El despertar convuls de Catalunya

Després de la Guerra del Francès, Catalunya es va enfrontar a dècades complicades enmig de la lluita entre absolutistes i liberals, la febre groga i el terror del comte d'Espanya, tot amarat amb l'absolutisme sense complexos de Ferran VII.


La Constitució de Cadis presentava algunes idees liberals, però era molt centralista. A més, mai es va poder posar en pràctica. Quan els francesos van marxar d'Espanya, Ferran VII no la va jurar, sinó que va imposar de nou l'absolutisme. Va eliminar les diputacions i ajuntaments, va restablir la Inquisició i va tornar els béns a l'Església. Li deien el Desitjat, perquè la seva tornada havia de posar fi a la presència dels invasors i els seus abusos i s'esperava que governés amb un caràcter obert. Però la realitat és que també va portar sota el braç injustícia, crueltat i misèria. Per això posteriorment seria conegut com el Felón, per ser considerat un malvat i un traïdor.

Tan bon punt va tornar, Ferran VII es va dedicar a perseguir qualsevol sospitós d'haver simpatitzat amb les idees napoleòniques o de defensar idees liberals, i va reforçar encara més el seu poder absolut. Molts sectors de la societat, tot i que s'havien oposat als francesos, volien canvis radicals a l'estil francès, és a dir, acabar amb l'absolutisme. Així que les idees liberals s'hi van consolidar i van ser el pitjor enemic del rei. Una situació idèntica es veuria en altres estats europeus, on les monarquies absolutes estaven en el punt de mira.

Els liberals defensaven la llibertat individual, la igualtat davant la llei, la propietat privada, la llibertat econòmica i de premsa, la divisió de poders i l'establiment de codis civils. Dit d'una altra manera, tot el contrari del que representava l'absolutisme i l'Antic Règim. La burgesia era el motor del liberalisme i, esclar, Barcelona era la ciutat de l'estat amb més burgesos per metre quadrat.

Les elits i burgesia catalanes es van autoconvèncer que, si no hi havia manera de desempallegar-se d'Espanya, calia canviar-la des de dins per assolir un encaix beneficiós per a Catalunya. Aleshores, el liberalisme era l'objectiu, una proposta defensada majoritàriament a les zones urbanes i la costa. A les zones rurals, en canvi, veien amb por aquesta ruptura amb les tradicions, sobretot els nobles i els eclesiàstics. La pagesia en general també va apostar per l'opció conservadora i per mantenir la societat vigent, no perquè fos bona o per un excés d'espanyolisme, sinó simplement perquè sentien terror que una nova era els perjudiqués encara més. Amb tot, els blocs van ser permeables durant tot el conflicte ideològic i els seus defensors i detractors van tenir matisos diferents.

Entre els militars hi havia liberals que van intentar imposar les noves idees per la força. El primer va ser Luis de Lacy amb l'ajuda de Francesc Milans del Bosch. El 5 d'abril del 1817 van iniciar una revolta a Caldes d'Estrac amb la intenció de marxar sobre Barcelona amb el suport de les tropes del Maresme. Mentre que a la ciutat burgesos i obrers s'estaven preparant per rebre'ls i ajudar-los, el bisbe Sitjar, que se'n va assabentar, va fer als soldats un pagament avançat del salari en forma de suborn i la majoria no va gosar unir-se a la revolta. L'aixecament es va desinflar i Lacy va acabar a la presó. Seria enviat a Mallorca, on acabaria executat. Milans del Bosch fugiria a França.

Un altre aixecament va ser el del general Rafael del Riego. L'1 de gener del 1820 conduïa un exèrcit que havia d'embarcar-se cap a Amèrica per sufocar els moviments independentistes de les colònies. Però, en comptes d'això, va revoltar les tropes per mitjà d'un pronunciament davant d'elles en què esperonava a fer complir la Constitució de Cadis del 1812. Va travessar Andalusia amb entusiasme fins que va veure com a poc a poc es quedava sense soldats que el fessin costat. Deprimit, va pensar en rendir-se. El que no sabia és que alhora s'havien produït altres aixecaments similars per tot arreu i amb més èxit. A Barcelona fins i tot els comerciants havien subornat les tropes perquè defensessin la causa liberal. La pressió va ser tal que Ferran VII es va veure obligat a jurar la Constitució. Amb un sarcasme delirant va dir: "Marchemos francamente, yo el primero, por la senda constitucional". Així començava el Trienni Liberal.

