La tràgica història de Pompeia

L'any 79 de la nostra era la ciutat romana de Pompeia va ser arrasada i enterrada per l'erupció del Vesuvi. Però, com va anar tot plegat?

Toca o clica les imatges per veure-les més definides


Durant el segle VIII a.n.e. els grecs van establir colònies comercials a la Campània, que estava habitada pels oscos. Els etruscos també hi van voler ficar el nas, però serien finalment derrotats pels colons grecs. Des d'aleshores, els samnites, que vivien a les muntanyes interiors s'infiltrarien a la costa fins a dominar-la. Al segle IV a.n.e. els romans començarien a influir en la zona i la controlarien enmig de la seva gran expansió per la península Itàlica. Sota el control de Roma, Pompeia va ser plenament integrada en la nova societat convertint-se en un punt important de pas de mercaderies que hi arribaven per via marítima. Des d'allà eren enviades a la capital o al sud d'Itàlia. 

La regió de Pompeia oferia un clima benigne i una terra volcànica fèrtil que permetia una gran activitat agrícola, sobretot d'olives i raïm. Els primers pobladors, els oscos, sembla que ja havien establert un assentament on després floriria la ciutat grega, la samnita i la romana. Els grecs ja tenien una certa consciència del poder de la muntanya que regnava a la zona, el Vesuvi, tal com podem entreveure en la seva mitologia. A la llegenda d'Hèrcules, l'heroi lluita en aquest mateix indret contra gegants en un paisatge de foc. Precisament per aquest episodi una ciutat propera va ser anomenada Herculà.

POMPEIA, UNA CIUTAT AMB MOLTA VIDA

Avui dia Pompeia es troba 2 km terra endins, mentre que en l'època romana la seva ubicació era gairebé vora la mar i a tocar de la desembocadura del riu Sarno. S'estima que la població era d'unes 15.000 persones al centre urbà, a més de les nombroses granges i vil·les de la rodalia. Del total, aproximadament un terç serien esclaus. La costa de la Campània era un lloc ideal d'esbarjo per a les classes romanes benestants. Moltes vil·les eren opulentes i tenien vistes a la mar. 

Regió del Vesuvi a Google Earth (2024)

La ciutat estava envoltada per una muralla amb moltes entrades. Els carrers estaven pavimentats i generalment disposats en forma de quadrícula, i no tenien noms ni números. Hi havia centenars de botigues i molts tallers, a més de temples, tavernes, banys, latrines públiques, un amfiteatre, un mercat, escoles, dipòsits d'aigua, bugaderies, etc. Sens dubte era una ciutat bulliciosa i romana fins al moll de l'os. A més, sembla que la convivència era molt pacífica entre l'elit romana, l'elit samnita romanitzada i la gran massa d'esclaus. No hi ha indicis de conflictes.

Pompeia, segons l'il·lustrador Román García Mora

CAP A LA CATÀSTROFE

El 5 de febrer de l'any 62, un terratrèmol de magnitud 7,5 va sotragar la Campània. Molts pobles de la regió van quedar ensorrats i la mateixa Pompeia patiria la destrucció d'una part dels seus edificis. No se sap la quantitat de morts, però segurament en van ser milers. La situació era tan dolenta que alguns se'n van anar per sempre. Malgrat tot, la ciutat i la regió es van recuperar de mica en mica fins a assolir una certa normalitat. 

Durant la següent dècada, es van sentir petits terratrèmols, tot i que la gent no en feia gaire cas. Però l'any 79 van començar a passar coses estranyes. Peixos morts apareixien surant al riu Sarno, els pous d'aigua s'assecaven i el raïm moria de forma inexplicable. L'activitat sísmica, encara fluixa, era més freqüent. Però els habitants de la regió van continuar amb les seves vides. No s'imaginaven que estaven a punt de patir l'apocalipsi.

Pompeia actualment (Font:Canva)

Cap a finals d'octubre, segurament el dia 24 al migdia, el magma acumulat a dins del Vesuvi va fer esclatar el cràter. Una enorme columna de gasos i material volcànic es va elevar fins a gairebé 30 km d'altura. La columna es va eixamplar per la part de dalt formant un immens bolet que s'estenia per tota la regió. La cendra i pedra tosca que queia en forma de pluja de seguida va cobrir la superfície. 

Enmig de la confusió, la gent no sabia ben bé què fer. Alguns es refugiaven dins de casa, als establiments públics o sota els pòrtics. El volcà també expulsava roques a una velocitat de 50 m/s, cosa que feia molt perillós anar pel carrer. Però els sostres de les cases tampoc aguantaven l'impacte d'aquests projectils. 

A les 5 de la tarda, una capa de 50 cm de material volcànic cobria la ciutat de Pompeia i els seus voltants. Poques hores després ja superava el metre d'alçada. Mentre que la majoria intentava fugir muralles enfora, d'altres es mantenien amagats en refugis temporals, esperant que la muntanya s'apaivagués. Ningú havia vist mai una cosa semblant, i encara faltava el pitjor. Durant la nit, cap a la una de la matinada, la primera de les sis onades piroclàstiques arrasava la ciutat veïna d'Herculà. Poc després una segona onada escombrava la seva rodalia.

