Els ibers

Els ibers van ser un conjunt de pobles de branca lingüística no indoeuropea que van viure al llarg de la costa oriental i sud de la península Ibèrica. i en zones de l'interior, durant el primer mil·lenni a.n.e. Van tenir estrets contactes amb grecs i fenicis, cosa que va generar una sèrie de cultures molt enriquides. Amb la conquesta i colonització de la península per part dels romans, van desaparèixer com a cultura diferenciada.

❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides

Mapa dels pobles que habitaven la península Ibèrica abans de la romanització
Els pobles que habitaven la península Ibèrica abans de la romanització

Els grecs anomenaven Ibèria a tota la costa mediterrània i atlàntica sud de la nostra península i, amb el temps, a la península sencera. La primera vegada que se'n parla dels ibers és en un text sobre geografia descriptiva de la Hispània preromana, anomenat Ora Marítima. Va ser escrit al segle IV a.n.e. pel poeta llatí Ruf Fest Aviè i es va basar en textos més antics, probablement del segle VI a.n.e., que tractaven de les rutes que feien els mariners grecs de Massàlia, colònia ubicada a la costa mediterrània de la Gàl·lia. 

L'origen concret del topònim és incert. Hi ha qui creu que en un principi es referia al riu Tinto, a l'actual Huelva. D'altres diuen que es referia al riu Ebre (de fet, per a Estrabó i altres autors més tardans així era). Però el tema no està tancat.

I quin era l'origen dels ibers? Sembla que feia segles que vivien a la península, igual que les tribus que es van trobar els celtes quan hi van entrar a principis del primer mil·lenni a.n.e., amb les quals es van barrejar. Serien, aleshores, dels primers pobladors. Arribats d'on? Aquí la cosa ja es complica, perquè n'hi ha diverses teories. Podien haver arribat de l'interior europeu, del nord d'Àfrica o ser una evolució pròpia a partir de la cultura de camps d'urnes. Aquesta última és la que té més suport.

Durant el primer mil·lenni a.n.e., els ibers van rebre la influència de grecs (sobretot al nord i centre) i de fenicis (sobretot al sud). Gràcies a les colònies que van crear aquests pobles, amb el vistiplau dels natius, les societats ibèriques van descobrir nous aspectes culturals, noves tecnologies i l'alfabet. Els tartessis, que vivien al sud, van adaptar l'alfabet fenici, i la seva adaptació va ser igualment adaptada per la resta de pobles a les seves respectives variants lingüístiques, tot i que deixant-se influenciar també pel grec.

L'IDIOMA IBER

L'idioma iber no és de la branca indoeuropea, com les llengües llatines, germàniques, etc. Al llarg del territori d'aquests pobles, s'hi va parlar, si més no, tres variants diferents d'iber: al nord, a la zona central i al sud. Curiosament, és una llengua que s'ha pogut desxifrar, però no traduir. Per tant, poden llegir els seus textos sense saber què diem en realitat, fora d'alguna paraula concreta sense rellevància. Les inscripcions ibèriques les trobem principalment en monedes, ceràmiques, objectes de prestigi, esteles funeràries i làmines de plom.

Es creu que l'idioma basc podria estar emparentat amb la llengüa ibèrica del nord peninsular. Pel que fa a les colònies gregues i fenícies, que en alguns casos van ser ciutats importants i en d'altres simplement factories d'ús comercial, eren espais clarament plurilingües.

LA SOCIETAT IBÈRICA

Es tractava d'una societat majoritàriament agrícola, i els seus excedents els dedicaven a dues coses bàsiques: la producció d'artesania i el comerç amb altres pobles. Feien una gran quantitat de ceràmica i productes tèxtils.

Es desconeix la llista dels reis ibèrics o els noms dels seus herois. El que sabem d'aquest poble sovint té a veure amb descripcions de viatgers, que no sempre interpretaven correctament allò que veien. Més fiables, en canvi, són les dades que es poden deduir de les excavacions arqueològiques.

La societat ibèrica va evolucionar amb el pas del temps i es va jerarquitzar molt. Cadascuna de les classes socials tenia definida la seva missió per garantir el correcte funcionament del sistema. És probable que moltes comunitats es reconeguessin hereves d'un cabdill fundador que veneraven com a un déu. La gent s'hauria deixat governar per aquest líder o heroi que, amb la seva mort, acabaria consagrant el seu estatus reial. Els seus descendents, que suposadament havien heretat el seu valor, constituirien una dinastia monàrquica.