Barcelona i Reus, les principals ciutats catalanes de llavors, van esclatar d'alegria. De seguida els liberals van fer reformes econòmiques, tot i que no van ser prou eficients per als burgesos, cosa que va provocar nombroses queixes. També es va declarar la llibertat de premsa i d'impremta, decisió que va enfurismar l'Església. Només els capellans barcelonins mostraven certa tolerància davant les reformes. Al món rural, els clergues i els nobles estaven molt amoïnats, i bona part dels pagesos, també.

Enmig del caos i la incertesa de tanta reforma, el 1821 Barcelona va ser sotragada per la febre groga, una malaltia transmesa pels mosquits que podia arribar a matar la meitat de la gent que la contreia. En aquella època no se sabia gaire sobre la forma de contagi, ja que era una malaltia molt recent a Europa, per això els metges estaven dividits a l'hora d'enfrontar-s'hi. Després de diverses teories, es va decidir tancar la ciutat. Els contagis van augmentar, així que les portes es van tornar a obrir. A sobre, entre l'estiu del 1822 i la primavera del 1823 es va produir un aixecament camperol que va ser durament reprimit per les milícies liberals barcelonines, cosa que va augmentar notablement la mala maror que ja hi havia.

A Europa s'havia restaurat l'absolutisme per tot arreu un cop acabades les aventures de Napoleó, però ara veien com Espanya queia en mans liberals. El rei espanyol, tip d'empassar-se tanta reforma, va demanar ajuda a les monarquies absolutistes i el rei francès Lluís XVIII va organitzar un gran exèrcit que seria conegut com els Cent Mil Fills de Sant Lluís. En representació de la Santa Aliança (França, Àustria, Prússia i Rússia), les tropes franceses, farcides amb molts desertors espanyols, van travessar els Pirineus el 7 d'abril del 1823 i van ocupar la península sense una gran resistència. Fins i tot molts generals espanyols amb fama de liberals es van arronsar davant dels invasors. Cert que Cadis resistia tossudament, amb Ferran VIII com a ostatge. Però, finalment, la ciutat es va rendir a canvi que el rei respectés la Constitució. Òbviament, no va complir amb l'acord i de seguida va tornar a instaurar l'absolutisme. Un mes després, Barcelona també es rendia. Amb el Trienni Liberal liquidat, començava la Dècada Ominosa.

La repressió posterior va ser brutal. Riego va ser penjat a Madrid i per tot arreu es va perseguir i executar constitucionalistes sense cap clemència. Curiosament, aquesta orgia de sang no va afectar gaire Barcelona. La ciutat va quedar un temps sota el control dels militars francesos que, malgrat no defensar el liberalisme, no van permetre que els ultres reialistes campessin per ella matant a tort i a dret. Així que Barcelona es va convertir durant uns anys en un refugi per als liberals, tot i que havien d'actuar clandestinament per tal de no ser detinguts i portats davant d'un jutge. 

Amb tot, Ferran VII va haver de cedir en algunes coses. Per exemple, no va restablir la Inquisició. També va haver de perseguir els seus fidels més ultres, que no deixaven de cometre excessos i generar massa inestabilitat. A Catalunya, els més radicals pensaven que el rei estava sent tou i que havia cedit per complet a l'empenta liberal. Recorrien el territori català matant tot aquell que semblava poc absolutista, atacaven poblacions i el caos es va apoderar de molts indrets. A més, volien que el germà petit de Ferran VII, anomenat Carles Maria Isidre de Borbó, fos proclamat nou rei, perquè pensaven que defensaria amb més contundència les tradicions. La seva actitud era tan forassenyada que van acabar barallats amb les tropes reials, tot mentre els liberals barcelonins s'ho miraven des de la distància i la més extrema prudència. Aquest conflicte el coneixem com a Guerra dels Malcontents i va comptar amb algunes espurnes al País Valencià, Aragó, País Basc i Andalusia.

La situació va sortir de mare tant que, per sufocar la revolta i desfer malentesos, el mateix Ferran VII va viatjar a Catalunya el 22 de setembre del 1827. Poc abans, Charles d'Espagnac, d'origen francès, però totalment espanyolitzat i absolutista, havia estat nomenat capità general. El moviment dels malcontents, que més endavant serien coneguts com a carlins, es va desinflar amb la presència del rei, que els va insinuar el perdó si deposaven les armes. Però les instruccions al nou capità general eren altres. Molts d'ells van ser perseguits i executats. 

