Els minoics

Els minoics van ser la primera gran civilització europea. Assentats principalment a l'illa de Creta, van establir importants xarxes comercials amb les cultures més properes durant el segon mil·lenni a.n.e. Es van convertir en un focus de riquesa i cultura fins que van entrar en decadència i van ser dominats pels micènics.

El nom de minoic es va encunyar a principis del segle XX i encara no se sap com es referien els minoics a si mateixos. Aquest terme va ser usat primerament per l'arqueòleg britànic Arthur Evans per descriure la civilització que ocupava el lloc de Cnossos, a Creta. Evans va començar a excavar el jaciment el 1900 i va creure que havia trobat el palau del llegendari rei Minos. Amb tot, la primera referència a minoic seria del 1824, en una obra de l'erudit alemany Karl Hoeck.

Principals indrets minoics (en vermell, els principals palaus)



Segons  la mitologia grega, Minos va ser el responsable de construir el laberint on guardava el minotaure, una criatura que era mig home i mig bou. La llegenda diu que el déu del mar, Posidó, va enviar un bou blanc al rei Minos de Creta perquè el sacrifiqués en el seu honor. Però no només no el va sacrificar, sinó que el va guardar amb el seu ramat perquè li semblava un animal meravellós. Posidó es va empipar molt i va fer que la dona del rei, Pasífae, s'enamorés del bou. El resultat de la consumació del seu amor seria el minotaure. Pel que fa a Atenes, que estava dominada per Minos, havia d'enviar cada nou anys com a tribut set nois i set noies a Creta, que serien destinats a la panxa del minotaure. Finalment, Teseu, fill del rei d'Atenes, va matar aquesta bèstia i el tribut va finalitzar.

El minotaure en una copa grega del segle VI a.n.e.
Font


Bé, deixant de banda els mites, la veritat és que els minoics eren un poble amb una clara consciència marítima, que coneixia força bé el bronze i el feia servir per a armes, eines i, a més, per comerciar. S'han descobert proves de la seva civilització principalment a Creta i algunes illes properes, com Thera, actual Santorí. Com que no coneixem la seva llengua (no s'ha pogut ni incloure en cap família lingüística), ni s'ha desxifrat gaire la seva escriptura, (en un primer moment era jeroglífica i després sil·làbica, anomenada lineal A), ens falta moltíssima informació sobre ells.

El disc de Festos és una mostra d'escriptura minoica jeroglífica
Font


Inscripció en lineal A en una gerra
Font

Els minoics comerciaven sobretot amb els egipcis, els pobles del Peloponès, del Llevant i d'Anatòlia. No necessitaven un gran exèrcit perquè estaven envoltats d'aigua i no hi havia encara importants flotes de guerra a la regió. A més, es dedicaven sobretot als negocis i no a la conquesta. De fet, en general no emmurallaven les seves ciutats i no hi ha evidències de conflictes socials o militars amb altres pobles fins l'arribada dels micènics. Amb tot, es creu que devien tenir algun tipus de flota de defensa per protegir les rutes comercials.

En un principi, (entre el 2000 i el 1700 a.n.e), es van establir a Creta una sèrie de monarquies petites. Els més influents de cada ciutat s'erigien com a líders i acaparaven tot el poder, segurament per elecció popular. En aquest moment comencen a bastir-se els primers palaus i a desenvolupar-se l'art. El sistema d'escriptura es basa en jeroglífics.

Vora el 1700 a.n.e., els palaus es van ensorrar i la civilització va patir un fort sotrac. Es creu que va ser per culpa de l'erupció del volcà de l'illa de Thera, a uns 120 km al nord de Creta. Avui dia és l'únic volcà actiu de la mar Egea; de fet, la seva última erupció va ser l'any 1711. La ciutat principal de l'illa, Akrotiri, va quedar sepultada (no confondre amb el municipi actual de Creta del mateix nom). Alguns creuen que el desastre d'aquesta ciutat va originar el mite de l'Atlàntida. Les restes d'Akrotiri es conserven perfectament, però no s'han pogut excavar gaire per causa de la duresa de la capa de lava que hi ha al damunt. Alguns l'anomenen la Pompeia de l'Egea.