La classe aristocràtica, composta de famílies nobles i alguns guerrers, tenia una gran importància, i a la classe sacerdotal sovint hi havia dones. Pel que fa als artesans, aquests eren molt valorats, perquè d'ells sortia la roba, el calçat, la ceràmica, etc. L'art de l'escultura abundava molt, amb notables influències gregues i fenícies que, alhora, reflectien influències assíries i egípcies.

La resta del poble es dedicava a tasques més dures del dia a dia i, en especial, a l'agricultura i l'extracció de metalls allà on hi havia mines. La ramaderia no tenia especial importància, però sí que podia complementar la feina del camp. En canvi, sabem que la caça era freqüent, sobretot de senglars, cérvols i altres espècies menors.

Ceràmica de Castellet de Bernabé (País Valencià)
Font

La roba dels guerrers consistia principalment en túniques de diferents colors, amb complements de protecció com a pectorals metàl·lics o canyelleres. Els cascos podien ser de cuir o de bronze i es protegien dels atacs enemics amb escuts, generalment ovalats o rodons, de cuir o fusta folrada de pell amb reforços de metall. Sovint feien servir una espasa corbada de ferro i el calçat era una mena d'espardenyes que es cordaven a la cama i al peu. Amb tot, com que no hi havia exèrcits regulars, la majoria dels homes que eren cridats a la guerra usaven allò que tenien a l'abast. La resta del temps, vivien la seva vida amb les seves famílies, les seves feines, etc. 

El cavall es feia servir normalment a la batalla. A l'època de més contacte amb cartaginesos i romans, molts soldats ibers van ser mercenaris a les ordres de tots dos pobles, cosa que demostra que eren vistos com a guerrers potents.

Guerrers ibers amb la seva indumentària de batalla
Representació de guerrers ibèrics

La gent comuna vestia de forma senzilla i adequada segons l'època de l'any, amb roba de lli o llana, però amb un estil propi de la Mediterrània. Els homes portaven túniques curtes, per sobre dels genolls, i cenyides a la cintura amb cinturons de corda o de pell. Amb aquesta roba podien moure’s lliurement a l’hora de fer activitats físiques, com treballar al camp o caçar. Les dones portaven túniques llargues fins als peus i cenyides també a la cintura. Una peça de roba molt valorada, sobretot per la gent de l'interior, era el sagum, un mantell de llana que protegia del fred. Les sabates eren de pell o d’espart i adornaven el cos amb braçalets, collars, anells i diademes fabricats amb coure. Podien fer servir pedres precioses com a adorns, si el nivell econòmic de la família ho permetia.

La metal·lúrgia del ferro va ser introduïda a l'àrea ibèrica entre els segles IX i VIII a.n.e., segurament gràcies als coneixements adquirits dels grecs i fenicis, i potser amb aportacions locals. A partir del segle VI a.n.e., el seu ús es va generalitzar per tota la regió.

Al sud-oest hi va haver una colonització estrangera més primerenca i intensa, cosa que va facilitar la formació dels tartessis durant els primers segles del primer mil·lenni a.n.e. Els tartessis van ser durant segles el poble més avançat de tota la península, amb una enorme influència per part dels fenicis. La seva societat va col·lapsar vora el segle V a.n.e. i els seus descendents, els turdetans i túrduls, van adaptar-se a la nova situació en què serien els cartaginesos els hereus del comerç fenici.

RELIGIÓ I ENTERRAMENTS

La religió ibèrica també va evolucionar amb el pas dels segles. En coneixem divinitats pròpies com Neitin, Sestum, Betatum i Salaecom, tot i que no en sabem gaires detalls. També estava molt estesa la creença en una deessa mare primigènia, tal com passava en altres cultures mediterrànies. A més, es van familiaritzar amb els principals déus fenicis i grecs, i van ser fidels devots dels seus santuaris. 

Entre els animals venerats hi havia el bou, que representava la virilitat i la força; el linx, que estava vinculat al món dels morts; i els voltors, que portaven les ànimes dels guerrers morts al món dels déus. Malauradament, no s'han conservat grans temples ibèrics, però sí que hi ha estructures que semblen haver estat dedicades a diferents tipus de rituals.

Les sacerdotesses tenien un paper important i lluïen molts adorns a sobre, com mantellines i pintes per subjectar els cabells, a més d'elaborats monyos i diferents tipus de joies.