Charles d'Espagnac era conegut com el comte d'Espanya, el tigre de Barcelona o l'assassí de Catalunya, per la seva ferocitat i psicopatia. Era un malalt mental i un bevedor compulsiu que actuava a base de rampells. Des del seu quarter a la Ciutadella, sempre imposava les penes més dures i fomentava les detencions indiscriminades i les tortures. Li agradava veure les execucions vestit de gala i es reia de les ganyotes que feien aquells que estaven a punt de morir. A més, era un fanàtic religiós capaç de convulsar d'èxtasi durant les misses. També va fer tallar les trenes de les dones i va prohibir les barretines i els bigotis, entre altres mesures estrafolàries que prenia sense despentinar-se. Tot plegat va portar el terror a Barcelona, mentre el rei ho tolerava.

Després d'enviudar per tercer cop, Ferran VII es va casar amb la seva neboda, Maria Cristina de Borbó. La dona es va quedar embarassada i va tenir una nena que van anomenar Isabel i que va néixer el 10 d'octubre del 1830. Pocs mesos abans, el rei havia promulgat la Pragmàtica Sanció, una llei que trencava amb la tradició borbònica i permetia que una dona heretés la corona si no tenia un germà baró. Amb aquest canvi i el naixement de la nena, els carlins, els partidaris de Carles Maria Isidre i el mateix Carles, es van agafar una bona empipada.

Ferran VII va morir el 29 de setembre del 1833, amb només 48 anys, després de patir violents atacs de gota. Des de feia anys la seva salut era un desastre per causa dels excessos. Durant el seu regnat, més de 500.000 espanyols van morir per causa de la violència a la península, un milió més a les colònies americanes, de les quals només quedarien Cuba i Puerto Rico sota control de la corona. L'imperi espanyol se n'havia anat en orris. 

Amb la mort de Ferran VII, l'absolutisme es va acabar per fi i amb el regnat d'Isabel II la monarquia es va començar a reformar, malgrat que la corrupció era omnipresent a la cort i en molts àmbits polítics. Ara bé, tant Carles Maria Isidre com els seus descendents no van parar d'intentar arribar al tron per la força. Espanya quedaria abocada a les Guerres Carlines, que esquitxarien la resta del segle XIX, mentre el liberalisme s'hi consolidava progressivament per mitjà de les diferents constitucions que es redactaven. 

Les Guerres Carlines no van ser l'únic conflicte que desestabilitzaria la societat catalana en alguns moments. També les anomenades bullangues (1835-1843), una sèrie d'avalots sorgits en moltes ciutats, especialment a Barcelona, que expressaven el malestar de la població. Per exemple, el 25 de juliol del 1835 una gentada enfurismada va incendiar els principals convents barcelonins, perquè creien que l'Església catalana donava suport al règim absolutista per mantenir els seus privilegis.

La societat catalana havia d'encaixar totes les seves parts en el capitalisme que s'estenia en tots els àmbits, i no sempre va ser fàcil. A més, les polítiques des de Madrid sovint perjudicaven els interessos catalans i el clima de tensió entre les tropes i els barcelonins feia que qualsevol espurna pogués iniciar un avalot.

Fruit d'una d'aquestes revoltes, el 3 de desembre del 1842, Barcelona va ser bombardejada amb més de 1.000 projectils per ordre del regent espanyol, Baldomero Espartero, que tenia la convicció que la capital catalana s'havia de bombardejar cada 50 anys. El detonant havia estat una topada entre soldats i alguns barcelonins. Quan el general Martín Zurbano va dir davant tothom que "Bien puede existir España sin Cataluña", la gent es va enfurismar i el sentiment d'indignació va fer esclatar la revolta. Tant el capità general com les tropes van haver de fugir de Barcelona. Durant 15 dies els barcelonins van ser amos de la ciutat, fins que Espartero la va sotmetre.

La manera de fer d'Espartero el va enemistar fins i tot amb molts dels seus partidaris, així que la seva posició va anar de mal en pitjor fins a haver d'exiliar-se al Regne Unit. Poc després, Catalunya es va tornar a revoltar. Entre el 6 de setembre i el 18 de novembre del 1843 uns 12.000 projectils van caure sobre Barcelona en diferents tongades per reprimir la darrera de les bullangues, coneguda com a Jamància, de caràcter progressista i federalista. 

Durant una dècada, fins al 1854, Catalunya va mantenir l'estat d'excepció, un fet insòlit. Des d'aleshores, s'hi destinaria la majoria de soldats i armes de l'exèrcit espanyol, ja que reconeixia Barcelona com el principal focus de problemes de tot Espanya. 

Catalunya, però, volia avançar tossuda i decidida amb la seva revolució industrial. I així ho va fer. Malgrat tot, no va deixar d'intentar transformar un estat que considerava retardat, injust i ineficaç.


Informació extra

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

El "descobriment" d'Amèrica

La pesta negra

Introducció a l'edat mitjana

La higiene a l'edat mitjana

La religió a l'edat mitjana