Actual Santorí, on es troben les restes d'Akrotiri
Font





Però, malgrat tot, els minoics es van refer i van viure la seva millor època (entre el 1700 i 1450 a.n.e.) Van reconstruir els palaus amb una millor tècnica i més complexitat i un altre cop van prosperar econòmicament, amb el comerç com a principal força. Les elits de pobles veïns volien comprar la ceràmica i els tèxtils minoics, així com també peces de luxe fetes d'or, plata o bronze que feien els seus artesans. Sens dubte, aquesta gent va saber explotar els recursos de les illes de la regió i tenien bones mans en els seus oficis. El palau de Cnossos va arribar a tenir 500 estàncies amb tota mena de comoditats i un munt de frescos magnífics, i serà ara quan aquesta ciutat despunti demostrant la seva hegemonia sobre la resta. Es creu que devia tenir uns 80.000 habitants, mentre que a tota l'illa n'hi haurien uns 400.000. Els palaus van assumir el control i la distribució de les matèries primeres, l'aplicació de justícia, el manteniment de la xarxa viària i d'aigua corrent, a més d'organitzar festivals i cerimònies per a la població. En aquesta època estava plenament consolidat el sistema d'escriptura lineal A. 

Representació del palau de Cnossos
Font



Fresc dels dofins, al palau de Cnossos (segle XVI a.n.e.)
Font



Columnes al palau de Cnossos (segle XVI a.n.e.)
Font

Però a mitjans del segle XV a.n.e., van entrar en una sobtada decadència. S'especula sobre un altre desastre natural o algun tipus de col·lapse en la seva civilització. El cas és que aquesta vegada els minoics van ser un blanc fàcil dels micènics (nom pres de la seva capital, Micenes), un poble en auge que s'havia establert al Peloponès i amb qui fins aleshores els minoics havien comerciat sovint. Els micènics, també anomenats aqueus, eren una tribu grega en la seva època més primigènia.

Els micènics van prendre el control de l'illa aprofitant la feblesa de la seva gent i van introduir un nou sistema d'escriptura, que els experts anomenen lineal B, que era el seu propi amb, segurament, influències del lineal A. Vora el 1.100 a.n.e, durant el col·lapse de l'edat del bronze, el món micènic del Peloponès i de Creta s'enfonsaria i l'illa rebria uns nous colonitzadors: els doris, que també pertanyien al col·lectiu grec en els seus orígens. Creta quedaria sota la influència grega durant els següents segles, però la civilització minoica quedaria oblidada fins que a principis del segle XX el britànic Arthur Evans hi va començar a excavar.

SOCIETAT I COMERÇ

Molta informació dels minoics ens ha arribat per mitjà d'imatges, les quals hem d'interpretar amb el suport d'altres fonts externes, si n'hi ha. En general, la majoria del que sabem és sobre tot de la seva millor època, entre els segles XVII i XV a.n.e. Amb tot plegat, sembla ser que els minoics tenien una societat força igualitària, on les persones tenien oportunitats similars de progrés social. Fins i tot homes i dones tenien drets similars. Les obres d'art que han sobreviscut, com escultures o frescos (pintures en forma de mural que es feien en parets i sostres), indiquen que les dones posseïen drets i funcions similars als homes. El fet que hi hagin més representacions de dones que d'homes, i que acostumin a estar en posicions dominants, fa creure que hi havia una devoció especial per elles i fins i tot hi ha qui defensa que devia ser una societat matriarcal, si més no, en un bon grapat d'aspectes de la vida.

Fresc del palau de Cnossos
Font





Com en altres societats, el càrrec més alt era el de rei, i després hi havien els sacerdots i els administradors, entre els quals era freqüent que hi hagués dones. En el cas de les sacerdotesses, sembla que tenien més autoritat que els sacerdots, perquè s'han descobert imatges d'algunes assegudes a sobre d'homes, però mai a l'inrevés. 

Pel que fa als homes, també podien ser soldats, artesans, obrers, pagesos, administradors o nobles. Un home, si volia, tenia recorregut per ascendir socialment, tot i que les diferències entre classes socials no devien ser tan exagerades com en altres cultures. 

L'economia minoica estava basada en el cultiu del blat, el raïm i l'oliva, a més de la ramaderia, però el principal motor era el comerç marítim. Per això podem dir que aquesta civilització era una mena de talassocràcia, com ho seria el poble fenici segles després. El peix, el safrà i alguns productes artesans propis, com la ceràmica, eren coses que venien a canvi d'armes, nous tèxtils o inclús gats d'Egipte. A través del comerç, també van obtenir coure, estany, ivori i or. Es creu que els minoics pensaven que el safrà era especial per al tractament de malalties, així com per a tints, espècies i altres usos. Sembla que també comerciaven per adquirir recursos alimentaris, perquè amb els seus propis no abastien tota la població. El comerç minoic es va encallar només quan els micènics van començar a interrompre en les seves rutes.

