Hispània abans dels romans
Quan els romans van arribar a la península Ibèrica, s'hi van trobar tot un reguitzell de pobles que conformaven una xarxa de cultures autòctones força desenvolupades, sobretot a la façana mediterrània, gràcies a influències estrangeres, com celtes, fenícies i gregues. Aquest seria el resultat d'una evolució al llarg del primer mil·lenni a.n.e.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
Podem classificar aquests pobles, anomenats pobles preromans, en dos grans grups lingüístics: els indoeuropeus i els qui no ho eren. Dins dels indoeuropeus hi havia els celtes o els celtitzats, que ocupaven la major part de l'interior de la península, el nord-oest i l'oest. Entre els no indoeuropeus hi havia els ibers en tota la costa oriental i al sud, on destacaven els turdetans i túrduls, descendents dels tartessis; i els vascons, entre els Pirineus i el curs mitjà del riu Ebre. Els pobles no indoeuropeus parlaven llengües aïllades, conegudes així perquè no se'n sap l'origen.
 |
| Principals tribus preromanes |
Cada poble es dividia en diverses tribus o clans que podien rebre la influència d'altres. Les fronteres eren flexibles i les cultures estaven interconnectades i a vegades es barrejaven. Per exemple, entre ibers i celtes de l'interior trobem els anomenats celtibers, que eren tribus mestisses, com els arevacs de la ciutat de Numància, famosos per la seva resistència contra els romans.
El que sabem d'aquests pobles és principalment per l'arqueologia i pels testimonis forans que, no cal dir, s'han d'interpretar curosament per causa dels prejudicis i la tendència a exagerar.
En realitat, els costums dels pobles preromans eren similars als d'altres pobles europeus de la mateixa època. No eren tan desenvolupats com els grecs, els etruscos, però sí que tenien unes estructures i hàbits ben definits i arrelats.
Cal deixar clar que la ubicació d'alguns pobles preromans és aproximada. I segurament al llarg dels segles no va ser sempre una ubicació estàtica. Pel que fa als noms, en general són extrets de fonts clàssiques, és a dir, grecoromanes.
Es dona per fet almenys una migració important celta travessant els Pirineus que ocasionaria el poblament de l'interior peninsular i la celtització de tribus autòctones, en alguns casos, segurament, barrejant-se els nouvinguts amb els natius. Pel que fa als pobles mediterranis peninsulars, que feia molt de temps que hi vivien i dels quals no sabem l'origen, van teixir la seva personalitat amb les influències de les colònies gregues i fenícies, cosa que els donava un punt més de progrés respecte a la resta. Les tribus que semblen menys desenvolupades eren les que vivien en zones muntanyoses i a l'oest, alienes a l'influx estranger i més tancades en les seves bombolles culturals.
Els primers que tenim constància que van contactar amb gent de la península van ser els fenicis, al començament del primer mil·lenni a.n.e. Poc després serien els grecs i, finalment, a partir del segle VI a.n.e., els cartaginesos, descendents dels fenicis. En un període de decadència del control marítim per part de Fenícia, els cartaginesos se'n van aprofitar per quedar-se un bon grapat de les seves colònies i expandir-se, en aquest cas, i a diferència dels seus "cosins", també militarment.
Repassem amb més cura les dues branques lingüístiques de la península durant el primer mil·lenni a.n.e. Val a dir que ens falten moltes dades sobre algunes qüestions relacionades amb aquests pobles i a vegades ens movem en terrenys força especulatius.
NO INDOEUROPEUS
Al sud-oest els fenicis van comerciar amb els tartessis, que entre els segles IX i V a.n.e. van destacar per damunt de la resta. Tot i que ja existia un intercanvi comercial entre els pobles atlàntics, els tartessis van veure la Mediterrània com a una entrada més llaminera de productes "exòtics" i una manera més rendible d'obtenir guanys. Gràcies a aquesta nova orientació, van descobrir tecnologies més avançades i animals desconeguts fins aleshores.
La principal novetat tecnològica que hi va aportar la presència fenícia va ser la metal·lúrgia del ferro. A més, els tartessis van adaptar l'alfabet fenici a la seva escriptura, i el seu sistema va ser adaptat per altres pobles veïns. Del contacte que van tenir amb els grecs, van copiar el torn de terrissaire, ja que fins aleshores la ceràmica es feia de manera totalment manual.