ONADA QUÈ? 
Una onada piroclàstica és una barreja de gasos tòxics, cendra i roca a altíssima temperatura que a gran velocitat baixa pels vessants del volcà durant una intensa erupció. Ho destrueix tot al seu pas i causa la mort instantània de tot ésser viu. En el cas del Vesuvi, es creu que la temperatura es va situar entre els 300 i els 600 °C i que la velocitat va arribar als 100 km/h.

Cap a les 6:30, amb la sortida del Sol, la capa volcànica que cobria Pompeia ja arribava als tres metres d'altura. Alguns dels que encara hi havia van aprofitar una aparent calma de la muntanya per anar-se'n, mentre que d'altres, pensant que era el final de la catàstrofe, van tornar a casa seva per intentar salvar algunes pertinences. Aleshores, el cràter va escopir una tercera onada piroclàstica que va caure del costat de Pompeia, enterrant les viles situades fora de les muralles. Poc després una quarta i una cinquena, que aquest cop entrarien dins la ciutat matant la majoria de persones que hi quedaven. Cap a les 8 del matí la darrera onada piroclàstica s'estendria des del cràter per una àrea més gran que les anteriors. Tota la regió havia estat literalment arrasada.

DESCOBRINT LA MORT

Actualment, s'han trobat uns 2.000 cadàvers en les excavacions de Pompeia. Els cossos s'han conservat gràcies a la cendra i la pedra tosca que va cobrir la ciutat, i proporcionen una imatge única de les persones que van morir per causa de l'erupció. També s'hi han trobat animals, com cavalls i gossos.

A mitjans del segle XIX, l'arqueòleg Giuseppe Fiorelli es va adonar que mentre excavaven topaven amb buits entre la cendra que es corresponien a les empremtes deixades pels cadàvers atrapats. La matèria orgànica havia desaparegut i només hi quedava l'esquelet enmig del buit. Se li va acudir injectar guix líquid per crear motlles dels cossos i així extreure-ls sense fer-los malbé. D'aquesta manera, es pot apreciar les seves postures en el moment de la mort, a més de certs detalls de la vestimenta. La majoria d'aquestes persones van morir a l'instant per causa d'alguna de les onades piroclàstiques.

Font: Canva

Font: Canva

Font: Canva

Font: Canva

Font: Canva

Font: Canva

UNA VÍCTIMA FAMOSA

Plini el Vell, escriptor, naturalista i militar, es trobava a Misenum, a càrrec de la flota naval. Quan va esclatar el Vesuvi estava acompanyat del seu nebot, Plini el Jove. Allò que albirava a l'horitzó era impressionant: un estrany i enorme núvol que sortia de la muntanya cap amunt i que s'estenia pel cel cobrint-ho tot. De seguida va preparar una expedició per esbrinar què passava, just en el moment que va rebre una petició d'auxili d'una noble amiga anomenada Rectina, que residia amb la família entre Herculà i Pompeia. Ara l'expedició serviria també per intentar un rescat.

A mig camí i envoltats d'embarcacions que fugien del desastre, el temporal i la caiguda de roques volcàniques va fer que els mariners l'esperonessin a regressar, ja que era impossible apropar-se a la costa. Malgrat tot, Plini el Vell va insistir en continuar cap a Estàbia, on semblava que la situació era millor. Allà passarien la nit. L'endemà encara plovia molta cendra i el panorama que es veia de lluny era desesperançador. Sense trobar la manera de rescatar la seva amiga, calia tornar a Misenum, però la mort el va enxampar.

La causa de la mort de Plini el Vell ha estat debatuda al llarg del temps. Els seus companys van sobreviure, cosa que fa pensar que no va ser per una onada piroclàstica. El seu nebot, Plini el Jove, s'havia quedat a Misenum i va escriure que la mort del seu oncle s'havia produït per asfíxia per culpa dels gasos, o això va intuir. Tot i que del cos no en sabem res, alguns experts que han estudiat la seva vida i els registres sobre la seva mort parlen d'una parada cardíaca. Era una persona amb sobrepès i sedentària que ja patia problemes respiratoris. D'alguna manera la vivència d'aquelles tràgiques hores li hauria provocat un infart.

Pel que fa a Plini el Jove, va deixar escrit l'episodi viscut des de Misenum. Les seves darreres paraules serien: "Finalment, aquella foscor es va esvair i es va dispersar a la manera de fum o d'un núvol; després es va veure la llum del dia, un dia veritable; el sol també va brillar, groguenc, però, com acostuma a brillar durant els eclipsis. Recorríem amb ulls encara aterrits tots els objectes canviats i sepultats en una profunda capa de cendra com si es tractés de neu".

Més endavant, escriuria a l'historiador Tàcit les següents paraules sobre el seu oncle: "Per part meva, considero benaurats aquells a qui, pel favor dels déus, se'ls ha concedit fer el que val la pena escriure o escriure el que val la pena llegir. En aquest darrer grup hi haurà el meu oncle, en virtut de les seves pròpies composicions i de les vostres".



Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

La Guerra dels Segadors

La romanització de Catalunya

Els cavallers medievals

Com es va unificar Alemanya?

Els grecs