Les ordalies medievals
Durant els primers segles de l'edat mitjana, a bona part d'Europa es van practicar unes formes de judici que avui ens semblen tan sorprenents com inquietants. Parlem de les ordalies, uns rituals judicials en què l'acusat havia de sotmetre's a proves físiques doloroses i perilloses per demostrar la seva innocència.
 |
A primera vista ens poden semblar pràctiques brutals i supersticioses, i de fet ho eren, però també eren rituals carregats de significat per a les comunitats que els aplicaven. Però, d'on venien i com funcionaven les ordalies?
UN MÓN EN TRANSICIÓ
Per entendre les ordalies, ens hem de situar a l'alta edat mitjana, el primer tram del període medieval. L'edat mitjana es divideix tradicionalment en tres etapes:
- Alta edat mitjana: dels segles V al X aproximadament, els segles immediatament posteriors a la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident.
- Plena edat mitjana: del segle XI al XIII, època de màxim esplendor feudal i de creixement econòmic que va provocar el boom de les ciutats.
- Baixa edat mitjana: del segle XIV al XV, marcada per la pesta negra, crisis i conflictes militars.
Les ordalies apareixen sobretot en aquest primer període, l'alta edat mitjana, quan Europa viu una època de grans transformacions. L'Imperi Romà d'Occident havia caigut el 476, i els antics territoris romans havien estat ocupats per diversos pobles que les fonts anomenen "bàrbars": visigots, sueus, ostrogots, alamans, burgundis, francs, llombards, etc, cadascun amb la seva llengua, costums i lleis pròpies.
Aquesta etapa és clau perquè marca el pas d'una societat romana urbana, centralitzada i amb un dret escrit molt desenvolupat, a un mosaic d'entitats polítiques (regnes, comtats, etc) amb una justícia basada principalment en tradicions orals.
DUES MANERES DE FER JUSTÍCIA
Mentre va existir l'Imperi Romà d'Occident, dominava el dret romà, un sistema jurídic escrit i molt elaborat. Les lleis es recollien en codis, els jutges eren funcionaris formats i les penes estaven regulades. Amb l'arribada dels pobles bàrbars, la situació va canviar radicalment, ja que portaven amb ells un dret oral, no escrit. Les lleis es transmetien de generació en generació i variaven segons el poble. A més, cada comunitat defensava les seves pròpies normes, cosa que creava una gran diversitat legal dins del mateix territori.
Imagina't el panorama: tots aquests grups convivien a Europa, cadascun amb la seva tradició jurídica oral. Davant d'aquesta situació i barreja, el sistema jurídic romà es va anar debilitant. Però enmig d'aquesta diversitat hi havia un element comú en molts pobles germànics: la pràctica de l'ordalia. Era un procediment conegut i compartit i, sobretot, entès i acceptat per les comunitats. Una forma de fer justícia que, per més extrema que ens sembli avui, donava respostes clares en un món ple d'incerteses.
ORIGEN I FUNCIONAMENT DE L'ORDALIA
Podem descriure una ordalia com una mena de judici sobrenatural. En lloc de decidir el veredicte a partir de proves, testimonis o lleis escrites, es deixava la resolució en mans de Déu. La comunitat confiava que, sotmetent l'acusat a una prova extrema, la divinitat intercediria: si superava la prova, era innocent; si no, era culpable. De fet, el terme ordalia prové de l'antic germànic ordil, que vol dir 'prova difícil'.
Al principi, aquestes proves no tenien res a veure amb el cristianisme. Els pobles germànics i nòrdics les practicaven molt abans d'entrar en contacte amb el món romà, i el paper de "jutges" l'assumien els déus antics de la seva mitologia. Quan aquests pobles es van establir dins dels antics territoris romans, i ja cristianitzats, el mecanisme es va mantenir però adaptant-se a la nova realitat: allà on abans es deia que les divinitats paganes donaven el veredicte, ara es parlava del Déu cristià. Així va ser com les ordalies es van difondre a l'Europa de l'alta edat mitjana.
