests també van patir un bon sotrac econòmic. A més, la taula de canvi de la ciutat de València, un precedent de la banca pública, va fer fallida el 1613 a conseqüència d'aquesta situació. 



Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els egipcis

L'absolutisme monàrquic

Introducció a l'edat mitjana

Les croades

Els cavallers medievals