Els cassites

Els cassites van ser un poble d'origen desconegut que va establir una dinastia a Babilònia que va durar quatre segles. Sense gaires pretensions expansionistes, van assolir una estabilitat i prosperitat encomiables gràcies a la seva manera d'integrar-s'hi i respectar la població nativa.



Després del saqueig de la Babilònia amorrita per part dels hitites vora l'any 1595 a.n.e., la ciutat va quedar buida de poder. Això va ser aprofitat pel País de la Mar (un petit regne del qual se sap poc situat a les desembocadures del Tigris i l'Eufrates), que hi va intentar consolidar una dinastia pròpia, però sense èxit. Els cassites, que feia temps que pul·lulaven per la regió, els van fer fora i s'hi van quedar. 

El terme cassita ve de l'accadi kassu, que era la llengua franca de tot Mesopotàmia en aquella època. En canvi, sembla que a si mateixos també es deien galzu.

Els cassites, segurament de llengua indoeuropea, eren pastors de les muntanyes que es dividien en cases patriarcals i que tenien un rei. No se sap ben bé com s'ho van fer per guanyar-se la població, principalment sumeri-accàdia, però sí sabem que hi van ser força respectuosos i tolerants. Van formar una elit social disseminada pel territori; eren el nucli de l'exèrcit, del govern i de la cort. La pujada de la dinastia cassita al tron de Babilònia no va suposar una ruptura cultural ni política. A poc a poc l'element cassita es va diluir amb la població autòctona. De fet, els últims reis de la dinastia tenien noms accadis.

Tot i les evidències que demostren l'existència d'una llengua cassita, cal destacar que no s'hi han trobat textos complets escrits, sinó només algunes paraules dins d'altres textos. Aquesta situació respon al fet que els cassites van assumir ràpidament com a pròpia la cultura babilònica tradicional, pel que fa a la llengua, la ideologia i la religió.

Els escribes cassites van dedicar un gran esforç a la transmissió del que avui coneixem com les «edicions estàndard» de les principals obres de la literatura de Mesopotàmia. N'és un cas la cèlebre Epopeia de Gilgameix. Si bé els primers poemes d'aquesta obra es van compondre al segle XXI a.n.e., va ser entre els segles XIII i XII a.n.e. quan els mestres babilonis van dur a terme la versió estàndard o clàssica de l'epopeia. Encara que el text original s'ha perdut, sí que se n'han conservat diverses còpies més tardanes repartides per tota la geografia mesopotàmica. Una d'elles procedeix de la famosa biblioteca del rei assiri Assurbanipal (segle VII a.n.e.), a la ciutat de Nínive.

Els cassites van ser uns notables administradors. Es van adaptar ràpidament a la cultura babilònica, van revitalitzar les infraestructures hidràuliques i el comerç, que va passar de la plata a l'or com a patró de canvi, i van fer dels teixits, la ceràmica i els cuirs babilònics algunes de les mercaderies més famoses d'Orient. El seu rastre arqueològic pot trobar-se en llocs com Grècia i Bahrain. Això es va traduir en un període de benestar econòmic especialment palpable en la reconstrucció de nombroses ciutats i temples.

No van ser gaire opressius; com a prova d'això tenim el primer rei que es va enfilar al prestigiós tron babilònic, Agum II, que va presumir d'haver recuperat les estàtues del déu Marduk i la seva esposa Sarpanitu, que havien estat robades pels hitites durant el famós saqueig de 1595 a.n.e.

Amb els cassites es va consolidar definitivament el concepte geogràfic de Babilònia com a territori que incloïa les antigues Sumer i Accad, englobant tota la Baixa Mesopotàmia i en confrontació a l'Alta, on el Regne de Mitanni i Assíria buscaven fer-se forts. En una època de complexes relacions internacionals, en què Egipte, Hatti, Mitanni i Assíria apostaven clarament per intentar dominar bona part del Pròxim Orient, la dinastia cassita va decidir amb seny no embolicar-s'hi. Amb tot, Assíria per una banda i Elam per l'altra, anirien pressionant de mica en mica el seu territori.

Al poc temps d'arribar al poder, els cassites van conquerir el País de la Mar. Amb això establien unes fronteres que serien força estables. Posteriorment, a finals del segle XV a.n.e., el rei Karaindaix es va proclamar "rei de la ciutat de Babilònia", "rei de Sumer i d'Accad", "rei dels cassites" i "rei de Karduniaix". Aquest Karduniaix era el terme cassita per referir-se al seu regne.

En aquest moment, els reis cassites mantenien una regular correspondència amb els faraons d'Egipte. Les bones relacions es van confirmar quan el novè rei, Kurigalzu I, va casar una filla seva amb Amenhotep III (Amenofis III).

Els reis cassites, tot i no ser expansionistes, no trigarien gaire en anomenar-se també "reis de la totalitat". La seva fama creixia i els assiris van oferir una princesa seva al rei Burnaburiaix II. La va acceptar i tots dos van tenir un fill, Karakhardaix, que no seria ben vist per molts membres de la cort. Finalment, el van assassinar i van col·locar com a rei Nazibugaix, un príncep cassita d'una branca secundària. Però aquesta jugada va ofendre tant els assiris, que els seu rei, Aixurubal·lit I, es va presentar en Babilònia amb un exèrcit, la va ocupar i va despatxar Nazibugaix. En comptes d'ell, va entronitzar Kurigalzu II, germà de l'assassinat Karakhardaix.