Per això, les ordalies sovint se les coneix amb el nom de "judicis de Déu" (iudicia Dei en llatí). La lògica era senzilla: Déu és omnipotent, omniscient i just. Si algú és realment innocent, Ell no el deixarà caure. En canvi, si és culpable, serà castigat. D'aquesta manera, una pràctica que a nosaltres ens pot semblar brutal o irracional tenia una forta coherència simbòlica i religiosa per als homes i dones d'aquell temps.
Una ordalia no era un acte improvisat, sinó que seguia un ritual establert:
- L'acusat > Òbviament, era qui havia de sotmetre’s a la prova.
- El jurat > Hi solien ser presents figures amb autoritat moral o política, com un capellà, un noble local o un terratinent. La seva presència garantia que el procés era seriós i acceptat per la comunitat.
- Els testimonis > Familiars, veïns o persones interessades en el cas. Eren espectadors, però també avaladors del resultat.
- El lloc > Com que era Déu qui havia de dictar el veredicte, sovint el ritual es feia en espais amb caràcter sagrat o especial, com ermites, llocs amb relíquies o a prop de tombes de sants. L'escenari buscava reforçar la idea que hi havia una connexió directa amb el cel.
- Els objectes > Els instruments usats solien ser beneïts per un clergue abans de començar, per assegurar que estaven sota la influència divina.
Amb tot això es creava un ambient en què el resultat es percebia com a inapel·lable, perquè no era una decisió humana sinó una sentència divina.
Una cosa important és que les ordalies no es feien en secret. Ben al contrari: eren públiques i presenciades per la comunitat. Això reforçava el seu valor, perquè tothom podia veure el ritual i acceptar-ne el resultat. A més, la publicitat ajudava a evitar que l’acusat fes trampes. Per exemple, si se li cremava el braç, era custodiat constantment fins al veredicte per assegurar que no feia servir ungüents o remeis per accelerar la curació.
En resum, una ordalia era un judici ritualitzat, en què la comunitat es posava en mans de Déu per obtenir-ne un veredicte. Déu era el jutge suprem, i el cos de l’acusat es convertia en l’escenari on es feia visible la seva decisió.
EXEMPLES D'ORDALIES
Ordalia de l'aigua bullent
Aquesta era especialment comuna entre els visigots, que es van establir a la península Ibèrica.
 |
| (IA) |
Es feia bullir aigua dins d'un calder de bronze. Al fons s'hi deixava un objecte, normalment una pedra o un anell. L'acusat havia de submergir el braç dins l'aigua bullent i recuperar l'objecte. Tot seguit, se li embenava el braç i se'l vigilava durant tres dies per assegurar que no feia servir ungüents o remeis que poguessin alterar el resultat. Passats els tres dies, es retirava l'embenat i es dictava el veredicte: si les ferides s'estaven curant bé, era innocent; si eren greus o feien mala pinta, era culpable.
Ordalia del ferro roent
Aquesta era la preferida dels francs, el poble que acabaria donant nom a França.
.png) |
| (IA) |
En aquest cas, l'acusat havia de sostenir una barra de ferro roent amb la mà. Caminava uns passos portant aquell ferro incandescent i després, igual que en el cas anterior, se li embenava la mà i es vigilava durant tres dies. Un cop retirat l'embenat, si les ferides es curaven bé, s'entenia que era innocent; si no, culpable.
Ordalia de l'aigua freda
Aquesta ordalia practicada en molts indrets era tan senzilla com paradoxal.
.png) |
| (IA) |
L'acusat era lligat de mans i peus i llençat a un riu prou profund. Si s'enfonsava, l'aigua (considerada font de puresa) l'acollia i era declarat innocent. Si surava, s'entenia que l'aigua el rebutjava i, per tant, era culpable. El problema és evident: si realment eres innocent i t'enfonsaves, algú t'havia de rescatar de pressa per evitar l'ofegament.
Les ordalies que hem descrit (de l'aigua bullent, del ferro roent i de l'aigua freda) són només tres de les més conegudes, però n'hi havia moltes altres, com caminar sobre brases o tastar aliments verinosos. El ventall era ampli, i cada poble tenia les seves preferències. Esclar, moltes vegades el veredicte podia ser susceptible de com s'interpretés el resultat de la prova, i un mateix resultat podia tenir diferents veredictes segons qui fos el capellà o noble que el jutgés. No era una ciència exacta, evidentment, i segur que a vegades hi haurien casos de manipulació. Però un cop es definia la innocència o culpabilitat no hi havia volta enrere ni cap discussió possible.