La influència estrangera, sobretot fenícia, va revolucionar la seva manera de viure, perquè va canviar la seva economia, cultura i religió. Fins i tot hi van néixer ciutats a l'estil fenici, fet que va generar un model de societat plenament urbà.
Però, al segle VI a.n.e, la civilització tartèssia va desaparèixer sobtadament. Aquesta època es correspon amb el regnat d'Argantoni, l'únic dels seus monarques coneguts, i amb dos fets històrics contemporanis de gran rellevància: la conquesta de Fenícia per part dels babilonis i la derrota dels grecs, aliats dels tartessis, davant dels cartaginesos i etruscos a les aigües que separen Còrsega i Sardenya, a la batalla d'Alàlia (535 a.n.e.) Tot plegat va aturar el comerç entre tartessis i fenicis i va facilitar que Cartago agafés embranzida. L'economia dels tartessis se'n va ressentir i el seu auge es va apaivagar. Des del 500 a.n.e., si fa no fa, deixem de tenir-ne notícies.
Els seus descendents semblen ser els turdetans, poble que es va enfrontar als cartaginesos al segle III a.n.e. i després als romans. Tot i el sotrac anterior, aquesta gent es va adaptar a la nova situació i en aquesta època continuaven sent el poble més avançat i urbà de la península. Al nord dels turdetans es trobaven els túrduls, que tot i que podrien tenir un origen celta, es van integrar al món cultural i lingüístic tartessi i, per aquests motiu, també se'ls considera descendents de la civilització de Tartessos.
Pel que fa als pobles ibers del nord, a l'actual Catalunya, tenien una cultura diferent a la dels ibers del sud, segons l'arqueologia. S'hi mostren variacions en la manera de fer els poblats, l'armament, els objectes d'adorn personal i la ceràmica. Això passa perquè tots aquests pobles de la façana mediterrània són reconeguts com a ibers simplement per l'element lingüístic no indoeuropeu. Fora d'això, a cada zona hi havia una cultura popular que diferia d'altres veïnes, però amb uns mateixos trets bàsics comuns.
En aquesta zona nord-est de la península sembla que la metal·lúrgia del ferro va entrar, o bé des de l'altra banda dels Pirineus amb els celtes, o bé des de les colònies gregues. En general, però, va ser entre els segles IX i VIII a.n.e. que el ferro va començar a tenir presència a l'àrea ibèrica. A partir del segle VI a.n.e., el seu l'ús s'hi va generalitzar per complet. Pel que fa a la primera encunyació de moneda ibera, va tenir lloc a Empòrion, a finals del segle VI a.n.e., de la mà dels grecs.
Els ibers de Catalunya van crear petits enclavaments i poblats on es concentrava la població. Aquests poblats es localitzaven normalment en turons i estaven envoltats de muralles que permetien una millor estratègia defensiva. A partir del segle IV a.n.e., algunes poblacions van començar a presentar característiques d’una notable influència grega. Sembla que l'àrea de l'actual Principat comptava a més varietat tribal que altres regions de la península.
 |
En el cas dels vascons, aquests ocupaven la zona oest dels Pirineus fins gairebé el riu Ebre. La seva llengua sembla estar molt relacionada amb l'aquità (llengua sense textos escrits ja extinta i d'origen desconegut), i hi ha qui la relaciona també amb les llengües iberes del nord. Amb tot, no se'n sap l'origen concret, però avui la coneixem com a llengua basca, èuscar o eusquera. És l'únic idioma preromà que ha sobreviscut.
Pel que fa als airenosis (que vivien a l'actual vall d'Aran i rodalies), els andosins (a l'actual Andorra i rodalies), els iacetans (al nord d'Aragó, a la zona de Jaca) i els suessetans (a les planes centrals d'Aragó), es creu que tenien una llengua aquitana o basca. En el cas dels ceretans, sembla que eren una tribu més aviat ibera però amb una influència lingüística més propera al basc que a l'iber. Per acabar, els ausoceretans devien ser un poble mestís entre ceretans i ausetans, raó per la qual van ser esmentats amb aquest nom compost.