El fill de Kurigalzu II, Nazimaruttaix, va anar encara més enllà i es va proclamar "rei del món". Aquest rei estaria molt enfrontat a Assíria. La relació entre Assíria i Babilònia anava a ratxes, però els cassites acostumaven a actuar en defensa pròpia i no pas intentant subjugar el país veí. Fins tot a vegades pactaven amb els hitites perquè a tots dos els preocupaven les ambicions assíries.

Una peculiaritat del reis cassites és que mai es van descriure amb atributs divins i no creien que la seva posició fos un ofici sagrat. Encara que havia sigut típic d'altres dinasties afegir la paraula déu al nom reial, ells no ho van fer. Però Babilònia continuava sent una ciutat sagrada amb molta història al darrere, i els sacerdots podien mantenir la religió pròpia amb pràcticament els mateixos déus de sempre.

El temps va anar passant sense grans canvis fins que a finals del segle XIII la pressió d'Elam i Assíria es va intensificar. El cop més fort el va donar l'assiri Tukultininurta I, que va arribar a enfrontar-se personalment amb el rei cassita Kaixtiliaix IV. Després de vence'l, se'l va emportar encadenat i molts babilonis van ser deportats o executats. Fins i tot la famosa estàtua de Marduk va ser una altre cop robada i portada a Assíria, on es quedaria durant més d'un segle. Babilònia estaria uns anys sota la influencia directa d'Assíria fins que els nobles de la ciutat s'hi van rebel·lar i van proclamar com a rei a Adadxumausur, que trigaria més de vint anys en controlar tot el territori que tradicionalment pertanyia als cassites. Aquest rei recuperaria l'antic títol de "rei de la totalitat". Amb tot, la decadència cassita s'obria pas.

Uns anys després, un nou rei, Melixipak, donaria la seva germana al rei Shutruk-Nahhunte d'Elam, per demostrar el desig de pau, però l'elamita va reclamar el tron cassita i va saquejar moltes ciutats, Babilònia inclosa. A més, se'n va emportar a Susa el famós codi de Hammurabi, d'on ja no sortiria mai més fins a ser descobert per arqueòlegs moderns. Una parell de reis més cassites van intentar allargar l'agonia, però Babilònia es va convertir definitivament en una província elamita a mitjans del segle XII a.n.e.

LA SOCIETAT I CULTURA CASSITES

A la societat cassita hi havia una classe dirigent amb el poder cultural i una classe guerrera especialitzada. La resta eren tota mena d'artesans i camperols en unes condicions humils i similars entre si. Els pobles s'encarregaven de construir material militar, en especial els carros, perquè hi havia molt arrelat la figura del cavall com a arma. Els particulars havien de pagar impostos al poder reial, o realitzar tasques en nom seu, i els seus béns podien ser requisats. 

De l'organització de l'exèrcit només es coneixen alguns títols, com el sakrumas, que era un cap militar, o el kartappu, un genet. El regne estava dividit en províncies dirigides per governadors, on el governador de Nippur sembla que tenia més autoritat o prestigi, segurament per la història sagrada d'aquesta ciutat. Les ciutats estaven administrades per una mena d'alcalde.

Els cassites tenien molt arrelat el concepte tribal. Donaven més importància a la casa tribal a la qual pertanyien que a la seva petita unitat familiar. 

Durant la primera part del període cassita, sembla que els centres urbans van perdre extensió per causa de la migració de moltes famílies al camp. Això pot indicar que aquesta gent se sentia segura i estable perquè el regne no acostumava a tenir projectes expansius ni a ser atacat a cada poc.

Un dels aspectes més curiosos de l'organització econòmica eren les donacions de terres permanents efectuades pel rei. Es tracta d'un fenomen particular, que sembla iniciar-se en aquest període. Aquestes donacions quedaven representades en els anomenats kudurrus (terme accadi relacionat amb frontera), unes esteles més o menys elaborades dividides en seccions, amb la descripció de la donació, els drets i deures del beneficiari i, sovint, baixos relleus esculpits. Es col·locaven en temples, sota la protecció dels déus. S'entregaven a alts dignataris com a recompensa per la seva lleialtat o per algun acte destacable. També els grans temples van rebre importants dominis i algunes donacions s'acompanyaven d'exempció d'impostos. Aquests kudurrus són l'única obra artística cassita que ha sobreviscut fins avui.

Kudurru de l'època de Nazimaruttaix
Font 




Aquest kudurru és de l'època del rei Melixipak i relata una llarga sèrie de disputes legals sobre una propietat
Font
Kudurru també de l'època de Melixipak
Font

Només queda per dir que els cassites van ser un poble amb unes maneres de fer molt peculiars i que, potser gràcies a això, van ser la dinastia babilònica més llarga. Tant de bo en sapiguem més coses en el futur.


Accedeix a la cronologia de Mesopotàmia i no et perdis 😋

EL GAT SABERUT