L'ORDALIES MÉS ENLLÀ DE L'EDAT MITJANA
Quan sentim parlar d'ordalies, automàticament les situem en els segles "foscos" de l'edat mitjana. Però la realitat és més àmplia i sorprenent: les ordalies no van ser una invenció medieval ni tampoc es van limitar a Europa.
Com hem esmentat al principi, les ordalies existien abans de l'edat mitjana. Pobles germànics, nòrdics i d'altres ja usaven proves físiques per resoldre litigis molt abans de convertir-se al cristianisme o establir-se dins l'antic Imperi Romà d'Occident. En origen, aquests rituals es feien invocant déus pagans i només més tard van ser adaptats al Déu cristià. Així, quan parlem d'ordalies medievals, en realitat estem veient la continuïtat i la transformació d'una pràctica molt més antiga i estesa.
Un detall curiós i revelador és que al segle XIX, quan els europeus es van endinsar en el procés de colonització africana, van descobrir que algunes tribus també feien servir judicis similar a les ordalies. El procediment variava, però la lògica era la mateixa. L'acusat havia de beure un beuratge preparat amb herbes tòxiques. Si sobrevivia, s'interpretava que els esperits o la divinitat local l'havien protegit i, per tant, era innocent. Si morien, la seva mort era la prova de la seva culpabilitat. Per tant, tenim un esquema idèntic al de les ordalies europees, però en un context cultural ben diferent. Això demostra que aquest tipus de proves no són patrimoni exclusiu de l'edat mitjana europea, sinó que són respostes recurrents d'una comunitat davant la necessitat de trobar un veredicte indiscutible enmig d'un sistema oral de justícia.
Algunes ordalies van sobreviure molt més enllà del període medieval. De fet, en trobem rastres en ple segle de la Il·lustració al món rural. Un exemple clar és l'ordalia de l'aigua freda, que es va seguir usant en els processos de cacera de bruixes dels segles XVI, XVII i fins i tot XVIII, tant a Europa com a Amèrica del Nord. Aquest fet és molt significatiu, perquè ens mostra que, fins i tot en èpoques que associem a la raó i a l'inici de la ciència moderna, encara hi havia espai per rituals que buscaven una intervenció sobrenatural en els afers humans.
Tot això ens porta a una conclusió important: les ordalies no s'expliquen només com un "símptoma de la foscor medieval", com sovint es diu. Formaven part d'un patró més ampli i gairebé universal. En contextos on les lleis escrites no eren clares, les institucions eren febles i les autoritats no tenien prou força, les comunitats buscaven un mecanisme que ningú pogués discutir. I què hi ha més indiscutible que la voluntat de Déu, o dels esperits, o de la divinitat que cadascú reconegui?
EL PAPER DE DÉU I DE L'ESGLÉSIA
A l'alta edat mitjana no hi havia una autoritat política forta ni un sistema jurídic ben establert. Les entitats polítiques que sorgien de les runes de Roma estaven molt fragmentades i eren incapaces d'imposar lleis uniformes. En aquest escenari, invocar Déu com a jutge oferia un avantatge enorme: tothom acceptava la seva autoritat. Si el resultat del judici s'interpretava com la seva voluntat, era indiscutible.
Aquesta manera d'entendre la justícia evitava que els conflictes desemboquessin en venjances i espirals de violència. Imagina't un cas simple: un home acusa un veí d'haver-li robat unes gallines. Si el presumpte lladre supera l'ordalia del ferro roent, la comunitat entén que Déu l'ha absolt. El denunciant, encara que estigui convençut de la seva culpabilitat, acceptarà el veredicte, perquè oposar-s'hi seria anar contra Déu mateix. D'aquesta manera, les ordalies funcionaven com un mecanisme de pacificació social en societats sense jutges professionals ni codis escrits clars.