La forma més estesa d'enterrament era per mitjà de la cremació. A les seves necròpolis es pot comprovar l'existència d'una classe dominant i noble pels objectes que s'hi troben. Les cendres es dipositaven en caixes o urnes que s'enterraven en fosses excavades a terra, en alguns casos, juntament amb objectes personals. A sobre, s'hi amuntegava terra i pedres, tot plegat formant un túmul que senyalitzava la ubicació del mort. Aquests processos funeraris podien ser més o menys complexos segons l'estatus social del difunt.

Ibers i sacerdotesses al voltant d'un clot celebrant un enterrament.
Representació d'enterrament ibèric

Sembla que a vegades practicaven el sacrifici de nens en forma de ritual per garantir la bona fortuna de la família i un bon futur. En algunes cases, a més, s'han trobat caps travessats per fletxes que, ara per ara, no tenen una explicació convincent.

LES CIUTATS IBÈRIQUES

Tot i que hi ha diversos jaciments arqueològics, no se sap gaire sobre les ciutats ibèriques i la vida dins d'elles i, de moment, el seu testimoni és mut a l'hora de saber com i a on van passar les coses. Se sap, però, que n'hi havia amb muralles i diferents estructures defensives, tant a la costa com a l'interior.

Els jaciments revelen dos tipus de nuclis de població: uns més grans, fortificats i situats generalment en llocs elevats i fàcils de defensar; i altres de dimensions reduïdes, sense fortificar i situats a zones més aviat planes. Les primeres poblacions exercien una funció de control i protecció sobre les segones.

A Catalunya tenim 23 jaciments ibèrics que formen part de la ruta dels ibers, a més de les restes de les colònies gregues d'Empòrion i Rhode. Són els següents: el Castellot (Bolvir, Baixa Cerdanya), Ullastret (Baix Empordà), l'Esquerda (Roda de Ter, Osona), Sant Sebastià de la Guarda (Palafrugell, Baix Empordà), el Casol de Puigcastellet (Folgueroles, Osona), Castell (Palamós, Baix Empordà), Montgròs (El Brull, Osona), el Cogulló (Sallent, Bages), el Molí d'Espígol (Tornabous, Urgell), Puig de Castellet (Lloret de Mar, Selva), els Estinclells (Verdú, Urgell), Puig Castellar (Sta. Coloma de Gramenet, Barcelonès), els Vilars (Arbeca, Garrigues), Can n'Oliver (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental), Font de la Canya (Avinyonet del Penedès, Alt Penedès), Olèrdola (Alt Penedès), Darró (Vilanova i la Geltrú (Garraf), la Ciutadella (Calafell, Baix Penedès), Sant Miquel (Vinebre, Ribera d'Ebre), Coll de Moro (Gandesa, Terra Alta), el Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d'Ebre), la Moleta del Remei (Alcanar, Montsià).

Mapa de les tribus preromanes ubicades dins de Catalunya amb les seves fronteres aproximades
Tribus preromanes ubicades dins de Catalunya

Les cases de les ciutats solien ser de planta rectangular i estaven fetes de tova sobre una base de pedra que feia de fonament. Acostumaven a tenir tan sols una planta; de vegades, dues. Les cobertes tenien una estructura de fusta i recobriment vegetal. Ara bé, aquestes característiques bàsiques podien variar segons la zona, si era més o menys muntanyosa, per exemple, o si les influències eren gregues o fenícies.

Puig Castellar, exemple de poblat ibèric emmurallat
Representació del poblat ibèric de Puig Castellar

LA FI DELS IBERS

Els ibers van ser víctimes de la lluita entre cartaginesos i romans pel control de la Mediterrània occidental i, finalment, van caure en mans romanes i van desaparèixer com a entitat, ja que van ser absorbits per la llengua i cultura llatines. Amb tot, durant els primers segles de dominació, la presència romana va ser més aviat escassa en les zones muntanyoses o de poca rellevància econòmica. La consolidació del llatí com a llengua de substitució va ser un procés lent i és encara avui poc conegut. Però el que sabem segur és que Ibèria es va convertir en Hispània a tots els efectes, cosa que resultaria segles després de la fi del domini romà en tot un seguit de pobles nous i llengües noves que conformarien la Hispània medieval.

Aquesta línia de temps exclou Egipte perquè, tot i que pertany al continent africà, la seva història ha estat més lligada al Pròxim Orient


Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

El "descobriment" d'Amèrica

La pesta negra

Introducció a l'edat mitjana

La higiene a l'edat mitjana

La religió a l'edat mitjana