INDOEUROPEUS
Pel que fa a la branca indoeuropea de la península, podem dir que grups celtes del centre d'Europa hi van entrar en la primera meitat del primer mil·lenni a.n.e., en almenys una onada migratòria. En general, es van barrejar amb l'escassa població autòctona, que era més primitiva.
Al nord-oest va tenir molta rellevància la cultura dels castres, poblats que tenien unes característiques pròpies. Es creu que es va desenvolupar a partir del segle VIII a.n.e. o una mica més tard, amb la influència d'algun poble o elit celta acabat d'arribar. Aquesta barreja entre natius i nouvinguts va ocasionar la formació dels galaics, poble que va habitar principalment l'actual Galícia i el nord de Portugal i màxim exponent de la cultura dels castres.
En alguns pobles hi podia haver diferents tribus o clans i la seva ubicació va variar en alguns casos. Encara que per causa de l'origen celta d'alguns d'ells hi havia moltes coses en comú amb la resta del món celta europeu, també hi havia diferències per la influència dels tartessis al sud i dels ibers a l'est, a més de la inèrcia pròpia que tenien.
Aquests pobles en general tenien una religió totalment relacionada amb el cosmos, les danses circulars i l'adoració de la naturalesa, però no hi havia druides, és a dir, un col·lectiu de sacerdots tan jerarquitzat i de renom com a la Gàl·lia o a la Britània. Eren una societat bàsicament preurbana, sense grans concentracions de població.
Els pobles indoeuropeus de la península també van fer una transició cap al ferro, igual que els ibers, tot i que és possible que fossin els celtes de l'altra banda dels Pirineus els qui portessin aquests coneixements com a novetat. No acostumaven a fer sevir la moneda, perquè s'estimaven més el bescanvi i comerciar entre ells. Tampoc coneixien l'alfabet, llevat dels celtibers que van adaptar el fenici, igual que van fer primer els ibers.
NOUS TEMPS A LA PENÍNSULA
Al llarg del segle III a.n.e., Cartago i Roma es van enfrontar en dues guerres, conegudes com a Guerres Púniques (n'hi hauria una tercera i definitiva al segle següent). Els romans tenien pràcticament conquerida la península Itàlica i els cartaginesos dominaven la Mediterrània occidental, amb el control comercial de bona part de les costes ibèriques. El xoc era inevitable. El primer enfrontament (264-241 a.n.e.) el va guanyar Roma, i va arrabassar diversos territoris a Cartago. Aleshores, els cartaginesos van decidir conquerir militarment la península Ibèrica, perquè necessitaven amb urgència obtenir metalls preciosos, ja que les seves arques havien quedat buides després de la guerra. A més, necessitaven mercenaris per als seus afeblits exèrcits.
Els cartaginesos van conquerir gairebé la meitat peninsular i liderats per Anníbal Barca van atacar l'any 218 a.n.e. la ciutat d'Arse (posteriorment anomenada Sagunt), que era aliada de Roma. Després d'un setge de vuit mesos, van acabar amb la seva heroica resistència. Tot seguit, Anníbal va organitzar una enorme expedició cap a Roma travessant els Pirineus, amb elefants inclosos. En aquell moment, els romans van decidir desembarcar a la península Ibèrica, a Empòrion (Empúries), per tal de tallar els subministraments que rebien. També van buscar aliats entre els ibers.
Anníbal va fer tota mena de destrosses a la península Itàlica, però no va gosar assetjar Roma per causa de les nombroses baixes que hi havia acumulat i la manca de recursos que patia. Els romans, per la seva banda, ja no marxarien del territori iber i, després de vèncer Anníbal i les seves tropes a la batalla de Zama l'any 202 a.n.e., van consolidar la seva presència a Ibèria i van deixar Cartago inofensiva.
En el darrer enfrontament (149-146 a.n.e.), Roma senzillament va decidir destruir Cartago. Després d'una resistència heroica, els cartaginesos van ser vençuts, executats o venuts com a esclaus. La seva ciutat va ser ensorrada totalment.
Els romans continuarien amb les seves conquestes a la península Ibèrica fins a l'any 19 a.n.e., quan els pobles del nord van caure en les seves mans. Van necessitar dos segles per dominar Hispània. La península es romanitzaria més o menys segons la zona i el llatí substituiria la resta de llengües, llevat de la llengua basca.
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
EL GAT SABERUT