Rutes comercials minoiques




La dieta minoica consistia en una àmplia varietat de mariscos i productes de la Mediterrània. El clima mediterrani també era ideal per al cultiu de múltiples varietats de raïm i olives, que els minoics utilitzaven per fer vi i oli d'oliva. El seu vi tendia a tenir un baix contingut alcohòlic perquè el procés de fermentació es feia servir per eliminar els bacteris i els paràsits transmesos per l'aigua en lloc de crear una beguda recreativa. No obstant, els minoics també produïen vi d'alt contingut alcohòlic per a ocasions especials. Altres begudes populars eren la cervesa d'ordi, el aiguamel i els vins condimentats i aromatitzats amb herbes. La llet de cabra era més popular que la de vaca, que feien servir per fer formatges, i les ovelles eren necessàries per la llana. Els minoics podien posseir ovelles, cabres i porcs, tot i que només els porcs eren usats tan sols com a aliment. També podien caçar conills i senglars.

Els minoics feien servir faldes i vestits ajustats al cos, a més de túniques. La tela es feia amb materials lleugers com el lli, encara que la llana no era rara en les zones rurals. Els homes solien portar un simple tapall i ocasionalment una túnica a sobre. El clima mediterrani feia possible anar amb poca roba bona part de l'any.

Les cases podien ser de pedra, de maons assecats al sol o de fusta. Pel que fa als enterraments, podien produir-se en coves, construint cambres o petit edificis, o fent servir gerres grans d'argila on introduïen el cos.

RELIGIÓ

La religió minoica estava molt relacionada amb la naturalesa, la vegetació i els seus ritmes. Basant-se en les proves, els arqueòlegs i antropòlegs creuen que la deïtat més important de la religió minoica era una deessa mare associada a serps, bous, lleons o coloms, animals significatius en les religions de tot el món antic. Sembla possible que civilitzacions com els micènics i la resta d'antics grecs adaptessin algunes característiques de la religió minoica a les seves pròpies creences. Per aquest motiu, s'han trobat coincidències força sospitoses. Amb tot, no es coneixen el nom concret de les divinitats minoiques.

Alguns símbols religiosos molt usats eren les banyes de bou, que podien ser d'argila cuita, guix o pedra. Les banyes sagrades apareixen en diversos llocs, sobre tot en bancs i altars. També se n'han vist en gravats, vasos de ceràmica i murs pintats.

Un altre símbol especial era la destral de doble tall, que apareix en la majoria d'indrets de caire religiós. En altres cultures mediterrànies ja el trobem, però amb una diferència: la destral minoica era tan sols d'ús cerimonial, no per representar res militar. A més, només s'han trobat figuretes femenines portant aquest símbol.

Petita destral de doble tall feta d'or
Font


També cal destacar el nus sagrat, un llaç amb els dos serrells penjant a banda i banda. Aquest símbol és típic de les estatuetes de la deessa serp, on apareix entre els seus pits. Es creu que aquests nusos podien representar algun tipus de connexió amb les divinitats.

Els ritus religiosos se celebraven en altars aixecats als cims de les muntanyes, en grutes sagrades o als patis dels palaus. S'hi feia servir una taula per a libacions i sacrificis amb ídols com a adorns. Per tant, els minoics no tenien un concepte de temple com en altres cultures i no hi havia un indret de culte formal i organitzat. 

Una pràctica curiosa era el salt del bou, tot i que no se sap si realment tenia un caire religiós o simplement d'entreteniment. És possible que formés part d’un ritual, cosa lògica amb la llarga tradició de culte als bous que hi havia a la Mediterrània oriental. En realitat, la teoria era més aviat senzilla: un home saltava literalment al damunt d’un bou, l'agafava per les banyes i realitzava acrobàcies aprofitant l'impuls de les batzegades de la bestiola. Segons les representacions visuals que ens han arribat, sembla que hi havia diferents tipus d'exercicis de més o menys dificultat. 

Fresc que representa el salt del bou
Font


Tot i que els sacrificis humans no eren una pràctica habitual, hi ha sospites que en algunes situacions desesperades els minoics els feien servir per apaivagar la ira dels déus i la natura. La veritat és que molts pobles de l'edat del bronze ho feien, i sovint.

Aquesta línia de temps exclou Egipte perquè, tot i que pertany al continent africà, la seva història ha estat més lligada al Pròxim Orient


Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Introducció a l'edat moderna

Hammurabi de Babilònia

El castellà a Catalunya al llarg del temps

Introducció a l'edat mitjana

Els egipcis