A més, cal recordar que la visió de Déu en aquells segles no era tant la d'un pare bondadós, sinó la d'una figura poderosa i temible. Déu era algú a qui calia témer i respectar profundament. Això feia que la seva intervenció en un judici fos percebuda com a definitiva i sagrada. Ara bé, una cosa és invocar Déu i una altra és l'actitud de l'Església envers aquests judicis.
Per a l'alt clergat (papa, cardenals, arquebisbes, bisbes i abats) les ordalies eren rituals pagans, supersticiosos i bàrbars. Tot i això, les toleraven perquè necessitaven col·laborar amb les noves entitats bàrbares i legitimar-les. En canvi, el baix clergat (capellans i monjos, sovint d'origen germànic) formaven part de la mateixa comunitat que feia l'ordalia. En molts casos actuaven com a intermediaris beneint els objectes, dirigint el ritual i cristianitzant el procés. Així doncs, hi havia una certa tensió interna dins l'Església. Per exemple, mentre els bisbes veien les ordalies com pràctiques supersticioses que calia limitar dins de la seva diòcesi, molts capellans locals hi participaven i les validaven de facto.
LA PROHIBICIÓ DE LES ORDALIES
Amb el pas del temps, l'Església va decidir oposar-se frontalment a les ordalies. Al IV Concili del Laterà del 1215, el papa Innocenci III va prohibir que els clergues beneïssin els elements usats en les ordalies, cosa que significava el rebuig complet als anomenats judicis de Déu. El següent papa, Honori III (1216-1227), seria qui implementés definitivament la fi del suport eclesiàstic a aquestes pràctiques, considerant-les del tot il·legítimes.
El motiu principal darrere la prohibició és que les ordalies suposaven “temptar Déu”, és a dir, obligar-lo a intervenir en afers humans. A més, eren processos arbitraris i sense garanties que sovint condemnaven innocents i absolien culpables, un fet que no passava desapercebut en sectors influents de la societat. A partir d'aquell moment, i amb la professionalització de la justícia i el ressorgiment del dret escrit a les universitats, les ordalies van començar a decaure ràpidament fins a desaparèixer. A més, es van recuperar i estudiar els grans textos del dret romà i també es va consolidar el dret canònic, és a dir, el dret propi de l'Església. Aquests sistemes jurídics, aplicats per jutges novament amb formació, eren molt més racionals i estructurats. Tornaven a posar ordre allà on abans dominava la improvisació i la tradició oral. En aquest nou marc, les ordalies senzillament quedaven desfasades.
Tot i la prohibició, les ordalies no van desaparèixer d'un dia per l'altre. En alguns àmbits rurals i perifèrics es van continuar practicant, sobretot en contextos de superstició popular o de cacera de bruixes. De fet, algunes variants, com la de l'aigua freda, encara apareixen documentades fins als segles XVII i XVIII. Però, a ulls de les autoritats eclesiàstiques i jurídiques, ja no eren judicis vàlids, sinó pràctiques arcaiques, totalment desacreditades. A mesura que l'Europa medieval avançava cap a una societat més estructurada, amb dret escrit, tribunals establerts i un paper fort de l'Església, les ordalies van perdre sentit. Allò que en temps d'incertesa havia estat una solució “segura” es va acabar veient com una pràctica injusta i irracional.
REFLEXIONS SOBRE LES ORDALIES
Quan avui pensem en les ordalies, sovint ens venen al cap imatges de superstició, brutalitat i ignorància. I és cert que eren rituals durs, dolorosos i, a ulls nostres, absurds. Però si ens quedem només amb aquest clixé, perdrem de vista tot el que hi ha al darrere.
Les ordalies no van ser un capritx exclusiu de l'edat mitjana europea. Les trobem en pobles germànics i nòrdics abans de la cristianització, en les caceres de bruixes dels segles XVI, XVII i XVIII i, fins i tot, en tribus africanes observades al segle XIX, ja en plena època contemporània. Això ens indica que no es tracta d'una pràctica “pròpia de la foscor medieval”, sinó d'una resposta recurrent de les societats humanes davant la necessitat d'un veredicte que ningú gosi discutir. Les ordalies, amb la seva barreja de religió, comunitat i violència ritualitzada, són una finestra exclusiva per entendre com molts europeus medievals concebien la justícia, la veritat i l'autoritat.
